19

El correu que em va enviar l’Eva, de Política, era curt però clar: «Anselm Carreras, Consultora de Proyectos S.L., 609990066. No els diguis que hem tret la info del partit. S’hi ha donat de baixa». Com que la tal consultora tenia la seu a Cambrils, vaig pensar en fer una primera aproximació telefònica. Però abans volia parlar amb mossèn Francesc; tot i el caràcter espiritual del seu negociat, a aquest el tenia més a prop.

—La notícia no es pot fer pública perquè la font d’informació és reservada, però el mort trobat al poble del seu amic, mossèn Rovira, és una persona jove i de raça negra. Segons l’autòpsia va morir fa un parell de setmanes de forts cops al cap amb un objecte contundent.

—Es podrà saber si va ser un dels dos nois de les naus?

—És molt difícil. No duia cap documentació. L’advocat dels seus amics hauria de sol·licitar al jutge que puguin intentar identificar-lo. Però, tot i això, no hi ha cap garantia.

—Pobra gent. Parlaré amb l’advocat. Que mogui cel i terra.

—Això del cel és més aviat cosa seva, mossèn.

—Si pogués…

—Fem veure que pot, va. Si s’aconsegueix que el puguin identificar, jo tindré tema. Fa temps que he perdut la confiança en la condició humana, però potser un parell d’articles a El Dia ajudarien una mica a moure consciències, a qui en tingui, i entre tots activem el tema.

—Home, això estaria de conya. Per aquesta mena de coses, potser fa més un diari que totes les pregàries.

—Malauradament, les misèries de la vida solen tenir més ecos a les tertúlies de la ràdio que als sermons dels púlpits.

—Lluitem en desigualtat de condicions.

—Ha provat de fer un Facebook de la parròquia?

—Ah, però encara no l’ha vist?

—Li dec un esmorzar, mossèn.

Un es podia dedicar al periodisme sempre i quan mantingués una dosi raonable de capacitat de sorprendre’s. Per sort, la meva continuava a un nivell més que considerable. Qui no tenia ni Facebook ni Twitter ni rastre a Internet posterior al seu pas per l’Ajuntament de la Pobla de Dalt era l’Anselm Carreras, que en els temps que corrien es podia qualificar d’un fenomen gairebé miraculós.

Evidentment, volia passar desapercebut. Per això li vaig trucar des d’un número ocult de la redacció.

—Hola, sóc Rogeli Molló. Deixa el teu missatge, si us plau.

O em fallava l’oïda o era la veu de l’Anselm? Llavors, qui era aquell tal Rogeli? Vaig penjar. Desconcertat, vaig anar a la màquina a fer el segon cafè del matí. El racó del Vending era un dels meus llocs de reflexió a la redacció. Primera sorpresa del dia, però; havien canviat la màquina del cafè. L’antic trasto de cafè curt, llarg, succedani de caputxino i te amb gust d’oli d’engreixar, havia estat substituït per un sofisticat aparell que feia blue mountain, ristretto, te negre i dos tipus de descafeïnat. Vaig adduir el canvi de màquina a l’envelliment del personal del diari, que provocava un augment gradual de consum de cafè descafeïnat, te sense teïna, cervesa sense alcohol, menjar baix en sal i desig sense sexe. Allò em va distreure del meu Molló amb veu de Carreras. El ristretto, correcte, sense més. Tres glops i a dins.

Amb el regust amarg, el cafè sempre sense sucre, vaig adonar-me que jo també m’estava fent gran. Com no se m’havia acudit abans? Al web de l’Ajuntament de la Pobla hi havia la resposta. A la llista de regidors de la darrera legislatura hi constaven els noms i els dos cognoms: Anselm Carreras i Molló. I Rogeli? O s’havia canviat el nom (encara que al DNI en constés un altre qualsevol es podia fer dir pel nom que volgués), o era el segon nom del bateig. Jo mateix creia recordar que em deia Ferran, pel padrí. Una hora i un altre ristretto més i vaig tornar-ho a provar. Va agafar-lo amb un lacònic «digui».

—Sóc en Pere Palau, d’El Dia. Em recordes?

