15

Aquell matí, en Jaume Barba va arribar a l’ajuntament molt aviat. Estava pendent d’una trucada i de dues reunions. I si tot anava com tenia previst, podria tancar el conflicte pel centre comercial d’una vegada. Confiava en la seva habilitat, li calia fer-ho si no volia més embolics, ja hi havia massa gent remenant el tema.

Era conscient que, malgrat que hagués aconseguit desactivar la plataforma amb una relativa facilitat, només faltaria, era un gat vell, el seu prestigi havia quedat tocat. No sabia per què, però ja no se sentia el senyor absolut del poble. Era com si una era daurada estigués arribant a la fi. Notava el cansament dels anys de govern, l’edat, la rutina. Havia dedicat bona part de la vida a aquell despatx i a la lluita constant per mantenir el poder al preu que fos, i a aquelles alçades no podia ni pensar en perdre l’alcaldia. La bola s’havia anat fent grossa amb els anys i ja no es podia aturar. Un altre partit al govern voldria dir calaixos que s’obririen, informes que es desvetllarien i gent que podria perdre privilegis i que estarien disposats a trair-lo a fi de mantenir-los; problemes, tot plegat. I no tenia cap intenció de passar-se la resta de la vida entre advocats i jutges. Havia tapat moltes boques i comprat no poques voluntats durant anys, molta gent hi havia sortit guanyant amb les seves maneres de fer, i a ell no li havia importat el més mínim; però una cosa era gestionar el poble i una altra de ben diferent haver de dedicar totes les forces que li quedessin a salvar la pell dels atacs dels voltors que el voldrien veure enfonsant en el fang. I ara, quan veia que s’acostava l’hora de baixar del cotxe oficial, tot i que mai no n’havia tingut, sentia aquest vertigen de la por al dia després.

També li passava que no s’acabava de fiar del substitut que ell mateix havia escollit. En Miquel Rius, regidor d’Afers Socials, era un bon noi, intel·ligent i molt ben valorat per la gent del poble, però políticament era un pusil·lànime. Amb les AMPA de les escoles, la sanitat, els iaios, els immigrants i els pobres s’hi entenia bé. Era capaç d’escoltar, era un hàbil negociador i sempre tenia un favor per qui li era fidel, però li faltava la mala llet de tot animal polític, la que tenia ell i gràcies a la qual s’havia mantingut tants anys a l’alcaldia. Una mala llet com la que tenia en Tarsicio Tascón, aquell era l’enemic a batre. Per això li havia encarregat al sergent Rodríguez que el vigilés, que el marqués, que li busqués les puces. Però en Tarsicio dels nassos se’n sortia bé de totes. Li fotia collons, el tio. Allò i el suport d’aquella nova aristocràcia de contractistes, industrials i empresaris de la nit, pura xusma sortida de la ignorància més agosarada, l’estaven catapultant amunt.

Ara, en Tascón, encara que li somreia i el felicitava, era un animal ferit que es revoltava. En Barba sabia que li estava fent un pols i que no pararia fins carregar-se el cap de la Guàrdia Urbana per tornar-li la pilota. Bé, a ell poca falta li feia ja, en Rodríguez, i en tota guerra sempre hi havia danys col·laterals.

—Jaume, crec que és la trucada que esperaves.

La veu de la secretària el va fer aterrar de nou a la realitat.

—Barba, sóc Puigdenoses, del gabinet jurídic del partit, se’n recorda?

—Sí, sí, digui’m.

—Acabo de rebre un correu de la Direcció General d’Administració Local on em diuen que han aprovat la subvenció del PUOSC per a la construcció de la biblioteca de la Pobla. Enhorabona. Durant el matí rebrà tota la documentació directament de Governació.

—I no diuen res del desequilibri financer? El límit d’endeutament que fixa la normativa per a la concessió de les subvencions és d’un cent deu, i nosaltres el sobrepassem molt de llarg.

—Bé, s’ha considerat que, donada l’excepcionalitat de la sol·licitud, es podia avaluar positivament la idoneïtat del projecte al marge de la situació de les finances locals.

A en Barba li encantaven aquells joves advocats i economistes que usaven una terminologia tan pulcra que era capaç de convertir una tifa en un tresor preuat. Va acomiadar-se d’en Puigdelloses, Puigdesoques o com es digués, i va baixar al cafè a esmorzar per celebrar, de moment en la intimitat, que ja ho tenia al pot.

* * *

La Llúcia Prats i l’Alícia Adell seien a les cadires d’escai que hi havia davant la taula de l’alcalde. La infermera, amb posat sorrut, costaria de fer-la entrar en raó, a aquella, va pensar en Barba en veure-la entrar. La pintora, per contra, tenia un aire liró, com sortida de Somriures i llàgrimes. Va saludar-les amb una encaixada formal, com si no es coneguessin de tota la vida. Estava de bon humor i se li notava a la cara.

—Bé, us he demanat que vinguéssiu al despatx perquè vull que sigueu les primeres persones de tot el poble en saber una de les millors notícies dels darrers temps: per fi ens han aprovat la subvenció per construir la biblioteca. Si no passa res, abans d’un any tindrem el projecte fet; sis mesos per licitar les obres i endavant.

