23

Les notícies no em van sorprendre del tot, en aquell lloc hi podia passar qualsevol cosa. Que no hi haguessin mals majors ja era digne d’un titular. No hi tenia res a fer, però com que la curiositat em rosegava el moll de l’os, vaig trucar a qui millor me’n podria informar, l’exmanyà convertit en espia doble, en Toni Foses.

—Ja estaves trigant, Palau —va ser el primer bon dia—. Què fas que no ets aquí?

—Estic fent repòs en un balneari. Tot pagat pel diari —vaig bromejar.

—Què vols dir, que ets a l’atur, ja?

—Com no tingui un bon tema aviat, a l’atur potser no, però netejant els lavabos segurament.

—Però la història d’aquell noi negre que van trobar mort et va quedar molt bé.

—Sí, però el meu diari no viu d’explicar històries de pàries de la terra. Triomfaria més amb una història sobre els amos del món.

—Sí, però tal i com s’estan portant els amos, potser no te la deixarien publicar. Vols que et comenti l’ambient que hi ha a la Pobla, o has trucat per parlar del temps?

—Canta.

—Seu, que va per llarg. La bomba a l’alcalde és la millor operació de màrqueting del segle, a l’ala oest de la Casa Blanca n’haurien d’aprendre. Hi ha autèntiques manifestacions d’adhesió indestructible cap a en Barba. Després de concedir la llicència d’obres per al centre comercial, el ple ha condemnat l’atemptat a en Barba i l’atac a la intimitat d’en Tascón per aclamació, així mateix, tu. L’Associació de Veïns i Veïnes, que es diu així, ara, la de Botiguers i els de la Cultural de la teva amiga Alícia Adell han firmat un manifest conjunt rebutjant tota mena de violència i donant suport a la política de diàleg amb totes les entitats del poble que fa en Barba; o veuen visions o han begut, aquests. I espera, que la cosa no acaba aquí. La Guàrdia Urbana ha obert una línia de telèfon i una pàgina web perquè tothom qui tingui informació que pugui ajudar a aclarir tots els fets i a la detenció dels seus autors ho pugui fer de forma anònima. La delació elevada a la categoria de bé públic, això és el far west. I en Barba, estarrufat com un estruç. Si hi haguessin eleccions demà, guanyaria per golejada.

—I en Tascón com està?

—Desaparegut. Pel que jo sé, la dona ha fotut el camp de casa i ell és allà, tancat a pany i forrellat i protegit per uns goril·les vestits amb polos amb la bandera espanyola de l’aguilot. Uns de la tele comarcal que van intentar acostar-se per fer-hi unes imatges em van dir que els havien rebut a punta de pistola i cantant el «Cara al Sol».

—En aquest poble algú prendrà mal un dia.

—De moment, els qui hem vist el vídeo ens hem fet un fart de riure.

—Sí, jo també, però políticament no serveix de res. Falta molt per les eleccions, la gent se n’oblidarà, i els del seu partit no trobaran un candidat millor que ell, té tota l’aristocràcia del totxo i derivats a la butxaca.

—Sí, però de totxos pocs se’n posen, ara per ara.

—Espera i veuràs. L’estructura econòmica d’aquest país no funciona si no és amb paletes i cambrers; l’especialitat de la Pobla.

—Ja ho pots ben dir, ja.

—Au, no et queixis que a tu no et va anar pas malament del tot —vaig dir per suavitzar—. I ara respon-me a la pregunta del milió de dòlars. I no és per publicar-ho: tu qui creus que ha estat?

—Home, jo puc fer conjectures sobre les cosetes de cada dia, però és que aquesta ha estat sonada. No tinc ni idea de qui pot haver estat, i si ho sabés, potser no t’ho diria, però qui ho hagi fet deu saber molt bé per què ho ha fet.

—No siguis críptic per fer-te l’interessant. Què vols dir amb aquest joc de paraules?