Silenci tens com una corda de Gibson Les Paul. Almenys no havia penjat. S’ho devia estar rumiant. Jo jugava amb el ratolí del Mac per no posar-me més nerviós. El paio seguia mut. Dubtava entre insistir fent veure que no havia sentit la resposta que no havia existit, o ser una mica més conductista. Cada segon que passava em decantava més per la segona. Al final, versió light.

—Si no vols parlar amb mi, digues-m’ho, però no em tinguis aquí plantat com un amant abandonat. Em sembla que em mereixo una raó, com a mínim.

—Tens raó, perdona’m. No, no vull parlar de res que faci referència al meu passat polític, ni al meu poble.

—Per això t’has canviat el nom i te n’has anat a viure a Cambrils?

—Com m’has localitzat?

—Ho sento, però no t’ho puc dir.

—Bé, m’és igual. No parlaré de res. No t’ho prenguis com una cosa personal.

—La teva filla està millor?

—Va fent, que ja és molt.

—Digues-me només una cosa. Vas pactar amb en Romero que desapareixeries del poble i així ell tindria les mans lliures?

—Ja t’he dit que no vull parlar de res.

No em vaig donar per al·ludit. Era llavors o potser mai.

—Tu coneixies el projecte del centre comercial?

—No insisteixis o penjo.

—Que en Barba s’hagi implicat tant en aquesta història, ara que li queden dos anys per jubilar-se, és estrany, no trobes?

No vaig saber què en pensava. Havia penjat. No es podia dir que tingués molta informació. No m’havia confirmat res, però tampoc no ho havia negat. Com a mínim podia continuar alenant les meves suposicions. És clar que, amb suposicions, no s’escriuen articles. O millor dit, sí, i molts, però no firmats per Pere Palau. El meu problema era que aquell no era el tema que m’havia encarregat l’Hernández. En allò jo actuava d’ofici, raó de més per anar amb peus de plom. Arribat el cas, ja tindria temps d’anar a Cambrils.

Malauradament, mai més no hi podria gaudir de la cuina del Gatell, però el veí Miramar no era un mal hereu.

* * *

En Mateu, en Salva i en Rubèn són col·legues des de petits. Anaven junts al parvulari, van tornar a coincidir a l’escola pública, van anar del bracet a l’institut de Masdenvell i els tres en van sortir rebotats abans d’acabar el batxillerat. A partir de llavors, cadascú es va buscar la vida com va poder. En Mateu feia de cambrer en una pizzeria de la platja, en Salva era mecànic d’ascensors i en Rubèn havia aprovat unes opos a subaltern del Departament de Cultura de la Generalitat; una ganga.

Però, tot i que ennoviats en Salva i en Rubèn i amb pensaments de matrimoni, els tres seguien essent tan amics com sempre. La birra abans d’anar a sopar era un símbol d’aquest lligam. Després hi havia esquiades, un parell de sortides per Europa i molts sopars, batalletes i riures. Però aquell vespre no reien.

—Això és cosa d’en Rodríguez. A tots els qui no som pijos estiuejants ens la té botada. Tu has vist mai que la poli hagi aturat l’imbècil del Nacho de Juan, el de la Kawa Z 800? —va dir en Salva.

—Amb el soroll que fot, allò ha d’estar més tocat d’escapament —va sentenciar en Mateu.

—Doncs, no li diuen res. Això sí, a la Carme l’han multada dos cops perquè diuen que la Vespa fa molt de soroll.

—Sí, nois, però és que a mi em van engrapar pel coll que gairebé m’ofego. I amenaçant-me i tractant-me com un delinqüent. I total, l’idiota m’acusava de portar l’assegurança caducada i era que no havia llegit bé la data. I quan va veure que l’havia cagada em surt amb que allò no era el rebut oficial —va protestar en Rubèn.

—Va, nois, passem d’ells. Fem un brindis i pensem on anem aquest cap de setmana. Encara fa bon temps, podríem pujar a Andorra.

—No, jo en tinc pensada una altra.

