VII

El llarg passadís que ens havia engolit lentament a l’entrar, va escopir-nos després, de nou, al carrer. I, de nou, la inèrcia ens va fer caminar. Un vora l’altre, com si no sabéssim fer altra cosa…

Els peus seguien fent-me mal, però no vaig queixar-me. Almenys, havia apaivagat la gana. I l’impuls d’anar-me’n a casa; així que no va importar-me continuar passejant un estona. Junts, en silenci. Malgrat que, amb la panxa plena, un vague ensopiment ens acompanyava i ens feia alentir el pas.

Ella anava al meu costat, molt a prop. Estic segur que no gosava a dir res per por que el moment de separar-nos tornés a aparèixer. I no va ser fins al cap de molta estona, després d’encomanar-me un gran badall, que es va atrevir a fer-me una proposta.

—Sé d’un lloc que t’agradarà molt. I no està gaire lluny. Si vols, ens hi podríem apalancar una estona…

Vaig fer que sí amb el cap.

—Però si no et ve de gust, deixem-ho estar, eh? Vull dir que si prefereixes anar-te’n, ho entendré. No cal que ho facis per…

—No, no: em fa gràcia! —vaig afanyar-me a dir-li.

—Genial! —va respondre de seguida—. Doncs vine, que agafarem l’autobús aquí mateix…

Als pocs metres, ens vam aturar en una parada on no hi havia ningú; ni un banc on seure. La idea de deixar-me portar es feia irresistible i vaig gratar-me les butxaques per si quedava alguna moneda. Mentre, la noia m’observava comptant els cèntims, una vegada i una altra.

—Tranquil, —va mormolar en veure’m atabalat—. Són quatre parades, el conductor ni s’hi fixa i els revisors no passen mai… Ens colarem sense problemes, no et ratllis.

M’avergonyia de no poder pagar el miserable import d’un viatge en autobús; ni a mi ni a ella. I, de sobte, em vaig sentir un mal pare.

—El que tinc no m’arriba ni per a un tiquet… —vaig lamentar-me en veu alta.

—D’acord… —va remugar—. Espera’t. —I acte seguit, amb un to ben llastimós, va dirigir-se a una àvia que passava per allí—. Senyora, podria ajudar-me? Si us plau li ho demano, per l’amor de Déu… He d’acompanyar el meu pare al metge, que està molt malalt, i no tenim prou diners per…

Abans que acabés d’explicar-se, la dona ja treia el moneder de la bossa per donar-li un parell d’euros. Però clavant els ulls en mi, amb certa incredulitat.

—Gràcies!

—Jo no sóc el seu… —vaig cuitar a dir, penedint-me’n a mitja frase.

I aleshores, la senyora va llançar-me una mirada de desaprovació encara més dura. Una mirada que va ferir-me el cor.

—Que ve l’autobús! —va exclamar la noia tornant a la parada, com si res, i fent-me entrega de les monedes—. Puja tu primer, que mentre pagues, jo et guardo lloc…

Em va sorprendre el seu poder de manipulació, la capacitat que tenia d’aconseguir qualsevol cosa, sense vergonya ni escrúpols… El més sorprenent, però, era que m’havia fet pensar en aquella paraula que creia oblidada; i que la sentia, de nou, després de molt de temps. Com una maleïda espasa de Damòcles… Per això, malgrat deixar enrere l’àvia, el pensament que aquesta havia despertat en mi va acompanyar-me tot el viatge.

A mida que l’autobús s’enfilava carrer amunt, més bonics i sumptuosos eren els edificis, els jardins, les botigues, els cotxes. No hi havia dubte que ens endinsàvem al barri alt, en molts aspectes. Un univers al que només alguns escollits pertanyien; la resta, hi érem de pas o d’excursió. Tots mirant de reüll per dissimular l’enveja, o somiant, igual que una criatura observa el seu joguet favorit en un aparador. Tots menys ella, que asseguda al meu costat ignorava el paisatge, el nombre de parades, i feia dibuixos en el vidre entelat. Cares somrients…

Vam aturar-nos a l’entrada d’un passatge bucòlic, ple d’arbres i casetes adossades amb testos als balcons.

—És aquí, al número vint-i-sis! —va exclamar llavors, de sobte, empenyent-me a corre-cuita perquè baixés.

I deixant-nos palplantats a la vorera, totalment fora de lloc, l’autobús va allunyar-se. Amb un somriure a la finestra.

—Has dit que eren quatre parades i n’hem fet quinze… —vaig rondinar.

