III

Un cop fora del mercat, vaig seguir-la, de lluny, durant una bona estona. El carrer era ample, no hi havia massa gent i, malgrat la distància, podia reconèixer-la fins i tot sense ulleres. El vestit negre, els cabells embullats, les sabates de taló…

Al cap d’una estona, ja no corria tan de pressa. En els seus gestos vaig endevinar que portava molt, massa temps fugint. I el seu pas va tornar-se cada vegada més lent.

Pocs metres enllà, un enorme parc s’obria davant els meus ulls com un territori salvatge. Un bosc enmig del ciment. En arribar a l’entrada, ella, que encara em duia avantatge, va aturar-se en sec. Semblava dubtar, però de seguida va girar-se; com si sabés del cert que la seguia, em buscava entre els vianants. Jo vaig somriure, instintivament, mentre li feia un senyal. Ella va respondre amb un gest d’impaciència, perquè m’hi acostés, indicant-me el camí; però no em va esperar. De nou, havia reprès la marxa i s’endinsava alegrement en aquell territori inhòspit. I jo, al seu darrera.

En contra del que havia imaginat, el parc era ple de gent. Alguns passejaven gossos, altres feien footing, tai txí, o llegien. Tothom semblava relaxat, feliç. Tothom menys jo: l’únic amb americana i corbata. Malgrat la incomoditat de sentir-me fora de lloc, vaig seguir el camí principal, aixecant la vista del terra només per buscar la noia entre els presents que m’envoltaven; però va ser ella qui em va trobar a mi. O, millor dit, la seva sabata. I ni tan sols vaig tenir temps de queixar-me.

—Au! Quin…

—Massa poc! Com és que has trigat tant?! Pensava que t’havien agafat!

M’esperava asseguda damunt la gespa, sota l’ombra d’un gran arbre, amb la faldilla arromangada fins al genolls; les cames ben obertes, i l’altra sabata a les mans. Jo vaig mantenir la distància, tement una nova escomesa.

—Ho fas gaire sovint això?

Ella va fingir un altre llançament, amb el somriure burleta al llavis. I, tot seguit, va aixecar-se.

—El què? Córrer?

—No: robar.

Ignorant la meva resposta, va començar a treure’s fruita de les butxaques, pomes i peres, amuntegant-les després en una pila al terra, a mig camí entre ella i jo. Una filera de llambordes separaven el verd sota els seus peus, nus, de la sorra que embrutava les meves sabates. Em va sobtar aquell detall. Un mateix lloc i dues actituds tan diferents. Cadascú mantenint-se en la seva banda de la realitat, amb una paret invisible aixecant-se entre nosaltres …

Ella caminava fent passos de ball en cercles, al voltant del seu botí, i sobre si mateixa, en una dansa ritual. Amb els ulls tancats, somreia perdent l’equilibri. Jo immòbil en terra ferma, a l’altre costat de les llambordes, l’observava sense dir res. Atrapat en aquell moment estrany, no podia apartar la vista. Fins que es va aturar. Després d’obrir els ulls i va reprendre la conversa.

—És emocionant, no trobes?

El comentari va agafar-me desprevingut i, simplement, em vaig encongir d’espatlles.

—És com fer un pols o un duel.

S’acostava imitant a un espadatxí en plena lluita. Desafiant-me.

—Sempre és més fàcil si no et veuen venir, però… no és tan divertit com fer-ho davant dels seus morros, saps? Hi ha botiguers que em tenen clissada, em miren als ulls quan m’acosto, intentant acollonir-me, i jo vaig directa al meu objectiu i… zas! A córrer! Molt pocs em vénen al darrera… saben que tenen les de perdre. Jo no em deixo atrapar fàcilment… Abans morta que presonera!

Mentre pronunciava la darrera frase, va fingir clavar-se un punyal a l’estómac, per, a continuació, caure teatralment ferida sobre la gespa. Quieta com un cadàver. Amb un ull entreobert, però, que em mirava expectant.

—Està malament. Això no és viure…

Contrariada per no seguir-li el joc, va incorporar-se. I ja asseguda, va observar-me de dalt a baix; tombant el cap, ara a un costat, ara a l’altre. Com si alguna cosa en mi comencés a cridar-li seriosament l’atenció.

