Sona un telèfon que esquerda el meu son. Vull ignorar-lo, deixar que gemegui, que res ni ningú em faci sortir del llit… Però no calla i acabo agafant-lo.

Una veu d’home pregunta per mi, amb nom i cognoms. Responc, mastegant les paraules, encara amb els ulls tancats. Sabia que el telèfon sonava, fins i tot abans de despertar-me; potser per això també ho feia en el meu somni… Què he somiat? Ho recordo vagament. Anava per un carrer estret, plovia a bots i barrals, i no estava sol, però… Ara ja m’he desvetllat. Llàstima.

No duc pijama i vaig descalç.

Obro els ulls. L’home encara parla. Truca de la Comissaria. Tenen alguna cosa que em pertany, diu, i malgrat que no els consta cap denuncia, estan obligats a avisar. És un policia. Hi parlo. Li pregunto. No m’ho pot explicar; no per telèfon. “Són les normes”, afegeix. Em comenta que he d’anar-hi avui, sens falta. “Com abans millor”. Diu que han de fer-me algunes preguntes respecte a les meves pertinences i com les han trobat. “És important”… No insisteixo. Em sento incòmode, despullat, parlant amb un desconegut i començo a tenir fred. “Ja li donaran més detalls quan es presenti a la Central”, repeteix. Molt bé, penso. Algunes imatges del somni inunden de nou el meu cap, interferint en la conversa. D’acord, dic en veu alta. Recordo que hi havia una noia. “És un maletí”, diu l’agent. Gràcies, responc. I penjo.

Ja ho sabia.

El que no puc entendre és que sigui ella, un altre cop. Per què just ara, després de tant de temps…?

Decideixo anar-hi de seguida. Estic nerviós. I no sé si a causa del somni o de la trucada. No tinc gana. Ni tan sols preparo cafè. Prenc una dutxa, amb l’esperança d’aclarir-me les idees. Sota el raig d’aigua freda tanco els ulls una estona. Els pensaments bateguen com la sang sota la pell. Tanco l’aixeta, em poso el barnús i m’eixugo de pressa. Penso que hauria d’afaitar-me, però evito veure’m la cara en el mirall. No sé per què. Després, em vesteixo ràpid i marxo corrents.

Mentre surto de casa, el telèfon segueix sonant dins el meu cap. Com l’eco d’una veu que conec… I m’acompanya camí del metro, pel carrer.

Es deia Helena. Encara que això, vaig saber-ho després. Quin nom tan bonic per una noia tan trista, vaig pensar llavors… La seva bellesa empal·lidia sota el sofriment. Mig dona, mig nena. En una altra època, Troia sencera, seduïda pel seu encant, s’hagués postrat als seus peus. Bonica com una princesa o una reina… És clar que aquella era una altra Helena, i uns altres temps. A la que jo vaig conèixer, només els escarabats i les rates l’observaven amb recel des de les vies del tren. Absent, recollia i cremava una punta de cigarreta rere l’altra, hipnotitzada per aquella petita brasa i la cendra volàtil que llençava amb un sospir. En cada exhalació de fum semblava perdre el propi alè, com si un foc devastador la consumís per dins i, en qualsevol moment, pogués encendre’s tota ella…

Així vaig trobar-la: al límit igual que les seves sabates vora l’andana.

Pobra Helena, indefensa i bonica… com una princesa sense regne.

Jo també em sentia destronat. En un banc del metro, sense enlloc on anar, res a fer. Incapaç d’apartar la vista d’ella. I així va descobrir-me: contemplant-la. Em va mirar als ulls, fixament, immòbil; fins que, a la fi, va dedicar-me un somriure estrany.

Per un moment, vaig creure que volia llançar-se a les vies. I que ningú se n’havia adonat. Només jo. La seva mirada em tibava des de dins mentre caminava cap a ella… Ningú m’havia mirat d’aquella manera des de feia molt de temps. Vaig sentir que existia, de nou; que no era invisible del tot…

Vaig desitjar salvar-la, amb tota la meva ànima. Llavors no en sabia la raó, però… després ho vaig entendre. Necessitava saber que encara podia ajudar algú; ho necessitava amb una angoixa tan profunda… I per què no, malgrat que fos una desconeguda? Potser amb ella, almenys…

Així vaig recordar, de nou, què se sent en estar enamorat. Què suposa tenir un motiu per viure. Un fred matí d’hivern, a trenc d’alba, després de tant… Tot comença amb una mirada que t’ha atrapat, un moment. Després, algú et reclama, et necessita. I els sentiments es converteixen en un trencaclosques infinit, en constant moviment. Culpabilitat, por, seny, desconcert. L’amor no hi entén; tot ho absorbeix. Pare, fill, marit… No sé què esperava ella trobar en mi. El consol d’un amic, extraviat també, que sabés entendre-la? Potser això i més en un sol home. Un bon home que la protegís, que l’abracés… O algú capaç d’estimar-la de veritat. Simplement.

