IX

El silenci entre els dos era aspre, com la sorra dins les sabates. Com el meu gest en desempallegar-me d’ella a la platja. No la gosava mirar, i menys encara tocar-la. Caminava al meu costat, però uns passos enrere. M’ignorava. O, millor dit, intentàvem ignorar-nos mútuament. Gairebé vaig desitjar que desaparegués… L’observava de reüll, de tant en tant, i mentre una part de mi temia no veure-la, l’altra esperava perdre-la de vista. Per oblidar, per esborra-la del meu pensament. M’havia besat. I més enllà del perquè, la qüestió era que jo no havia estat capaç de reaccionar a temps. Hauria d’haver evitat el petó, mai acceptar-lo. No volia embrutar-nos, ni a mi ni a ella, en això; però era exactament el que havia succeït. Encara tenia gust de mar als llavis…

El vent gelat que m’esgarrapava el rostre no feria tan com el record d’aquell moment. I el silenci que ens separava es feia cada cop més incòmode, com la roba enganxada a la pell.

—Buscarem un hotel. Tu pots passar-hi la nit, si vols. Jo procuraré assecar-me una mica i després… me n’aniré.

Havia de dir-ho en veu alta perquè semblés real. Per creure-m’ho.

Plovia. No vaig adonar —me’n fins que vaig veure els primers paraigües i les corredisses de la gent. El cel estava enfosquint-se per moments, nit endins. S’acostava una tempesta. Des de fa temps… I ella continuava sense dir res. Entenia que, a la seva manera, m’estigués castigant. Per això, mentre, jo buscava la forma de disculpar-me, d’aconseguir el seu perdó. O de compensar-la almenys. El que per ella suposava una ofensa, havia estat el rebuig; per mi, era el propi fet. Hagués volgut fer-li entendre la meva situació, el perquè havia reaccionat d’aquella forma; però resultava massa complicat… Només ha estat un petó, em repetia a mi mateix. Un simple petó als llavis.

—Què bé que m’hagis vingut a buscar!

Sempre que anava a recollir l’Eli al gimnàs, esperava impacient que s’adonés de la meva presència. No volia destorbar les seves classes i, per altra banda, preferia mantenir-me a una distància prudencial de la piscina. Així que l’observava des de les grades, amb la resta de pares, i quan la veia saludar-me, baixava. A partir d’aquell instant ja no em feia tant de respecte l’aigua, ni els monitors que sempre em cridaven l’atenció per entrar al recinte amb sabates. M’apropava fins a la vora i la contemplava acostar-s’hi, nedant de pressa, submergint-se a mig camí, per treure el cap just davant meu. Llavors agafava aire, m’estirava de la corbata perquè m’hi aboqués, i em feia un petó.

Un simple petó als llavis.

No podia anar-la a buscar tant sovint com hagués volgut. Els dies que ella tenia natació, gairebé sempre coincidia amb les reunions de la junta directiva i generalment m’obligaven a assistir-hi. Quan per algun motiu s’anul·lava o aconseguia escapar-me’n, volava esquivant el tràfic per arribar-hi a temps. Frissava per veure-la sortir de l’aigua com una sirena. Eli Williams, li deia a vegades, en honor a aquelles pel·lícules d’una actriu anomenada Esther. A ella no li agradava gens i es feia l’ofesa. “Jo no tinc un cul tan enorme”, remugava. És cert, al contrari, li responia, afalagant-la. I després l’enviava als vestuaris a canviar-se, amb alguna broma més, per fer-la enrabiar de nou. Si ho aconseguia, llavors ella feia veure que volia donar-me un altre petó i, abans de sortir corrents, se m’abraçava fort per deixar-me tot moll. I jo fingia resistir-m’hi, per sentir-la riure…

Aquell era el millor moment del dia. Allò donava sentit a tota la resta.

Al llarg del passeig marítim hi havia molts hotels de varies estrelles; però tenint en compte que jo havia perdut la cartera, i que cap dels dos dúiem diners a sobre, vaig decidir aventurar-nos pels carrers més estrets, a la recerca d’algun hostal de baixa categoria.