Amb la punta dels dits dels peus acariciava les llambordes.

—Ho sé, ho sé, Senyor Formalismes…! Per això tinc altres recursos. No sempre prenc el que vull: a vegades ho demano. És clar que ja no és tan divertit…

—I no t’han agafat mai? Robant, vull dir…

—Oh, sí! Un munt de cops. La setmana passada mateix… Em sé de memòria el procediment: primer la bòfia, després l’hospital, si hi ha sort, al centre de joves, i… altre cop al carrer!

—I t’escapes… Per què?

—Perquè no m’agrada gens estar atrapada en aquells llocs tan horribles… són com gàbies, amb barrots a les portes i a les finestres. Què vols que faci? De bèsties tancades ja n’hi ha prou al zoo! A més, jo no estic malalta. Hi ha molt de sonat pel món, gent perillosa, dolenta… i sembla que no tinguin res millor a fer que tocar-me els collons a mi, saps? Jo no sóc perfecte, ho sé… Però ells volen fer-me creure que això és un problema, que és culpa meva…

—Ells?

—Sí, home… Els metges, les infermeres, els putus terapeutes i assistents socials… Una colla de pesats que cada vegada m’inflen el cap amb les mateixes històries: la dieta, la medicació, les visites… I jo vaig fent que sí, que sí… i a la mínima que puc…

—Fuges.

—Uf, i tant! Cames ajudeu-me, que diuen!

—Però… com pot ser?

No podia entendre que, si estava malalta de veritat, aquella noia no tingués la vigilància necessària que l’impedís escapar-se. Un professional pendent d’ella les vint-i-quatre hores del dia, per controlar-la… Al cap i a la fi és la seva feina, no?, pensava, què els costa fer-la ben feta? No es tracta de números ni factures: parlem de persones, persones que necessiten ajuda…

Ella semblava percebre el meu desconcert, però ja no volia seguir parlant del tema. I, senzillament, va sospirar, apartant la mirada. Jo insistia.

—Com?

Va badallar sorollosament i després, molt seriosa, va posar-se dreta sobre les llambordes. De puntetes. Un cop a la meva alçada i mirant-me als ulls, va fer-me callar, amb el seu dit sobre els meus llavis.

—És un secret. Si t’ho expliqués… t’hauria de matar.

Una rialla va esclafir entre els dos. No li trobava la gràcia al comentari, però els nervis em van fer riure. I, aprofitant la meva distracció, ella va estirar-me de la corbata amb força. Sense poder evitar-ho, vaig ensopegar amb la paret imaginaria, i gairebé caic damunt la gespa. La vergonya em cremava les orelles mentre recuperava l’equilibri.

—D’acord. Ho fas tu o me n’encarrego jo?

—De què?

—De la corbata. Ja no la necessites per res, així que… fora!

Mentre jo dubtava, ella, que encara no l’havia deixat anar, va afluixar el nus fins a poder treure-me-la pel cap. Tot seguit, va ficar-se-la dins una butxaca.

—I ara les sabates.

En una mà duia una de les seves, la que m’havia tirat al retrobar-nos. Me la va prendre, llançant-la de nou sense miraments.

—Necessites un mapa? Ajuda, potser?

Procurant no perdre l’equilibri, vaig descalçar-me. La noia m’observava impassible. Seriosa, com si tingués alguna autoritat sobre mi.

—Els mitjons.

—També…?

—També.

Ja em sentia prou ridícul obeint unes ordres tan absurdes… així que, per evitar caure de cul, vaig seure al terra. Primer un i després l’altre, vaig treure’m els mitjons. Ella va somriure en comprovar que eren diferents. Jo no. Era més que un descuit; una altra mostra del caos que absorbia la meva vida, de forma subtil… Un cop embotits dins les sabates, vaig decidir allunyar aquell pensament. I concentrar-me en la gespa que em feia pessigolles als peus, com si fos la primera vegada.