Llavors en Rubèn els va demanar que s’acostessin i els va xiuxiuejar la seva idea. Per garantir la intimitat de les comunicacions orals, a la Pobla cal parlar així. Deu ser un dels pocs costums que es conserven de quan era un petit poble de pagès.

* * *

—Hola, Barba. Sóc en Romero. El temps passa i encara no tenim arreglat el nostre tema. Vas dir que Urbanisme no hi posaria cap pega, que ho tenies tot controlat, i que un cop aprovat pel teu ajuntament seria un tràmit, però de moment no en sé res. Podria parlar amb algú de molt amunt del teu partit i demanar-los que et donessin un toc, però et concedeixo un plus de confiança per demostrar-te que no estic empipat amb tu i que aquella conversa que vam tenir en un bar de la Vila Olímpica ja està oblidada. Però no em fallis, xaval, perquè en Sañudo s’està posant dels nervis. I ja saps que els castellans tenen molta mala llet. Si no sé res de tu abans del cap de setmana, vindré a veure’t. És que no m’agrada haver de parlar amb el contestador, i ja van tres vegades que no m’agafes el telèfon. Tan enfeinat estàs? Apa, treballa.

A en Barba li tremolava la papada. Si allò no era una amenaça, que vingués el secretari d’organització i ho veiés. Portava dies trucant-li i no hi havia manera que el secall es posés al telèfon. O sigui que ell feia el mateix amb en Romero. Maleït el moment en què havia acceptat formar part de l’operació urbanística. Què collons formar-ne part, apadrinar-la.

I amb en Rodríguez, què feia? Si era ell qui li havia piratejat l’ordinador, llavors ho sabia tot. Impossible de cessar-lo. I si no era ell, qui podia haver estat? No, era ell, segur. Ningú més no podia accedir a les claus de l’ajuntament. No era el mateix repartir entre dos que entre tres, però tampoc no li venia d’aquí, ja. I, tanmateix, en Rodríguez no en sabia res de la torna. I, a preu de mercat, aquella torna podia valer molta pasta. Però, a hores d’ara, a en Barba els diners eren el que relativament menys li importava. El prioritari era treure’s aquell embolat del damunt. I esperava que en Tascón fos de la mateixa opinió. Havia sortit pàl·lid de la reunió de l’altre dia.

Ell tenia un passat, el seu soci de govern un futur. Qui hi sortiria perdent més si el sergent se n’anava de la llengua?

I la idea de la desaparició sobtada del cap de la Urbana, simplement, no la veia tècnicament factible.

* * *

Els dissabtes, el sergent Justo Rodríguez tenia per costum llevar-se aviat, baixar al centre, comprar el diari i fer-li una primera ullada tot fent el segon cafè amb llet de la jornada. I aquell dissabte no va ser una excepció. Va anar per agafar el cotxe petit, un Fiat 500, que deixava aparcat al carrer perquè tenia el garatge tan ple de trastos que era impossible encabir-hi els dos cotxes. Però en sortir va veure que tenia un pneumàtic punxat. Va fer una inspecció a la resta de les rodes, totes bé, i per no haver de començar el dia de festa fent de mecànic, va agafar l’escúter del fill.

Quan va tornar a casa una hora i mitja després, va veure que hi havia un paquet de SEUR per a ell a la porta. Va pensar que la dona havia anat a plaça i que el repartidor, que el coneixia de sobres, havia deixat la capsa allà. Estrany, perquè coneixia perfectament com n’eren de seriosos la gent d’aquella companyia, i sabia que mai no deixaven un enviament si no era en mà i amb l’albarà firmat. I si no trobaven ningú a la casa, tornaven les vegades que fes falta. Allò li va fer pujar la mosca al nas.

Però quan va anar per agafar la capsa de cartró, va notar coses rares. De l’interior de la capsa se sentia un tic-tac de rellotge, i per un dels forats que servien d’agafador s’intuïen uns cables grocs, vermells i verds. I es va cagar de por. Va treure els fills del llit mig adormits i va trucar a la seva gent i als Mossos. Un quart d’hora després, la zona estava acordonada, els veïns dels xalets dels voltants estaven confinats a casa seva segons les instruccions que els havia donat la Policia Local per megàfon, un parell de quissos especialistes ensumaven el paquet, un sotsinspector dels Mossos no parava de donar ordres per ràdio com un possés i una unitat de desactivació d’explosius venia des de Granollers a tota llet.

