X

Quan vaig obrir els ulls, estava assegut al terra, vora el llit. Sol.

Per un moment vaig creure que era un somni; però res encaixava al meu voltant. Estava despert. Aquella no era la meva habitació, ni casa meva, i jo tenia la certesa d’estar acompanyat. On és…?, vaig preguntar-me. El nom de Sofia em va venir al cap, però amb un rostre diferent. Llavors vaig recordar-ho. Tot. On estava, què hi feia, perquè em llevava mig vestit… I la realitat em va caure al damunt com un gerro d’aigua freda.

—Merda. —Vaig remugar després de mirar el rellotge.

Va haver de passar una bona estona fins que vaig aconseguir incorporar-me. Confós, adolorit; quasi no em sentia les cames. I amb prou feines acabava de posar-me dret, quan em vaig adonar que la llum del bany estava encesa. La porta, ajustada. Vaig obrir la boca, però no va sortir-ne cap paraula. Només un nom. L’únic que sabia…

—Eli?

Els genolls van cedir i, sense voler, vaig haver de seure. En menys d’un segon un altre instant, en el temps, en l’espai, substituïa el present. I la frontissa del record grinyolava en ser oberta.

La darrera vegada que vaig veure la meva filla, ni tan sols vaig poder veure-la.

Aquell matí em vaig llevar com sempre, malgrat ser un dia especial, per dir-ho d’alguna manera… La nit abans la Sofia i jo havíem arribat a un acord. Un parèntesis entre tantes frases a mitges. Les decisions estaven preses: buscaríem una bona clínica on ingressar l’Elisa i, a continuació, posaríem en marxa els tràmits del divorci. A ella pensàvem explicar-li-ho aquell mateix vespre, a l’hora del sopar. Faltava saber qui dels dos, el com… I temia que, arribat el moment, fos jo qui hagués de dir-li. Per això recordo que gairebé vaig sentir-me alleugerit quan, aquell matí, ens vam acomiadar sense veure’ns. A través de la porta ajustada del bany.

—Eli, ens veiem aquesta nit, eh?

—Sí.

—Mm… Estàs bé?

—És una pregunta trampa?

—No, només volia saber-ho…

—Estic bé.

—D’acord…

—D’acord.

—Doncs… fins després.

—Papa?

—Digues.

—T’estimo. Adéu.

Aquestes van ser les seves últimes paraules.

Hauria de consolar-me que almenys m’hagués dit adéu?

—Fins després, reina.

La majoria de gent, quan perden algun ésser estimat, es lamenten per no haver-se’n pogut acomiadar. I, encara que nosaltres sí ho vam fer, jo tampoc puc evitar-ho. Crec que ella volia dir-me alguna altra cosa, però aquella porta entreoberta que ens separava, era també una porta quasi tancada. I el que m’impedia obrir-la no eren sols les indicacions del psiquiatre o les rabietes de l’Elisa, per les vegades que ho havia fet, sinó jo mateix.

Vaig alçar-me del llit i, arrossegant el peus, em vaig acostar al bany.

—Que hi ha algú?

Sabia que ella no podia ser; que, en tot cas, hi trobaria a la desconeguda. Si és que encara hi és… Però això no m’ho posava més fàcil per encarar aquella situació que tant em recordava a una altra viscuda en el passat.

—Hola…?

I a l’empènyer la porta vaig tancar els ulls.

Tornava de la platja. Havia sortit de la feina a les sis de la tarda i, per no anar a casa, vaig estar donant voltes, pensant en com dir-li a la meva filla que volíem ingressar-la. Podria ser pitjor, vaig repetir-me infinitat de vegades. Quatre hores més tard vaig entrar al pis de puntetes. Seguia sense saber com fer-ho, però… Un silenci feixuc va sobtar-me. I la foscor. Esperava sentir crits, retrets, queixes,… res. Ni tan sols l’olor del sopar.

—Que hi ha algú?

Vaig tenir un mal pressentiment. Fugaç. Absurd… creia.

—Hola…?

Fins que un sorollet va cridar-me l’atenció. Aleshores, vaig veure que la porta del bany estava entreoberta; que hi havia llum a dins, algú somicant… i la vaig empènyer. Lentament.

