24

Entre algun turista tocatardà, jubilats prenent el sol tardoral i gent del mar, el restaurant Els Pescadors, a la llotja del port d’Arenys, era un lloc prou discret per fer tractes, i amb una cuina marinera que excel·lia en arrossos, suquets o el típic petxinot d’Arenys. Un cop acabat l’estiu, els dies feiners, el lloc era força tranquil. Aquell migdia hi havia un matrimoni d’edat que es llepaven literalment els dits amb un suquet, dos amics que parlaven de l’estafa de les preferents, de dones i de futbol aleatòriament i a crits entre la indignació i l’admiració, i una parella jove que devien estar molt enamorats, doncs estaven enganxats l’un amb l’altre. Còmode per menjar no era, però l’amor ja té aquestes coses.

Cinc minuts abans de dos quarts de tres, en Barba i en Tascón, que ocupaven una taula del fons, prenien una cervesa mentre esperaven el tercer comensal.

—Del tema del pis ni parlar-ne.

—Per qui m’has pres?

—Trenta mil fixos i aire.

—O passem al pla B, si es posa molt pesat.

En aquell mateix moment, un Range Rover passava per davant dels finestrals del restaurant que donaven a la nova llotja del peix. A banda i banda de l’edifici hi havia lloc per aparcar en bateria de sobres. A la tarda el lloc s’ompliria de furgonetes isotèrmiques de peixateries i restaurants que venien a la subhasta, però en aquell moment amb prou feines hi havia vuit o deu cotxes.

—Ja tenim aquí el nostre amic —va dir en Tascón, que seia de cara a la finestra.

En Justo Rodríguez va indicar al cambrer que es va atansar a acomodar-lo que l’estaven esperant, i li va demanar un bíter Kas sense alcohol. El sol banyava suaument la sala, el mar estava encalmat i, pels finestrals que donaven al moll, es veien barques peixateres que anaven i venien. Els altres el van saludar sense ni aixecar-se, i va seure al cap de taula, entre els dos, per controlar la situació.

—No us penseu que pagaré jo —va forçar la broma.

—Petxinots, gambes i sonso per començar. Després farem arròs mariner pels tres —va indicar l’alcalde al cambrer—. Us va bé per veure un Ermita d’Espiells? —va dir ara dirigint-se als companys de taula—. Doncs, Ermita d’Espiells i aigua sense gas gran —va acabar la comanda.

—Veig que anem a la idea —va dir en Rodríguez.

—Jo tinc feina, tu no ho sé —li va respondre en Barba, eixut i tibat.

—Doncs, no perdem el temps. Heu tingut temps més que suficient per pensar-vos una oferta. Sóc tot orelles.

—Trenta mil euros nets i en bitllets petits, si ho prefereixes —va disparar en Tascón.

El sergent de la Urbana gairebé s’ennuega amb el bíter.

—Us heu pensat que sóc idiota, o què?

—Trenta mil euros és una bona pessigada, Justo. No es guanyen cada dia sense fer res. Sigues raonable —va respondre amb veu falsament amorosida l’alcalde.

—Trenta mil euros és una misèria al costat del milió que us embutxacareu vosaltres, cabrons. Ja us vaig advertir que no intentéssiu fer-me la pua perquè ho sé tot.

—Nosaltres hem arriscat, tu només ens fas xantatge. No pretendràs que et fem ric per la cara.

—Per cara la teva, Tarsicio. El delinqüent ets tu, jo només ho demano a dos lladres. I qui roba a un lladre, ja sabeu què diu el refrany.

—Augmentem l’oferta a quaranta mil —va saltar amb decisió en Barba.

—Ni quaranta, ni cinquanta, ni seixanta. Vull una tercera part. Som tres, no? Doncs, el lògic és que dividim la pasta entre tots a parts iguals. I si no m’equivoco, la tercera part d’un milió són 333,333 eurillos. Salomònic. Ah, i els trenta-tres cèntims us els perdono.

