18

Calia forçar la vista perquè l’ampli espai estava en penombra, era un dia grisot, i les espesses cortines filtraven molt poca llum. Fent-ho, es veia que, en un extrem de la sala de plens, seien el sergent de la Guàrdia Urbana Justo Rodríguez, l’alcalde Jaume Barba, i el primer tinent d’alcalde Tarsicio Tascón. La reunió era per fer balanç de la situació de la seguretat al municipi, però no hi havia carpetes ni power points entre ells. Parlava el cap de la Urbana.

—Amb les retallades es fa difícil que la Guàrdia Urbana pugui mantenir els estàndards d’eficàcia que sempre m’he proposat. Ens falta personal, el material envelleix i no es renova, i cada dia hi ha més zones del municipi a vigilar.

—No em diguis que ha crescut el terme… —fotent, en Tascón.

—A efectes policials, sí. Els camps de conreu i els erms requereixen un nivell de vigilància. Les promocions a mig fer, els carrers urbanitzats però buits i les construccions abandonades a la seva sort són terreny abonat per a lladregots i trafiques, i en requereixen un altre. I patrullar pertot el pla fins a la platja és difícil. Són més de quaranta mil hectàrees convertides en un laberint ple de racons, obra, materials i molts béns desprotegits.

—Però ja hi ha empreses de seguretat privada que controlen la zona —ironitzant, sabent on punxava, el tinent d’alcalde.

—La seguretat privada treballa exclusivament a l’espai on han estat contractats. No pots pretendre que substitueixin la Guàrdia Urbana.

—Tinc entès que més d’una vegada ho han fet.

—Substituir, mai. Només han col·laborat quan els comandaments policials els ho han demanat, en actuacions puntuals, conjuntes i sota el control de la policia. —En Rodríguez pujava el to de veu, empipat per la forma com el provocava en Tascón.

—Ja n’hi ha prou d’aquest tema —va tallar contundent l’alcalde, assegut entre els dos com un gran buda—. El que cal és buscar fórmules que permetin mantenir l’eficàcia policial sense gastar més diners. Prou sabeu que aquest ajuntament no té ni un xavo.

—Això seria possible si no hi haguessin tants agents de baixa, sempre —va atacar a pit descobert en Tascón—. Cada dia hi ha menys efectius de servei. Ara, a les nits, fins i tot la caserna està tancada.

—Estàs insinuant que les baixes del personal de la Policia Local són falses? Fer de policia és una feina perillosa i estressant; fer fotocòpies, no gaire. Crec que és normal que hi hagi més baixes que en qualsevol altre departament de l’ajuntament.

—Sobretot si la meitat de la plantilla té pluriocupació. Deuen estar molt estressats de tant treballar; de dia, per a l’ajuntament, i de nit, per a Essential Security. O potser t’inventes les baixes perquè puguin treballar per a la teva empresa? —En Tarsicio Tascón es va aixecar de la cadira. Mirava el cap de la Urbana i l’assenyalava amb to acusador—. Et penses que em mamo el dit o què? Escolta, Justo, n’estic fins als ous de les trifulgues que muntes entre la Urbana i la teva empresa de seguretat. Fart, m’entens? I mentre sigui regidor d’aquest consistori et juro que no pararé fins fotre’t fora de la policia a guitzes. Ho sents? A hòsties, et fotré al carrer.

Les venes del coll se li van inflar com botifarrons. El rostre, vermell com un perdigot, estava a punt d’esclatar. Si ho hagués fet, la carn i les vísceres del primer tinent d’alcalde s’haurien escampat per totes les parets del saló noble del consistori, on hi ha els retrats egregis de tots els alcaldes que ha tingut la vila. Seria el primer personatge en formar part d’aquella macabra galeria abans d’haver arribat a la trona municipal. La màxima recompensa a l’ambició d’un polític local.

—Calma’t, Tarsicio, que ja no tenim edat ni salut per posar-nos fets una fúria.

En Barba intentava maniobrar enmig del foc creuat. Havia de guanyar temps i actuar amb discreció, parar-li els peus a en Tascón i posar al rengle el sergent. Però aquells dos disparaven amb bala, i de moment no veia com posar-hi pau.

—No tolero que em tracti així. Per molt que sigui el regidor d’Interior em deu un respecte, com a persona i com a cap de la Policia Local.