La Sofia era al terra, enmig d’un gran bassal, amb l’Eli en braços. Nua, pàl·lida, inerta; els ulls clucs, els llavis morats… La banyera, amb l’aixeta oberta, vessava aigua pels quatre costats; inundant les rajoles, mesclant-se amb un toll de vòmit. Sobre la pica, un pot buit de pastilles, i el seu barnús, esperant-la.

Vaig quedar-me quiet al llindar de la porta. Immòbil.

Durant una eternitat.

Va venir una ambulància, que ni tan sols recordo haver demanat, i van endur-se-la, sense pressa. Dins d’una bossa de plàstic.

Tots dos vam anar a l’hospital. Junts. A la sala d’urgències, on ens van fer romandre, la Sofia plorava. Jo duia el barnús a les mans.

He pensat moltes vegades en el que va passar aquell vespre; en el que hauria d’haver fet, en si hagués canviat alguna cosa… En perquè era incapaç de plorar. L’escena de l’Eli en braços de la seva mare em turmentava constantment. Repetint-se dins del meu cap. Nit i dia. Somiava que el toll d’aigua que negava el bany eren les llàgrimes de la meva dona; que l’Eli era una sirena enmig de l’oceà… que el cadàver d’aquella noia no era el de la nostra filla; que no podia ser real. Em faltava un gest, com el de tibar-me de la corbata per fer-me un petó quan sortia de la piscina, o una simple rialla, i hagués pogut reconèixer-la. Però tan quieta, tan… no podia. I mentre jo feia esforços per assumir que l’havíem perdut, els records de tota la seva vida m’assetjaven en forma de fotos; fotos que la Sofia arrencava dels àlbums familiars per enganxar-les a les parets de casa. Perquè ella necessitava imaginar-se-la encara era viva. Present.

Amb la porta oberta de bat a bat, vaig obrir els ulls de nou.

El fluorescent il·luminava les tristes rajoles; el terra, esquerdat, sec.

Per sort o per desgràcia, el bany era buit.

Vaig buscar algun senyal, alguna pista per tota l’habitació de l’hostal, però la noia havia desaparegut sense deixar rastre. I, a la fi, em vaig donar per vençut.

Una dutxa va aclarir-me els pensaments, esbandint els records; estovant-los com la crosta d’una ferida cicatritzada. I en sortir, en buscar el meu rostre en el mirall, vaig veure-ho: el seu nom. Escrit en el baf, com les cares somrients de l’autobús.

—Helena… —vaig llegir en veu alta, mentre el vapor es dissipava. Resignat.

Abans d’abandonar l’hostal, però, vaig voler fer un últim intent.

—Quina noia? —va dir el recepcionista, amb sorna, en preguntar-li si havia deixat algun missatge per mi.

Havia arribat l’hora de tornar a casa. Sols que no pas caminant pel carrer. Aquest cop faria el trajecte en taxi, per ser-hi quan abans millor i no caure en la trampa de posposar-ho. Per no tenir massa temps per dubtar, ni per repensar-m’hi. I, sobretot, per no sentir la por i el buit que aquella desconeguda havia deixat a l’abandonar-me.

Quan vaig arribar a casa tot estava a les fosques. Només un raig de llum es filtrava a través de les persianes del menjador. I allí, asseguda en el sofà, hi havia la meva dona. O el que en quedava… Amb el mateix pijama de sempre, arrugat, ple de taques; els cabells mig embullats i la mirada perduda en algun punt de la paret. Hola, anava a dir, per arrencar la conversa. Però, de sobte, va ser ella la primera en parlar. Sense mirar-me, com si no fos al seu costat. Com si pensés en veu alta.

—Aquesta nit…

—L’he passat en un hostal. —Vaig respondre, anticipant-me.

—… no he pogut dormir —afegia després, enlloc de la pregunta que jo esperava.

—Ho sento.

—Creia que tornaves tard de la feina…

—M’han fet fora.

La meva sinceritat em va espantar més a mi que a ella; però suposava un alleujament extraordinari. Vital.

—Em sap greu.