—Que tothom sap, fins i tot tu, que aquests tres en porten més d’una de cap. En Rodríguez i en Barba fa anys, i en Tascón des que és al govern. No t’estranyi que tingui alguna cosa a veure amb el centre comercial.

—Però en Tascón i el sergent s’odien.

—Sí, però en Barba no deixarà caure mai en Justo, per tant no els queda més remei que suportar-se, per ara. La política fa amics estranys. I si hi ha diners pel mig, encara més.

—En aquest país, la política i els diners estan tan barrejats i fan una pudor tan semblant que es confonen.

—Tu ho has dit, que ets el periodista.

—O sigui, que tu opines que ha estat algú que vol destapar l’olla, però no té proves, com tothom, i de moment es dedica a tocar-los els collons.

—Podria anar així la cosa.

—I hi ha candidats a aquest càrrec?

—Començant per mi, la llista podria ser quilomètrica. Ara, a la majoria els petards ens fan pànic, i de fer vídeos, ni idea.

—Bé, doncs, a esperar que passi el xàfec i a veure per on surt el sol.

Allò i res era el mateix. L’exmanyà havia aplicat la vella tàctica de recopilar la poca informació que hi havia i especular amb preguntes que no tenien resposta, de moment. Vaig agafar un foli i vaig intentar fer una mena d’arbre genealògic de la Pobla, la seva gent i tot el que hi passava. Dues hores després i una dotzena de folis estripats a la paperera encara no n’havia tret res en clar. Tot eren fils que penjaven, com els serrells d’una catifa marroquina.

O sigui que, aprofitant que el diari passava uns dies d’efervescència per la informació política, vaig considerar que era un bon moment per fer una excursió a Cambrils. De bon grat hauria convidat l’Eva a anar-hi i sopar després en una terrassa del passeig Miramar, però era de la secció de Política. Per a aquestes coses els diaris són una putada, com per tantes d’altres, és clar.

* * *

La pantalla es va il·luminar mentre sonaven dos tons de missatge: «Ben pensat, però excessiu. Controla més la pròxima vegada». Què volia dir amb «excessiu»? No va passar res, era el que havien quedat. Va escriure la resposta com les tecles menudes l’hi van deixar fer: «Tu manes, però crec que ha sortit rodó. Quan tingui a punt la segona part et dic com ho faig». Uns segons després li responien: «OK, vigila, actua amb mesura i cuida’t».

—«Actua amb mesura», quins collons —va dir en veu alta just quan el semàfor es posava en verd.

Va fer una llarga volta al perímetre de la Pobla, des del turó de Sant Pere fins a la platja. Va evitar els estrets carrerons del centre rondant per la carretera que portava a Les Vinyes, i després va circular per les amples avingudes abandonades de la plana, entre el mar i el casc antic. Anava a poc a poc. Li agradava pensar mentre conduïa sense rumb. És clar que la patètica imatge d’aquells carrers bruts i desmanegats no ajudaven massa, li recordaven un documental que havia vist sobre Detroit. La fi del somni americà era el més similar a la fi del somni de la Pobla de Dalt. Quanta gent no s’havia enriquit durant anys amb aquella moma?: «L’alcalde segur, i el mateix Rodríguez, més que probablement», va pensar. Tots eren una colla d’espavilats tret d’ell. Puta merda.

Però allò s’havia acabat. Ara veurien amb qui se les havien. Tenia un pla i no estava disposat a deixar passar la seva oportunitat de trincar una mica de pasta. Va deturar el cotxe en un d’aquells carrers que havien estat pensats per acollir botigues de luxe, restaurants de categoria i discoteques de moda, però que s’havien quedat en refugi de negres, moros i gais que feien cruising, i va pensar una bona estona en el seu pla. Ho tenia clar, tot estava previst.

—«Actua amb mesura i cuida’t», cuida’t tu, més et valdrà —va dir en veu alta i esbossant un somriure amb voluntat de cínic al retrovisor.