En Justo estava d’un humor de mil dimonis i la família espantada com si sortissin d’una projecció del festival de Sitges. En Barba s’havia personat al lloc per demostrar que l’alcalde estava al costat dels qui passaven moments difícils i, de passada, intentar millorar la seva imatge entre els veïns d’aquell barri. Recordava que era un dels col·legis electorals on més havia retrocedit a les darreres municipals. En Tascón li va trucar solidaritzant-se i oferint-li la seva ajuda en el que calgués, la clientela electoral que tenia allà era convicta, no calia perdre un preciós dissabte. Els va atendre amb tota la cortesia que el nerviosisme i la mala hòstia que acumulava contra els dos li van permetre dissimular. El tercer sospitós no va dir res.

Tres hores després, el robot policial va agafar la capsa amb la grua i la va portar cap a un solar proper on s’anunciava des de feia tres anys una propera promoció d’habitatges d’alt standing. Allà, lluny dels tafaners que s’havien anat acumulant conforme la brama havia corregut pertot el poble, dos agents protegits com cavallers medievals i equipats amb una càmera de raigs ultraviolats van poder esbrinar que dins la capsa hi havia un manyoc de fils elèctrics de colors, connectats a un despertador amb una imatge de la Hello Kitty a l’esfera. També hi havia una nota dins un sobre dels que dispensen els caixers automàtics de «la Caixa» que, amb faltes d’ortografia incloses, deia: «Un dia t’esplotara de veritat, per ganster».

Mentre els curiosos s’anaven dispersant tot comentant la mala passada que algun indesitjable dels molts que hi havia en aquell poble havia fet al pobre sergent de la Urbana, una persona tan amable i que sempre vetllava per la seva seguretat, en Justo Rodríguez va respirar alleugerit. La família va tornar a casa i durant tres dies van tenir una discreta protecció policial que tothom va veure.

Però el cap de la Guàrdia Urbana no parava de donar voltes a aquell incident. Allò havia estat un advertiment, estava claríssim. De qui, era el que intentaria esbrinar els propers dies. En aquella ocasió tot havia quedat en una broma de mal gust. Però entenia el missatge i sabia que, en aquell afer, no hi hauria més facècia. La propera aniria de veres. Era el mínim que li podia passar a algú quan anava pel món fent tants amics. Ho acceptava.

Si volien guerra, hi hauria guerra. I ja veuríem qui en sortiria viu d’aquella.

* * *

Divendres al vespre, en Salva, en Mateu i en Rubèn van sortir sols. Avui només homes, els van dir a la Carme i a l’Agatha. A les noies no els va fer cap mena de gràcia que les plantessin, però ja se sap com són els tios. Van fer la cervesa com cada vespre, després van anar al garatge de casa de l’àvia d’en Salva a recollir les coses i, d’allà, a treure pasta al caixer. Van decidir d’anar a sopar a Can Curto, un mas de Les Vinyes on feien unes espatlles de xai que els feien levitar, i després ho van acabar de preparar tot en un bosquet proper. Cap a les dues, de tornada a la Pobla, van deixar la capsa a lloc i se’n van anar al pub de la platja, que oficialment tancava a aquella hora, però que amb alguna propina seguia fins que clarejava, a matar-se a gintònics.

En Rubèn es va despertar dissabte amb un mal de cap considerable, però que no li va impedir partir-se el cul de riure quan pensava amb la que havien muntat. A l’hora de dinar, seriós i preocupat per quina mena de gent havia anat a viure a la Pobla els darrers temps, el seu pare comentava la bretolada que li havien fet al cap de la Urbana. El fill es va excusar i va anar al lavabo. No li passava res ni es trobava malament, només es pixava literalment de riure pensant en el careto del poli i en tot el xou de Mossos, gossos, robots patrulles…

I de tant de riure, al final va potar.