VI

Amb més contundència que qualsevol rellotge, la gana va recordar-me que havíem traspassat l’equador del dia. Dels baixos d’alguns edificis, i de les portes en moviment dels restaurants, ens arribava l’olor dels àpats que eren a punt per ser engolits. Estofat de carn, pizza, sopa de peix, hamburgueses amb patates, shawarmas,… Cada cuina invisible, rere les parets dels locals i les cases, alliberava el seu perfum captivador, seduint als vianants famèlics que transitaven els carrers a deshora. El meu estómac va rondinar, un cop més. I, curiosament, aquella sensació em va fer enyorar casa meva. I a la Sofia. Malgrat ella feia molt de temps que no cuinava; per ningú. Sovint, ni tan sols es recordava de menjar si no hi era jo…

—Escolta: és tard i potser hauríem de fer un pensament.

—Un pensament. —Va repetir-me.

—Sí.

—Com… què?

—Potser tornar a casa i…

Merda, vaig exclamar per dins, en veure’s transformar l’expressió del seu rostre de la curiositat al despit.

—Ah, sí, sí… genial! Doncs adéu. Bona sort.

Va pronunciar el comiat mentre s’allunyava, donant-me l’esquena, i accelerant el pas per distanciar-se de mi. Com si, tot d’una, la ràbia que sentia li hagués retornat les forces.

—Espera’t! On vas tan de pressa?

—Jo també he d’anar-me’n.

—On?

Havia aconseguit que s’aturés, a pocs metres. I llavors es va girar. Tensa igual que un animal acorralat, cridant bestieses a ple pulmó enmig del carrer. Insultant-me.

—Com que a on?! Què vols dir, que perquè no tinc casa no tinc on amagar-me? És això?!

Per una banda, jo volia anar a casa, descansar. Necessitava pair tantes coses… inclòs el que havia viscut en companyia d’aquella estranya noia, cada cop menys desconeguda; per l’altra, em sentia amb el compromís absurd de no abandonar-la.

—No ho deia amb la intenció de ferir-te. És només que estic cruixit. Són masses emocions en un sol dia… I ja tinc una edat jo, saps? De fet, ara mateix m’agradaria portar-te a dinar algun lloc, però no tinc diners. Crec que duia la cartera al maletí i… bé: tu ja saps la resta.

Vaig parlar-li amb delicadesa, ignorant els seus renecs. Amansint-la amb el to de veu, i a base de bones paraules, mentre m’hi acostava.

—Això no és problema. —Va respondre a la fi, quan ja la tenia al davant.

—El què? L’edat, el cansament, o els diners?

—Cap de les tres coses! Pels anys que tens, no estàs malament. Que estiguis cansat, és normal: deixarem d’anar a peu. I si es tracta dels calés, no pateixis. Sé d’un lloc on podem dinar gratis. D’acord?

Ja no estava enfadada; però tampoc somreia com abans. Ni jo, malgrat els seus comentaris m’encoratjaven a seguir-la.

Esperant impacient una resposta, es mossegava el repelons de les ungles amb desfici.

—Què et sembla? Serà divertit, ja ho veuràs! —va insistir, altre cop penjada de la meva gavardina.

—Aquest optimisme teu em desconcerta… —vaig reflexionar en veu alta—. Fem un tracte, d’acord? T’acompanyo una estona més si confesses com et dius.

No s’ho esperava. I una pila d’arrugues igual que un acordió van envair el seu front. Fins que, al cap d’uns minuts, després d’observar al seu voltant, com si busqués alguna cosa, va relaxar-se.

—T’ho explico… però llavors et quedaràs amb mi fins que jo ho digui, eh? Sense queixes ni retrets.

—Em sembla que demanes massa, noieta…

—Doncs, almenys, anirem a dinar junts. Fet?

—Fet.

—Ho promets?

—Sí, t’ho prometo. Ara et toca a tu: digues.

—Mm… Recordes l’accident nuclear de Txernòbil? —va dir, gairebé xiuxiuejant.

—Sí, és clar. Però què hi té a veure això ara?

—Quan el reactor va explotar, la tapa va sortir volant, com si fos una olla a pressió.

