14

La plaça de Baix s’havia convertit en la plaça Tahrir de la Pobla de Dalt. Allà s’havia fet l’assemblea constituent de la Plataforma Contra el Centre Comercial, i allà es va decidir per aclamació entusiasta que seria el centre d’operacions de la protesta. Allò volia dir que l’espai s’havia omplert d’una densa taulada de pancartes contra el centre comercial i la política d’en Barba en general, el terra estava encatifat de pamflets reivindicatius de les causes més nobles i perdudes, de flyers anunciant festes i discoteques i, fins i tot, d’ofertes dels comerços de les rodalies.

La plaça de Baix era un triangle irregular aparegut per un mal sargit de la trama urbana de l’eixample de la vila durant els anys setanta. Dos carrers que mai no haurien d’haver-se trobat ho van fer perquè a un regidor franquista li va convenir, i de la cruïlla involuntària en va sortir aquella illa. Durant molts anys no hi va haver tal plaça, només era un erm d’asfalt, fins que a finals dels vuitanta s’hi va construir una mena de formatget, pensat més per ordenar el trànsit que hi confluïa des dels dos carrers que per ser un lloc de trobada veïnal.

La urbanització de la plaça era un desastre. Una font amb una mena d’estanyol presidia el nyap, en un extrem hi havia l’esquelet metàl·lic d’un emparrat que va morir abans d’arribar a fer ombra, uns bancs moribunds encerclaven el perímetre, i unes rajoles, imitant una sanefa modernista que no venia al cas, entapissaven el conjunt. Un manyoc d’edificis aixecats sense ordre ni concert, i que anaven de cases d’autoconstrucció de planta i pis fins a habitatges de sis alçades amb terrat, ajudaven a ressaltar la lletjor de l’indret. Però els moviments socials no s’estan per qüestions estètiques, les mobilitzacions de base necessiten crear una mitologia pròpia, i la plaça de Baix era un lloc perfecte per remoure consciències i atiar l’epopeia ciutadana contra les injustícies d’aquest món.

Un dia feia gràcia una mani a la porta de casa, era una cosa per explicar als néts, però els veïns ja en començaven a estar farts de brutícia, reunions i grups tocant la guitarra fins a les tantes. La plataforma s’havia compromès a netejar tota la plaça un cop acabada l’assemblea d’aquell vespre i a deixar lliure el lloc abans de les onze de la nit. Això sí, havien demanat de deixar-hi les pancartes i poder seguir fent assemblees, que no acabarien mai després de les deu.

Vaig escapolir-me de la redacció a les set. Si em buscava algú, havia hagut de sortir per un problema domèstic. Abans de les vuit ja era a la plaça atenent les novetats que m’explicava l’exmanyà Toni Foses.

—Això està cuit, Palau. En Barba ha anunciat que una part dels pisos seran per a joves i les forces vives de la localitat ja tornen a estar dividides, com sempre. I demà anunciarà alguna altra cosa i ja ningú no en voldrà saber mai més res d’oposar-se al centre comercial.

—I tu què proposes? Tinc entès que el jovent ha de marxar de la Pobla perquè no hi ha habitatges assequibles. És lògic que vegin amb bons ulls la proposta.

—El fotut del cas és que ens ha agafat pels ous, com sempre. De pisos per a joves i habitatge social fa anys que en reclamem i mai no hem obtingut res. I ara va i… zas! Es treu el conill del barret i tothom satisfet amb el centre comercial.

—I tu, no hi aniràs a comprar al centre?

—Jo? Mai. Jo no vull ser còmplice de la mort del poble.

—Vols dir que no fa temps que està mort, el poble? No vull ofendre, ep.

—No ho sé, si està mort o no, però, estigui com estigui, es veu que a la gent ja li va bé, si no, no votarien en Barba un cop i un altre.

—I, tu que ho saps tot, avui què creus que passarà?

