21

El primer article va ser molt neutre, l’Hernández m’ho va demanar amb especial èmfasi. No volia aixecar les suspicàcies d’en Borja Saltor, o almenys no de moment. L’editor era dels qui creien que la immigració feia trontollar les bases de la nostra societat. Em va donar quatre columnes per dalt d’una pàgina esquerra i es va passar tres quarts d’hora pensant el titular. Al final la cosa va quedar així:

Troben el cadàver d’un dels immigrants de Vila Esperança desapareguts quan buscaven ferralla per la costa.

Motiu pel qual vaig pensar que amb cinc minuts n’hi hauria hagut ben bé prou. Però la correcció política consistia en agafar-se-la amb guants de làtex. I jo estava convençut que aquesta hipocresia social feia molt més mal que no pas la immigració. Però en Saltor era el fill de l’amo i jo només era el fill d’una mestressa de casa.

L’Idir, el jove portaveu dels habitants de les naus, m’havia explicat amb gran vehemència i expressivitat en el llenguatge no verbal, que en Mulatu era d’un llogarret del sud del Senegal, prop de Ziguinchor, una zona molt pobre del país. Una matinada va salpar de la platja del poble en una piragua amb trenta-vuit persones més. No va dir res a la seva família per no fer-los patir, però la mare sabia que el seu fill petit marxaria un dia o altre. Quan l’endemà al matí no el va trobar al seu jaç, va anar a la platja i va plorar sola una llarga estona.

La travessia fins a les Canàries no va ser fàcil. La fràgil embarcació anava sobrecarregada, i la terrible calor els feia desmaiar i veure visions. Van vorejar la costa tot el que van poder, per Mauritània i el Sàhara i, finalment, van arribar deshidratats i morts de gana a una platja de Maspalomas, on els turistes d’un hotel els van acollir i van avisar la Creu Roja. Alguns dels companys de viatge els van haver d’hospitalitzar amb febre i desnutrició, però en Mulatu era jove i fort, va tenir sort i va poder viatjar a la Península amb una ONG. Va anar a Elx, després a Madrid i, a la fi, a Barcelona. Ell era dels qui enviaven cada mes tot el que podia a casa. Sempre deia que la mare havia recuperat el somriure perquè, un dia que van parlar per telèfon, ell li va assegurar que volia tornar a casa, i que ho faria quan hagués recollit els diners suficients.

—Qui li dirà a la mare que el seu fill és mort? —vaig preguntar, ingenu.

—Ja ho he fet. Advocat molt amable ens va deixar telefonar al poble. La família, destrossada. Nosaltres volem enviar cos de Mulatu al seu poble, però no tenim diners —em va dir amb un nus a la gola l’Idir.

—Intentem-ho.

El segon article ja era una mica més compromès. En aquesta ocasió, l’Hernández va necessitar una hora de reunió amb l’editor per consensuar-lo. Anava a cinc columnes per sota, en una pàgina dreta, amb una foto del finat. I el titular deia així:

Innocu però amb missatge social. Quedava clar, al primer paràgraf, que la lluita seria burocràtica amb l’ambaixada, Creu Roja i el Ministeri d’Exteriors, si calia. A en Saltor, el lluitar li feia angúnia, però a la caixa del titular no hi cabia cap altra expressió. Vaig donar gràcies als déus de la tipografia.

A partir d’aquell moment, el tema es va anar escalfant. Primer em va trucar en Jordi Basté, de RAC 1, després l’Hernández va explicar la història en una de les tertúlies de Catalunya Ràdio, a la que hi estava abonat. Dos diaris més van recuperar la notícia, una tele va anar a fer un directe amb l’Idir al Poblenou que va semblar més una diada castellera que no pas un drama humà, i a mi em van donar dues pàgines senceres del Dominical perquè hi expliqués tot el que sabia sobre en Mulatu, el seu poble, la família, els amics de Vila Esperança, etcètera. Tot sense sortir de Barcelona, és clar, i fent els desplaçaments amb la meva Vespa.

El títol va ser meu:

En Mulatu somiava amb tornar a casa.

Era la frase que més vegades m’havia repetit l’Idir, i sabia que agradaria a en Saltor. Tots contents. L’amo perquè, bo i mantenint la línia editorial del diari, tenia la sensació que estava fent una obra de caritat cristiana; com el Dòmund però en versió postmoderna. L’Hernández perquè tenia la sensació que, amb la seva mediació, s’havia imposat de nou el seny i la professionalitat, característiques fonamentals del diari. I jo perquè, sense haver-me de discutir gaire, havia pogut explicar una tragèdia que, potser sense ser excepcional, era paradigma de la civilització del nostre temps.