—No entenc per on vas…

—Aquesta tapa, tenia un nom, saps?

—I?

—És el meu.

Vaig quedar-me en silenci, descol·locat. Ella mig somreia.

—Es deia com jo!

De nou, vaig deixar córrer el temps, amb l’esperança d’obtenir una resposta clara i concisa que no havia rebut. La que necessitava. Però aviat vaig adonar-me que allò era tot el que em donaria. De moment.

—I ara, anem a dinar?

—Es pot saber què m’he perdut…?

—No ho sé. Què t’has perdut?

—La part on em dius el teu nom, potser?

—A veure: hem quedat que jo t’explicava com em dic. I ho he fet. Em dic com la tapa del reactor nuclear de Txernòbil. No et sembla fantàstic?! Ho vaig veure en una exposició. De tant en tant m’agrada entrar-hi. I no només per anar al lavabo… S’aprenen coses la mar d’interessants!

—Això és trampa.

—Pot ser. Però tu has promès que si t’ho explicava, vindries a dinar amb mi. Així doncs, anem, va, que no és gaire lluny.

—Sí, però que consti que has fet trampa.

—D’acord, d’acord… I ara digue’m, què prefereixes? Bus o metro?

—No has dit que estàvem a prop?

—I tu no has dit que eres vell i estaves cansat? Digues: quin transport vols agafar?

—Tenint en compte que no podem pagar-lo… cap.

—Doncs seguirem caminant. Però no t’hi adormis, que si hi ha cua, dinarem a les mil.

—Cua…? —vaig preguntar-li amb un esbufec.

Però ja no em va respondre. Únicament es va girar per donar-me pressa. I no feia falta que digués res. Havia percebut una ombra de rancúnia en el seu to de veu. Sabia perfectament que estava dolguda per haver-la volgut deixar sola. Per això vaig procurar anar més ràpid i caminar vora seu. Malgrat els peus encetats i que ella no em va dirigir la paraula en tot el trajecte, castigant-me, potser de forma inconscient.

Estava cada cop més convençut que aquell posat hostil era sols una màscara, però no acabava d’entendre perquè passava d’un humor a un altre amb tanta celeritat; què la feia tan inestable… Volia que l’acompanyés a dinar i ho havia aconseguit. És més: fins i tot tenia curiositat per saber on em duia. Tot i això, ella seguia de morros amb mi. Dolguda, ofesa. Mentrestant, jo em preguntava si a mida que el seu temperament s’aclarís, la meva culpabilitat minvaria. I quant de temps més jugaríem al gat i a la rata…

En arribar al nostre destí, una galleda d’aigua freda em va caure al damunt. Davant de l’entrada d’un vell edifici, una pila de gent diversa esperava per entrar. Sobre la porta, en un cartell descolorit, s’hi llegia: Menjador social. Aleshores, vaig tocar de peus a terra. On més podia dur-me la pobra noia sinó a un lloc com aquell? I una glopada de llàstima va enfilar-se’m coll amunt, fent-me venir ganes de plorar. Per ella, per mi; per totes aquelles persones que, fos pel que fos, no podien tenir un plat a taula a casa seva; que potser ni tan sols en tenien de casa… Persones de totes les edats i aspectes: grans, joves, magres, ossuts, malaltissos, esparracats, ben vestits,… I vaig haver de rompre el silenci, espargir aquells pensaments, abans no em calessin.

—I què ens donaran de dinar?

—No ho sé. De moment creuem els dits perquè no ens quedem sense.

—Vaja… Espero que no.

Ella estava davant meu a la cua, donant-me l’esquena, com si jo fos un més dels que esperaven. Un desconegut. Un total desconegut. La situació era d’allò més xocant per mi; i la incomoditat que sentia, augmentava pel fet de sentir-me ignorat. Així, que vaig fer un esforç per donar-li conversa.

—Hi vens gaire tu per aquí?

—Quan tinc molta gana. —Va remugar sense donar-se la volta—. Si vens d’hora i no hi ha massa gent, et deixen repetir. I les monges no demanen papers, ni passen llista, com d’altres… Però avui és mal dia. Està ple i hem arribat tard.