—Que bé, just abans de la campanya de les municipals, oi? Així, tu i en Rodri podreu posar la primera pedra —va disparar amb bala la Prats.

—És pura coincidència, Llúcia. No siguis tan malpensada. La Pobla és l’únic municipi d’aquest veral que no té biblioteca. Vosaltres mateixos, des de l’Associació de Veïns, porteu anys reivindicant-la. M’heu criticat moltes vegades per aquest tema, i mai no us ho heu cregut quan us he dit que hi estava treballant; doncs bé, aquí en tens el resultat. Ara no m’ho tiris en cara, no tens arguments per fer-ho, és incongruent, la gent no ho entendrà.

—Sempre t’ho fas venir bé, tu.

—Mira, si vols renuncio a fer cap acte públic de començament de les obres. Si ho voleu, poseu la primera pedra vosaltres dues, sense polítics. Què en dius, tu, Alícia?

—Home, jo estic molt contenta que per fi tinguem la biblioteca. La podríem haver tingut molt abans si a tu no t’hagués interessat més el totxo que la cultura, que ens coneixem, Jaume, però més val tard que mai. A mi tant me fa que et pengis medalles, sempre ho has fet, ara no en vindrà d’una més. Podrem veure el projecte, o l’aprovaràs sense ni ensenyar-lo?

—De fet, havia pensat convocar-vos a una trobada amb els serveis tècnics perquè us expliquin el projecte i el discutiu. Ningú millor que vosaltres per saber les necessitats que té la Pobla en matèria cultural; si calen aules d’estudi, un auditori o un espai per a exposicions.

—Caram, ara que plegues t’has tornat participatiu? —la Prats.

—Tu tan simpàtica com sempre.

Amb aquella mala hòstia que gastava la representant de l’Associació de Veïns, en Barba no s’estranyava que s’hagués quedat per vestir sants. I això que conservava un cert atractiu, però noi, aquell caràcter…

—Per cert, he sentit a dir que l’assemblea de la plataforma no va anar gaire bé, oi? Vàreu deixar la plaça feta un abocador. Vaig haver-hi d’enviar la brigada de neteja.

—A mi no em miris, jo ja no sóc la portaveu de la plataforma.

—Ah, no? I això? —va fer en Barba, sorneguer i fent veure que baixava de la figuera.

Adell al rescat.

—Com ja deus saber perfectament, l’assemblea va decidir retirar el recurs contra el centre comercial. Som demòcrates, nosaltres, i acceptem les decisions de la majoria. Saps de què parlo? —va dir amb retintin la pintora—. O sigui que l’assemblea va anar d’allò més bé. I si no vam recollir la brossa, tal i com ens havíem compromès amb els veïns, va ser per un problema de coordinació amb els qui se n’havien d’encarregar. L’endemà a la tarda, perquè és gent que treballa, quan es van trobar per organitzar la neteja de la plaça de Baix, resulta que la brigada ja ho havia fet, cosa que celebrem. És maco veure que, de tant en tant, els nostres impostos serveixen per a alguna cosa; és un fenomen que gairebé no es veu mai.

L’Alícia Adell estava com un llum de ganxo. Mentre feia el míting, en Barba va tenir una altra de les seves idees genials: tot i que personalment trobava que els seus quadres eren horrorosos, li encarregaria un mural per presidir el vestíbul de la futura biblioteca; total, a ell tant se li’n fotia, perquè no havia anat a una biblioteca en la vida. I així tenia un altre front desactivat per sempre. Tothom fos tan fàcil i barat de fer callar com els de la cultura.

I, amb quatre bones paraules més, se les va treure del damunt.

* * *

—El senyor Octavi Dolçet és aquí.

L’Octavi Dolçet, propietari de la merceria del poble, un comerç de tres generacions que ell havia heretat de ben jove en morir la seva mare d’un dia per l’altre, era l’actual president de l’Associació de Botiguers de la Pobla. L’anterior, en Joan Redeu, no va tenir una presidència fàcil, el trasllat del mercat i la fira del comerç van ser dos conflictes que no va saber conduir amb la mà esquerra que calia i l’home, un forner de tota la vida, d’aquella mena de gent que els seus mals mai no volen soroll, va acabar dimitint. Fidel fins a la submissió a la voluntat d’en Barba, va arribar un moment que se li veia tant el llautó que es va veure forçat a plegar. Això sí, el seu fill va trobar feina a l’ajuntament, cosa que tothom va saber però ningú no va dir res, com d’habitud. Ell va al·legar motius personals, i tots contents i autoenganyats.

—Seu, Dolçet, seu. —Les cadires encara devien estar calentes—. Ja sé que l’assemblea de la Plataforma Contra el Centre Comercial no va anar gens bé i que els botiguers us sentiu ara més sols que mai i que patiu pel futur dels vostres negocis, però la via de les pancartes i les firmes ja saps que no porta mai enlloc. Jo et proposo que en parlem, intentem acostar posicions, busquem solucions i mirem què hi pot aportar l’ajuntament i què hi podeu fer vosaltres. Jo no us deixaré mai sols, ja ho sabeu.

