10

Amb el darrer glop del segon cafè va sonar el mòbil. L’Hernández reclamava resultats. No n’hi havien. S’havia acabat la partida i no hi havia extra bonus. Em volia aquella mateixa tarda a la redacció. Vaig trucar a en Foses, va estar encantat de poder-me fer un favor, encara que el favor es digués Tarsicio Tascón. Vaig recollir la bossa i el portàtil de la cambra, vaig pagar i, abans no ho havia carregat tot al cotxe, ja tenia un SMS de l’exmanyà.

A les 11 Asador El Alcázar.

Gairebé em quadro.

El tal asador era un bar de mala mort de falsa estètica rústica castellana situat als baixos d’un bloc d’apartaments dels anys setanta, en un carrer a segona línia de mar. No diré que a l’estiu no tingués una mica més d’alegria, però en aquell moment en què els turistes i visitants ja s’havien retirat gairebé del tot, aquell recinte fosc i decorat amb armadures i espases tenia un aire llòbrec més semblant al túnel del terror que no pas a un bar de platja. Si em volia impressionar, ho estava aconseguint.

Només l’havia vist en foto, però no podia ser ningú més que l’home que hi havia recolzat a la barra. A banda del cambrer, en Tarsicio Tascón era l’única persona en tot el local. En Hopper hauria xalat.

—Tu deus ser el periodista que m’envia en Foses, oi?

—No m’envia en Foses, m’envia el diari on treballo, El Dia. Em dic Pere Palau.

Camisa blanca amb tres botons descordats i una mata de pèls blancs que sortien pit enfora, ulleres de sol de fira, un Citizen d’acer lluent de cent quaranta euros, una tofa de cabells esvalotats i panxa cervesera de moltes hores de fer negocis en aquella barra. Primer cop d’ull.

No em va donar la mà, jo tampoc no li vaig allargar la meva. Vam anar a seure en una taula del fons, un forat fosc entre un cap de toro de lídia i un mural format per dues llances creuades amb un escut al damunt.

—Res de gravacions. Ja us conec, jo. Sóc gat escaldat amb la premsa.

Vaig mostrar-li la Moleskine i el Montblanc i va fer un gest d’assentiment amb el seu coll curt i gruixut. No em va donar opció ni a preguntar.

—Si el que vols és saber si tinc cap causa judicial oberta per haver donat positiu en un control d’alcoholèmia, sàpigues que vaig pagar tres-cents cinquanta euros de multa administrativa, i que l’expedient va quedar arxivat. O sigui que s’ha acabat l’escàndol. Alguna cosa més?

—Lamento dir-li que els seus problemes amb Trànsit no m’interessen —vaig mentir.

—Coi, ets el primer periodista a qui no li interessa el morbo d’un regidor d’Interior multat per conduir begut. Tu sí que deus ser perillós de veres. —Va riure de la seva pròpia ocurrència—. Què vols saber?

—Per què dóna suport a l’alcalde Barba?

—Quina pregunta. Perquè interessa políticament al meu partit i perquè és l’única opció de govern viable ara per ara. Què pretenia, que governés amb aquell grillat d’Anselm Carreras, que un dia deia una cosa i el següent una altra i ara ha acabat desapareixent i deixant els seus companys més penjats que un fuet? No senyor. Jo sóc coherent.

—És coherent no dir ni una paraula en defensa del projecte del centre comercial al ple, tot i que tenen l’àrea d’Urbanisme?

—L’informe dels nostres tècnics a Urbanisme va ser favorable, no calia dir res més. Nosaltres ens limitem a votar les propostes d’en Barba en compliment de l’acord de govern. Qui ha de defensar els seus projectes són ells. I com va poder veure, tampoc no ho van fer.

—I ho troba lògic?

—Tampoc no els haurien escoltat. Tota aquesta gentota de la plataforma són una colla de comunistes, independentistes i antisistema incapaços d’acceptar les lleis de la democràcia.

—Quines lleis?

—Qui té la majoria mana, els altres obeeixen.

Aquell home tenia una curiosa manera d’entendre la democràcia; ara, era un paio conseqüent. Tenia dues o tres idees agafades pels pèls de l’estil de la que m’acabava d’enunciar que li servien per tirar endavant a la vida, segons em va reconèixer ell mateix. I amb allò ja feia. No li havien calgut estudis per sortir-se’n en mil-i-un negocis, que anaven des d’aquell bar, que tenia arrendat a aquell cambrer citrí del poc sol que li tocava, fins a una cotilleria, que portava la seva dona, passant per un pub, una discoteca i una empresa de transports. Portava els negocis a cop de telèfon, amb alguna bronca quan calia, tractant bé la gent que s’ho mereixia i putejant la que s’ho guanyava a pols.

