8

Amb el got del segon cafè de màquina a la mà vaig trobar el que ni jo mateix havia sospitat mai que buscava, era un breu perdut en una pàgina d’informació local que semblava més un puzle de deu mil peces que una pàgina de diari: «La Pobla de Dalt. El centre comercial als tribunals». Vaig perdre interès pel cafè.

L’Associació de Botiguers de la Pobla de Dalt ha amenaçat l’ajuntament de portar el projecte de superfície comercial a la justícia si el govern local l’aprova tal i com està redactat. El projecte inclou una permuta de solars entre les empreses promotores del centre i el consistori, que rebria una compensació econòmica, i el canvi d’usos d’aquesta nova finca, que en principi estava destinada a allotjar un geriàtric de luxe i que en el futur està previst que hi tingui pisos de protecció oficial i una àrea comercial. Si no hi ha canvis de darrera hora, el projecte s’aprovarà demà en un ple extraordinari amb el vot a favor dels dos socis de govern.

Ho vaig entendre a mitges. Em pensava que el geriàtric ja havia estat aprovat a començaments d’estiu amb l’abstenció d’en Carreras a l’últim moment, i que anava endavant. I llavors, no entenia el canvi. A la llibreta encara hi tenia el telèfon de l’Anselm Carreras, i ja feia dies que li volia trucar: «El telèfon on truca està apagat o fora de cobertura». Mala sort. A Política havien rebut un correu amb un manifest contra el centre comercial de la Pobla, però l’havien llençat sense més, i la notícia d’agència no era més explícita que el breu publicat al diari. Corresponsal? Les retallades ens havien deixat sense en aquella zona i tiràvem d’agència. Vaig intentar-ho de nou amb en Carreras: «El telèfon on truca està apagat o fora de cobertura». Merda.

Vaig picar la mampara de vidre del despatx de l’Hernández. Em va fer que passés amb el cap. Com sempre tenia la taula plena de papers. En una època en què fins i tot la telefonista feia anar un iPad on tenia les extensions de tota la redacció, aquell home encara no havia descobert que la informació ja no estava escrita en un full, sinó pintada en una pantalla.

—Has llegit això de la Pobla de Dalt?

—Ho vaig mirar per damunt ahir a l’hora del tancament. No sé qui ho va redactar, però vaig haver de corregir diverses faltes.

Aquell detall de les faltes no indicava necessàriament que ho hagués escrit un becari.

—Ho dic perquè crec que valdria la pena seguir el tema.

—Palau, a tots els pobles els botiguers de tota la vida es revolten quan els instal·len un centre comercial. I després de protestes, recollides de firmes, impugnacions, plets i manifestacions, saps què passa la majoria de vegades? Que un cop inaugurat el centre, les botigues del poble venen més per l’efecte crida, i al cap de dos dies ningú no es recorda de l’esvalot que van ocasionar ni es fa responsable d’haver jugat amb els mitjans de comunicació només pels seus interessos puntuals; això sí, disfressats de defensa del poble, el bé comú i bla, bla, bla.

—Ja, probablement tens raó, no m’he dedicat a estudiar aquest tema. Però és que aquest cas és més complicat.

I li vaig refrescar la memòria amb la història d’en Romero i en Carreras, l’atropellament del regidor, l’acord a què van arribar els dos després. Arribat aquest punt hi vaig afegir la sorpresa quan vaig descobrir, feia pocs dies, que el tal Horacio Romero era un dels socis en la construcció del nou carril bus de la C-31 i que, en aquell mateix acte, ja va anunciar la construcció del centre comercial a la Pobla de Dalt.

—Això de l’atropellament ja ho vaig trobar criminal quan m’ho vas explicar, però si l’afectat ho vol negar pels seus interessos, nosaltres ens quedem sense història.

—Nosaltres sí, però en Romero no. Torna al lloc i amb un soci. I res de fer un pacífic geriàtric, no, un centre comercial amb pisos. No ho sé, crec que m’acostaré al ple aquest de demà, a veure què s’hi diu i què s’hi cou. Em pagues la nit de fonda si m’hi quedo l’endemà per fer algunes preguntes?

—Vés en compte amb el que preguntes i com ho preguntes, no vull merder amb els partits. Ja tenim prou pressió a Política. Ens passem el dia responent les trucades dels caps de comunicació, portaveus parlamentaris, secretaris generals.

—Em pagues l’hotel o no?

—No tinc ni cinc, no tens una tenda de càmping? Estic per fer un intercanvi publicitari amb Decathlon i que els enviats especials vagin amb una tenda d’aquestes que es munten en dos segons. Ens estalviaríem una pasta.