—I tu, em vas tractar amb respecte fent-me detenir i denunciant-me amb enganys i falsedats?

—Allò va ser cosa d’un agent novell que va actuar pel seu compte i del qual ja me’n vaig encarregar al seu moment. Va quedar degudament demostrat que jo no li havia donat cap ordre. I si tens problemes amb la justícia és que alguna cosa has fet malament.

—Me les pagaràs.

—Ja t’espavilaràs amb el jutge. I vigila que ningú no et denunciï un altre cop. Tot el poble sap que continues conduint sense carnet.

—No m’amenacis, que puc tornar-me molt perillós.

—Prou —va cridar l’alcalde picant amb el palmell de la mà damunt la taula. Se li va posar tota roja, li coïa.

Hi va haver un silenci que tallava l’aire. Durant vint segons ningú no mirava l’altre, la ment en blanc, la vista perduda en la penombra del saló, els àcars dels cortinatges campaven a voluntat. Amb els colors apaivagats i el pols cardíac recuperat, en Tarsicio Tascón es va mirar l’alcalde i va parlar amb veu tranquil·la però contundent.

—Jaume, si no cesses immediatament el cap de la Guàrdia Urbana, el meu grup municipal trenca el pacte de govern. És la meva última paraula.

—Les amenaces no són manera de fer política, Tarsicio. Si vols trencar l’acord de govern, fes-ho, ningú no t’ho impedeix. Ara estem tots molt nerviosos i no anirem enlloc. Jo proposo que deixem la reunió en aquest punt, ens calmem, pensem amb el cap fred i elaborem propostes positives per desencallar l’actuació de la Policia Local i la relació amb la regidoria d’Interior, i ens tornem a veure d’aquí a una setmana amb esperit constructiu i dialogant, sense nervis. Què hi dieu?

Vint segons més de silenci per pensar en les paraules de l’alcalde. El seu, encara, soci va tornar a parlar.

—No, Jaume, ho tinc decidit. El comportament del sergent Rodríguez és intolerable. Tinc proves més que definitives del doble joc que fa amb la Policia Local i la seva empresa de seguretat, i ho fa amb la teva connivència. La gran majoria de segurates d’Essential Security són agents de la policia que estan de baixa o lliures de servei. I després es queixa que no pot fer els quadres resum dels torns per falta de personal. He anat a la Seguretat Social a comprovar les baixes a la plantilla de la Urbana i només ens en consten onze en el darrer any. D’on surten les trenta-cinc restants?

Ara el que s’estava posant vermell era el sergent. Si s’acomplia el guió, en Barba li faria costat, com sempre; no era la primera vegada que l’acusaven d’abús de les funcions públiques. Però l’amenaça d’en Tascón de deixar-lo en minoria a l’ajuntament li posaria les coses difícils, pendent com tenia l’aprovació definitiva del centre comercial. Ningú més no voldria pactar mai amb aquell home, seria pitjor que donar la mà al diable. Ara, tampoc ningú no acceptaria un acord amb en Tascón per fer fora en Barba. De moment hi havia un empat tècnic: si partien peres, tots hi perdien. I ell tenia un as a la màniga. Era qüestió de veure què tenien els altres.

La fosca s’havia ensenyorit de tota la sala de plens. En Barba es va aixecar per encendre un llum de peu pròxim a la seva cadira que els projectava de nou una suau penombra sobre els seus rostres. En Tascón va decidir seguir acusant, era el seu repte.

—També tinc informació referent que assegura que va ser el sergent Rodríguez qui va preparar l’operatiu per fer-me detenir per la patrulla de la Policia Local. Encara que ho negui, només ell sabia que jo no disposava de saldo de punts. Algun amic seu a la DGT l’hi va filtrar abans que m’arribés cap comunicació, i, fins i tot, abans que ho pengessin a la web. Em van seguir des de migdia i van actuar al lloc i en el moment que més els va convenir, carregant-li el mort a un pobre debutant. Minuts abans, havien avisat els Mossos des del telèfon de la caserna, i així va semblar que passaven per allà casualment. Quan vaig protestar, en Rodríguez es va petar el novell, que no tenia la culpa de res, i aquí s’acaba la història. Va ser així, o no, alcalde?