—És al número vint-i-sis. —Va repetir-me ella, emprenent la marxa uns passos per davant meu. I va afegir, sense girar-se—. Vens?

Altre cop, havíem anat massa lluny. Ho sabia. Que jugava amb foc, que ja em cremava la pell. Però també que era massa tard per fer-se enrere o desmentir l’evidència.

Encara que jo no fos el seu pare, no podia ignorar el vot, la promesa, el sentiment… Ni la seva crida.

—Vens?

En el número vint-i-sis d’aquell passatge, s’hi alçava una bonica casa de dues plantes amb un jardinet al porxo.

—T’agrada?

Una llar idíl·lica convertida en escola de música. I no sols el cartell ho anunciava: les notes d’un piano flotaven al seu voltant, concedint-li un aire d’oasis enmig de la ciutat. De refugi.

Captivat pel so d’aquella melodia, amb un sospir, vaig seure en el banc de fusta que hi havia al jardí d’entrada, enmig de les plantes.

—A l’estiu, quan tenen les finestres obertes, se sent millor… —va lamentar-se, encara dreta al portal.

—Vine. Seu i escolta. —Vaig dir-li—. Saps què és el que sona?

—No… no ho sento…! —remugava.

—És el Clar de lluna de…

—Merda!

A la vorera d’enfront, uns paletes estaven fent xivarri. I ella, sense pensar-s’ho dues vegades, empesa per la rauxa, va travessar el carrer per escridassar-los.

—Estàs boja o què?! —va grunyir el conductor d’un cotxe que va frenar en sec per no atropellar-la.

—Fuig d’aquí, tarada! —va respondre-li un dels treballadors.

Vaig córrer a agafar-la, vaig suplicar-li que callés, vaig disculpar-me amb tothom… però ella no es tranquil·litzava. Al contrari.

—Deixa’m! —repetia, caminant a pas ferm per la vorera, amunt i avall—. Deixa’m!

Al cap d’una estona, els homes i el brogit van desaparèixer, i l’únic so perceptible en tot el carrer eren les notes d’aquell piano invisible. Calmant-la. Calmant-nos. Igual que una cançó de bressol.

Llavors, finalment, va seure al banc, al meu costat.

I va tancar els ulls.

De nen, quan era al llit i tenia por, només hi havia una cosa que m’ajudés a dormir-me: escoltar la màquina de cosir d ela mare a la cambra del costat. Aquell so rítmic tan especial de la vella Singer, igual que un metrònom, em recordava que ella seguia desperta, que vetllava per mi. I que res de dolent podria passar-me tenint-la a prop…

A la seva manera, ella va ensenyar-me a estimar per la música. Em passava hores ajudant-la a estendre els llençols al terrat de casa, sentint les melodies que ens arribaven del conservatori que hi havia al nostre carrer; cantant-les junts o fent passos de ball enfilat als seus peus… Per això cosia totes les nits fins ben tard. Per, a esquenes del pare, aconseguir diners i pagar-me les classes de solfeig. Perquè jo pogués aprendre a tocar el piano que ella no va poder tenir mai.

Des de ben petita, a l’Elisa li encantava escoltar els meus discs de música clàssica. S’aprenia els noms dels compositors, d’alguns temes en concret, i els vespres que la seva mare la deixava esperar-me desperta, em suplicava escoltar-los plegats abans d’anar a dormir.

—Només la meva cançó… —deia posant aquella carona de pena que no fallava mai. —La del Lluís Ben Vatoven. Sis plau, papa…— insistia arrossegant cada lletra.

Aquells dies eren els millors. S’adormia entre els meus braços, arraulida com un gatet; i jo també, amb el caliu de tenir-la a prop i el seu cor, com un metrònom, marcant el ritme del meu… Sovint ens quedàvem al sofà així, abraçats, tota la nit. Junts. Sempre que la Sofia ens deixava, és clar.

Als sis anys vam inscriure-la al mateix conservatori on havia estudiat jo, i ben aviat va demostrar que el seu talent em superava en escreix. Tenia una oïda finíssima i una delicadesa innata. Sens dubte havia nascut per tocar el piano.

—L’àvia hauria estat molt orgullosa de tu. —Li deia sempre que l’anava a buscar.