Un tocs el van treure d’aquell punt d’abstracció. Era un xicot jove que colpejava el vidre del conductor amb els artells. Va abaixar el vidre per saber què preguntava.

—Vols que te la mengi?

—Maricon de merda.

I va sortit a tota llet fent xisclar els pneumàtics del davant del Seat León. L’altre es va quedar perplex. Si no volia rotllo, què hi feia allà? No sabia que li deien la Pobla del Mal?

* * *

A les sis i cinc del matí, el sergent Rodríguez i un agent van pujar al Toyota nou, i l’altra patrulla va seguir-los amb el Terrano antic i atrotinat. Li va donar una adreça del poble al xofer i va ordenar a l’altre vehicle que els seguissin.

—Ep, tu, que anem de servei. No té sirena aquest vehicle?

I així, els dos cotxes de la Guàrdia Urbana de la Pobla van despertar tot el veïnat.

Van conduir a tota velocitat pels carrers deserts i estrets de les urbanitzacions que s’escampen per la falda de la serralada; sort que no els va aparèixer de cara cap matiner mig endormiscat. Al passatge de Lleó Sirvent (advocat, La Pobla de Dalt, 1899 – Ciutat de Mèxic, 1952), un dels cotxes va estacionar-se tapant l’entrada, mentre l’altre va fer la volta pel carrer del Ter i en va bloquejar la sortida. Un agent va restar al cotxe mentre els altres dos escortaven el cap amb la mà reposant damunt de la pistola reglamentària. El sergent Rodríguez va pujar els tres graons de la casa número 19 bis i va trucar al timbre l’estona suficient per despertar una o dues marmotes. Al cap d’uns segons, d’una finestra del primer pis en va sortir una dona amb batí i estrenyecaps.

—Policia, obriu la porta o ens veurem obligats a ensorrar-la.

Uns vint minuts després, els dos agents van sortir de la casa amb un jove vestit amb texans i suadora, a qui portaven emmanillat, i que van fer entrar al Terrano ajupint-li el cap per evitar que es colpegés, tal i com havien vist fer. No hi havia càmeres de televisió, però un veí del davant ho va veure tot entre les escletxes de les lames de la persiana de la sala d’estar.

Els pares d’en Rubèn Tàpies no van entendre res. Que el sergent de la Policia Local, en Justo Rodríguez, a qui coneixien de sobres, es presentés a les sis del matí a casa amb aquell desplegament de cotxes, pistoles i sirenes, i s’emportés detingut el seu fill acusant-lo d’atemptat contra l’autoritat, era una situació que no entrava dins els seus paràmetres. No entenien que els passés una cosa així a ells, una gent discreta i respectuosa amb totes les autoritats i bons amics de l’alcalde. Els Tàpies-Segur havien vingut a viure a la Pobla feia vint anys, quan en Rubèn en tenia, encara no, onze. Hi venien a estiuejar de joves, es van conèixer durant la festa major, es van casar a l’ermita de Sant Ot i, cansats de viure en un pis sorollós del carrer d’Aragó, van deixar Barcelona i es van instal·lar en aquell petit xalet entre el verd de la pineda i el blau del mar. Allà va créixer el seu únic fill, va estudiar als Maristes de Masdenvell, va trobar una feina gràcies als bons oficis del pare, i la vida els anava passant amb placidesa i comoditat.

I ara allò els destarotava del tot. Atemptat contra l’autoritat, el seu fill, que era un disciplinat subaltern de la Generalitat? Estaven destrossats.

El sergent Rodríguez es va encarregar personalment d’interrogar el detingut. De primer el va tancar al calabós, perquè reflexionés, li va dir. I una hora després el va fer portar per dos agents al seu despatx, ja sense emmanillar, i el va convidar a seure i a cafè. El noi va acceptar-ho tot i un agent va anar al bar de la plaça a buscar l’encàrrec. Dos més es van quedar vigilant a la porta del despatx, per si de cas.