Aquelles paraules eren tot el que ens havíem dit en setmanes. Potser mesos. Els silencis resultaven cada cop més dolorosos entre nosaltres. Insuportables, acumulant-se dia rere dia; com la pols sobre els objectes. Feia un any que l’Eli era morta, i encara no havíem recollit la seva habitació, per no haver de parlar-ne…

—He estat pensant. En tot el que succeït… i en ella. —Vaig dir. I el ella, malgrat referir-se a la nostra filla, va invocar-me a la desconeguda.

—Jo també. —Va contestar la Sofia amb un fil de veu.

—No podem continuar d’aquesta manera… Ho saps, oi?

—Sí.

—Estic molt cansat…

—Ho sé.

—… d’estar trist, de sentir-me culpable, de veure que t’estic perdent…

Un sospir va fugir-me dels llavis, sense poder evitar-ho. I la Sofia va aprofitar la meva pausa per a treure’s un pes de dins.

—A vegades l’enyoro tant que em voldria morir…

Un pes que jo carregava, des de feia temps, en forma de sospita.

—No puc… no puc aguantar més…

Asfixiant-me. I, tot d’una, va ser com si els pulmons se m’omplissin d’aigua. L’estómac, el pit, la gola. Com si tota la tristesa acumulada hagués trobat per fi la sortida.

Llavors va mirar-me, amb els seus ulls clars, vermells, inflats, plens de llàgrimes.

—… però penso en tu i…

Però, atònita, en veure’m sanglotant, va oblidar-se la frase a mitges.

—No recordo l’últim cop que et vaig veure plorar. —Va dir-me.

—Jo tampoc —vaig respondre amb la veu trencada—. Jo tampoc…

En morir la mare, vaig fer-me el valent. Abans i durant el cerimonial. Després, passaven les setmanes tant ràpid, que al final, un bon dia, el nus al coll va esvair-se, deixant només un mal regust de boca. Aspre igual que una llaga que no es cura mai. Cada vegada que hi pensava, amb el pas dels anys, el plor no aconseguia brollar-me tot i voler-ho. Tot i el malestar que em despertava… Potser per això amb l’Elisa vaig fer el mateix. No per falta de ganes o per no necessitar-ho; simplement perquè no sabia com fer-m’ho. Però havent perdut dos de les tres dones de la meva vida, la sola idea de perdre’n la tercera m’horroritzava.

—He estat una mare i una esposa terrible…

—Deixa de mirar enrere.

—Digues-me que tu no creus que va ser culpa nostra.

—No… ho sé.

—I com pots viure amb la incertesa?

—A això li dius viure?

Al voltant, per tot el pis, les coses s’amunteguen desordenadament. Cartes, revistes, coixins per terra, borles de pols, plats bruts… Un desori que ens engolia a nosaltres també en el caos més absolut.

—Hi ha dies que oblido que és morta…

—Si matant-me te la pogués tornar, et juro que ho faria…

—Sento la seva veu, la busco per casa, la crido pel seu nom…

—… però ella ja no hi és.

—… no contesta.

—Maleïdes pastilles… maleïda jo!

—Deixa de buscar culpables. És inútil.

—Si no fos pels meus somnífers encara seria viva…

—Perquè vols creure que va ser un accident?

—… i no s’hagués ofegat a la banyera.

—Hauria trobat una altra forma…

—Tant que li agradava l’aigua…

—… una altra manera d’escapar-se.

—Era tant feliç a la piscina i quan anàvem junts a la platja, recordes?

—L’Eli es va suïcidar, Sof…

—No, no és cert.

—Desenganya’t. Desenganyem-nos.

—Si tu haguessis tornat abans de la feina…

—Sof…

—Si jo hagués guardat bé les píndoles…

—Sofia! —vaig cridar-li per fer-la tornar.

—Si nosaltres… —enfilava altre cop.

—Prou! —vaig tallar-la en sec, prenent-la per les espatlles. Sacsejant-la.

Aleshores, furiosa, en veure que no podia alliberar-se, va clavar-me una mastegot. Però ni això em va impedir que li digués la veritat a la cara, d’una vegada per totes. Mirant-la als ulls, sense compassió.

—No es pot salvar a algú que no vol salvar-se! Em sents? No podíem. No podem…

La nit abans de morir, l’Elisa i jo miràvem la tele. Ella asseguda al sofà i jo a la taula, repassant uns comptes. Feien un documental de la fauna de no sé quin país i un aldarull salvatge envaïa el menjador.