Fins i tot, uns amics del poble de tota la vida em van escriure un correu felicitant-me. I això que cada dia me’n quedaven menys, d’amics. La gent es casava, es descasava, marxava a viure a cent o a mil quilòmetres, s’enriquia o s’empobria i, en l’estúpida necessitat que sentien d’estar connectats amb el món cada segon per Internet, se solien oblidar de retrobar-se de tant en tant i de cara amb els amics de sempre, aquells amb qui jugaven a bales o a futbol al carrer, i parlar de la vida, dels neguits que no els deixaven dormir, o de com es feien grans i cada dia entenien menys el món. Això sí, grups de Facebook d’exalumnes de no sé on, exminyons escoltes o expiragüistes, tots els que volguéssiu i més.

A l’Idir, en Mulatu, en Mohamed i tots els nois de Vila Esperança, allò de tenir una finestra al món en un telèfon dins la butxaca de la jaqueta els importava un rave. Ells volien veure’s cara a cara, parlar molt tots a la vegada, gesticular, cantar a la vida o a la mort i, gràcies a allò, saber que eren a casa. Els seus pobles, els amics de sempre i les famílies eren molt lluny; alguns potser no hi tornarien mai. Però havien fet d’aquella antiga fàbrica el seu nou poble, i els qui hi habitaven eren ja tots de la família.

Un parell de dies després del reportatge al Dominical em va trucar el capellà del Poblenou: un grup de feligresos havia encetat una campanya per recollir diners per tal de finançar el cost de repatriar el cadàver d’en Mulatu al Senegal. No va caldre convèncer l’editor, els espectacles benèfics el posaven. A la mateixa notícia sobre el temps hi vam afegir que El Dia se sumava a la subscripció popular amb mil cinc-cents euros, i oferia la web del diari perquè tothom qui estigués interessat en col·laborar amb tan noble causa ho fes. A la redacció hi va haver qui va dir que els diners es podien haver destinat a arrodonir les nòmines de la plantilla. Personalment ho vaig trobar miserable.

Dues setmanes després del primer article, l’advocat Nil Roger em va dir que ja tenien la quantitat suficient per enviar el cos d’en Mulatu a casa seva, i que al Ministeri d’Afers Exteriors i a l’ambaixada, insòlitament, tot havien estat facilitats i bona predisposició. Per contra, les investigacions de la policia estaven completament encallades i no havien trobat cap rastre del cos d’en Mohamed.

I aquell xicot també tenia família al Senegal.

* * *

—Pere? Passa, xaval, sóc l’Àxel.

—Enhorabona. Ja m’han dit que ets ric.

—Ah, ja ho saps? I jo que volia donar-te una sorpresa. Ho celebrem aquesta nit?

Vam quedar a dos quarts de deu a La Cabaña, ens vam posar fins a les celles de braves, chocos, cochinillo i xampinyons, i vaig conèixer els seus col·legues, de primer desconfiats d’un paio periodista i que gairebé podria ser el seu pare, però aviat es van destapar com el que eren, la crema del barri: el Púas, skater davant del MACBA; la Mabel, go-gó de disco; el Tiriti, pilot de la Scoopy més ràpida a l’est del Mississipí i especialista en plegar als xamfrans de l’Eixample; la Ming, aquesta era xinesa, és clar; el Toño, mecànic de la moto del Tiriti; i el Kevin, que vivia de la pensió de l’àvia; una rècula inacabable de joves tan carregats de fàtues esperances com farts de rebre atacs a l’orgull i la dignitat. Per això l’Àxel s’havia convertit en el seu heroi. No per la pasta que havia trincat, uns deu mil, al final, sinó perquè la policia havia reconegut que l’havien maltractat i que, tot i que fos un xoricet de mitja pela, es mereixia un tracte digne i humà com qualsevol ésser. Era allò el que els molava de la situació a tots aquells xavals, per molt que anessin de xulos i presumissin exageradament d’enfrontar-se amb arrogància i valor a la poli i sortir-ne sempre vencedors.

Els diners, malauradament, es fonien ràpid. I l’Àxel i la seva Vane estaven disposats a fondre’ls a tota velocitat.

—Què, ja heu pensat quin cotxe us comprareu? —vaig preguntar, donant-ho per fet.