—I ara em diràs qui van ser els teus còmplices i per què vàreu posar la bomba a l’alcalde i l’amenaça al cap de la Policia Local?

A en Rubèn no li sortien les paraules. Tret del xou de la detenció, després l’havien tractat bé i amb respecte; però allò no treia que estigués cagat de por. La budellera li anava solta. Què collons sabia ell de la bomba a l’alcalde, tret que algú li volia fer empassar el marró. Allò sí que ho lligava, tot i el cangueli.

—Miri, sergent, jo no tinc res a veure amb la bomba.

—Bé, d’acord, però sí que vas ser tu l’artífex de la broma al cap de la Urbana, oi?

Parlava del cap de la Urbana com si fos algú molt llunyà.

—Si ho ha sentit a dir, en aquest poble hi ha molt de bocamoll.

—Els joves sou massa excitables, i en aquest poble, amb dues cerveses, n’hi ha molts que parlen més del que haurien, prou que ho saps.

—Doncs, no vaig ser jo. La paraula d’un borratxo contra la meva —va respondre en un extra de serenitat.

—Com vulguis. Demanaré al jutge que em deixi fer un escorcoll a casa teva, a veure què hi trobem, i després que digui ell.

—No barregi els meus pares amb això. Ells no hi tenen res a veure.

—Tu m’hi obligues —va mentir el sergent—. Digues amb qui més vas preparar la falsa bomba i tot el que sàpigues sobre la bombeta, podríem dir, a l’alcalde, i jo reconsidero si ho comunico al jutge o no. Pren-te el temps que vulguis, no hi ha pressa.

En Rubèn va acabar-se el cafè amb llet i va demanar per anar al lavabo. No calia perquè no tenia previst escapar, però els dos agents de la porta el van acompanyar.

Ni en Gómez ni en Pinto estaven de servei, aquell matí.

* * *

En Rodríguez necessitava guanyar temps. Estava segur que, cap a les nou, els pares del noi trucarien a l’alcalde. Si en Barba hi ficava el nas, a ell se li acabava la corda. Tenia una hora. Havia d’actuar amb llestesa.

—Mira, noi, jo no et vull mal. Estic convençut que tu no vas tenir res a veure amb la bomba sota el cotxe d’en Barba, però necessito que m’expliquis perquè vàreu fer-li la broma al cap de la Urbana.

—Jo no tinc res a veure amb cap de les dues coses.

—Com vulguis. Si et negues a declarar et posaré a disposició judicial ara mateix, no vull que ningú pensi que t’he retingut sense motiu. Però t’aviso que és molt probable que el jutge decreti presó incondicional, un atemptat contra l’autoritat és un tema greu. Tu decideixes.

En Rubèn es mantenia en silenci. No es deixaria pas empaperar per aquell cabronàs autoritari i fatxenda. Si pringava per la capsa amb els fils i el despertador, que ho fes un jutge, no el cregut d’en Rodríguez.

—Última opció. M’expliques què tens a veure amb tot aquest embolic i te’n vas a casa abans de mitja hora, o truco al jutjat de guàrdia.

No es miraven. Tots dos passaven segons eterns perduts entre els seus pensaments. Per res del món en Rodríguez volia enviar el nano aquell al jutge. Se li’n riuria a la cara. Però si hi potinejava en Barba, el pla se n’anava en orris.

—Alfonso —va cridar a un dels agents que custodiaven teatralment la porta del seu despatx—. Truca al jutjat de guàrdia i els dius que els portem un detingut. Prepara les manilles, obre-li fitxa, fora cordons de les sabates i requisa-li la cartera, el rellotge i tot el que porti. El mòbil no el duus, oi?

En Rubèn no va respondre, però era evident que no el portava. El municipal va entrar al despatx del sergent demanant al noi que el seguís, per començar el procediment.