—Per què m’ho preguntes a mi, jo no hi vaig tenir res a veure.

—No intentis enganyar-me, Barba, et fas gran i et fallen els reflexos; quan tu vas, jo ja torno. Vas ser tu qui va ordenar al teu sicari que em preparés una trampa per desprestigiar-me i que el meu partit em fes fora de l’ajuntament. Però et va sortir malament. Tu esperaves que tota l’oposició en ple et faria costat, com a un pobre damnificat i desvalgut enfront l’escàndol i el delicte de qui ell tenia per un soci fidel. Fins i tot li vas proposar a en Carreras d’entrar al govern. Tu pensaves que ell era un ambiciós i un gàngster com tu, i que acceptaria el repartiment del pastís que tu li proposessis. També el teu amic, en Romero, li va oferir calés. Els hi oferia per encàrrec teu, suposo… Però, mira, en Carreras va resultar ser un paio honest. Et va deixar plantat i va marxar. Ara estàs més sol que un mussol i em necessites per tirar endavant el centre comercial, si no els teus et faran la pell. Jo estic disposat a mantenir el pacte amb tu, però sense en Rodríguez.

En Barba es va quedar mut, en Tascón, descansat, i en Rodríguez, pensatiu. Potser havia arribat el seu minut de glòria, el punt del joc on calia augmentar l’aposta, destapar els farols dels altres i mostrar el seu joc. Va esperar prudentment per si l’alcalde responia i, en veure que, com tantes vegades, callava com un puta, va posar en marxa la nova estratègia. Ja havia passat el moment de defensar-se, ara calia anar a sang i foc i no fer presoners.

—Escolteu-me tots dos ben atentament. Sé perfectament que no us costaria gens ni mica fer-me fora, alguns diners potser, però tampoc tants, ja arribaríem a un acord. Molta gent al poble estaria contenta. En podríeu posar un altre al meu lloc que us convingués als dos i encara quedaríeu com uns herois. No us costaria gaire trobar-ne un de fidel i submís. Però crec que no us convé. Potser vosaltres sabeu algunes coses, diguem que professionalment poc honroses de mi, però són detalls d’actuacions que sempre puc justificar dient que complia ordres dels meus superiors polítics, senzilles irregularitats administratives forçades per la precarietat en què treballen els cossos de seguretat a la zona. I d’Essential no em podeu acusar de res. Els policies, com un treballador més, tenen dret a tenir dues feines. I mai no podreu argumentar judicialment que desatenien el servei per fer de segurates. Jo sé molts més nyaps i tripijocs de vosaltres dos, i alguns de molt gruixuts, d’aquells que desvetllen alarma social i que tant agrada perseguir darrerament als jutges i periodistes, o sigui que a cap dels tres no ens convé un trasbals així a la Pobla. —El sergent de la Policia Local de la Pobla va fer una pausa dramàtica durant la qual va observar el posat dels seus dos interlocutors. De moment, tranquils, potser la seva xerrameca els estava fent entrar en raó. Va seguir—. Per si de cas poseu en dubte el que sé de vosaltres, us en faig cinc cèntims. Els promotors del centre comercial han d’abonar una compensació milionària a l’ajuntament per la permuta i el canvi d’usos de la parcel·la, una maniobra de dubtosa legalitat, si se’m permet el comentari. Una part d’aquests diners es desvien a un compte corrent del teu partit, senyor alcalde, i una altra part va als vostres comptes particulars; un negoci de tant per cent, en diria jo. Quin és, això encara no ho sé: el tres, el quatre? Ho puc esbrinar en hores, o m’ho dieu vosaltres mateixos.

A en Barba li va venir al cap de seguida l’assalt al seu ordinador. Allà hi tenia tota la informació que li havia enviat en Puigdepunyetes aquell del partit. Com havia estat tan ruc de deixar-ho al despatx en lloc de portar-ho a casa? S’havia refiat massa, els darrers temps, i ara, una de les persones amb qui més havia confiat li fotia aquella puntada de peu a la boca. El fill de la gran puta.