Producte d’aquell model de vida, tan simple com eficaç, eren el seu Audi 4, un xalet farcit de nanets als afores del poble anant cap al turó de Sant Pere, un fill que estudiava a ESADE i un sobrepès que li atorgava un autèntic rècord Guinness en excés de colesterol i el feia suar tot el dia, estiu i hivern.

—Els metges em diuen que he de fer règim. Però a ells els retallen el sou, i els meus negocis funcionen de primera —m’alliçonava tot eixugant-se el front amb un mocador Guasch amb les inicials T.T. brodades.

Sense haver-ho demanat, el cambrer icterícic ens va servir un plat de pernil i formatge i dues gerres. Tot i que encara notava l’agradable gust amarg del cafè, no vaig remugar: aquelles llesques travessades per fines vetes blanques desprenien una aroma de devesa ibèrica que seduïen. I del formatge, oliós i curat, tres quarts del mateix. Si en Tascón tenia el seu quarter general en aquell forat, entenia i justificava el seu colesterol. Vaig atacar les viandes mentre l’escoltava. A aquell home, amb fer-li una sola pregunta ja n’hi havia prou.

—En Barba i el seu partit són el símbol de la decadència de la Pobla, aquesta ruïna és el seu llegat. Vostè creu que quan ell es retiri continuaran guanyant les eleccions? Miri com té els botiguers d’empipats, ara. I no parlem dels constructors i els altres industrials del poble, que s’estan morint de gana mentre ell regala els terrenys i les obres a empreses de fora.

—Home, tant com regalar —vaig gosar postil·lar.

—No és un regal aquesta permuta? No és un regal atorgar el centre comercial a en Romero?

—Tampoc no és la primera vegada.

—Però abans hi havia feina per a tothom, i tots se’n beneficiaven. Ara ja veu com està el poble. Tot aturat, edificis a mig fer que sembla que hagin estat bombardejats, places i carrers sense cases, fanals que cauen, bombetes que es fonen i ningú no canvia, voravies esventrades per on creix l’herba com si fos la selva. I això per no parlar d’una invasió d’immigrants il·legals que vénen cada dia a veure què poden robar. I què hi fa en Barba? Res. Està paralitzat, tenallat entre la crua realitat que li acabo d’explicar i els favors que deu a tanta gent. És víctima del seu propi clientelisme.

—I vostè, com a soci seu, què fa per capgirar aquesta tendència?

—D’entrada intentar fer que s’acompleixin les lleis.

—Perdoni, això inclou perseguir, detenir i pegar la gent que recull ferros i fustes dels contenidors?

—Això és mentida —va alçar la veu—. La Guàrdia Urbana mai no ha pegat ningú. Si han detingut immigrants era perquè estaven delinquint, i si els han perseguit era perquè fugien quan la policia els havia cridat l’alto.

I per argumentar el que deia, va clavar un cop de puny a la taula que va fer revifar el porc que havia cedit les cuixes per a aquell suculent plat.

—Hi ha testimonis que diuen el contrari. Fins i tot mostren marques de porres.

—Se les fan ells mateixos pegant-se amb una goma vella del gas. A qui creu vostè, a l’autoritat o a una colla de clandestins?

—Jo crec i no crec, tots som persones. Em remeto a les proves, i que cadascú digui el que vulgui fins que la veritat sigui irrefutable.

—I vostè escriu a El Dia? Pensava que era un diari seriós.

—I ho és, per això publiquem els parers de tothom, però sabem que de veritat només n’hi ha una, el que passa és que no sempre hi aconseguim arribar.

—Deixi’s d’hòsties, la veritat és la meva. La Guàrdia Urbana aplica la legalitat escrupolosament. Si volem sortir d’aquest pou on ens ha posat en Barba, no tenim més opció. I, a més, no hi ha cap denúncia per maltractaments contra la nostra policia.

Allò era més que probablement cert. Qui s’hi atrevia?

—I en els delictes urbanístics, també són tan escrupolosos?

—El veig a venir. No pateixi per la llei. Ja li he dit abans que, tant el canvi d’usos com la permuta, són perfectament legals. La Comissió d’Urbanisme no dirà ni mu per molt que aquesta colla de ximples recullin firmes. Què s’hi juga?