Pobre Helena…

A parts iguals, espantava i atreia, al mateix temps. Era un àngel caigut. I el seu cos, tan fràgil, tan a prop… tan perillós com un forat negre. Per ajudar-la vaig córrer el risc de caure-hi. Ningú abans no m’havia fet sentir d’aquella manera. Tampoc havia tocat fons mai. Destí o casualitat? Qui sap. Els seus ulls cridaven amb una força, que s’havia d’estar sord o cec per ignorar-la. Només veure-la trencava el cor… I potser per això vaig mirar-la. El dolor que ens aïllava, estrany i comú alhora, va unir-nos més encara en veure la llum. Jo estava tan enfonsat, i ella… tan perduda.

Com salvar algú que no vol salvar-se?

M’he fet aquesta mateixa pregunta en diverses ocasions. He desitjat aturar el temps, tantes vegades, aferrant-me al passat… Mare, filla, dona: les havia perdut. D’una forma o d’una altra. I mai aconseguia esbrinar per què. Les estimava, tant, que estava convençut que això les protegiria, que comptava per alguna cosa… Vivim enganyant-nos, refugiats en els nostres sentiments. Era incapaç d’entendre ni de fer-hi res. Perquè estava quiet, paralitzat. Els interrogants sense resposta em tenien pres. Fins que vaig conèixer-la a ella: la meva Helena…

Sovint estimar significa aprendre a renunciar, va dir-me. I tenia raó.

Ara ho sé.

Aquella va ser la primera i última vegada que vam estar junts. Un sol dia. Després, durant setmanes, vaig buscar-la per tots els racons de la ciutat. Els meus records em guiaven, omplint els buits de la memòria. Tan sols necessitava saber com estava; que estaria bé, fos on fos; i potser veure-la un darrer cop… No la vaig trobar. Ni una pista, res. Ningú es recordava d’ella, ningú l’havia vist. Era com si ja hagués desaparegut. O mai hagués existit… Em negava a acceptar-ho i, alhora, no aconseguia oblidar aquella frase. Però com podria fer-ho, renunciar, si volent salvar-la a ella, ella m’havia salvat a mi…?

Amb el temps vaig haver de donar-me per vençut i abandonar la recerca. En contra de la meva voluntat, vaig forçar-me a esborrar el seu somriure, els seus ulls; a estripar els records igual que velles fotografies abans de llençar-les. Vaig deixar de veure el seu rostre en altres cossos, el seu cos amb altres cares… fins que un dia, com qualsevol altre, l’havia oblidat. I, llavors, vaig pensar que no tornaria a veure-la, que ja no pensaria en ella mai més…

Però m’equivocava.

L’inspector de policia seu davant meu i fulleja documents. No diu res. Li suen les mans, el front, el coll… És un home gras, ferm, imponent. Al cap d’una estona, aixeca la vista, clava la seva mirada en la meva i comença a parlar. És educat, però no hi ha lloc per a la diplomàcia en les seves paraules. Massa directe per ser cortès. El meu maletí ha estat trobat en l’escenari d’un possible crim. Volen saber on vaig estar la nit passada. Ahir. Si tinc testimonis que puguin confirmar-ho. Sóc sospitós, és clar. Afegeix que sí, però innocent fins que es demostri el contrari. És el que es diu sempre a les pel·lícules: un presumpte culpable.

Cada cop estic més nerviós.

Em pregunta per què no vaig denunciar el robatori del maletí. Li dic que perquè el vaig perdre, fa mesos, voluntàriament. Somriu. Potser no em creu. M’agafa un tic a la parpella esquerra. El de sempre; ja me’l conec. Respiro fondo, procuro calmar-me. Desvio la mirada. Ell segueix transpirant, amb els seus ulls perseguint els meus. M’ofereix un got d’aigua. No, gràcies, responc. S’eixuga la suor i reprèn el discurs. “Han trobat el cadàver d’una dona amb el seu maletí entre els seus braços i”… Un calfred, aspre com la tos, em sacseja de dalt a baix. Accepto l’aigua i bec lentament. Quan deixo anar el got, encara tremolo.

El cadàver d’una dona…?

“Sens dubte es tractava d’una captaire. El seu cos evidencia greus lesions. Possibles senyals de maltractaments. Però fins que la investigació ho aclareixi”… Un altre presumpte. “Quan li facin l’autòpsia sabran amb certesa la causa de la mort”. La mort: l’única cosa certa de debò… Mentrestant, he de respondre les seves preguntes. “Ara”.

L’home calla. Sua, espera. El silenci es tensa. Jo no sé què dir, però obro la boca. Una sensació amarga bull i creix dins meu, igual que el nus a la gola. És com si tots els records entressin alhora dins del meu cap, a empentes, coll amunt… Em falta l’aire, i els dubtes són paràsits que em xuclen la sang. L’inspector em pregunta si em trobo bé. Diu que m’he quedat blanc. Jo no sé què pensar… És ella? Podria ser. He de veure-la. Saber-ho del cert. Puc? Prou de presumptes: he de saber si és ella. I per què.

Quan finalment les paraules surten de la meva boca, semblen arcades.

Després, vomito.