—Baixa el volum, sis plau —vaig dir-li—. Que la teva mare dorm.

La Sofia estava en plena crisi de migranya. Havíem discutit, un cop més, sobre qui, com i quan li dèiem a la nostra filla que pensàvem ingressar-la en una clínica… que era pel seu bé, pel de tots…

—M’agradaria ser igual que ella. —Va deixar anar l’Eli, com si xerrés sola.

Una veu d’home parlava amb fascinació d’una granota que, durant llargs períodes de temps, era capaç d’hivernar sota l’aigua, congelar-se fins i tot, i retornar a la vida un cop haguessin passat el perill o les inclemències de l’entorn. Que aquella, deia, era la seva gran virtut: tenir una enorme capacitat de supervivència.

—M’agradaria ser igual que ella. —Va repetir apagant el televisor, afegint un sospir.

—Tu ets molt més bonica. —Vaig atrevir-me a dir-li. No se’m va ocórrer cap altre cosa…

I l’Eli va fer un mig somriure, camí de la seva habitació.

—Digues que no va ser culpa meva…? —va suplicar-me la Sofia, arraulida entre els meus braços.

—No va ser culpa teva.

—Ho creus de veritat?

—Jo sí. Però, i tu?

—No va ser culpa meva… —va admetre, a la fi, amb llàgrimes rodolant entre les pigues.

—No va ser culpa teva. —Vaig repetir-li, eixugant-les-hi.

—No va ser culpa teva. —Va mormolar, després de fer-me un petó.

I en veure que jo no responia, que dubtava, va insistir, besant-me cada vegada. Als llavis, als ulls, al front.

—No… no va ser culpa meva. —Vaig reconèixer finalment.

I llavors va ser ella qui va eixugar-me les llàgrimes a mi.

Un dolor profund, sord, rònec, va donar pas a un estrany alleujament. El caliu de la proximitat es barrejava amb l’ànsia de consol, empenyent-nos l’un cap a l’altre en busca de recer. Les carícies, noves, suaus, espolsaven els records caducs, igual que pell morta; cedint l’espai a sensacions oblidades, tornant-nos a la realitat. Al present. Despullant-nos de la tristesa i el malestar i abandonant a canvi dos cossos nus, els d’un home i una dona que en altres temps van saber estimar-se.

Els petons eren cada cop més llargs, més dolços, més profunds. Les meves mans resseguien tots el seus racons, igual que les d’ella en mi, entre sospirs i gemecs, buscant reconèixer-nos. Sense deixar lloc per les paraules; sense deixar lloc per planys ni retrets. Sols a la carn molla, calenta, que bategava per fondre’s en cada envestida, amarant-nos de suor i plaer. Com si només així ens poguéssim salvar…

Vam fer l’amor. Després d’un any de no veure’ns ni gairebé tocar-nos, vam fer l’amor amb una intensitat colpidora. En el sofà, pel passadís, sobre el llit que ja gairebé mai compartíem, ni per dormir… Vam fer l’amor. Amb la matusseria de la primera vegada i la urgència de retrobar-nos, per reconèixer en aquells estranys al marit i la muller que érem. Els joves enamorats que vam ser.

Vam fer l’amor perquè sabíem que allò era el final i, alhora, el principi de tot.

—Felicitats. —Va dir la Sofia al cap d’una estona.

Era el meu sant. Ho havia oblidat…

I ambdós vam pensar en el calendari que hi havia a la cuina, on l’Eli va escriure-ho, seguit de tres exclamacions, pocs dies abans de morir.

Alguna cosa havia canviat entre nosaltres. Ella deixava de ser un fantasma per tornar al present. Viva, palpable. I jo, en certa manera, m’havia tret un pes de sobre. Per fi em sentia lliure, més lleuger…

—Vols que canviem? —vaig dir-li, mig endormiscat, en adonar-me que ocupava la seva banda del llit.

—No, gràcies. —Va respondre’m.

Alguna cosa havia mort entre nosaltres, sí. Però, en aquell instant, vaig pensar que potser alguna havia tornat a néixer.