I

Aquell matí no va sonar el despertador. Feia hores que l’esperava amb els ulls oberts, però aquell matí no va sonar.

He oblidat engegar-lo…? I què?, em vaig dir. Amb els anys, el cos és un rellotge. No passa res. Era el moment just de llevar-me. Anava bé de temps, i no vaig voler donar-hi més voltes.

Em vaig alçar, silenciosament, pel meu costat del llit. Descalç. Amb el peu esquerre, com sempre. Un calfred va sacsejar-me. Em feia mal el cap, de bon matí. I estava tan desvetllat com pot estar-ho algú que no ha dormit en dos dies.

Era dilluns. Vint de març.

Al calendari de la cuina hi havia escrit felicitats amb tres signes d’exclamació…

Vaig engegar la cafetera.

A l’habitació, la meva dona seguia dormint, gairebé immòbil sota els llençols. Vaig tornar-hi, per seure una estona al seu costat. Per observar-la. Havia de fixar-m’hi atentament per estar segur que encara respirava. Ni tan sols feia soroll. Era com si cada vegada existís amb menys força. Com si hagués decidit deixar-se morir… Sovint tenia la sensació que qualsevol dia, em despertaria amb ella morta al meu costat. I aquesta idea envasava al buit els meus sentiments. Només una cosa em donava aire de nou: sentir-la. Si abans de sortir de casa, gosava acaronar-la o olorar-li els cabells, ja em quedava més tranquil. Un gest seu em tornava l’esperança. En ella, en mi. En el que, l’un per l’altre, havíem significat…

Mantenia viu, amb tot detall, els records de l’època que acostumava a despertar-se amb mi; per desitjar-me bon dia i fer-me un petó. Després, quan jo li deia adéu, tornava a adormir-se amb un sospir als llavis. Feia veure que em mirava des del llit, amb els ulls mig clucs. I somreia.

Però això era abans, és clar. Dels crits, el silenci i… l’accident.

Abans.

Aquell matí havia sortit del llit com cada dia: posant primer el peu esquerre sobre les rajoles. Després me’n vaig adonar; tard, un cop més. Però tampoc llavors vaig voler donar-li importància. Portava vint anys fent-ho: llevant-me amb el peu esquerre. I l’endemà, mai recordava treure primer el dret, per comprovar si en alguna cosa millorava la meva jornada. És la rutina, em repetia a mi mateix. No sóc supersticiós… Però sabia que els petits canvis són els més difícils de realitzar. Sovint, per ser els primers.

Vaig anar al bany. Després vaig vestir-me, vaig prendre un parell de tasses de cafè i, finalment, vaig sortir de casa.

La Sofia continuava dormint. Igual que els pots de pastilles damunt la tauleta de nit.

Ni tan sols es va moure quan vaig besar-la.

Al carrer gairebé no hi havia gent. Només les ànimes en pena dels matiners que s’arrossegaven per les voreres com fantasmes. Engolits per autobusos, boques de metro, taxis, trens… A aquelles hores és difícil no sentir-te part del desànim col·lectiu. Per evitar-ho, només pots tancar els ulls durant el trajecte, deixar-te portar. Molts ho prefereixen així. Però jo no sóc d’aquesta mena de persones. Necessito veure cap on vaig, amb qui, per què. Necessito ser conscient del viatge; encara que no sigui tan agradable com allargar el son.

Almenys m’agrada la meva feina, em deia sempre, consolant-me. I funcionava.

El metro va entrar a l’estació de seguida, amb un gran enrenou. Vaig caminar cap al primer vagó, com de costum. A una distància prudencial, vaig esperar-me. I, just quan les portes s’obrien davant meu, me’n vaig adonar.

M’agrada la meva feina, havia repetit aquell dia també…

Vaig notar que les cames em feien figa. Algú va preguntar-me: “Puges?” La gent m’apartava per obrir-se pas. Molts em miraven amb els ulls ben oberts; altres, no gens. Un va insultar-me. Segons després, el metro se n’anava, amb tots ells a dins. I jo, incapaç de reaccionar, vaig quedar-me sol a l’andana. Sol amb el record de quant m’agradava la meva feina… abans que me’n fessin fora.