—Ja, ja, ja, que vols dedicar-te a l’humor, ara? —li va respondre amb mala llet en Tascón—. Ni per damunt del meu cadàver, ja veus el que et dic.

—No ho entens. Jo no et vull mort. Jo et vull viu. El que passa és que, si no em pagueu el que us demano, potser et passaràs la resta de la vida entre jutges i presons. Això per no parlar de la cara que posaran els del teu partit. Pensa-hi, Tarsicio.

L’arribada del cambrer amb els entrants i les begudes va provocar una pausa dramàtica a l’escena. Per uns minuts els tres es van concentrar en menjar. En Barba va servir el vi. El cap no parava de donar-li voltes intentant trobar una solució viable al tema que acontentés els altres dos. Si per ell fos, li donaria a en Justo el terç que reclamava, però en Tascón no volia deixar anar ni cinc. Abans preferiria fer-lo matar, no ho dubtava d’aquell ximple. Era gasiu i cobdiciós com ell sol. Quin soci.

És clar que l’altre s’estava comportant com un porc amb ell. Tants anys d’amistat i col·laboració i ara li demanava diners a canvi del silenci de tot aquell temps, un vil xantatge. De moment intentaria despistar el sergent amb quatre tecnicismes i alguna vaga insinuació. Després ja veuria. No descartava res.

—No ho has entès, Justo. Aquesta operació urbanística no és cosa de nosaltres dos. La planificació del municipi ens lliga de mans i peus. Si algú vol construir un centre comercial, ho pot fer i l’ajuntament no s’hi pot negar.

—Calla, Barba, que quan jugues a fer veure que ets una bona persona resultes patètic. Et recordo que sé que estàs fent servir l’ajuntament de testaferro de les comissions dels constructors. Per això has hagut d’ensabonar el teu soci, si no, de què. Durant tots aquests anys has fet i desfet com has volgut, cobrant comissions i favors de tothom, amenaçant o fent la visa grossa com t’ha convingut. I jo t’he protegit, he espiat per a tu, t’he salvat el puto cul més d’un cop i mai no m’has donat ni un duro. Ni cinc, em sents? Però ara no cola, n’estic fins als pebrots. O la tercera part, o envio un bonic dossier sobre tu i el teu ajuntament a la premsa.

La paella va ser com una mena d’espai de reflexió. Van menjar en silenci, però curiosament gens desganats; amb una certa ràbia continguda, això sí. Els tres es miraven de cua d’ull mentre el cap els anava a mil per hora. En Rodríguez no dubtava gens a seguir jugant fort. Era ell qui s’havia proposat fer saltar la banca i ara ja no es podia fer enrere.

Tal i com havia pensat des del principi que podria passar, l’alcalde se sabia atrapat enmig d’un foc creuat. Ara ja no era una suposició, era cert. El que no comptava era que el seu fidel gos falder seria qui li estrenyeria més la soga al coll. Tants anys fent-li costat, deixant-lo actuar al seu aire i fent veure que no s’assabentava del tripijoc que es portava entre la Urbana i l’Essential Security, i ara aquell desagraït mossegava amb ràbia la mà que li havia donat de menjar tant de temps.

En Tascón estava molt emprenyat. Pel seu mal cap s’havia fotut en un bon merder, i ara sentia que la merda li fregava el coll. Ell tenia la tesi que en Rodríguez seguia actuant al dictat d’en Barba: era l’alcalde qui havia embolicat la troca per treure’l a ell de circulació política i seguir-se aferrant al poder com fos. Si el sergent no es conformava amb els trenta mil, que els hi pagués en Barba; ell no pensava afluixar ni un duro més. I si es posava molt bord, el vell falangista López ja li havia dit que tenia una solució.

—Dos-cents mil i no se’n parli més —va dir de sobte en Barba trencant el monòton ritme dels coberts, que era l’únic que se sentia en aquella taula.

—Què? Tu ets boig? —va saltar esglaiat en Tascón.