Hagués volgut dir-li que, si ens quedaven sense dinar, podíem anar a casa; ni que només fos a buscar diners. O que potser si parlava amb la Sofia i la hi presentava… Però de seguida em vaig adonar que no era pas una bona idea. Al contrari.

—Ho sento.

—No és culpa teva. Si no ens donen res aquí, buscarem un altre lloc… Hi ha molts restaurants on és bastant fàcil fer un sinpa. I així podrem triar de la carta.

—A tu què et ve de gust menjar?

Llavors, finalment va girar-se cap a mi d’un salt, esverada i gesticulant.

—Patates fregides! Mm! Però de les bones de veritat. Ni el puré de sobre que et donen aquí, ni les de bossa, que semblen de plàstic. De les autèntiques! O encara millor: una truita de patates! D’aquelles que porten ceba! M’encanta la ceba! La pots fer de mil maneres o posar-la a qualsevol plat, que sempre està boníssima, no creus?

—I tant! Llàstima que faci plorar.

—Sí, llàstima…

Amb un gest de resignació, va encongir-se d’espatlles.

—A vegades les coses bones ja ho tenen això, oi? —vaig dir.

Ella mateixa em recordava una ceba: per més capes que li tragués, sempre n’hi havia una altra a sota. I sota aquesta, una més. I totes, en treure-les, gairebé et feien caure les llàgrimes… Ara quasi somreia, de nou. Encara que amb una lluïssor diferent als ulls; una mica moixa, potser pel cansament. Però feia mans i mànigues per dissimular-ho.

—I tu? Què és el que més t’agrada? Què menjaries fins a rebentar?

—L’escudella. La meva mare la feia molt bona.

—Així ets dels repel·lents que diuen que ningú cuina com la seva mare, eh?

—No, no pas. La Sofia era… és una cuinera excel·lent.

—Vols dir la teva dona?

—Sí.

—Té un nom bonic… I quina és la seva especialitat?

—Els canelons. És capaç de preparar els millors canelons del món. De carn, de peix, d’espinacs,… del que sigui.

—Mm! Per les festes de Nadal a casa vostra deveu acabar ben farts, oi?

—No… de fet, no. La mare va morir anys enrere, poc abans de casar-me. La Sofia, fa temps que va deixar de fer coses massa elaborades i… Bé, podríem dir que els àpats familiars no són el nostre fort.

—Vaja, ningú ho diria! Tens pinta de família nombrosa, tots reunits al voltant de la taula, feliços de trobar-se, encara que us vegeu cada setmana…

—Els meus pares són morts; amb els meus sogres hi ha una relació cordial, però sota mínims. No tenim germans, ni familiars propers. I nosaltres… ja no mengem junts gaire sovint.

—Deies que només teniu una filla, oi? Perquè? Tant malament us va sortir que ja no en veu voler cap altre? —va dir, picant-me l’ullet.

La cua avançava a pas de tortuga. I la conversa també, cap a un terreny inestable. El dens fangar dels records… Pretenia amenitzar l’espera, però per això el caire havia de ser un altre. O sinó, almenys, sí el focus d’atenció.

—I a casa teva, quin era el teu plat preferit?

—El meu? Doncs… la coliflor. Amb beixamel i gratinada al forn. En menjàvem els diumenges, perquè entre setmana la mare no tenia gaire temps per cuinar i feia coses més senzilles…

—Coliflor?

—Sí. Jo no li faig fàstics a res. I amb el temps que fa que vaig independitzar-me, he après que el que no mata, engreixa i el que no, fa créixer.

—Vaja, és curiós. Els joves normalment teniu al·lèrgia a les verdures…

—Quan dius els joves, vols dir la teva filla?

Per sort, dos homes davant nostre van començar a barallar-se just en aquell precís moment i un tercer va intervenir, separant-los, sense que ningú prengués mal.

Després, la cua va seguir avançant al seu ritme normal, massa lent. Resultava esgotador. Igual que derivar la conversa cada vegada que se’m cenyia.

—Tu i jo ens assemblem bastant, saps? —va etzibar-me de sobte.

—En què?

—Les nostres famílies són una merda.

—Jo tampoc diria tant…

—Ah, no? Pocs i mal avinguts. Em sembla que no n’hi ha per tirar coets, no?