—Bé, hem tingut encontres i desencontres amb l’ajuntament —va engegar el president dels botiguers—, però mai no t’hem discutit ni la política urbanística, ni les accions de la Guàrdia Urbana, ni els impostos tan alts que ens has posat. Nosaltres no tenim cap altre interès que la defensa dels nostres negocis. Ens hi va la vida i el futur del poble. Un poble sense botigues és un poble mort. Amb un centre comercial als afores les botigues del centre tenen els dies comptats. No podem competir amb Zara o Desigual ni amb preus, ni amb marques, ni amb servei. Ja em diràs qui vindrà a comprar a les nostres botigues.

—Ho sé, ho sé perfectament, perquè jo penso tant en els vostres negocis com vosaltres. És per això que t’he demanat que vinguessis.

—I jo t’ho agraeixo.

En Barba va creure que ja n’hi havia prou de protocol i ensabonada, i va decidir passar a l’acció. Li va fer tres propostes directes: la possibilitat que els botiguers del poble lloguessin locals al futur centre amb una rebaixa del trenta per cent respecte al preu que en fixés la promotora, posar en marxa el projecte d’illa de vianants al carrer Major i adjacents, on es concentrava la majoria de comerç local, i elaborar un estudi de viabilitat i gestió del comerç per iniciar un procés de transformació de les botigues i fer-les competents. Amb tanta informació i tan de cop, en Dolçet es va quedar col·lapsat.

—Home, així d’entrada no em sembla malament del tot, però en tots aquests anys que portes d’alcalde l’ajuntament ens ha fet moltes promeses i n’ha acomplert molt poques. I encara algunes de males maneres.

—Què vols dir amb això, que us he mentit?

—Digues-ho com vulguis, saps perfectament el que vull dir amb això.

Insòlitament, a l’alcalde li van pujar els colors. De cop sentia com les puntes de les orelles li cremaven de ràbia. Com gosava dir allò, aquell xitxarel·lo que estafava les àvies amb la mesura de la colònia a granel? Dir-li mentider a ell, aquell garrepa que cobrava els encàrrecs per endavant, per si de cas se li oblidava a la clienta de passar a buscar la veta o la cremallera. Què buscava amb allò, algun favor? Quin paio més miserable.

Va respirar a fons, es va aixecar de la butaca i va mirar un instant per la finestra. Mentre feia això, el cap li anava a mil per hora; i va tenir una idea; però de fer-li cap tracte de favor ni parlar-ne, primer que aprengués qui manava allà.

—Fem un conveni, posem per escrit les actuacions i els terminis, i ho fem públic; així l’ajuntament no podrà defugir del compromís pres. Si voleu, podem fixar un cànon de compensació per incompliment. —Va pensar que ja s’espavilaria en Rodri o qui fos que el substituís.

—Em sembla bé. Però, a més, vull afegir-hi dues clàusules més: una campanya de promoció i publicitat del comerç i el compromís que al nou centre comercial no hi haurà cap establiment que ja estigui al poble.

—El primer punt ja et dic que sí, del segon ho he de discutir amb els promotors. Ara, ja t’ho dic, ho veig difícil. Amb els permisos a la mà, ells poden llogar els locals a qui vulgui per posar-hi el negoci que vulgui, sempre i quan acompleixin la normativa. Ara, ja et dic que no crec que s’hi instal·li cap merceria. No n’he vist mai a cap centre comercial.

—Merceria no, però Quick Sec sí. I jo tinc servei de tintoreria.

—Millora’l. Fes servei a domicili. La gent gran i els qui treballen fora de la Pobla t’ho agrairan.

—No és mala idea.

I dit això, el president dels botiguers es va quedar pensant amb la vista perduda al fons del finestral del despatx d’alcaldia. En Barba tampoc no deia res, esperava. A veure si encara li demanaria el cotxe de servei de l’ajuntament per repartir la roba neta. El veia capaç del tot.

—Ho he de consultar amb la junta. Et diré alguna cosa tan bon punt ens haguem reunit.

—Afegeixo una cosa a la cistella de la meva oferta: retiraré la taxa pel muntatge de les parades de la fira del comerç.

En Barba sabia que li acabava de donar el tret de gràcia. Era el que volia. Aconseguir que l’ajuntament retirés aquell impost, producte d’una de les seves pujades de testosterona, havia estat un dels temes centrals de la campanya d’en Dolçet per arribar a presidir l’Associació de Botiguers de la Pobla de Dalt. I ara l’alcalde l’hi posava a les mans sense més ni més, així de fàcil, com una concessió que el sobirà feia a la plebs.

En Barba va riure sol la resta del matí recordant la cara de pàmfil que li havia quedat al mercer. Era tan fàcil acontentar la gent poca cosa… Aquell poble de mesells no tornaria a tenir un alcalde tan intel·ligent com ell en segles.