Ho havia oblidat.

Em va caure l’ànima als peus. I la mirada. Assegut en un banc, em sentia més desorientat que un turista sense mapa en un país desconegut. Al meu voltant tot estava en moviment. Però jo no tenia on anar, res a fer. I quan estàs en una estació, en hora punta, resulta tant contradictori com inquietant.

A més, duia les sabates brutes…

Quan per fi vaig atrevir-me a aixecar la vista, el metro estava desert. Va ser només uns segons, però van alleugerir-me el malestar. Em sentia dolorosament vell. Inútil… No recordo quanta estona vaig estar cap cot, però sí el que va fer-me reaccionar: vaig sentir passes. Però no uns passos qualsevol. Sonaven a un calçat amb massa taló en uns peus inexperts. I això, juntament amb el seu ritme més lent que el de la resta, va captar la meva atenció. Algú altre s’havia perdut també.

D’entrada no va semblar-me gens insòlit, al contrari. Era una noia de complexió fràgil i roba fosca. Caminava pausada i estranyament decidida cap a la vora de l’andana. Pel seu aspecte abandonat, qualsevol diria que anava directa a llançar-se a les vies. Però va aturar-se just sobre el senyal pintat al ciment. Va ajupir-se a recollir una punta de cigarreta i va fumar-se-la. A continuació, va tornar a fer el mateix. Un cop i un altre. Vaig deduir que anava col·locada. I em va fer llàstima.

Fumava amb ànsia, com si cada calada fos l’ultima; apurant cada burilla fins al filtre. Em va fer pensar en una bomba a punt d’esclatar, amb la metxa tan curta que pren en qüestió de segons. A mesura que el pròxim metro s’acostava, l’andana va omplir-se de gent; però ningú no la mirava. Ni ella als demès. Dreta, just en la línia de seguretat, la noia semblava sols atenta a la imminent aparició dels vagons. I, mentrestant, la resta del món esperava també, en la distància.

Malgrat la gentada, i l’espai que ens separava, encara podia veure-la. El cabell llarg, negre, ple d’embulls. Les cames esgarrinxades, els braços, escanyolits; les mans i els gestos, nerviosos… I, finalment, quan va girar-se, els seus ulls. En aquell pàl·lid rostre, enmig de l’ombra que els enfonsava, hi havia els ulls més blaus i transparents, que he vist en tota la meva vida. La seva era una expressió tan dolça… Déu meu!, vaig pensar, si ets preciosa!

I, llavors, ella em va veure.

Mai oblidaré aquell moment.

Va clavar-me la mirada endins, fins a les entranyes. I les seves faccions es van endurir d’una manera esgarrifosa; com preparant-se per atacar. Si hagués estat capaç, hauria apartat la vista… Però no vaig poder. De sobte, m’havia fet presoner i ni tan sols gosava a parpellejar. Em vaig sentir acorralat, indefens. Igual que ella, probablement. Però què pensa fer?, em preguntava. Agredir-me… per mirar-la? I llavors, tot d’una, va somriure. I el seu rostre es va endolcir tan lentament, amb un suau gest dels llavis, que aquella freda ombra de recel va evaporar-se, per donar pas a un gest de complicitat. Continuava mirant-me, fixament. Però els seus ulls ja no m’advertien de cap perill, sinó que més aviat semblaven compadir-se del meu estat. Sé el que sents, no tinguis por, puc entendre’t, repetia dins del meu cap. Però no sabria dir si els pensaments eren meus o d’ella…

Algú s’havia fixat en mi. Em sentia estranyament feliç. La mirada d’una desconeguda em feia sentir viu de nou…

