6

Em vaig passar els dos mesos d’estiu perseguint impossibles: una investigació d’Afers Interns dels Mossos d’Esquadra per una, per ser correcte, presumpta pallissa a un pobre quillo que havia agafat en préstec un Lexus IS 300 per anar a fer un tomb amb la seva Vane, una xoni poligonera de les que et rebenta el timpà quan parla; i una cita amb sopar i copes i el que fos amb la secretària d’administració del diari, que no era pas una top model, però tot el que tenia ho tenia molt ben posat i en la quantitat que m’agradava, suficient per agafar-s’hi en cas de relliscar. I, a primers de setembre, ni una cosa ni l’altra no havien arribat a bon port.

Vaig fer una sèrie d’entrevistes per al suplement d’estiu a joves suposadament emergents, però molt estults, i un reportatge sobre la vida d’un antic campió de motociclisme convertit en pizzer per a unes pàgines d’esports que, amb el Barça de vacances, no eren res. En el terreny més important no vaig passar de les perilloses escaramusses dialèctiques i d’algunes nits solitàries de pesada xafogor ambiental i boira mental.

Estava en molt baixa forma. El voltor de la decadència sobrevolava el meu cap. La lluïssor de la prominent coroneta els devia atraure com un didal de plata a una garsa, segons recordava de Les joies de la Castafiore. Anava mendicant alguna història, de secció en secció, sense èxit, feia trucades que no obtenien resposta i escrivia correus que mai no rebien l’informe de «llegit». Mal moment, els darrers batecs de l’estiueig, per pescar bons temes, però no em quedava més remei que espavilar-me com fos abans no comencessin les queixes a les reunions de caps de departament de cada matí. Si fins ara no havien protestat era perquè estaven de vacances, l’Hernández inclòs, que ja era.

Per això vaig acceptar d’anar a treure el nas a una convocatòria que feia un col·lectiu d’africans arribats vés a saber com i instal·lats des de feia dos anys en unes naus abandonades del Poblenou. Panorama fantàstic: tres becaris i jo, a trenta graus, i enmig d’un pati ple de ferralla, matalassos i ratolins. Allò era tota la memòria del que havia estat una indústria tèxtil de quan la burgesia local es va fer d’or venent de tot als dos bàndols en conflicte a la Primera Guerra Mundial, i escanyant els obrers fins al pistolerisme i la repressió. És el que té de bo ser neutral en una guerra, pots vendre de tot a tothom, tant és la qualitat, el preu, ni el respecte per la mà d’obra. La clientela, un cop l’ha dinyada, difícilment presenta reclamacions. I encara ens queixàvem dels basars xinesos.

Un cop la indústria va tancar, allò va ser magatzem d’un circ, taller de reparació de camions i guardamobles. El darrer pas va ser una arriscada maniobra d’especulació urbanística, com no, que no va triomfar perquè la crisi va arrasar la immobiliària i, amb ella, el banc que hi havia al darrere. Resultat de tot plegat: un cacau financer d’estafa i maquinació que vam acabar pagant tots plegats, mentre els responsables se’n sortien tan pinxos amb una indemnització milionària per acomiadament improcedent i l’abandonament d’aquelles naus al Poblenou. El barri que havia vist néixer el somni de llibertat i igualtat dels icarians, s’havia convertit en el brut miratge del somni europeu per a una colla d’africans.

Amb el temps, els habitants de la nau havien transformat una ruïna del capitalisme en un experiment de societat autogestionada a la força. Evidentment, aquells xicots joves i esprimatxats, de dents blanques i grosses com el teclat d’un Steinway, arribats dels més inhòspits racons de l’Àfrica negra i més pobra, no en tenien ni puta idea del socialisme utòpic de primers de segle XX i de l’impacte que va ocasionar a la Barcelona de l’època. L’únic que sabien era que tenien gana, que no tenien res i que no queien especialment simpàtics ni a la poli ni als polítics. Els agents havien de fer la seva feina, per la dreta eren una xacra a extirpar, i per l’esquerra, un mal de cap sense solució. Això ho intuïen.

Fer saltar el pany de fireta del barri no els va costar gens, i com a mínim ja tenien un lloc on dormir. Ho van arreglar com van poder, van fer d’un cobert el magatzem de ferralla amb la qual es guanyaven unes monedes, l’Associació de Veïns els va ajudar amb mantes, matalassos i tot el que bonament estava a les seves mans, i van convertir aquell lloc oblidat en el més similar a una casa que havien tingut des que la misèria els havia expulsat del seu poble. Fins que l’actual propietari, el banc que s’havia quedat amb el banc ensorrat per la cobdícia dels seus gestors, ara nobles ciutadans lloats fins i tot pel govern, va patir un atac de legitimitat i va instar la justícia perquè fes fora de casa seva els il·legals. I la justícia, com que no tenia res més urgent per fer, va dir que ja s’ho miraria; però la sol·licitud de desallotjament feia un any que havia estat presentada i ningú no els havia dit encara res. O sigui que ells anaven fent.