—No. He de parlar amb el sergent.

L’agent va esbossar un somriure triomfal i li va picar l’ullet al cap. Va fer dues passes enrere i va tancar de nou la porta.

—De què vols parlar, noi?

I en Rubèn va cantar de pla. Tret de delatar els seus companys, li va explicar fil per randa com havia anat tot i el motiu pel qual havia pensat aquella petita venjança contra la Urbana.

—Vols dir que som tan arrogants i que actuem de forma arbitrària com dius?

—Si vol més exemples els hi puc donar.

—No cal. Gràcies per dir-m’ho, revisaré els protocols d’actuació de les patrulles, t’ho prometo. Però tu m’has de dir qui van ser els teus companys de trapelleria.

—No sóc un delator.

—D’acord, però quina necessitat tens de ser un màrtir. El que es fa entre tots es paga entre tots.

Eren dos quarts i cinc de nou. A en Rodríguez li va començar a botar els quàdriceps, senyal inequívoc que estava neguitós.

—Alfonso, ja pots trucar al jutjat.

I li va donar els noms dels dos col·legues.

Quan en Barba va trucar a la caserna de la Urbana, en Rubèn Tàpies feia tres minuts que havia sortit lliure de càrrecs i havent acceptat pagar una multa de cent euros, que per ell eren pasta.

L’informe policial va ser molt lluït. Explicava amb tot detall com havien preparat la falsa bomba dirigida al cap de la Guàrdia Urbana, tot el que havien fet aquella nit abans i després de deixar el present davant la casa del sergent i com ell mateix havia redactat la nota. Però negava qualsevol relació amb la bombeta sota el cotxe de l’alcalde.

—Tu te’l creus, Justo? —va preguntar en Barba.

—Sí. La coincidència del text de les dues notes no és definitiva. Va sortir a la premsa comarcal, algú la podia haver copiat. A més, la primera està escrita a mà i la segona amb ordinador.

—Jo em crec el que diu el noi. Els seus pares i jo som amics de fa anys. Una cosa és una bretolada de joves, i una altra, un acte criminal.

—Això mateix penso jo. Està clar que hi ha algú que et vol mal, alcalde. Seguirem investigant.

—Sí, i de passada revisa les instruccions que dónes als teus homes respecte a com es fan els controls i a qui es demana la documentació i a qui no. Les normes són perquè les compleixi tothom, Rodríguez.

—D’acord, alcalde. A les ordres.

—Se’n sap alguna cosa del vídeo a en Tascón?

—Nosaltres no. Ell ha posat denúncia a la Policia Nacional. Ho deuen portar ells, suposo.

—Doncs, ja s’espavilarà. Adéu.

Un cop van tallar la comunicació, el sergent va jugar una estona amb l’auricular mentre pensava. O sigui, que s’havien acabat els tractes de favor als fills de segons quines famílies del poble, o als fills de qui en Barba decidís? Allò era un canvi qualitatiu, el més gran en gairebé vint anys.

En fi, tant era allò. El que importava era que el pla anava segons el previst. El dia D s’acostava. En Justo Rodríguez va fer un mig somriure esbiaixat mentre es burxava la boca amb un escuradents.

En Barba també tenia el telèfon a les mans mentre mirava la plaça pensatiu. Si l’autor de la broma a en Rodríguez no era el mateix que havia posat el petard sota el seu cotxe i, evidentment, tampoc no era l’autor del vídeo porno d’en Tascón, allò volia dir que el sergent de la Guàrdia Urbana era l’únic dels tres que no havia estat amenaçat.

Sempre i quan l’autoria del petard i del vídeo fos la mateixa, cosa que ell no dubtava.

Com tampoc no dubtava que el paio que sortia a les imatges vestit de dona i rebent de valent fos el seu soci de govern. Va buscar el link per tornar-les a veure i riure una estona. L’havien retirat. Llàstima.