Mentre donàvem voltes, pensava com ho podia fer per aconseguir una habitació. No portava res de valor excepte el rellotge. Era el regal de la Sofia de quan ens vam prometre. Al darrera hi havia gravat: Amb tot el meu amor, ara i per sempre. No em calia mirar-ho. Recordava aquella frase perfectament. L’emoció en la seva veu al llegir-la. I, amb la mateixa intensitat, la cremor al canell des de feia anys. Havia perdut el sentit. La inscripció, el sentiment. La realitat. Malgrat això, vaig descartar un parell de locals que semblaven idonis, incapaç com em sentia de treure-me’l. El temps havia passat, estava passant. I encara se’m feia difícil creure que ja no fos cert.

Cada cop plovia més.

L’estreta vorera em feia caminar insegur, talment com si en un mal pas pogués rodolar per un precipici, dins el riu que duia a les clavegueres. Tenia por de caure més avall encara. Ella em seguia, uns metres enrere, refugiant-se sota els balcons. Estava xopa també. Em va fer pensar en un gos perdut, cap cot, que segueix a qualsevol que se l’hagi mirat als ulls amb tendresa. La sensació d’aquest pensament va doldre’m més que el record, i em vaig aturar al següent hostal. Oferiria el rellotge, sols com a dipòsit, amb la promesa de tornar-hi després amb els diners. Vaig empènyer la porta, cedint-li el pas a ella, i vam entrar. Sense voler, amb l’altra mà dins la butxaca, vaig creuar els dits.

—Bona nit.

—Bona nit. Voldríem una habitació.

—Doble?

—Individual.

—No en tenim. És pels dos?

—No, només es quedarà ella.

—Sí, és clar… Doncs són trenta euros.

—Eh… d’acord, però resulta que…

A mida que jo parlava, l’expressió de mínima cordialitat en el rostre de l’home anava esvaint-se. Procurava escollir les paraules amb cura, però res sonava prou convincent. A la fi, vaig intentar treure’m el rellotge, i ser directe. Llavors una mà va aturar-me. Però no era ell, sinó la noia qui interrompia el meu gest. I mentre el recepcionista ens observava amb recel, ella m’allargà la cartera, mirant-me als ulls, indiferent.

Hi era tot: documents, fotos, bitllets,…

Vaig pagar l’habitació, sense preguntar res. L’home ens indicà el número i el camí, però no va acompanyar-nos. Ella pujava les escales darrera meu, més per inèrcia que per por a que la renyés, suposo. La curiositat em qüestionava com ho havia fet. I quan. Però entenent el perquè, no calia parlar-ne, i encara menys recriminar-li. No era el que necessitava. Jo només volia fer les paus, descansar un moment. I, sobretot, que aquell malestar que em calava els ossos desaparegués.

L’habitació era un cau.

Una sola bombeta il·luminava les tristes parets. Un quadre i un armari, descolorits. A l’altre costat, la porta del bany. I enmig, un llit de matrimoni, mal fet, acompanyat d’una minúscula tauleta de nit, coberta amb un polsegós tapet. El lavabo feia poc més d’un metre quadrat, amb una tassa, la pica i mitja banyera amuntegades estratègicament. El mirall, ennegrit i escantonat com les rajoles. Al sostre, un fluorescent vell grinyolava en ser encès.

Ella observava els meus moviments, en silenci, dreta davant la porta d’entrada. Vaig treure’m la jaqueta i la vaig estendre al radiador. Estava calent; m’hi vaig recolzar. Tampoc tenia on seure. I qualsevol lloc era incòmode en aquell moment.

—Ja sé que no és gran cosa, però amb la que està caient…

Pensava mirar per la finestra, però vaig adonar-me’n que no n’hi havia cap. I em vaig quedar callat, quiet. Estàvem cara a cara, a poca distància, mirant-nos fixament. L’espai semblava encongir-se cada cop més. Aquella habitació era massa petita per tot el que havíem viscut. La pluja i la nit, havien quedat fora. Dins, només estàvem dues persones, dolgudes, incapaces de comunicar-se. Dos estranys.

No hi ha pitjor silenci que el dels sentiments, vaig dir-me.

I em va sacsejar un calfred.

Ambdós sabíem que arribaria aquell moment. Però ningú volia donar el primer pas. Tot plegat havia estat una bogeria, divertida, innocent. Però ni les bones intencions eviten acabar fent-se mal. Ja era inútil continuar amagant-se. De poca cosa ens havia servit, a cap dels dos. El món real ens esperava, malgrat evitar-lo aferrant-nos a treves que no eren més que excuses. I por. Jo estava cansat… Des de feia molt de temps. Per això la meva veu va sonar rovellada, esquinçant l’ambient.