Aquell matí extremadament calorós de primers de setembre, una putada pels qui acabaven de tornar de vacances i un dia més de calvari pels qui no havíem marxat, el motiu de la cita era ben diferent, o això vaig entendre del que feia de portaveu, un valent que fins i tot va intentar parlar una mica en català.

—En nom de tots els qui vivim aquí, benvinguts a Vila Esperança. Ja sabem que no som ningú a Barcelona. No tenim papers, no tenim feina, no tenim drets civils, i la casa on vivim l’hem hagut d’ocupar; però la dignitat és una cosa que ningú no ens pot prendre, ni la policia, ni l’alcalde, ni el jutge que ens expulsi del país. Som tan persones com ells.

Com que els aprenents, fascinats per la seva primera aventura periodística, no s’atrevien, jo els vaig pregar que anessin al gra assenyalant l’esfera del meu Tag Heuer de mil euros amb el dit, contradiccions, ves. El bat de sol m’estava estovant l’única neurona en funcionament, i la calor i el grau de desertització del terreny em feien sentir com els nàufrags dels acudits de Forges. I set, tenia una set immensa.

—Sí, company, ara expliquem. Fa dos mesos, dos amics van sortir una nit a buscar ferros per vendre, és així com ens guanyem la vida honestament. Mulatu i Mohamed no han tornat mai més aquí, que és casa seva. Els hem buscat per la zona on la furgoneta els va deixar i pertot arreu, hem preguntat a compatriotes d’altres pobles, hem mobilitzat associacions d’africans i gent que ens ajuda, com veïns del barri i mossèn Francesc, de la parròquia del barri també. I res, com si la terra se’ls hagués empassat.

Atès que, per aquests verals, la terra no solia empassar-se la gent, i menys quan estava tan resseca com aquell estiu, em va pujar la mosca al nas que el tema podia ser interessant.

—Heu denunciat la desaparició al consolat i a la policia?

—Si nosaltres denunciem a la policia, ells ens agafen presos i ens porten a la Zona Franca, i després ens tornen al Senegal o a Gàmbia. Nosaltres volem treballar a Barcelona per enviar diners a casa. No fem mal a ningú.

—I no teniu un advocat que us representi?

—Setmana propera nosaltres tindrem advocat, ara encara no.

I d’aquí no els vam treure. Era difícil buscar algú que, tècnicament, no existia. I tothom sap que és més complicat viure administrativament que física. Quan es va acabar la roda de premsa vaig atansar-me al capellà. Creia recordar que el coneixia d’alguna cosa.

—Perdoni, mossèn. A més de portar la parròquia, vostè fa classes a la Facultat de Comunicació de Blanquerna, oi?

—Sí, vostè és?

—Pere Palau, d’El Dia. Si no ho recordo malament, ens va presentar algú un cop que vaig anar a la facultat a parlar als estudiants. No crec que la meva xerrada contribuís a crear noves vocacions periodístiques, però si parlés de l’Església tampoc no ajudaria a fer més capellans, o sigui que estic en pau amb el de dalt.

—No pateixis que el de dalt crec que ja té prou mals de cap com per ocupar-se d’éssers com nosaltres.

—Ironies a banda, com ho veu això d’aquests xicots desapareguts?

—Té mala pinta. Dos mesos sense saber-ne res no és un bon auguri. A mi no m’ho van dir fins aquesta setmana; poca cosa he pogut fer. El problema d’aquests xicots és la seva situació alegal, són tan fràgils que no s’atreveixen ni a denunciar les agressions a la policia. I dels consolats, millor no esperar-ne gran cosa.

—Tantes agressions hi ha?

—Cada dos per tres. Els peguen per robar-los els ferros que recullen.

—Qui?

—A tu què et sembla?, gent que també viu de recollir ferros. Gent d’aquí o d’altres països. La vida està molt dura, amic, i els carrers estan al límit. És la llei de la jungla, i els més dèbils sempre són gent com ells. Per molt que hi faci l’Associació de Veïns, Càritas o la Creu Roja, sempre serà poca cosa.

—On els van veure per darrera vegada?

—És difícil de dir-ho. Ells tenen una furgo atrotinada i cada nit surt tota una colla a fer ferralla pels pobles de la costa. En baixen un parell a cada poble i queden dues o tres hores després al mateix punt per recollir-los.