—La plataforma la integren quatre grups: l’Associació de Veïns, que presideix la Llúcia Prats, està per continuar la recollida de firmes i el recurs perquè no es creuen les promeses d’en Barba. Els independentistes, com que la majoria son joves i mesells, estan encantats amb l’anunci de l’alcalde. De cop i volta troben el projecte collonut. Els de l’Associació Cultural, que representa la teva amiga pintora, no es defineixen. Diuen que volen que en Barba els expliqui millor el projecte abans de tirar enrere el recurs. Aquests de la cultura rai, són molt pocs i fàcils d’acontentar. I els botiguers, a aquests no cal prometre’ls res. Acabaran donant suport a l’alcalde faci el que faci, ja ho veuràs. Com van fer amb el mercat o amb la fira del comerç. Primer molt d’esvalotar-se i cridar, però, a l’hora de la veritat, tots al rengle i amb el cap ben ajupit. Fem apostes?

Sort que no vaig jugar-me res amb aquell perquè ho hauria perdut tot. La va clavar, el manyà. Ara, el que no va preveure era que l’assemblea acabaria com el rosari de l’aurora. Independentistes i botiguers van fer un front comú defensant la proposta d’aturar la recollida de firmes i encetar un diàleg constructiu, van insistir en la paraula no menys de deu cops, amb l’alcalde en persona. De l’altra banda, veïns i culturalistes s’hi van oposar amb tota la vehemència que tenien; tanta que vaig témer per la vida de l’Alícia Adell. Després d’un abrandat parlament que ningú no va entendre en favor de la defensa de la costa com a patrimoni local i del paisatge com a bé cultural, va haver de seure i ventar-se mig marejada; les venes del coll li estaven a punt d’esclatar. La Llúcia semblava més feta a les derrotes. Va fer un torn de paraula breu i carregat de cinisme i acusacions contra tot i tothom. En resum va acabar dient que tenien el que es mereixien, i tot seguit va presentar la dimissió com a portaveu de la plataforma i va desaparèixer de la plaça acompanyada d’un cor de xiulets a càrrec dels mateixos que uns dies abans l’aplaudien.

Després de discursos abrandats, desaforades manifestacions d’amor al poble, crits, xiulets, aplaudiments i algun que altre renec, es va acordar fer una votació. Escrutar el vot d’unes tres-centes persones a mà alçada no era tasca fàcil i, a falta d’observadors internacionals, la malfiança entre les dues postures va portar a haver de repetir votació i recompte tres vegades entre acusacions de manipulació i tupinada. I al final va passar el que havia de passar, van guanyar els partidaris d’aturar les protestes i anar a preguntar al senyor alcalde a veure què els oferia. Diàleg, en deien, d’això.

Com que tothom estava empipat amb un o altre, la gent se’n va tornar a casa discutint acaloradament i deixant la plaça infinitament més bruta del que l’havien trobada. Eren quarts de dotze de la nit quan els darrers grups es van anar desfent. Els qui tenien feina l’endemà, havien de llevar-se d’hora per anar a pencar.

Jo estava en camí de tenir més feina que sou, però em vaig quedar una bona estona assegut en un dels bancs destruïts per hordes de salvatges, contemplant el dantesc paisatge després de la batalla. Fins i tot, en Foses havia desaparegut darrere una colla que discutien com a gat i gos. Vaig estar temptat d’anar a buscar la Llúcia, segur que la trobaria fent un passeig pels solitaris carrers del centre, intentant pair la patacada, però a l’hora de la veritat em va fer mandra.

L’escenari de la revolta popular feia fàstic. Les escasses papereres estaven a rebentar, i la porqueria s’escampava per terra; fins i tot hi havia llaunes de cervesa i capses de pizza. L’endemà, a primera hora del matí, l’alcalde enviaria la brigada, la qual, diligentment, netejaria la plaça de Baix fins a deixar-la lluent com mai ho havia estat, i la plataforma i tota la seva campanya de protesta quedarien desprestigiats per una bona temporada, o per sempre. L’ordre i el seny tornarien a la Pobla, potser llavors el meu diari sí que en publicaria un reportatge.