—A vegades les coses no són com a un li agradaria.

—Ja ho pots ben dir! De quan era petita, quasi no me’n recordo de res. Passava més hores a casa les veïnes que a la meva. I després, seure junts a la taula era tenir pollo assegurat. I no per menjar, no…

—Algun record bo has de tenir… No tot pot ser dolent.

Durant uns instants va quedar-se pensativa. Amb la mirada perduda en algun lloc de la memòria.

—Ara que ho dius… quan vaig fer la primera comunió. Van venir alguns veïns a casa i vam fer un dinar tots junts. O potser era un pica-pica? No ho sé… El que sí que recordo és el fart de croquetes que vaig fer-me. De croquetes i de pastís. Després em va agafar un mal de panxa terrible i vaig acabar vomitant-ho tot! Quan la gent se’n va haver anat, els pares van castigar-me a dormir sense sopar. I l’endemà, més croquetes! N’havien sobrat tantes, que em sembla que en vam menjar durant una setmana sencera… Però encara m’agraden, eh? T’ho pots creure?

Per fi semblava que era el nostre torn. La porta d’entrada estava dos cossos per davant nostre i, quan aquests van haver entrat, vam passar nosaltres.

La decepció va ser enorme; almenys per a mi. Als meus peus s’estenia un passadís interminable, al fons del qual aguaitava una altra porta on podia llegir-se de nou: Menjador. Però entre ambdós punts, hi havia, com a mínim, trenta persones. Acumulant paciència. I gana.

—Ja falta poc, home, no desesperis. Almenys hem entrat i això vol dir que dinarem segur. Anima’t!

Vaig recordar el passadís de casa, el que anava de la cuina al menjador. A diferència d’aquell, era curt i ample. I gairebé podia imaginar-hi la Sofia, apareixent amb les mans enfundades en manyoples, carregant una enorme safata dels seus meravellosos canelons… Però aquella imatge pertanyia al passat, a una època anterior al passat que resultava difícil no enyorar.

—Vols que juguem a un joc? Cadascú diu un plat típic de menjar, o postres, el que sigui. Vale? El que es quedi sense saber què dir, perd. I qui en digui més guanya.

—D’acord. Però comença tu.

—Mm… Carquinyolis!

Les persones que estaven davant nostre es van girar de cop, mirant-nos fixament; el seu moviment, brusc i sincronitzat alhora, va sobtar-me. Alguns deixaven anar renecs i d’altres només ens deien que calléssim. La gana ens havia pres el sentit de l’humor. A tots, menys a ella que semblava disposada a distraure’s, a distraurem tant si com no.

—Carquinyolis a la una… a les dues… i a les tres! Et toca a tu! Va, digues!

—Canelons.

—Molt bé! I jo dic… ametlles garapinyades!

—Eh… escudella?

—Tortell de Reis!

—Panellets.

—Pizza!

—Escalivada.

L’estona que vam trigar a arribar al mostrador, va passar ràpid, entre recargolament de tripes i exclamacions.

—Pets de monja!

Fins que una mirada severa i un contundent ssssht van acabar amb el joc.

—Em sembla que no li hi ha fet gens de gràcia… —va dir-me a cau d’orella—. Serà que les monges no es tiren pets?

I mentre ella ofegava la burla, mossegant-se el llavis, una religiosa va entregar-nos dos plats mig buits. Macarrons, amanida i un discret tall de carn. Llavors em vaig adonar que érem els últims de la cua. I allò, les sobres.

Després del mostrador, una gran sala plena de taules i cadires, de diferents les colors i formes, allotjaven als visitants. Hi havia grups, gent sola, parelles: més homes que dones. Per tots, aigua o refrescs. En un cartell escrit a mà s’hi llegia: prohibit el consum alcohol. I a les setrilleres, només hi havia oli i sal.

—N’hi ha que, a falta d’alcohol, es veuen el vinagre. —Va aclarir-me ella, en veu baixa, al veure’m buscar-lo perplex.

Vam seure en un racó, vora una finestra que donava a un pati fosc i brut, ple de roba estesa. Uns metres enllà, un home fornit ens observava. El mateix que havia separat abans als dos que barallaven a la porta.