—I on van baixar el Mulatu i el Mohamed aquests?

—A Masdenvell, però pot ser que anessin caminant fins a Les Vinyes o a la Pobla de Dalt, fins i tot. Vés a saber.

A la Pobla hi havia tones de ferro del qual ja ningú no en faria res mai més, però als altres pobles que m’havia dit aquell mossèn universitari de barri obrer tampoc no anaven gens escassos d’aquella matèria primera. Una collita allà podia ser tan històrica com la millor de les veremes. Aquells pobres nois potser havien embogit en veure les possibilitats de convertir-se en els reis de la ferralla. Recordava el cas d’un senegalès a qui li va tocar una milionada a la loteria, que va acabar fatal de l’olla. Li vaig donar el meu mòbil al mossèn per si tenia alguna novetat i li vaig prometre que no m’oblidaria del tema.

—Fes el que puguis, jo ja sé que els diaris no solen ser gaire proclius a dedicar espai a parlar de la desgràcia d’aquesta gent. Això no interessa, i menys en aquests moments.

Tot i que el regne de la capellanada no és d’aquest món, vaig trobar que aquell jove rector tocava molt de peus a terra. A cal bisbe no els devia fer gota de gràcia aquell home.

* * *

En Jaume Barba mirava la plaça de la vila des de darrere els vidres del seu despatx d’alcaldia. Uns nens jugaven a pilota, tot i que un rètol ho prohibia, un policia local s’ho mirava, el manyà i un treballador de «la Caixa» xerraven a la porta del cafè (i segur que parlaven malament d’ell, quin un el manyà, un comunista irredempt i tafaner), i una col·lecció de llatines i magribines que netejaven als xalets del poble esperaven l’autobús a la parada de la cantonada. La broma dels immigrants li costava un dineral en subvenció a la línia de bus. La gent del poble de tota la vida tenien tots un o dos cotxes i tot el jovent tenia moto. Només els immigrants i algun vell gagà que ja no estava per conduir agafaven l’autobús. Per aquesta colla d’arreplegats havia d’invertir cent-vint mil euros anuals en subvencionar la companyia de transports. Però, és clar, sense bus no hi havia minyones. I no volia haver-se-les amb segons quins senyors. El seu suport polític i econòmic havia estat fonamental els primers temps, quan necessitava promocionar-se per guanyar l’alcaldia, i prou que els havia tornat el favor quan molts propietaris de grans finques van voler parcel·lar i construir. Ara ja no els necessitava, però tampoc no els volia tenir de cul. Mai se sap.

Amb el temps i un treball constant de favors, subvencions i molt de paternalisme, havia anat creant complicitats entre botiguers, petits industrials, els membres de la llar dels avis, els socis del club de futbol. I ara ja tenia el poble a les mans. Li encantava mirar des del seu balcó i obrir els braços com el crist redemptor abastant tota la plaça. Algun dia portaria el seu nom aquell lloc. Seguríssim.

En Barba havia anunciat que aquella seria la seva última legislatura. Tenia seixanta anys, els fills grans, i ja havia fet prou diners com per retirar-se de la primera línia política i sortir-ne per la porta gran després de vint anys d’alcalde. La idea de plegar l’entristia. No es convertiria pas en un jubilat jugador de petanca ni en un badoc d’obres públiques, perquè amb la crisi s’havien acabat en sec totes. Tenia negocis per atendre, volia millorar el seu handicap al camp de golf i viatjar amb la dona, conèixer alguns llocs que els seus amics coneixien i que ell, per mor de l’alcaldia, no havia pogut visitar. Seguiria controlant de lluny l’ajuntament des del partit, és clar; el que el posava moix quan hi pensava era haver de deixar aquell despatx des d’on ho dominava tot, s’assabentava de tot, coneixia tothom i tothom el respectava o el temia, segons.

I després hi havia una cosa que l’emprenyava: tants anys essent alcalde amb majoria absoluta i el partit mai no l’havia recompensat, i mira que s’havia postulat per presidir el Consell Comarcal, l’Associació de Municipis i, fins i tot, la sectorial de política municipal del mateix partit, però mai no li havia fet confiança. En una ocasió va intentar forçar la situació i va amenaçar amb dimitir si no el nomenaven president del Patronat de Turisme de la Costa, però va rebre una resposta tan tèbia del secretari general del partit que, amb una entrevista al seu propi butlletí municipal tan buida com incomprensible, es va fer enrere, no fos cas que li prenguessin la paraula.