—Procuraré assecar la meva roba. Hi ha un altre radiador al bany; tu pots fer-ho allà. I donar-te una dutxa mentre, si vols. Jo em quedo aquí una estona i després…

El seu moviment va ser tant ràpid i brusc, que vaig interrompre la frase jo mateix. Recordava el que era ser adolescent. És més: havia estat pare d’una: sabia què significava fugir d’una revolada. Deixava molt clara la seva opinió. El cop de porta va sentenciar-ho, per si en quedava algun dubte.

—… després, me n’aniré.

L’eco de les meves paraules es va desprendre gola avall, fins la boca de l’estómac. Allí, es va aturar, engruixint el nus que ja hi estava enquistat. Ho havia dit, de nou. Anar-me’n. Com si fos tan fàcil… El cansament m’empenyia a estirar-me al llit, sols un moment. Però estava xop i no volia deixar-ho tot fet un desgavell. Encara que no era pas això el que em tenia paralitzat.

Feia vint anys que no dormia sol. Sense la meva dona. I tampoc pretenia que aquell dia fos el primer… Em va sobtar la contradicció. Compartir amb ella el llit, un llit com aquell, darrerament havia estat això només. Soledat en companyia. I pensar en la meva dona em resultava tan feixuc com l’aïllament que sentia al seu costat.

La primera nit a casa, la vaig deixar escollir. També ho feia quan dormíem fora, en algun hotel. No li agradava estar a prop de la porta, o vora una finestra. I, curiosament, sempre acabava quedant-se a la banda esquerra. La de llevar-se amb bon peu…

Al principi de casats, si jo arribava tard de treballar, ella m’esperava. Alguns cops desperta; la majoria, no tan conscient. I com sabia que jo no voldria desvetllar-la, per aquest motiu, s’adormia al costat dret. “Així, quan tu arribis, trobaràs el meu lloc calent”, deia. I sempre somreia, desitjant-me bona nit, abans de col·locar-se de nou al seu.

Li havia dit alguna vegada que m’encantava aquell gest? No ho sé.

Vaig intentar recordar quan, en quin moment ella va deixar de fer-ho. En realitat volia saber-ne la raó… Però no vaig poder.

El primer cop que vam fer l’amor, va ser al menjador dels meus pares. La mare havia marxat, i de sobte ens vam trobar sols, amb tota la casa per nosaltres. Recordo com si fos avui el garbuix de sensacions d’aquella tarda. Em sentia com un adolescent, amb la mateixa emoció de la primera vegada. Els nervis a flor de pell; el batec frenètic del meu cor, envaint-me el cos sencer. L’experiència ajudava, però amb ella, tot era diferent. Havia de ser-ho. El primer petó, la primera carícia. La necessitat que ens teníem, esperonant els cossos. Mai havia sentit una passió com aquella amb ningú. El desig, llargament contingut, ens va fer patir fins l’últim instant. I, ni llavors ni després, vaig trobar paraules per descriure aquell plaer.

Al final, abatuts per l’esgotament, vam quedar-nos abraçats en el sofà, durant hores. Podria estar així la resta de la meva vida, vaig dir-li. Va riure, com només ella ho feia. Amb els seus cabells panotxa fent-me pessigolles… I jo no podia creure’m que aquella dona em correspongués.

Durant molt de temps, cada vegada que fèiem l’amor acabava dient-li el mateix. Sentia que aquella era la única manera d’evitar que explotés de tanta felicitat.

Els anys no feien minvar el sentiment, però l’estabilitat manté les brases, no atia el foc; i això a la llarga té conseqüències. I la rutina, que t’atrapa sense voler… Quan finalment vam decidir tenir un fill, les coses van canviar per primera vegada de veritat. Ja no es tractava de la pròpia necessitat, del sexe o el plaer: hi havia un objectiu a aconseguir. L’agenda, els paràmetres, ho convertien en un deure. Era difícil gaudir, fer. Però ens estimàvem, tant, que aviat els nostres esforços es van veure recompensats. I tot va tornar a estar bé. Fins i tot millor.