I me la imaginava allí dalt al terrat, entre la roba estesa, escoltant-la. Somrient. Mirant-nos…

Compartint afició i piano, ens vam fer inseparables. Ella en sabia molt, però li encantava que la corregís, que l’acompanyés a quatre mans, o que senzillament fos allà per sentir-la. Per desgràcia, no sempre era possible. Amb el temps, jo tornava encara més tard de l’oficina, tots els vespres; ella va deixar d’esperar-me desperta i les nits al sofà van acabar-se. A mida que l’adolescència guanyava terreny, sense saber-ho, jo el perdia. Vaig passar de ser l’amic i confessor, a simplement el pare. Cada cop se’m feia més difícil donar-li consells, acompanyar-la, entendre-la. En qüestió de setmanes, una escletxa es va obrir entre nosaltres, allà on abans hi havia la música que ens unia. I, en qüestió de mesos, va convertir-se en un abisme. Vam passar dels recitals familiars de costum, a l’aïllament dels auriculars; de la complicitat absoluta, als secrets més inhòspits; de la cantarella al silenci i del silenci als crits… El pitjor de tot, però, era que quan vaig adonar-me’n, l’Elisa ja havia canviat. Radicalment. De la salut a la malaltia.

Vaig haver d’assumir els nous rols. I llavors, van començar els interrogatoris; les mentides, els trucs de màgia, els escorcolls, les batusses; un cercle viciós que no acabava mai. Ella temia les preguntes, com jo, conscient del que desencadenaven. Perquè ambdós sabíem que malgrat la seva cara de bona nena, i les carantoines que feia per ensarronar-me, la veritat acabava sortint a la llum. Tard o d’hora. Igual que els tovallons plens de menjar que amagava per tota la casa.

—Tant de bo pogués fotre el camp… O fer-vos desaparèixer! —deia quan l’enxampàvem—. I afegia, plena de ràbia, tancant-se a la seva habitació. —T’odio!

Sovint em recordava a mi a la seva edat, víctima de la impotència de saber-se al descobert… Qui et vol bé, et farà plorar, diuen. Però perquè? En el seu cas, el secret era un trastorn alimentari; en el meu, les classes de solfeig. Una pèrdua de temps i diners, segons el pare. És clar que jo no hagués pegat mai a la meva filla. Ni tampoc l’obligaria a deixar la música…

Al final, incapaços d’ajudar l’Eli, vam decidir dur-la a un psicòleg.

Després d’aquell dia, ja no va tornar a tocar el piano mai més. Ni jo.

A partir de llavors, va convertir-se en una persona diferent. Gris, distant, voluble. Una estranya…

—Perquè plores?

La desconeguda que seia al meu costat, va obrir el ulls de cop en sentir-me la veu; com si despertés d’un malson. Els llavis serrats, contenint-se; les galtes solcades pel plor. I en resposta a la meva pregunta, va encongir-se d’espatlles, just abans de baixar el cap.

—No te n’has d’avergonyir. És normal que t’emocionis…

Va eixugar-se les llàgrimes amb la màniga. I quan estava a punt de fer el mateix amb els mocs, em vaig treure el mocador de la butxaca, refrenant l’impuls de sonar-la com si fos una nena. Després, parlava rebregant-lo entre les mans, nerviosament.

—Quan era petita tenia una caixeta de música, un d’aquells joiers que a l’obrir-los s’aixeca la ballarina i dóna voltes sobre un sol peu. La cançó que tocava era aquesta… Me la van regalar els meus pares, el dia de la primera comunió. I és el regal més bonic que m’han fet mai…

La imatge de l’Eli, vestida de blanc, va envair-me el pensament. Igual que els seus amics de l’escola, també volia una festa, rebre regals, ser reina per un dia; i vam consentir-li-ho. Anys més tard, encara se’l posava aquell vestit, però només per jugar-hi, cosa que feia enrabiar a la seva mare. Un dia, tornant de la feina, vaig trobar-me-les corrent pel pis: ella embotida en el vestidet, a punt de petar-lo, amb la Sofia al darrera per treure-li abans no el trenqués… I recordo que, quan vaig intercedir per posar ordre, la molt pilla va saltar-me al coll al crit de “Casa!”.

—No has de posar-te trista, dona. Els bons records s’han de guardar amb afecte i…

—Res és només bo o dolent del tot, saps? —va interrompre’m—. Aquella caixa va ser la culpable que jo volgués aprendre música. I allò va ser el principi de les discussions, dels càstigs, de… tot. La mare cada cop hi era menys; ja no parlava, ni em defensava. I el pare… al cap d’uns anys, me la va trencar. Va ser al començament de passar haixix, que l’amagava allí dintre junt amb els diners que en treia… Jo ja ho sabia que tard o d’hora hauria de marxar d’aquella casa, i intentava estalviar per fer-ho; però el dia que va remenar-me l’habitació de dalt a baix, i em va destrossar les coses… vaig saber que era el moment.