Al principi de treballar al laboratori farmacèutic, podia sortir cada migdia. La pausa no donava per anar a casa i tornar, però si per fer el menú del dia i un cafè al bar de la cantonada. El que realment m’agradava, però, era dinar al parc. Tant hi feia el temps, la calor o el fred. Si no plovia, la meva carmanyola i jo sèiem en un banc qualsevol a passar una estona agradable; dinant, primer, i gaudint de l’entorn, després. És clar que el parc on anava era molt més petit que aquell. I crec que mai vaig trepitjar la gespa…

La Sofia i jo acabàvem de decidir-nos a tenir fills quan va arribar l’ascens. En el moment just. L’anterior comptable es jubilava i… Ara penso que potser això és el que em van dir a mi. Això, i que era l’home perfecte per ocupar el seu lloc, per agafar el relleu. Havia après d’ell, coneixia l’empresa, les xifres, el personal,… Ningú ho farà millor que tu, van dir-me tots. La meva dona, també. A ella li brillaven els ulls mentre parlàvem del meu nou càrrec, de les responsabilitats, les condicions del contracte, l’augment de sou… L’orgull em desbordava: seria el cap del departament d’administració. Algú important dins de l’empresa, per fi.

Vam celebrar la bona nova fent l’amor al sofà, com la primera vegada. L’emoció a flor de pell. Sens dubte, es tractava d’una fantàstica notícia. El senyal que esperàvem per confirmar que tot aniria bé. Ja feia mesos que ens havíem casat, però aquell dia recordo que vaig sentir-me veritablement segur amb les decisions preses. Convençut al cent per cent. Aviat seria un veritable cap de família. I això em feia tan feliç…

A partir de llavors, ja només veia el parc de passada. Al matí, quan anava cap a al despatx corrents, o al sortir-ne al vespre, ja fosc. El que havia estat lloc d’esbarjo enmig de la jornada, el meu refugi, es va convertir en un illa remota a la qual jo no podia arribar. Un servei de càtering ens portava el dinar a l’empresa o aprofitàvem, amb els directius, per reunir-nos en algun restaurant de la zona i debatre temes pendents. La meva vida es va transformar, poc a poc, en una sèrie d’espais i moments minuciosament delimitats. El menjar en safates de plàstic, els cafès de màquina, l’agenda setmanal quadriculada; el vestit sastre gris amb la corbata a joc, les parets dels despatx, de l’edifici; arxivadors, carpetes, dossiers… La zona verda, el merescut descans, gairebé no cabia enlloc.

Al vespre, quan arribava a casa i em treia les sabates, la roba, tot aquell pes del damunt, respirava profundament. Després, em posava les sabatilles, el pijama, i parava taula per sopar. Era en aquell petit impàs, quan un pensament, cada nit el mateix, em venia a veure. De color verd, amb olor a gespa i forma d’enyorança. Però més tard, al ficar-me al llit, la Sofia el feia desaparèixer… almenys fins l’endemà.

Els dits dels peus es movien tímidament al contacte amb l’aire. Les costures dels mitjons marcades i borrissol entre ells. Jo els observava embadalit, com si no fossin part del meu cos. Mentre, feia el possible per assimilar aquella minúscula sensació de llibertat tan agradable que pujava cames amunt, fins al coll, la cara, per acabar transformant-se en un somriure. Malgrat sentir-me un tanoca.

—En què penses?

La veu de la noia no va sorprendre’m. Sabia que era allà, a prop. Observant-me. Vaig sentir perfectament les seves paraules. Però no trobava la manera de traduir el que em passava pel cap. Havia desitjat fer-ho tantes vegades, allò, aquell gest tan absurd, que… Un home de la meva edat, és molt patètic que no sigui capaç de descalçar-se en un parc. Per vergonya, si va sol, o… també si va acompanyat. Però per què?

Just quan vaig girar-me, ella em llançava una poma per captar la meva atenció. Per sort, vaig caçar-la al vol.

—En què pensaves?

—En… res.

—Mm… Doncs feies cara d’estar molt concentrat en aquest res.

—Pensava en… coses de la feina.

—Vaja! Tu també has fugit, eh?

—No ben bé…

—Vull dir que en aquests moments, enlloc d’estar aquí gaudint del bon dia que fa, hauries d’estar fastiguejant-te entre les quatre parets d’una oficina, oi?