A la Sofia li encantava arreglar-se. Es cuidava, en tots els aspectes, per estar sempre resplendent. Malgrat diguin que l’edat no perdona, per a ella semblava no passar el temps. Ja de per si era una dona atractiva, però la seva dedicació als detalls la tornava perfecte. No hi havia un sol dia que no la desitgés. La intuïció del seu cos sota la roba. El tacte, l’olor, dels seus cabells. Els llavis pintats sutilment… Qualsevol cosa en ella em despertava l’ànsia de posseir-la. Encara que no sempre coincidíem. Però jo esperava, pacient. I, tard o d’hora, venia a mi, juganera, fent-se de pregar fins l’últim instant. I llavors ens reconciliàvem, a tots els nivells, recordant què se sent estant a de la persona estimada. I semblàvem gairebé tan feliços com al començament.

Un mes. Aquest era el lapse de temps màxim que havíem passat sense tocar-nos. Perquè sovint ja no era només una qüestió de sexe, sinó de sentir propera la presència de l’altre. Però a mida que les coses a casa empitjoraven, la distància entre nosaltres creixia. Ella s’allunyava de mi. Evitava, conscientment o no, qualsevol situació que impliqués compartir una carícia, un contacte més enllà del petó a la galta quan arribava de la feina, o una mà a l’espatlla per demanar-me la sal a taula. A les bones i a les males. Per això ens vam casar, li deia. Però la Sofia es tancava en si mateixa, i costava treure-la del seu món.

De sobte, l’habitació ja no va tornar a ser un espai neutre, el refugi dels dos, sinó només el seu. O el lloc on tancar-nos a discutir, perquè la nena no ens sentís. I masses vegades ens n’anàvem a dormir sense entendre’ns, procurant no traspassar la línia invisible que ens separava sota els llençols. Repartir enlloc de compartir. Aquesta actitud, seva, meva, va marcar la diferència. Així, poc a poc, vam passar de la suma a la divisió.

La darrera vegada que vam fer l’amor, per mi, sé que no va ser en realitat la última. Perquè estàvem tan lluny l’un de l’altre que era gairebé impossible. La meva necessitat sorgia més de l’egoisme que del desig. I ella, ni tan sols estava disposada. Abans de començar, ja vaig adonar-me que els nostres cossos no es parlaven. Però com més hi pensava, més em calia sentir-ho, recordar aquella sensació, saber que encara podíem tornar a estar junts. Junts de veritat. Jo tenia les mans fredes, ella no sabia com col·locar-se. I aquells petons ja no deien res de nosaltres. Llavors, va posar-se a plorar. Com si les meves carícies li fessin mal… I un dolor amarg, intens, com la pressió al pit, va començar a esquerdar-ho tot. En aquell moment, ni tan sols vaig atrevir-me a apartar els cabells del seu rostre. Si veia la veritat en els seus ulls no hi hauria volta enrere…

La Sofia va deixar frases obertes, preguntes esteses cap a mi. Jo no vaig saber recollir-les, ni respondre. Em faltava temps. Per pair, per pensar. Però just després… l’accident. I tot allò va quedar allí penjat. Esperant.

Teníem una conversa pendent, una situació destapada per resoldre. Però ambdós evitàvem recordar-ho, parlar-ne de nou. Com qui ignora la roba estesa sota la pluja i el vent. Convivíem en un mutisme gairebé perenne, cobrint de tant en tant els mínims més absurds, topant-nos inevitablement en una casa que semblava buida, fins i tot amb nosaltres a dins. I sempre feia fred. Durant el dia, però encara més de nit… Tenia la constant sensació de viure amb un fantasma. Jo temorós, ella tan absent. A vegades necessitava saber que seguia viu, que encara tenia un cos. Que podia sentir alguna altra cosa… Però després, passat el breu moment de plaer, queia altre cop en el mateix. Fred, dolor. La seva absència voluntària dins el llit, tan a prop i tan lluny alhora, em turmentava.

I el silenci…

El radiador bullia. Una olor densa a humitat embafava l’ambient.

Em vaig acostar a la porta del bany, tancada. Vaig enganxar-hi l’orella, uns segons, intentant esbrinar què feia allí dins tanta estona; però no es sentia res. Hagués trucat, però em resultava violent. Preferia parlar-hi. I respectar el seu espai, també. Creia, de tot cor, que era el millor. Què podia fer sinó?