—Passo, tio. Un cotxe surt caríssim, i portar-lo de legal encara més: que si assegurança, impost de circulació, ITV. Res. La Vane i jo hem decidit que ens n’anem de viatge.

—Ah, molt bé. S’aprèn molt viatjant. I on voleu anar?

—A la Riviera Maya: platgeta, un hotel de puta mare, mojitos i un bufet lliure que no te l’acabes.

—I unes xatis… —va saltar inconscientment el tal Toño—. Ai, la puta! —va dir d’immediat en resposta a la trepitjada que li va clavar amb el seu taló d’agulla de sabateria xinesa la Mabel.

Vaig retirar mentalment el que havia dit d’aprendre viatjant. En fi, que fessin el que els donés la gana; probablement serien els primers de la seva família en creuar l’Atlàntic. Era un fita.

—Però m’has d’ajudar, tio. El jutge diu que vol una garantia per deixar-me sortir deu dies del país. Encara no hi ha data per al judici, i jo estic amb la condicional.

—Això és cosa de l’advocat, jo poca cosa puc fer-hi.

—Ja, tio, però si el vas a veure tu i li dius que sóc bon noi i que no m’escaparé. No sé, tu ets periodista, t’escoltarà.

Quin quadre, aquella tropa. Amb aquell posat de perdonavides de pel·li de Tarantino que feien, en aquell precís moment només estaven pendents de la meva cara: las cerveses suspeses en l’aire, les braves incendiant la gola, el lacón penjant de les forquilles. Probablement, aquella colla de fills de la perifèria del poder, la riquesa i les influències, eren dels pocs que encara tenien en bona consideració l’ofici de periodista. No els podia fallar.

La cridòria va ser immensa, i el dringar de les gerres, feliç. Ja no malfiaven. No sabia què hi podria fer, però ho havia d’intentar com fos.

—Ets un col·lega, tio. Te’n dec una —em va dir en acomiadar-nos.

Caminant per la carretera d’Esplugues a la recerca impossible d’un taxi, se’m va acudir que potser sí que em podria ajudar. A la Pobla de Dalt a mi em reconeixien a molts llocs, però a ell no.

* * *

Va llegir la història d’aquell noi del Senegal al diari i es va quedar de pedra. Encara es despertava aterrit a mitjanit, havia perdut la gana i havia estat de baixa força dies. Li havia dit a la dona que era estrès professional i ella s’ho va creure. Es prenia sis píndoles diàries. Van estar-se uns dies al terreny descansant i cuidant l’hort. L’Evaristo Gómez feia setmanes que lluitava per treure’s del cap el que va passar aquella nit, els darrers dies semblava que millorava, i ara allò: dues pàgines al Dominical d’El Dia.

Abans de ser policia municipal a la Pobla, en Gómez havia fet tota mena de feines: manobre, fuster, venedor d’assegurances i mecànic eren les més estables, però des dels tretze anys que es buscava la vida fent qualsevol cosa on hi haguessin quatre peles a guanyar. Els pares havien vingut de San Fernando, a Cadis, quan ell era molt petit. De fet, els records del seu poble nadiu només anaven lligats als estius passats allà amb els cosins i un oncles. La seva vida s’havia fet entre la caseta que el pare, amb l’ajuda d’uns companys de la feina, va construir a La Catalana, un barri de Sant Adrià de Besòs encaixonat entre el riu i les vies del tren del qual ja no en queda ni el record, i el pis que la família es va comprar cap al 1970 al barri del Maresme, a l’altra banda del riu i a tocar d’on hi ha el parc del Fòrum. A La Catalana hi tenia els records d’una infantesa molt pobre, de carrers entollats i partits de futbol amb pilotes fetes amb draps, de les cabres que el veí tenia al pati i de l’olor del pa cuit que el forner passava a vendre amb un carro tirat per un ruc. Al pis del carrer de la Llacuna hi havia viscut l’adolescència, la primera televisió, l’abandonament dels estudis a l’institut, les noies, el 124 del pare, a qui no veia mai perquè treballava tothora, i una primera llista de feines per tal de sortir de la misèria i instal·lar-se en una pobresa digna. Els parents del poble li deien el catalán, però ell sabia que enlloc lligaven els gossos amb llonganisses, i que el somni de molts solia ser a penes un miratge.