—No: m’han fet fora. Consideren que… ha arribat el moment de retirar-me.

—Doncs que els bombin! Pensa que tu ara ets lliure i que, per fi, pots fer el que et doni la gana…

—Però és que m’agradava la meva feina. A més: encara no vull deixar de treballar. Jo no sóc tan…

—Vell?

—Gran.

—Mm… Prefereixes jubilar-te quan estiguis a punt de dinyar-la? Quin sentit tindria això?

—Sentir-me útil un temps més… suposo.

—A veure si ho entenc… Aquest és el drama: poder-te llevar a l’hora que vulguis cada matí, oblidar-te del rellotge, de fitxar, tenir les vint-i-quatre hores del dia per tu… En definitiva: deixar de ser un esclau, t’entristeix. M’equivoco?

—Dit així, sona tan malament…

—I la teva família? Què en pensen d’això que no vulguis passar més temps amb ells?

Vaig inspirar fondo alhora que desviava la mirada.

—No és tan senzill…

I ella va adonar-se’n.

—Encara no has dit res a ningú? Oh, és clar! Estàs acollonit! Vaja… i jo t’he descobert! Ja!

Havia rodolat, pausada i dissimuladament, fins on jo estava assegut.

—Aquest matí, al sortir de casa, li has dit a la teva dona, com cada dia: Carinyo, me’n vaig a la feina, oi? Confessa…

No vaig poder negar-ho. Si la Sofia s’hagués despertat, segurament li hauria dit allò, sí. Sóc un covard… Llavors, amb un dit acusador, va assenyalar-me, mentre les seves rialles anaven pujant de to.

Ho hauria d’haver dit a casa, és cert. Però… com? Aquest moment arribarà tard o d’hora, per molt que eviti afrontar-lo… i la veritat caurà pel seu propi pes. Avui, demà… qui sap. Perquè. Quant de temps es pot viure amb una mentida com aquesta, fugint de la realitat? Em sentia incòmode, de nou. Per això vaig decidir canviar el rumb de la conversa, amb el primer que em va passar pel cap.

—I tu…? Has treballat o treballes en algun lloc?

—Sí: aquí mateix.

—En aquest parc?

—Al carrer. Això és casa meva, l’escola, la feina,… tot!

—I… com vius? De què?

—Ja t’ho he explicat abans. És que no m’escoltes?

—Sí, però no ho entenc. Tothom necessita un sostre, alguna cosa que et doni de menjar, per viure…

Ella em mirava amb la mateixa atenció que abans, més un punt de recel afegit. Com si sabés que pretenia despistar-la.

Va fer una pausa. Rosegant-se les ungles. I el silenci va donar pas i empenta al seu discurs.

—No, tothom no: vosaltres, la majoria. Aquest és el vostre sistema… Treballo, guanyo calés, me’ls gasto; treballo més, guanyo molts calés, i encara puc comprar més que abans,… Jo passo. Faig el que em dóna la gana tot el sant dia. No vull ser esclava de ningú. Així, vaig on em ve de gust, si vull alguna cosa l’aconsegueixo… i no em lligo massa a res…

—Però i les teves necessitats…?

—Mira’m bé. Quines necessitats creus que tinc? Menjar, dormir, cagar,… I ara mira’t a tu, amb la teva corbateta que diu a crits: sóc algú important, treballo en un despatx i cobro molta pasta! Deus tenir més d’una tele a casa… i dic casa perquè no deu ser un pis, oi? Un cotxe, o dos, perquè la teva dona ha d’anar a comprar al supermercat, sortir amb les amigues, recollir els nens a l’escola pija on estudien… I segur que la família feliç només porta roba de marca, oi?

—T’equivoques.

—Ah, sí? No: tu estàs equivocat. Penses que sóc una pobra desgraciadeta, però alguna cosa em diu que tu, amb tot el que tens, no ets gaire més feliç que jo…

No entenia com, ni perquè, però altra vegada em sentia qüestionat. Enmig d’un huracà que creixia per moments. I per més que procurava redirigir la conversa, esquivar els seus atacs, la noia insistia en escometre contra mi.