Per això aquell matí estava entre nerviós i esperançat. El secretari d’organització l’havia citat a Gran Via, on hi havia la seu central del partit, per parlar amb ell en privat. No havia estat gaire explícit, la veritat, però com que davant de la seva insistència en conèixer l’ordre del dia el secretari va dir «temes de futur», en Barba no va dubtar que li proposaria un càrrec institucional per quan deixés de ser alcalde de la Pobla de Dalt. Estava tan neguitós que va anul·lar la cita que tenia amb els serveis tècnics i va sortir de l’ajuntament una hora i mitja abans de la reunió. Total, que tres quarts d’hora abans ja era al pàrquing proper a les oficines del partit. Es va quedar dins el cotxe amb el climatitzador a tota castanya i escoltant Catalunya Informació. Es va endormiscar amb la cantarella de les notícies. En el somni era president de la Diputació de Barcelona. Mirava la Diagonal amb gest complagut des dels finestrals del seu despatx mentre una veu en off no parava de repetir:

—Jaume, ets el puto amo.

Però un cop al lluminós i ample despatx del secretari d’organització, els deliris de grandesa li van passar en sec. L’alt càrrec, un paio llarg, sec, calb i tibat com si s’hagués empassat un pal d’escombra, no tenia massa temps perquè el reclamaven per a una votació al Parlament i va anar directe al gra. Gairebé ni el va convidar a seure.

—Barba, ja saps com n’estem de satisfets amb la teva feina al capdavant del consistori i també de la tasca en la implantació territorial del partit a la teva comarca. Personalment t’estic molt agraït, i el president em demana que et transmeti també la seva felicitació. T’he citat aquí perquè necessitem de tu un nou acte de servei al partit, al govern i al país sencer.

Adéu càrrec. Allò sonava a un favor a canvi de res, com sempre. Quins ous, anava llest aquell cara d’espàrrec si es pensava que tornaria a mobilitzar la militància com havia fet quan el secretari general va ser acusat d’apropiació indeguda, o que organitzaria una altra gira del president per la comarca com la de feia dos anys. Si volien alguna cosa d’ell, que li donessin a canvi el que sabien perfectament que es mereixia i que feia temps que demanava. Ell no pensava reclamar-ho més.

A més, li molestava moltíssim que, mentre parlaven, l’altre no parés de twittejar i enviar missatges des del mòbil. Ja sabia que molta gent ho feia, els seus mateixos regidors, però ho trobava de molt mala educació. Un tenia els seus principis de cortesia.

Llavors, el secretari d’organització va apujar la veu un semitò i el cap li va parar de donar voltes. Era com si li llegís el pensament. Bé, potser era capaç de fer-ho. Era un individu prou maquiavèl·lic per allò i molt més, aquell home.

—És evident que, donada la complexitat de l’encàrrec que t’hem de fer, seràs compensat en la forma que a tu t’agrada i esperes. Però d’això ja tindrem temps de parlar-ne. Si hi estàs d’acord et presento la gent del nostre gabinet jurídic perquè t’expliquin el tema amb detall. Ja em perdonaràs, però m’esperen al Parlament.

Hòstia si li llegia el pensament, el paio aquell era un autèntic bruixot. Devia ser una característica per arribar a número tres d’un partit tan gran i amb tant de poder com el seu. De cop i volta aquelles paraules ja li sonaven millor. Tornava a entendre la necessitat de servir el país des de qualsevol lloc que s’ocupés, encara que fos una minúscula alcaldia, i estava disposat a fer-ho de nou. Encara que els seus dies com a batlle s’acabessin, allò no era motiu per apartar-se de la vida pública, i menys en aquell moment tan complicat.

Va encaixar la mà amb el secretari d’organització, que ja s’aixecava per sortir afuat, i, conduït a través dels recargolats passadissos de l’edifici, metàfora de la complexa estructura del partit, per una secretària amb pinta de monitora d’esplai parroquial, va ser dipositat en un altre despatx més petit, sense llum natural i amb mobles d’Ofiprix força tronats. Les tripes de l’aparell no eren tan enlluernadores com els aparadors on els càrrecs principals es mostraven a la ciutadania. En Barba va trobar que, tot i la modèstia del seu càrrec, el seu despatx a la Pobla era infinitament millor que aquell cau.

El va atendre un xicot d’uns trenta i tants, pell colrada, tall de cabell car, camisa Tom Ford, corbata de Marinella i rellotge Hamilton. Per un moment es va sentir una mica pagès, amb la seva americana del Macson.

—Permeti que em presenti, sóc en Josep Puigdenoses, cap del gabinet jurídic del partit. Segui, si us plau.