* * *

L’Horacio Romero es va passar el viatge pensant si els ous estrellats, el plat que havia fet cèlebre Casa Lucio, eren una metàfora. La mala llet que destil·lava en Sañudo, com a mínim quan van parlar per telèfon, havia de sortir per algun lloc, i el director general de CONESRO esperava que fos per la via de les figures literàries. I com que va arribar a Atocha una hora i quart abans de la cita, va preferir creuar, tot passejant Lavapiés per darrere del Reina Sofia, cap al Centro Dramático Nacional, i trencar pels carrerons del Madrid antic cap a la plaça del Cascorro i el carrer Toledo fins a Cava Baja.

Però, tot i que aquells barris ja li havien agradat les primeres vegades que hi havia vingut de jove, amb motxilla, kalimotxo i entrepà de calamars, i li agradaven encara perquè mantenien un aire genuí, que a Barcelona s’havia perdut pel turisme i l’afany municipal de tenir sempre la ciutat com acabada de sortir de la capsa, no va poder acabar de rumiar un discurs prou sòlid per justificar-se davant del seu soci. O sigui que va entrar al típic restaurant com qui entra a las Ventas per la porta de torils: sabent que va a morir.

Encara va obtenir pròrroga, el seu soci va arribar deu minuts tard. I, com al tres en ratlla, qui posa la primera fitxa sempre té un relatiu avantatge. Relatiu només, per aturar el primer cop. L’altre va disparar una ràfega així que va fer el primer glop de Mahou, encara amb l’escuma enllustrant-li el morro.

—Puc saber per què no m’havies explicat l’afer del regidor de la Pobla que vas atropellar, i la discussió més que pujada de to, segons tinc entès, que vas tenir per aquest tema amb en Barba?

—No ho vaig considerar oportú. En primer lloc ja havia fet les paus i arribat a un acord amb el regidor Anselm Carreras. No va fer denúncia i, gràcies a la seva abstenció, es va poder canviar la qualificació del solar que ara hem permutat.

—I com saps que aquest Carreras no sortirà un dia i ho explicarà tot?

—No pateixis. A hores d’ara l’Anselm ja no és regidor, ha marxat de la Pobla, i ningú no sap on viu, ningú tret de jo.

—I què?

—Encara et diré una cosa més: treballa per mi. El tinc ben controlat. L’empresa on treballava abans va tancar, té una filla malalta i necessita diners. Els del seu partit el van deixar penjat, altres problemes tenen que atendre un regidor de poble.

—Molt tendre, però no sé si em convenç aquesta història dickensiana. Sabies que a aquest poble li diuen la Pobla del Mal?

—No.

—Doncs, vés-t’ho ficant al cap, perquè per alguna cosa deu ser. Potser ens hem fotut en un forat, però tu ens hi hauràs de treure.

Van menjar poc i en silenci, tots dos pensaven com resoldre aquella situació de la millor manera per als seus interessos particulars, i el soci que es fotés. Llàstima, perquè el llobarro al forn feia una pinta espectacular, però la discussió els havia desganat. El cambrer que va retirar els plats, encara mig plens, va fer un posat ensopit en veure tot el que havien deixat. Va estar a punt de dir-los si no el trobaven bo, però al darrer segon no ho va fer. Allà ells, la factura els cauria igual.

—Has parlat amb en Barba d’aquesta història dels pisos per a joves?

—Sí, i no baixa del burro.

—I què has pensat fer?

—Si treballem associats una altra vegada, no construirem en un poble on hi hagi un alcalde tan tossut i difícil de deixar-se convèncer. Joder, tio, als d’aquí els poses un feix de bitllets davant del nas i fan el que vulguis. Si en sou de complicats, a Barcelona.

—El dia que vam esmorzar a El Tigre ja et vaig explicar com estan les coses allà.

—Sí, sí, ja ho sé, però no em pensava que fossin tan endimoniades. Quanta gent hi ha implicada en aquest projecte? Quant ens acabarà costant tot plegat?

—No, de calés ni cinc més. L’acord és sagrat. Això sí.

—Ja, però els pisos per a joves no ens sortiran de franc.