—Ets feliç, Senyor Formalismes?

—A veure… Estem parlant de dues coses diferents: necessitats i poder adquisitiu. És cert que la segona ajuda a satisfer la primera, però no vol dir res. Encara que una persona guanyi molts diners, pot ser estalviadora. I algú que guanya poc, podria malgastar molt… no sé si m’explico. La qüestió és trobar l’equilibri…

—Mm… A tu et van els números i tens pinta de guanyar molts calés… A què et dediques? Ets banquer?

—No: comptable en u…

—Comptable? Quina merda! Llavors la teva corbata diu: jo només compto els calés dels altres! Ah! O millor encara: jo ja no compto! Ho captes? Com que t’han fotut al carrer, ja no comptes res!

Veient-la riure vaig sentir-me alleugerit. La conversa estava agafant un caire més relaxat, finalment. Amb el to irònic precís perquè la veritat no fes tan de mal.

—Vaja, enhorabona: podries guanyar-t’hi la vida fent acudits! De sarcasme no te’n falta…

—Ja t’he dit que no estic tan necessitada com sembla.

La seva rialla, en aquell punt, va tornar-se contagiosa. I panxa enlaire damunt la gespa, va riure fins a no poder més.

Aleshores, ella es va aixecar d’una revolada, com si hagués recordat alguna cosa; jo vaig posar-me dret també, badant amb els meus peus descalços. Tenia brins de gespa entre els dits que em feien pessigolles… Llavors, alguna cosa em va colpejar al cap. Una poma. I en qüestió d’un segon vaig localitzar-ne l’origen: no gaire lluny, vora l’arbre, ella somreia, satisfeta d’haver captat la meva atenció. Un cop més.

—Sabies que durant un temps vaig treballar en un circ?

—Ah, sí?

—I tant! No t’ho creus? Vine, t’ho demostraré.

—D’acord… Mentre no m’hagis de llançar ganivets ni res d’això…

—Calla i mira.

Una a una, les pomes que tenia a les mans van enlairar-se. Quieta o en moviment, les feia volar amb un ritme i un compàs increïble. De tant en tant, se’n guardava una a la butxaca per treure-la al cap de poc. I així, fins a tenir-ne diverses flotant en l’aire. I cap va caure de les seves mans. Ni una sola vegada.

Durant els minuts que va durar el show, ella no va apartar la vista de mi ni un segon. Observant cada gest, cada exclamació de sorpresa que se m’escapava quan feia alguna tombarella arriscada.

En acabar, durant la reverència, vaig aplaudir-la. Realment m’havia deixat bocabadat. I més encara vaig quedar-m’hi després. Una dona, de la rotllana que s’havia format al nostre voltant, se li va acostar per donar-li una moneda. I ella, no la va voler.

—Gràcies, però no estic treballant. Només era una demostració per a un amic. Vingui un altre dia, eh?

La senyora va allunyar-se visiblement estranyada, igual que la resta de gent. I mentre jo intentava comprendre aquella situació, la noia va agafar-me les mans.

—Vols que te n’ensenyi? És molt divertit. Una qüestió d’equilibri… T’agradarà, segur.

Vaig arronsar les espatlles. No sabia què respondre i ella no em deixava anar. Els seus ulls em miraven fixament, procurant convèncer-me. Somreia. Amb pomes a les butxaques a punt per volar.

—Ara que t’has quedat sense feina, t’aniria bé aprendre coses noves. Jo vaig guanyar el meus primers euros amb això, sabies?

Per una banda semblava molt senzill. Si aquelles mans ossudes i fràgils podien fer-ho… perquè no les meves?

—Va, home! Sempre hi ha una primera vegada per tot!

Però, per l’altra, em sentia incapaç. I just aquest sentiment, la por al ridícul, em va donar l’empenta necessària per provar-ho. Què hi puc perdre…?, em vaig preguntar. La resposta era ben fàcil. Res. Al cap i a la fi, portava anys fent malabarismes sense gaire èxit. A casa, a la feina, amb la meva pròpia vida… Ja no venia d’un fracàs.

Llavors, ella va donar-me una poma. I jo vaig agafar-la.