El mocador s’havia convertit en un manyoc deforme, i l’estrenyia amb força entre els seus punys.

—Sé que et semblarà absurd, però no li havia explicat mai aquestes coses a ningú i em sento com una idiota… Cada vegada que vinc aquí i escolto aquesta música, no puc evitar veure les mateixes imatges, com una pel·lícula dins del meu cap: ell, amb el joier a les mans, cridant-me, i un segons després, fet miques al terra, intentant sonar. La ballarina agonitzant… I saps què és el més curiós? Que no veig la pallissa. Mai. Sé que va pegar-me, per variar, però no ho recordo de la mateixa manera. Suposo que perquè el que em feia mal de debò era que m’hagués trencat la caixeta; i la resta, els diners, el costo, el que fes amb mi… ja no importava.

Seguia amb els ulls clucs i, per aquesta raó, jo gairebé ni gosava mirar-la; però no podia estar-me de braços plegats, sense dir-li res. Em va semblar just, en aquell moment, compartir amb ella alguna cosa. Perquè potser allò la faria sentir menys incòmode, ajudant-la a difuminar el rastre amarg del seu record.

—Quan era petita, a la meva filla també li agradava la música. Amb prou feines sabia llegir o escriure, que ja es passava hores asseguda al meu costat al piano, mirant-me tocar, aprenent, imitant-me… Era fabulós compartir-ho amb ella, saps? Però, el millor de tot, va ser quan ens vam donar compte que hi tenia talent, talent de veritat, que estava feta una artista. I allò ens feia sentir tant orgullosos… La meva nena, tan, tan…

No trobava les paraules idònies, els adjectius que la descrivien. Aleshores em vaig adonar que la noia havia obert els ulls i que em guaitava fixament. Allargant-me el mocador.

—Gràcies. —Va dir en veu baixa.

I va tombar la cara perquè no la veiés mossegar-se la llengua.

—Però perquè t’amagues ara?

—Que jo m’amago? —va deixar-me anar de seguida, fitant-me altre cop—. I tu? Què me’n dius de la teva fantàstica família? On són en aquests moments, eh? I perquè te n’amagues? Digues!

Em va costar entendre, què succeïa, perquè s’enfadava amb mi. I no vaig dir res més, a l’espera d’una explicació.

—Tens una filla estupenda, una dona meravellós… Què hi fas aquí?! Què cony estàs fent? Et penses que m’importa saber quant perfecta és la teva vida? Doncs no. I saps perquè? Perquè ni tu mateix t’ho creus! Vols vendre’m la pel·lícula, oi? Doncs ho sento: no m’interessa. La meva vida és una merda i no necessito comparar-la per saber-ho!

—Aquesta no era la meva intenció. T’ho he explicat perquè les coses no són tant bones ni dolentes com semblen; tu ho has dit abans. I la meva família i jo…

Li hagués dit tantes coses… qualsevol; el que fos per animar-la. Però en veure-la plorant de nou, no vaig poder.

—Em sap greu… Em sap molt de greu.

Mentre el piano sonava, vaig consolar-la. Acaronant-li els cabells amb cura, com si es tractés d’una d’aquelles nines que ploren si les estrenys… Fins que les llums de l’escola van apagar-se. Fins que un reguitzell de nens va desfilar per davant nostre, seguits per la seva mestra; tots mirant-nos encuriosits.

Ningú va gosar dir ni una paraula.

L’obscuritat del vespre envaïa el carrer per moments. Ella restava immòbil, aliena a mi, al món.

Els fanals es van encendre. I llavors, vam aixecar-nos.

Sovint ens sentim còmodes buscant i trobant aspectes en comú amb la gent que ens envolta. Ens fa sentir part d’alguna cosa, menys sols del que realment estem. Les coses, però, no es repeteixen mai d’igual forma; no hi ha reaccions idèntiques, ni a un mateix fet. Sempre hi ha discrepàncies. Aquella melodia que em recordava temps millors, a ella li evocava el pitjor moment de la seva vida: la pèrdua de la innocència. De l’esperança.

—Ets una bona persona. —Va dir-me, agafada a la màniga de la meva jaqueta. Esperant que jo fes el primer pas.

—Tu també.

Al final, aquell sentiment que compartíem ens tornava a deixar sols.

Vam passejar carrer avall junts, en silenci. I, durant tot el camí, vaig preguntar-me: de què hagués servit parlar-li de la depressió de la Sofia, de la impotència de veure el nostre matrimoni naufragant a la deriva, o de la culpabilitat que em malbaratava per dintre…?

De què hagués servit confessar-li que la meva estimada filla era morta?