—No pateixis que no vaig a cap Holliday Inn. Et recordo que a la Pobla només hi ha una fonda de mala mort, m’hi vas enviar tu l’altra vegada. No crec que la fortuna familiar dels Saltor se’n ressenti.

—Un poble de costa i nomes té una fonda?, ni un miserable hotel de guiris? Coi, potser que hauria de fer un hotel i no un centre comercial, aquest Romero.

Despistava. Recordava la fallada sèrie de reportatges sobre la crisi del totxo que s’havia inventat. L’Hernández no era mal tio, però li costava reconèixer aquestes coses.

—Ja l’hi diré de part teva.

—Tu vigila amb els atropellaments, prefereixo pagar-te la fonda que l’hospital. Una sola nit, ni una més.

* * *

Comparats amb els plens de l’Ajuntament de Barcelona, tan avorrits i protocol·laris que a voltes semblaven l’assemblea d’una comunitat autònoma d’aquelles que es va inventar la Constitució, els plens dels pobles, i més si hi havia un tema conflictiu en l’ordre del dia, eren més divertits i sanguinaris que el coliseu de Roma. L’aire de parlamentarisme una mica de pa sucat amb oli de les ciutats grans, a les viles era demagògia i populisme, cridòria i aplaudiments, més d’un insult, ous i tomàquets volant i, de tant en tant, la intervenció de la Guàrdia Urbana per posar pau entre els bàndols.

L’alcalde de la Pobla de Dalt sabia que se li presentava un ple molt complicat, i volia evitar un batibull que només el perjudicaria a ell. Havia convocat la sessió a les dotze del migdia, una hora fatal per la gent que treballava i, sobretot, pels botiguers, que havien d’estar al capdavant del seu negoci. Confiava que, entre estar al taulell o fer merder a l’ajuntament, assenyats com sempre havien estat, escollirien vetllar pel patrimoni.

Ja havia passat altres vegades que els botiguers protestessin les decisions de l’ajuntament. El canvi d’ubicació del mercat, amb referèndum inclòs entre els paradistes, va ser més que sonat, i va haver de treballar de valent en la penombra per aconseguir guanyar el plebiscit. Llavors molta gent li va dir que havia perdut la confiança entre els comerciants de la vila i que allò li passaria factura electoral. Però els qui a l’hora de la veritat li van donar suport, van obtenir les millors ubicacions en el sorteig dels espais del nou mercat; i el fill gran del president de l’Associació de Botiguers, que es va quedar sense feina, espavilat com era, l’ajuntament el va contractar com a conductor del dúmper de la brigada municipal d’obres. Dos anys després, els resultats de les eleccions no van presentar cap novetat a destacar tret de la pèrdua de l’únic regidor d’Acció per la Pobla, la formació que havia alenat més la revolta botiguera. Mesos més tard, per demostrar a tothom qui manava, en Barba es va negar a organitzar la tradicional Fira del Comerç si cada botiguer no es pagava el muntatge de la parada. Alguns van remugar en veu baixa, però tots van abonar religiosament la taxa. I el van continuar votant, això també.

Però, com que era un gat vell, en aquella ocasió hi havia algun detall que li insinuava que les coses no serien tan fàcils. Primer, perquè les modificacions del pla urbanístic que havien d’aprovar eren delicades; segon, perquè tota l’operació, que ell no havia muntat i que per tant no controlava en tots els seus aspectes com sempre havia fet, depenia que el ple anés bé i, sobretot, que no acabés en un escàndol d’aquells que a l’oposició agradava tant d’esbombar. En aquella situació la discreció era fonamental. Aquell era un projecte de país, li havien dit, i ho assumia, però en Jaume Barba no havia nascut per ser un peó. A ell, de la política només li interessava governar. El problema era que no li havien donat opció, havia de ser-hi i ser-ne una fitxa. En principi ho tenia tot de cara, els informes tècnics i jurídics eren claríssims, no hi havia res a esmenar, res que li poguessin tombar; però, i si…? La veritat era que se sentia atrapat, no gosava dir enganyat, tot i que ho havia pensat, però allò no ho havia dit ni a la dona.

És clar que, si a la fi les coses no anaven com estava previst, a ell li quedaven dos anys a l’alcaldia, i després a jugar a golf i a les seves coses. Però el ple l’inquietava, per això es va posar el vestit beix. La seva dona deia que era el que li quedava millor, i amb el que mostrava un sentit de l’autoritat serè i dialogant. Just l’adjectiu que més li desagradava.