En aproximar-se el metro, em vaig posar dret. Llavors, un pressentiment va fer-me perdre l’equilibri, com una bufetada: aquella noia volia llançar-se a les vies. N’estava convençut, igual que si ho dugués escrit a la cara. Vaig obrir-me pas entre la gent fins arribar al seu costat. No ho podia permetre… Però no li vaig dir res. Ella va mirar-me, encuriosida, amb els seus ulls transparents. La multitud s’arremolinava al nostre voltant. A empentes, un home va interposar-se entre els dos. Ella va deixar de mirar-me. Altres persones van col·locar-se entre nosaltres, a primera fila, allunyant-nos per moments. I entre tant d’enrenou, la vaig perdre de vista. Tenia por… Apartant els cossos que m’empenyien, vaig intentar trobar-la de nou. El soroll dels vagons envaint el túnel es feia insuportable. I totes aquelles veus, remugant impacients… Jo seguia sense veure-la. Vaig maleir, trepitjar, empènyer. Però la vora de l’andana estava lluny, un altre cop: l’havia perdut. Hi havia massa gent. Cares que no eren d’ella em miraven apàtiques, amb recel. Ulls verds, marrons, negres. I jo buscava desesperadament els seus, blaus, sense trobar-los. Per això quan va entrar el metro, vaig encongir-me esgarrifat. Per a no escoltar res, per a no veure-ho…

Quan mires a algú als ulls pot passar que sentis alguna cosa especial. Una fiblada a l’estómac, un batec a les temples o la falta sobtada d’aire. Sigui el que sigui, pot canviar-te la vida per sempre.

La primera vegada que vaig veure la Sofia, vaig saber que era la dona de la meva vida…

Va ser a la terrassa d’una cafeteria, un estiu, fa més de vint anys. Jo estava arraulit al fons i, de sobte, asseguda unes taules més enllà, la vaig veure. Llegia un llibre, abstreta totalment en aquell menut univers de tinta i paper. Semblava tan inabastable… Com puc interrompre-la sense quedar malament?, vaig preguntar-me. Llavors, ella va aixecar la vista. I, com si endevinés que l’espiava, em va mirar. Hauria volgut fondre’m. Però, enlloc d’això, vam mirar-nos en la distància. Que guapa és…! Vaig témer que pogués llegir-me el pensament, mentre encara dubtava. Segur que em mira a mi? Vaig buscar darrera meu i als costats. Estàvem sols. I el cor em va fer un salt. Però no va ser això, només.

Mentre el cambrer m’oferia tovallons per assecar el cafè que m’havia vessat al damunt, ella dissimulava el riure. Minuts després, jo duia una taca enorme als pantalons i la Sofia ja no hi era.

Aquell dia vaig jurar-me no tornar a prendre cafè mai més. Però va ser just a partir de llavors que me’n vaig tornar addicte. I a ella també.

Hi passava cada matí sens falta. I moltes tardes, en sortir de la feina. Anava fet un sac de nervis. Però un de cada tres cops, la hi trobava. I si les nostres mirades es buscaven, érem capaços de travessar qualsevol que s’interposés entre nosaltres… Cada vegada van ser més descarades, més freqüents. Les mirades, les trobades. Així, a poc a poc, les taules entre els dos eren cada cop menys, i la distància que ens separava va anar minvant. Fins el dia que vaig atrevir-me a seure amb ella, tremolós com un adolescent.

Vam parlar durant hores, però ni tan sols recordo sobre què. Qui sap? I què més dóna? El que realment tenia importància, era la brillantor als seus ulls en parlar-me, sense apartar la vista dels meus…
Des d’aquell dia ens vam fer inseparables.

Uns mesos després, ens convertíem en marit i muller. “Fins que la mort us separi”, va pronunciar el mossèn. I els dos vam respondre que sí…

En percebre que les portes del vagó s’obrien, vaig obrir els ulls. La multitud va engolir-me cap a dins com una gran onada. Vaig voler resistir-m’hi, però no em quedaven forces. Només podia pensar On és? Haurà pujat també…? Vaig intentar distingir el seu cos, naufragant com el meu en aquell mar de persones. Ella, tan fràgil, sacsejada per la indiferència… Si ara no ho ha fet, tornarà a intentar-ho? Saltar a les vies, ofegar-se? Qui li ho impedirà el proper cop? Algú es fixarà en ella per ajudar-la? El cap em donava voltes, el cos no em responia. És la filla d’algú altre, vaig dir-me. I els ulls se’m van tancar, a l’espera que aquell pensament pogués consolar-me.