—Ho he consultat amb el meu advocat i m’ha dit que fer pisos de lloguer per a joves ens beneficia en tots els aspectes. A més, Urbanisme no gosarà dir que no, no s’ho miraran gaire. Mira-t’ho així, el que gastem per una banda ho estalviarem per l’altra.

—Això sí, però hem de refer el projecte. Si no alterem la densitat, hi haurà menys pisos per vendre.

—Tot està molt aturat ara, no crec que hi hagi empentes per comprar.

—Però el dia que el mercat es reactivi jo vull estar a punt. I m’ensumo que no trigarà. La gent està tornant a invertir en pisos, no se’n refia dels bancs.

—Ho estarem, Sañudo, ho estarem, i amb obra de qualitat. No crec que l’alcalde s’oposi al fet que fem uns petits retocs sobre el projecte aprovat. Ell està que no caga amb el centre comercial. Què et sembla un pla de millora?

—I un petit xec extra?

—Que no hem quedat que ni cinc més?

—Home, sempre hi ha imprevistos de darrera hora.

De cop van recuperar el bon humor. Van brindar amb el que els quedava de l’ampolla de Señorío de Villaro Gran Reserva. Van demanar dos plats d’arròs amb llet i després en Sañudo va proposar demanar una ampolla de cava. Un Torelló Brut Nature Gran Reserva va fer molt bé els honors de la reconciliació entre els dos socis, que van sortir del restaurant més contents que un gínjol.

A en Sañudo li sabia greu haver-se d’emprenyar amb en Romero. El paio no treballava malament, i era un soci més fidel que la majoria dels qui havia tingut a segons quins racons. Ja li havien dit que valia la pena treballar amb empresaris de Barcelona, que eren gent cabal en els negocis, com sempre havien estat; una mica maniàtics amb el seu Barça i la seva cultureta catalana, però a l’hora de la veritat es deixaven de ximpleries i no fallaven. Encara li coïa la història del Pocero, i d’Extremadura tampoc no n’havia sortit gaire ben parat. Sort que havia viscut anys de glòria amb autopistes, AVE i aeroports, perquè el que era els darrers temps…

—Cabronàs, podries haver-me dit que tenies un Porsche 911 Carrera.

—T’ho anava a dir, però…

—Però què, no et vas atrevir?

En Romero li anava a dir que no l’havia volgut escoltar, però va preferir seguir tenint la festa en pau i es va aixecar per anar a pixar. Quan va tornar, estava tot pagat.

Al lavabo, rentant-se la cara per aclarir-se, l’Horacio Romero es va mirar al mirall i es va sorprendre de veure’s viu i amb bona cara. Dues hores i mitja abans es creia home mort. Sabia que jugava amb foc aliant-se amb l’Ernesto, l’havien avisat del difícil que era treballar amb empresaris de la construcció de Madrid, que només pensaven en la pasta, quanta més millor i al preu que fos. Però, o aquell home era diferent, o ell li estava fent entendre que les coses allà es feien d’una altra manera. Si el projecte de la Pobla sortia bé, probablement farien moltes més coses junts. Els contactes d’un a la capital i els de l’altre a Barcelona eren una combinació perfecta per guanyar molts diners, però en Sañudo havia d’entendre que, quan treballessin allà, s’havien de respectar les normes pròpies, la idiosincràsia dels polítics locals, de la gent.

Havia entrat a Casa Lucio amb cara de be degollat i en sortia per la porta gran. Amb situacions difícils com aquelles segregava més endorfines que corrent la triatló de Calella.

Tot i que havia begut força, es trobava molt bé, pletòric, desvetllat i amb ganes de marxa. En Sañudo coneixia un club on hi havia uns iogurets exquisits, llàstima que hagués de tornar a Barcelona aquella mateixa tarda, tenia el bitllet tancat. La pela, allò que tant admiraven els de Madrid, a vegades el perdia.

Però tan bon punt va seure a l’AVE, es va adormir com un tronc fins que el tren va començar a frenar per entrar a l’estació de Sants.