—Com estàs? Necessites alguna cosa?

Per molt que esperés, no hi havia resposta.

—Si tens gana podria anar-te a buscar menjar o demanar que t’ho portin…

Tampoc. Res.

—T’anirà bé passar una nit aquí. Estaràs més còmode que… a segons quin altre lloc.

Parlava a poc a poc, deixant pauses per si volia contestar, per sentir si feia algun moviment.

—M’agradaria poder fer alguna cosa més per tu, però…

La meva veu semblava quedar-se a l’habitació, donant voltes en cercle. I m’envaïa la sensació de ser jo qui estava atrapat entre aquelles quatre parets.

—Si no m’ajudes, no sé què fer.

Un esternut. Això és tot el que va venir en la meva direcció. Però, com si d’una senyal es tractés, em va donar forces per continuar.

—Salut. Estàs bé? Et deus haver constipat… Vols que vagi a la farmàcia a buscar-te una aspirina?

De nou, silenci.

Vaig seure al terra, prenent paciència, recolzant l’esquena a la paret. De tant en tant em girava cap el pany, esperant que aquest també ho fes.

—Puc anar-te a buscar alguna cosa, si vols.

Les meves mirades semblaven en va, com la resta. O almenys això creia.

—M’has sentit?

—Que sí, hòstia!!

—I doncs?

—Però… tu no te n’anaves?! Què collons fas?! Ves-te’n! Fot el camp d’una puta vegada i deixa’m en pau!!

—Com et trobes?

—I a tu què t’importa! Perquè no has marxat encara?!

—Precisament per això: perquè m’importes.

—Sí, és clar! Havia oblidat que el Senyor Formalismes és un bon samarità…!

—Només vull saber que estaràs bé abans de…

—D’anar-te’n?! Doncs sí: estic estupendament! D’acord?! Ara, toca el dos, va! Ves-te’n amb la teva família perfecta!

—Escolta: si…

—No, no, no… escolta’m tu a mi: quina part de fot el camp no has entès, eh?! Què cony et passa, tio?! Et posen les causes perdudes o què?! Pobre ovelleta descarriada, oi?!

—Si em deixessis, podria ajudar-te.

—Ah, sí? I què penses fer?! Adoptar-me potser?! Em portaràs a casa teva com qui recull un gos abandonat?! Ja!

—No ho sé, però no puc deixar-te aquí i anar-me’n, com si res. No puc quedar-me de braços creuats…

—Doncs no t’anava pas tan malament abans de conèixer-me…

Vaig intentar imaginar la fila que devia fer jo aquell matí, abatut en un banc del metro, sense saber on anar. Potser si no l’hagués trobat a ella, encara hi seria…

—Això era abans: no ara. Ja sé que et semblarà una estupidesa, però tu m’has fet adonar de certes coses que… d’alguna manera m’han obert els ulls. Si no t’hagués conegut, qui sap què hauria fet jo avui. Tu m’has ajudat. No tenies perquè, i ho has fet. Potser sense voler, però fins i tot això diu molt de tu. Ets una bona persona. Has de creure-t’ho, perquè és cert. El que fessis o et passés abans, forma part del passat. Pensa en el futur, en el dia de demà. A partir d’ara tot pot ser diferent…

—Oh, tanca la boca! Vols fer-me un favor? Dóna’m pasta. Així em podré comprar mam i alguna cosa per col·locar-me quan surti d’aquí. I potser un vestit ben sexy, per anar-me’n a follar amb el primer paio que vegi! I guanyar-me un munt de calés. Perquè n’hi ha a patades que pagarien pel que tu hauries tingut gratis, saps?! Pensava que eres… Jo només volia… Però ara ja m’és igual! Ets un vell idiota, sents?! No has entès una merda! Visc al carrer! És el que hi ha! I facis el que facis, hi tornaré, d’acord?! Tornaré a robar, a prostituir-me,… el que faci falta!!

El seu to de veu no es calmava i per la proximitat a la porta, podia deduir que estava asseguda al terra també, a l’altra banda. I que estava a punt de plorar.