Davant del mirall de l’armari del vestidor va inspirar profundament amb el diafragma, per dues raons: per carregar-se de paciència i per poder-se cordar el cinturó. Aquell estiu s’havia engreixat un parell de quilos com a mínim. La cerveseta, les tapes…

* * *

No sabia si a la parròquia de la Pobla es resava l’Àngelus cada migdia. Si ho feien, aquell dia potser no hi havien anat ni les beates. Mig poble era a l’ajuntament. La resta eren la massa silenciosa d’en Barba i els seus socis de govern, que s’havien quedat a casa tal i com els havien manat.

Els de l’equip de govern van ser els últims en sortir a la sala de plens. Lògicament, la seva va ser una aparició estel·lar: xiulets, insults i cèntims d’euro volant van deixar-me ben clar que la matinal seria distreta. Per si de cas, vaig seure en un angle discret des d’on tenia bona perspectiva de la llarga taula en forma d’u, tipus Sant Sopar, on seien els tretze regidors. En Barba al mig, a un costat el seu soci, en Tarsicio Tascón, a l’altre el secretari del consistori, els regidors de l’alcalde a la dreta, els del soci a l’esquerra, i després, a banda i banda, els regidors de l’oposició; els quatre de l’Anselm Carreras i el regidor independentista, que havia plantat una bandereta estelada damunt la taula. Però en Carreras no hi era.

—Ha marxat, en Carreras. Va dimitir fa un mes i va desaparèixer del poble. Ningú no sap on para, ni els del seu partit, crec que no ho saben ni els seus pares. L’ha substituït aquesta noia rossa, la Pili Garcia. Bona nana, però molt verda políticament per enfrontar-se al guilla d’en Barba. No és d’aquí, i això pesa.

Qui em deia això era en Toni Foses, el manyà del poble. Exmanyà, de fet, perquè quan la crisi el va deixar sense feina i amb set nòmines per pagar, va regalar el negoci als treballadors i es va jubilar. Bé, regalar tampoc, diguem-ne que els el va traspassar a un preu mòdic, tenint en compte el que els pretenia cobrar primer. Però els devia sous i tenia algun embolic amb Hisenda per unes factures estranyes, i va preferir quedar bé amb els empleats. Aquest gest, difós entre la població de la forma més convenient, va revalorar la imatge de progre que tant s’havia esforçat a mantenir des que, de jove, portava grenyes i havia anat a algunes manis de l’Assemblea de Catalunya. I com que ara s’avorria en la seva nova situació de mantingut per l’Estat, es dedicava a emetre rumors i alenar conxorxes de tota mena a les àgores locals: el Cafè dels Esports, l’oficina de «la Caixa» i el Cafè de la Plaça. La meva cara li devia sonar de l’anterior visita, i se’m va adossar.

—Què voleu dir amb això que no és d’aquí? D’on és, paquistanesa?

—No, home, vull dir que no és de la Pobla de tota la vida com en Barba, en Carreras o jo mateix. I en aquest poble això és un impediment.

—Un impediment? No es pot ser alcalde si no s’és pota negra?

—Sí, però la gent no et veu igual. Et fa perdre vots. Hi ha gent que li ha dit a la Pilar: «Ja m’agradaria que manés una dona, que canviessin les formes i es fes neteja, però nosaltres som de la Pobla de fa set generacions i no votarem mai a algú de fora».

—Que fa poc que viu aquí, la Pili aquesta?

—Sí, deu fer uns vint anys que hi viu.

Vaig preferir callar el que pensava. En Barba va mirar l’animat auditori, va pensar que sí que tenia poca feina la gent d’allà, va empassar i va haver d’alçar la veu per anunciar l’inici de la sessió. El secretari va llegir els dos únics punts de l’ordre del dia: 1) Aprovació del canvi d’usos d’una parcel·la EC1 del Pla Parcial SUR4, i 2) Aprovació de la permuta del parcel·les EC1 i UZ2 del Pla Parcial SUR4; la primera, propietat de l’Ajuntament de la Pobla de Dalt, i la segona, propietat de CONESRO. Tot tramitat per via d’urgència, sense comunicar-ho als veïns ni negociar-ho amb la resta de forces polítiques. Per què, si era l’amo?

No vaig dubtar que no fos legal, per la part que li anava més li valia, però allò cantava a martingala cosa bàrbara. De quin tipus? Vés a saber. No creia que mai s’arribés a conèixer. El manyà sí que ho sabia, ell ho sabia tot, era del poble de tota la vida. Llàstima que la teoria no fos mínimament comprovable; de ser certa la història m’haurien donat el Pulitzer. De tota la xerrameca només em vaig quedar amb una anècdota.