Una estona més tard, recobrava el seny. M’havia adormit, enmig d’un malson… A la fi vaig poder sortir a la superfície, com els vagons, després del que semblaven segles enterrat. Vaig inspirar profundament, com si durant el trànsit m’hagués faltat l’oxigen, i els meus sentits s’obrissin de nou al món sencer. Tan distret estava que vaig trigar uns segons a situar-me. El metro gairebé havia completat el seu recorregut: sols quedaven tres parades per al final de línia. I, com per art de màgia, dins el vagó ja no quedava gairebé ningú. Excepte jo… i una noia amb sabates de nit.

Quan la vaig veure, estava mirant-me. Va aixecar-se i va venir a seure al meu davant. La respiració se’m va tallar en sec. M’observava amb el cap inclinat i un somriure maliciós als llavis. Quanta estona portàvem així: jo absent i ella observant-me? Vaig obrir la boca, potser per dir alguna cosa; però no podia més que intentar agafar aire. I altre cop vaig perdre la noció del temps. Fins que el metro va aturar-se: era l’última estació. Llavors, ella va aixecar-se i, sense apartar la vista de mi, es va acostar a la sortida. Jo vaig alçar-me també i vaig caminar fins a la porta. Sentia el pols a les temples, ensordint-me els pensaments, marcant el ritme dels meus passos… I malgrat el que estava fent no tenia ni cap ni peus, la vaig seguir.

Vam sortir del metro i vam recórrer un carrer sinuós, fins arribar a un pont. Estàvem a les afores, una zona que jo no havia vist mai. Edificis vells, petites cases en ruïnes. Tot era camí de ser oblidat al nostre voltant. Un territori apocalíptic. I allí enmig, un pont, tan rovellat com solemne encara, que semblava la frontera entre el vell barri decrèpit i l’esplèndida ciutat de la que havíem fugit… junts.

Final de trajecte.

Ella anava uns passos per davant meu, caminant d’esquena al món, guiant-me amb el seu esguard. Només quan va aturar-se, a la meitat del pont, va apartar-lo per fi. I va esperar-me, pacientment, allí recolzada. Els ulls clavats a l’aigua.

En arribar al seu costat, vaig fer el mateix, intentant descobrir què buscava en el llit del riu… però de seguida em vaig adonar que allò era just el que pretenia: despistar-me. Llavors, amb un gest ràpid, em va prendre el maletí i va apartar-se d’un salt. I a continuació, va estirar el braç per sobre la barana amb ell a la mà. Somrient.

No m’ho podia creure.

Pensa robar-me o està jugant? Vaig mirar a un costat; després a l’altre. Però no hi havia ningú pel carrer que pogués ajudar-me. Tampoc és que pretengués demanar ajuda, perquè jo seguia sense ser capaç de dir una sola paraula, però… El més estrany de tot, és que en aquella rocambolesca situació, em va agafar el riure.

Aleshores, ella el va deixar caure.

La meva resposta va ser instantània: vaig treure mig cos per la barana, estirant els braços; com si intentés rescatar una persona… Un gest inútil, és clar, ja que, mentrestant, podia veure perfectament el meu maletí allunyant-se riu avall, molt fora del meu abast. Vaig girar-me, creient que encara la trobaria al meu costat, amb la ferma intenció de dir-li alguna cosa. Es pot saber perquè ho has fet?! Estàs boja o què?! Però ella ja era uns metres enllà, passejant, carrer amunt. I la seva veu va ser l’única que va sentir-se, alta i clara.

—Vens?