—Jo no jugo ni a la rifa de Nadal.

—Pitjor per vostè, no li tocarà mai. Jo cada setmana jugo a la loteria i als cegos i, de tant en tant, em toca. Fa més il·lusió saber que t’ha tocat que no pas la quantitat.

—I vostè creu que, mantenint l’ordre amb mà de ferro i construint el centre comercial, la Pobla sortirà d’aquesta catàstrofe?

—Vostè esperis que jo sigui alcalde.

—I mentrestant, aquests dos anys què, hem de deixar que s’ensorri la vila del tot?

—Això l’hi ha de preguntar a l’alcalde. És ell qui mana, nosaltres només deixem que mani. Per això li dic que resoldré els problemes de la Pobla quan en sigui l’alcalde. Ara només puc treballar en els que hi hagi a les àrees que m’han confiat.

—Per arribar a alcalde caldran força diners. La campanya serà dura.

—Per arribar a alcalde cal il·lusió, coratge i convicció en el que fas. Miri, si no, l’Obama: Yes, we can! He obtingut tres regidors sense ni un duro, també en puc guanyar dos o tres més sense diners. Les persones que em donen suport són, per damunt de tot, gent amb coratge. És la millor ajuda que puc rebre, més que els diners.

Allò no s’ho creia ni begut, però entusiasme i fe en ell mateix no li’n faltava. Ho tenia clar, en Tascón, i com a estratègia no era dolenta. Donant suport a en Barba col·laborava a ensorrar-lo a ell i al seu partit. Amb un candidat desconegut, una candidatura en declivi des de les anteriors eleccions, i sense una oposició sòlida, tenia tots els números per quedar-se amb el consistori. Ara bé, què en quedaria llavors d’aquell poble que un dia va ser pagès, després va ser ric i ara era una ruïna? Això no ho va dir per evitar un altre cop de puny a la taula. Aquell bé de Déu de pernil no es mereixia un altre sacseig.

Però l’home tenia el dia xerraire.

—Penso gestionar el poble com porto els meus negocis, buscant sempre la rendibilitat amb la mínima despesa. Modernitzaré tot el sector de la platja i això farà activar l’economia. Amb alguns hotels, un parc aquàtic i una carretera més ampla, el litoral de la Pobla canviarà de la nit al dia. Tinc inversors interessats.

—I amb la mòmia del nou ajuntament?

—A la Pobla no li cal un altre ajuntament. Amb el que tenim n’hi ha prou.

—Però amb tants funcionaris com ha contractat en Barba ja no s’hi cap, allà.

—Funcionaris que no foten ni brot, parents de gent del seu partit, pagament de favors… Com que són interins, aniran tots al carrer. Els qui quedin treballaran més amples i millor. I el complex de la carretera de la costa el vendrem. —Va fer una gran pausa dramàtica esperant que em neguitegés, cosa que no va aconseguir—. Hi ha un empresari rus interessat en instal·lar-hi un casino. Hi ha prou metres quadrats, tant construïts com de jardí, perquè sigui apte. Allò sí que serà la cirereta del pastís.

Tenia la sensació que, últimament, tots els problemes del país els resoldrien el joc i els russos. Hauria de mirar si hi havia places a l’Escola Oficial d’Idiomes per matricular-me de rus. Potser faria més calés fent de guia turístic que escrivint històries de la vida.

—I tot això donarà feina a tothom?

—Hotels, restaurants, bars, discoteques, parcs aquàtics, casino. Què més vol? No en tindrem prou amb la gent que som ara. La Pobla creixerà. Créixer és riquesa.

—Tinc entès que el pla urbanístic no els permet construir gaire més.

—Doncs, en farem un de nou, de pla. A prendre pel cul l’actual. A mi no em para ningú.

—Ni la plataforma?

—Cap plataforma. Que no veu que aquesta colla, a la que en Barba els prometi alguna cosa, callaran? Sempre han anat així les coses en aquest poble. Vostè ve de ciutat i això no ho sap, però la política local funciona així. Aquí i a tot arreu.

Amb aquella sentència, en Tarsicio Tascón va donar per acabada l’entrevista. Havíem estat més d’una hora, no em podia pas queixar; comparat amb en Barba, aquest home era pura dialèctica.

Quan ens aixecàvem, vaig demanar de fer-li una darrera pregunta.

—Quina relació té vostè amb el sergent Justo Rodríguez?