Per això, a treballar més dur que ningú, per evitar que la família considerés que l’Evaristo pare sí que havia tirat endavant; però el fill no, el fill era un mandrós. I va fer de tot, fins que va aconseguir ingressar a la Guàrdia Urbana de la Pobla. I així va venir el casori, els fills, la casa, un bon cotxe, el terreny a Vidreres i l’admiració de la parentela de la Isla, que és com li diuen a San Fernando.

Però ara allò. El final del somni, potser. L’ensorrament del seu món pel qual havia lluitat tant, la desesperació.

No era broma, allò. Si s’havia trobat el cos d’un dels nois i ara els periodistes n’explicaven la vida, volia dir que la policia estava sobre la pista, i tard o d’hora els enxamparien. Aquella nit va somiar en una cel·la de la Model bruta, humida i amb pudor de pixum, que havia de compartir amb un negre del Senegal de dos metres per dos que l’impedia dormir amb la seva xerrameca. I quan aconseguia deixar-se vèncer per la son, el negre baixava de la llitera i amenaçava amb matar-lo amb un ganivet de cuina com el que havia comprat la dona uns dies abans a l’Ikea.

Llavors en Gómez es despertava cridant de dolor i amarat de suor. I li feia mal el costat, com si hi tingués clavada alguna cosa.

L’endemà va intentar parlar amb el sergent Rodríguez, però se’l va treure del damunt amb pocs miraments.

—I què vols que hi faci si n’han trobat un? Un dia o altre l’havien de descobrir.

—Això vol dir que la policia ens està acorralant. No trigaran en lligar caps i vindran a per nosaltres.

—No siguis cagueta, Gómez. No lligaran caps perquè, encara que hagin descobert la seva identitat, i ja m’agradaria saber amb quina fiabilitat, és impossible que sàpiguen mai qui ha estat. No hi ha empremtes personals i no hi ha més testimonis que vosaltres dos. I no sereu tan cretins de delatar-vos l’un a l’altre, suposo.

—Si ho haguéssim explicat al jutge l’endemà, tot hauria quedat en legítima defensa, i ara no estaríem així.

—Com esteu?

—Fugint, amagant-nos.

—Tu t’amagues, Gómez? Vas estar uns dies de baixa i ja fa setmanes que tornes a treballar amb tota normalitat. A això li dius fugir i amagar-se? Jo diria que això és fer vida normal, com tothom. Au, no em vinguis amb romanços que ja tinc prou maldecaps amb la feina —va intentar-lo engegar el sergent.

—És un pes que tindré sempre damunt la consciència.

—No fotis que ara m’has sortit de missa. Mira, Gómez, si et sents brut pel pecat, com em deien a mi quan anava a escola, vés a confessar-te. O millor, fes penitència per Setmana Santa i carrega un paso.

—No se’n rigui, sergent. Tots tres sabem què va passar aquella nit, i tots en som culpables en major o menor grau. Vostè també.

—A mi no em toquis les pilotes. Vés al metge i demana la baixa una altra vegada. Per mi com si vols agafar la llarga malaltia, però no em tornis a parlar d’aquest tema mai més. El que està fet està fet, i si mai sospiten de vosaltres, ja veurem què fem. Ara per ara et dic, amb total seguretat, que la policia no té cap prova i tampoc no té ganes ni temps de seguir investigant. Ara fan veure que remouen el tema per acontentar els pesats de periodistes que els van al darrere tot el puto dia preguntant-los, però d’aquí a una setmana, com que no tindran cap pista, ho deixaran. Això funciona així a totes les investigacions. Sé el que em dic, jo. No tens de què preocupar-te. M’has entès?

En Gómez va entendre que no en trauria res més en clar del sergent. Li va dir que sí amb la boca mig oberta i se’n va anar al metge, que li va donar la baixa sense fer preguntes. En sortir del consultori va conduir fins a la platja. El dia gris i el mar revoltat i brut donaven un aire inhòspit a un indret que, fins pocs dies abans, encara feia olor d’estiueig. Va mirar a dreta i esquerra i no va veure ni un solitari pescador de canya. Fins i tot els peixos es devien haver amagat. Va destapar una ampolla de whisky barat que havia comprat al paquis del barri i va posar la ràdio. Sonava una de Fito & Fitipaldis:

Es va quedar pensant una estona en el que deia aquella cançó. Va fer un glop llarg, d’aquells que cremaven la gola, i va fer petar els dits. Ho començava a entendre.

Es va quedar adormit. Al somni no hi va aparèixer cap negre que l’apunyalés.