A en Tascón li tremolava la papada. L’executiva regional del partit li havia insistit manta vegades que no volien més casos de corrupció. Que actués amb tota la contundència política i policial que cregués oportuna, allò ja ho defensaria el secretari general, si calia. Però trifulgues de diners i comissions, ni parlar-ne. I a la fi havia caigut a la teranyina d’en Barba. Primer es va oposar al geriàtric perquè el constructor no era cap dels seus amics, i aquests el van pressionar. Però després en Barba li va posar calés dels bons davant dels nassos i ell va picar com un passerell. I ara s’havia d’embeinar tota la merda que li estava escopint aquell cabronàs d’en Rodríguez, un paio més mafiós que Al Capone.

—Per tant, què us sembla si firmem un pacte de no agressió i tots acabem la feina que estem fent sense entrebancar-nos més? Només queden dos anys per a les eleccions. Tu, Barba, has anunciat que et retires, tret que t’ho repensis com ja vas fer quan vas dir que dimitiries; però ara crec que et convé viure tranquil. Tu, Tascón, ho tens bé per intentar guanyar i no et convenen merders. I jo, jo sóc un pobre funcionari de l’Ajuntament de Barcelona. M’ajudeu a tornar a la meva plaça allà i m’oblido de vosaltres per sempre més.

—Deixa’t de novel·les i anem al gra —va saltar en Barba, prou nerviós i sabent que li convenia un acord—. Què vols a canvi?

—És ben senzill, que compartiu el vostre tant per cent amb mi, a parts iguals, és clar.

—I una merda —va saltar, enèrgic, en Tascón—. No he arribat fins tan avall per acabar sucumbint a un vulgar xantatgista.

—D’acord. Abans de tres dies podreu llegir la història completa dels vostres tripijocs a tots els diaris. Donareu bones raons als qui anomenen al nostre poble la Pobla del Mal.

—Amb quin dret parles així de la Pobla? No és pas el teu poble, no ets d’aquí, tu. Ni tu ni la teva família. Ets un puto xarnego. I si has arribat a ser algú al poble és gràcies a tot el que jo he fet per tu. I ja veig com m’ho pagues: amb la traïció.

—Ui, ui, ui, alcalde, vigila la teva vena xenòfoba, que et pot perdre. I et recordo que si algú li va posar la Pobla del Mal és ben bé pels teus mèrits. N’hauries d’estar satisfet.

—Si tu te’n vas de la boca amb la premsa, has de pensar que darrere hi aniré jo explicant totes les teves martingales de la teva empresa de seguretat, com persegueixes, pegues i detens els immigrants, com fas la vista grossa amb les infraccions dels amics i protegits d’en Barba… —s’esplaiava en relatar en Tascón—. Jo tinc un partit poderós al darrere que, abans de llançar-me als lleons, em defensarà a mort. No els quedarà un altre remei. I en Barba, igual o més.

—És una manera de veure les coses; ara, crec que equivocada. El partit d’en Barba està emmerdat en aquesta operació fins al coll. Si ho canto tot, no se’n salva ni el secretari general. I el teu no ho està, d’embolicat, però tu tampoc ets una peça indispensable. Si et deixen caure, si blasmen de tu i en fan sang, l’opinió pública encara els trobarà més íntegres, més lleials a aquest tinglado que en diuen democràcia. Jo tinc coartades per tot: he obeït les ordres de tots dos, ho tinc per escrit i, fins i tot, enregistrat. Tothom em veurà com la víctima d’aquest merder. Es veurà d’una hora lluny que busqueu revenjar-vos, la gent no és imbècil. Pensa-hi, Tarsicio, crec que us convé un acord amb mi.

Tot i que la carta tapada era bona, en Justo Rodríguez no somreia pas. Ningú no posava bona cara, en aquell encontre. A fora era negra nit. Per poca llum que hi hagués a la sala, qualsevol persona que passés per la plaça segur que havia vist aquells tres espectres gesticulant, alçant-se, discutint. Arribat aquell punt, era difícil saber cap on es decantaria el tema. Però ben segur que, amb tot el que s’havien dit, després d’aquell vespre, a la Pobla les coses mai no tornarien a ser com sempre.

—Jo necessito uns dies per pensar-m’ho —va demanar el tinent d’alcalde, visiblement preocupat.

—Em sembla correcte. Jo també vull un temps de reflexió —barba.

—Com vulgueu, però penseu que el temps corre en contra vostre. Els promotors del centre pressionen amb el calendari.

Amb un profund esbufec, l’alcalde es va aixecar donant per acabada la reunió.