—Fa alguns anys, un constructor va urbanitzar per la cara una finca que hi ha en un extrem del poble. Quan l’ajuntament el va cridar per veure com resolien el tema amb la redacció del nou pla urbanístic, va dir que regalava un xalet a l’alcalde si tot quedava legalitzat tal i com estava fet. Només va fer un pla de millora per introduir-hi un petit canvi, i hi va aparèixer un xalet més: el d’en Barba.

—És on viu?

—No, ell és més espavilat. Ell va comprar un terreny no urbanitzable al principi de ser alcalde sense que ningú no ho sabés. Al cap de set anys es va fer un pla parcial en aquella zona, es va requalificar, i ara té un xalet en el millor lloc de tot el terme municipal.

Decididament, en Barba era un crac. Per molt que l’oposició s’esforcés dialècticament, els veïns li diguessin corrupte i poca vergonya, i els comerciants el qualifiquessin de traïdor com en Judes, i tothom cridés per fer-se sentir més que l’altre, estava segur que aquell home ho tenia tot lligat i ben lligat, i, fins i tot, havia previst la forma de fer callar els cridaners. L’Anselm Carreras havia entès la magnitud de la tragèdia i havia preferit l’exili abans que topar constantment contra la política de plom d’en Barba. I, pel que estava veient, jo tampoc no en trauria res d’allà. L’Hernández no en voldria a sentir ni parlar d’un reportatge d’ambient amb la rumorologia del manyà i tota una col·lecció d’atavismes locals variats. El cap de Societat d’El Dia era dels qui volien el puto paper que demostrés cada cosa que es deia en un article. I si no, no hi havia article. I jo pretenia seguir publicant molts articles en aquell diari.

Ara, el ple va ser més animat que el ball de la festa major, segur. Un pobre home que uns anys abans havia comprat un xalet a tocar d’on farien el centre comercial es va aixecar i, vermell com un perdigot, que em va fer témer que no li agafés un treball, es va dirigir a l’alcalde tractant-lo de lladre, delinqüent i mafiós. La sala el va aplaudir com si fos un músic de jazz després d’un solo. Una colla de joves de Pobletans per la Independència va desplegar una pancarta on s’hi veia l’alcalde molt ben caracteritzat de Berlusconi en una festa bunga-bunga amb tot de noies nues, i li demanaven que convertís l’edifici a mig fer del nou ajuntament en un puticlub, que així podria sucar més. Després em van dir que dos dels nois estudiaven disseny gràfic a Elisava. Uns quants botiguers portaven avions de paper fets amb falsos bitllets de cinc-cents euros i els hi anaven llençant. Un escàndol polític es va convertir en una festa infantil amb pallassos i animació.

Com que la ràdio municipal no emetia aquell ple com feia sempre des de 1989, ordres de l’alcalde, hi havia qui el transmetia per Twitter, i deien que amb un gran èxit, tot i que el Wi-Fi de l’ajuntament estava apagat per precaució. Fotògrafs, amateurs i professionals, dues càmeres de vídeo i els tres redactors de la premsa comarcal, donaven al ple un aspecte més que pintoresc. Aquells col·legues de professió trobaven la situació gairebé divertida. Jo la trobava vergonyant. Però qui era jo i què hi pintava allà? Si ni tan sols era del poble, encara com m’havien deixat accedir a l’ajuntament.

En Barba va tenir els pebrots d’aguantar tot el merder sense fer desallotjar la sala de plens, que suposo que era el que volia la gent per acabar d’embolicar la troca. En mitja hora, l’estona que va estar intervenint l’oposició, els dos punts de l’ordre del dia es van aprovar. Ni un sol regidor del govern va intervenir en defensa del projecte. No els calien arguments, amb la força de ser més ja en tenien prou. Quan el secretari va aixecar la sessió entre crits, xiulets, insults i, fins i tot, una carraca de les dels camps de futbol, vaig aprofitar que el manyà li estava clavant un rotllo monumental a no sé qui i vaig fugir d’aquell acte patètic. Al Cafè de la Plaça vaig demanar un Jack Daniel’s a peu de barra. Estava trist.

Tanta falsa mitologia de l’antifranquisme, tanta lloança fàtua de la modèlica Transició i tanta il·lusió banal per recuperar l’autogovern, per acabar convertint la democràcia en un vulgar negociat de majories per tal de fer prevaldre els interessos de la minoria de sempre. La manera com els governs democràtics havien depredat el territori amb afanys especulatius, o directament delictius, superava àmpliament el que hauria somiat la dictadura més abjecta. Tot plegat fotia caguera. Vaig demanar un segon Jack Daniel’s. Estava emprenyat. Me’l vaig beure amb dos glops i vaig sortir del local xiulant «A les barricades». Xiulava molt malament, jo; ningú no va captar el missatge.