—Dos-cents mil. Si tu no els vols aportar, Tarsicio, els posaré tots jo. El que vull és acabar això de la millor forma possible.

Es va fer un silenci d’aquells que diuen més que mil paraules. En Tascón entenia la posició de força d’en Rodríguez. Tot i que els tres tenien més coses a callar que a explicar, el poli era el que tenia les espatlles més ben cobertes. És clar que si el feia fora de la caserna, les coses es podien tornar a posar molt bé per a ell. Sense en Rodríguez que l’emparés, en Barba seria un titella a les seves mans.

—Jo en poso cinquanta i tu la resta —va dir mirant l’alcalde—. Al cap i a la fi, és molt més del que havíem previst.

—Per mi d’acord —va fer en Barba.

—Però exigeixo que dimiteixis de la Guàrdia Urbana en el mateix moment que rebis els diners, tal i com havíem quedat —va tornar-hi en Tascón, ara mirant el sergent.

—La meva renúncia era a canvi de la tercera part. I dos-cents mil no són la tercera part d’un milió. No vaig.

—Posa’n tu cent, Tascón, i jo hi poso la resta —va augmentar l’oferta en Jaume Barba.

—Ni parlar-ne, i ja n’estic fart d’aquesta pantomima. La subhasta del peix es fa a la llotja que hi ha aquí al costat, no en aquesta taula.

—Com vulgueu. Jo us deixo, que tinc feina. He de trucar a uns quants periodistes —va fer en Rodríguez fent veure que s’aixecava de la cadira per marxar.

L’alcalde li va agafar la màniga de la jaqueta per evitar que marxés.

—Espera’t, home, no hem acabat pas de parlar, encara.

—Jo sí.

—Coneixes el vell López, oi? Està disposat a fer-te canviar d’opinió, i té arguments molt contundents —va sentenciar en Tascón girant-se cap al cambrer per demanar un cafè.

—Si et penses que els teus matons m’espanten, vas llest.

—Per mi un tallat —va demanar en Barba—. Mira, Justo, ja saps que mai no he volgut escàndols, sempre he estat un home de pau. Durant tots aquests anys has estat com un germà per mi. I ara, no sé per què em rebutges i em fas aquesta mala passada. No ho sé ni m’interessa, és cosa teva. Tu has escollit acabar així. Tindràs tres-cents mil euros, però no et vull veure mai més per l’ajuntament.

—Ah, no —va dir aixecant el dit el soci de govern.

—Tu calla, Tascón, perquè, en aquest ajuntament, qui mana sóc jo. I si em vols fer una moció de censura, endavant. Però aquesta és la meva última paraula, senyors.

—Però…

—Però res, no vull sentir-te ni piular. I encara et dic una cosa més: com llegeixi una sola ratlla en un diari o vegi una sola imatge a la televisió sobre mi, et juro que et faré la vida impossible la resta de la teva vida. Llavors sí que tindran raó els qui li diuen la Pobla del Mal. Tots entesos?

—A les ordres —va ser la resposta marcial del cap de la Policia Local a la primera autoritat municipal.

—Se m’oblidava. I t’obro un expedient disciplinari per no evitar que uns desconeguts entressin al despatx d’alcaldia i robessin documentació de l’ordinador de l’alcalde. Tu ets el responsable de la custodia de l’edifici consistorial.

A en Tascón, que no en sabia res, d’allò, se li van posar els ulls com taronges.

I dit això, l’alcalde va fer un glop del tallat, va demanar el compte i tots tres van marxar en silenci; cadascun per la seva banda i sense acomiadar-se. Semblaven estar tots concentrats a obrir la porta del cotxe amb els comandaments a distància.

Quan van sortir del restaurant, la parella de joves romàntics encara va fer més magarrufes. Una mica més junts i els veïns de taula haurien dit que estaven fent alguna cosa més que besar-se i parlar a cau d’orella de les seves foteses d’enamorats.

Però cap dels tres no estava per fixar-se en coses de l’esperit. Els seus mals de cap eren més materials.