—Com pots dir tot això, dona? Que no ho veus? No pots abandonar, resignar-te d’aquesta manera. Ets tan jove i tens tanta vida per davant…

—Calla, calla ja! Deixa de ratllar-me! Estic malament del cap, d’acord?! He vist molts loqueros, i m’ho han dit un fotimer de vegades. La meva mare està boja i jo també, ho reconec! Però això no dóna dret a ningú a jutjar el que faig o deixo de fer! Van de súper herois salvadors, amb el seu rotllo de metges col·legues… Tots us penseu que puc estar millor, que podeu ajudar-me! Estic fins als collons de sentir-m’ho dir…! Total… per què? Si haig d’acabar com ella, prefereixo morir-me!

—Ho sé, entenc que no estàs bé, però és la malaltia qui parla. Tu no ets així, n’estic segur. Darrera tot aquesta ràbia que tens hi ha una noia llesta i bonica,… Sigui el que sigui el que et passa, alguna cosa s’hi podrà fer. Ajuda’m a ajudar-te. Confia en mi. Si em deixes entrar, jo potser…

—Tu… tu tampoc pots salvar-me!! Tu no pots fer res!!

L’última frase va esquerdar-se, arribant-me ofegada pel seu plor. M’havia posat dret i tenia una mà al pom de la porta, intentant, sense èxit, que cedís al meu entestament. Mentre ella, després d’una pausa i malgrat les llàgrimes, seguia amb el discurs.

—Puc tallar-me les venes, ara, aquí mateix, i ningú podria impedir —m’ho! No seria la primera vegada que ho faig, sabies?! He intentat suïcidar-me molts cops. Cada vegada que m’han ingressat. Davant dels seus morros m’he arribat a empassar piles, clips, fulles d’afaitar… No tens ni idea de què sóc capaç! No saps res de mi! Puc fer el que em doni la gana amb el meu cos i amb la meva vida, vale!? Inclús matar-me, si vull! Acabar amb tot d’una vegada per sempre! Perquè sí! Perquè n’estic farta, em sents!? N’estic tan farta…!

No trobava paraules per interrompre els seus arguments. Em faltava el seu nom, més que mai. Per fer-la reaccionar, perquè em deixés apropar-m’hi. Però sols podia empènyer la porta, sacsejar el pom amb força, fent trontollar el pany… Les seves amenaces, m’horroritzaven, tant o més que si anessin veritablement dirigides a mi. I només en fer-se el silenci, vaig aturar-me.

—Em dic Daniel.

Em va sonar estrany sentir el meu nom. Pronunciar-lo. Com si aquell no fos jo. Era Dani pels amics, a la feina. Carinyo, rei, amor, amb la Sofia, quan encara érem marit i muller. Papa, mentre l’Eli vivia… I, des de feia temps, res. Per ningú.

—Daniel…

Al sentir la seva veu, mormolant-ho, vaig saber que li havia d’explicar. Tot.

—Jo tenia una filla. Elisa, es deia. De la teva edat, més o menys. Preciosa, intel·ligent, alegre, amb un bon cor,… hagués estat una gran persona. De fet, ja ho era, per mi. Tota una doneta. Però tan fràgil, tan… indefensa… Va morir, aviat farà un any. I, saps què? No passa un dia que no hi pensi. I avui, quan t’he vist… Volies saber per què no me n’he anat abans? Perquè estic aquí encara? Al principi pensava que ho feia per ella, perquè teniu tantes coses en comú… Ella també estava malalta, saps? Però llavors no ho vaig saber entendre… Després m’he adonat que no: sé que ja no puc salvar la meva filla. Però que, si tu em deixessis, potser podria ajudar-te. No perquè me la recordis. Ni perquè hagués volgut que algú ho fes per ella. Vull ajudar-te perquè sí. Només perquè ho mereixes. Encara que a tu no t’ho sembli, et mereixes ser feliç.

Durant una eternitat vaig esperar dret, en silenci, amb una mà a la porta com si busqués notar-li el pols. Després, vaig seure al terra, de nou. Podia sentir-la somicar, fluixet. I vaig sospirar, alleugerit. Certa tranquil·litat tornava a posar-se entre aquelles parets. Ja està, pensava. Com si sabés que també havia deixat de ploure.

—De veritat…?

Ho va dir amb un fil de veu, tremolosa.

—… ho fas per mi?

Enyorava tan la meva nena… i la Sofia, també. Elles havien donat sentit a la meva vida. Com saber-ho del cert?

—N’estàs segur?

Vaig contestar que sí.

Uns segons després, la porta s’obria.