La cara li va canviar. Del seu habitual color rosadet va transmutar, a través d’un procés rapidíssim d’avinagrament, cap a un groc similar al del cambrer. Devia ser la llum del local.

—Bona, per què ho pregunta?

—Perquè la gent diu el contrari. Que vostè i en Rodríguez estan a matar, que vostè se’l vol carregar però en Barba el protegeix, que el desgraciat episodi de l’alcoholèmia va ser provocat per ell, per donar-li un toc d’alerta i deixar clar qui manava aquí…

Va tornar a seure, i amb la mà em va indicar que jo fes el mateix. Va agafar un escuradents i se’l va penjar de la comissura dels llavis. Va perdre la mirada pel local un instant pensant les paraules. De sobte va alçar la veu, no a mi.

—Cirilo, les làmpades del sostre tenen més teranyines que el xoxo de la Paqui.

Vaig suposar que el Cirilo era el cambrer, però de la Paqui no en vaig tenir més notícia que la relativa a l’estat d’abandonament del seu entrecuix. En Tascón havia adoptat un aire meditabund.

—Si vostè escriu el que li diré ara, juraré tota la vida que és mentida i diré que s’ho ha inventat.

—D’acord. —Vaig tancar la llibreta.

—Vostè sap què era la guàrdia pretoriana?

—Sí, el cos d’escorta dels emperadors romans.

—Veig que és intel·ligent. Jo sóc un gran enamorat de la història de Roma. De fet, crec que encara és el model d’organització política a imitar: ordre, disciplina i una estructura social clarament jerarquitzada. Ja veuria com així no hi hauria problemes d’immigració ni drogues ni delinqüència.

Era la seva opinió. Hauria volgut recordar-li que a Juli Cèsar, un dels emperadors més estimats, el van acabar assassinant. Potser el model no era tan infal·lible, però l’expert en Roma era ell.

—Doncs, en Rodríguez ha estat durant anys la guàrdia pretoriana d’en Barba i els seus. Els ha protegit, defensat i tapat no poques irregularitats. A canvi, igual que a la Roma imperial, ha rebut tots els privilegis que ha demanat: reconeixement, en Rodríguez no podria ser sergent pel nivell d’estudis que té; un sou astronòmic, cobra gairebé el doble que el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona; i màniga ampla per fer el que li doni la gana.

—Què vol dir fer el que li doni la gana?

—Construir-se una casa ocupant part d’una finca municipal, per exemple. Els serveis tècnics es van encarregar després de modificar els límits al pla general, i aquí no ha passat res. O crear una empresa de seguretat, Essential Security, es diu, contractar agents de la Guàrdia Urbana per treballar per a ell i fer que l’ajuntament contracti després els serveis de vigilància a la seva empresa. No ho sabia, això?

—Alguna cosa havia sentit. I quan diu que tapava irregularitats, a què es refereix?

—Com a tot arreu, aquí hi ha bona gent i mala gent. La bona gent viu respectant les pautes de comportament, i la mala gent se les salta a la torera. I per això hi ha la Policia Local, per fer complir les normes. Però si eres amic d’en Barba o militant del seu partit, a la Pobla podies fer el que et donava la gana: fer festes sorolloses fins a la matinada, consumir drogues, abocar runa al mig del bosc, i, fins i tot, circular sense carnet o reformar la casa sense llicència d’obres. Aquesta vila era la jungla i en Barba el seu rei.

Vaig pensar en el seu carnet, però no vaig badar boca.

—I ara vostè ha acabat amb això?

—No del tot. És la meva lluita quotidiana. Quan vam firmar el pacte de govern, jo vaig exigir la cartera d’Interior. Ell no me la volia donar, és clar, però ho vaig posar com a condició sine qua non. I, a més, li vaig dir que s’acabarien tots aquests tripijocs. El tenia agafat pels ous, no li’n quedava una altra.

—Però a en Rodríguez no se l’ha pogut carregar.

—No se tomó Zamora en una hora.

—Allò de la seva detenció, va ser una revenja d’en Rodríguez?

—Aquell episodi, ja li he dit abans, està tancat i ben tancat.

I, dit allò, va donar l’entrevista per definitivament acabada. Em va insinuar amb advocats i tribunals si me n’anava de la llengua amb el tema Rodríguez, textual, i em va dir que al pernil, el formatge i la cervesa convidava la casa, només faltaria.

I com que, quan ja me n’anava, li va sonar el mòbil i es va posar a parlar amb una tal Kati, a qui va saludar efusivament, ens vam acomiadar una mica a la francesa.