—És per si algú fa merder. No passa gaire sovint, però… per si de cas.

Sense aixecar la vista del plat, va parlar-me amb la boca plena del primer mos.

I després, ja no va obrir-la fins a l’últim.

Al nostre voltant, algunes persones es feien el senyal de la creu abans de menjar; altres, es prenien pastilles. Molts devoraven l’àpat amb deler amb o recel. Tots ben a la vora, cadascú lluny de la resta. Junts i aïllats del món, potser pensant en els seus problemes… potser no. Però ho feien en un silenci respectuós, solemne, i terriblement feixuc.

A casa, mentre el pare va ser viu, sempre es menjava enmig d’un mutisme sepulcral. Mai es va posar la televisió durant un àpat. La seva veu era l’únic que se sentia quan hi era ell. Ordres, crits, renecs. O el silenci abans de la tempesta. En morir, al quedar-nos sols la mare i jo, sempre l’engegàvem. Com si ens faltés alguna cosa. O potser perquè ja no sabíem què dir-nos… “Bona nit”, van ser les seves últimes paraules, abans d’anar-se’n a dormir un vespre, després de sopar. I l’endemà ja no va despertar-se.

Amb la Sofia vam seguir amb aquell costum de la tele, no sé per què…

Quan estava embarassada de la nena, menjava no per dos, sinó per tres. Havia sentit a parlar dels capricis que tenen les dones en aquest estat, però ella era un cas a part. A qualsevol hora necessitava, qüestió de vida o mort, un gelat de vainilla. O unes torrades amb mel i mató. O, pitjor encara, un plat de pasta. Vaig aprendre a cuinar durant les darreres setmanes del seu embaràs. Però el més habitual era sortir corrents a algun paquistanès, que obrien fins tard, o a la botiga de la gasolinera més pròxima. I quan ja s’havia cruspit pràcticament tot, deixava sempre un últim mos, com si hagués de demostrar que procurava no fer excessos…

Després de néixer la criatura, la televisió ens acompanyava també, com un membre més de la família. Des dels biberons i les farinetes en endavant. I amb els anys, el costum va dur-nos a compartir taula, cadascú en el seu univers, a kilòmetres i kilòmetres de distància. Malgrat això, les discussions sovintejaven; confonent-se amb les notícies o els diàlegs d’alguna pel·lícula de la que no érem protagonistes. Perquè la nostra era una història ben diferent; tot i que cada dia la mateixa.

Treballava tantes hores per pagar les factures, que els sopars era l’únic moment d’encontre familiar. Però sempre hi havia més ganes de discutir que de menjar, i sobre la taula, damunt dels plats, acabaven amuntegant-se les recriminacions. Res li feia el pes a la Sofia; tot eren queixes i laments… El nostre matrimoni semblava haver perdut força, com si tenir un fill ens hagués anat absorbint l’energia. I al final no sopava ningú.

—Que no tens gana?

Ni la nena.

Sense pensar-hi, aquell va esdevenir el meu mantra.

—Que no tens gana?

Fins que vam adonar-nos que si no menjava, no era pas per les renyines, la televisió o per haver berenat fora de casa, tard i massa. Tot eren excuses. Mentides. Ignorància. La Sofia i jo havíem estat cecs i sords tant de temps… Mentre, ella anava desapareixent poc a poc davant nostre, amb un terrible secret consumint-la per dintre. Cada vegada més prima, més pàl·lida, més fràgil…

Quan finalment vam saber-ho, les sospites van confirmar-se: l’Elisa patia anorèxia.

I, aleshores, tot el pes del silenci va caure’ns al damunt. De cop.

—Que no tens gana?

La veu va arribar-me de lluny, barrejada amb la meva pròpia.

No aconseguia recordar l’última vegada que algú m’ho preguntava a mi; ni qui ho havia fet… Però la realitat present em cridava amb més força. I en ella, la jove desconeguda amb qui compartia taula.

—Sí, sí… —vaig afanyar-me a respondre, posant-me una cullerada a la boca.

I, malgrat el nus que tenia al coll, vaig empassar-me la tristesa.