12

—Una taula a nom de Sañudo o d’IMOPE?

El cambrer va conduir el comensal entre les taules del menjador gran, plenes de turistes sorollosos, fins a unes escales. Al pis de dalt hi havia més tranquil·litat. El va portar cap al racó on seia l’empresari, que mirava el mar mentre xarrupava l’escuma d’una copa de cervesa.

—Bona tarda, Barba, estava embadalit mirant el mar. Ja sé que per a vosaltres és la cosa més normal del món, però per als que som de terra endins, cada cop que el veiem el trobem diferent. Per això m’agrada dinar aquí, al Salamanca, per les vistes. Una cervesa?

L’alcalde va fer una resposta protocol·lària, van fer una encaixada protocol·lària i, per trencar el glaç, van acomplir amb el protocol de xerrar de temes banals. L’Ernesto Sañudo era tal i com se l’havia imaginat, ni més ni menys. Portava massa anys tractant amb tota mena de personal com per sorprendre’s a hores d’ara, va pensar. No el va sobtar ni el comentari sobre el mar, tots els messetaris el fan. Ja es podrien inventar una altra excusa per ensabonar-nos, va concloure. I va demanar una Moritz.

—Així, doncs, allò nostre va ben endavant, segons em diuen.

—A mitges —va deixar anar en Barba gairebé sense obrir la boca.

—Home, alcalde, no em fotis ara. Que no va quedar prou clar tot?

—Sí, sí. L’ajuntament ja ha donat les passes que havia de donar: hem aprovat el canvi d’usos de la parcel·la i la permuta per la seva. Però tenim contestació veïnal, és clar. Una plataforma recull firmes per presentar un recurs a Urbanisme, van muntar un pollastre considerable al ple i després van fer una assemblea popular enmig d’una plaça. Allò semblava el 15-M. Només faltava que acampessin.

—I no els vas enviar la policia? Al meu poble, amb un parell de càrregues dels antiavalots ho hauríem resolt.

—Ja, però la Pobla de Dalt no és el seu poble.

—De moment —va dir rient el constructor.

—Què vol dir de moment? —va saltar, per una guspira que li va recórrer l’espinada.

—No t’ho agafis tan a la valenta, alcalde, que vaig de bones. Vull dir que espero que, un cop estigui en marxa el centre comercial, m’hi pugui sentir tan benvingut com al meu poble.

—Jo el que espero és que tots els informes tècnics que ens va enviar estiguin molt ben afinats i no hi hagi cap cagada. Si Urbanisme ens tomba els acords del ple, jo tindré problemes, però vostè no tindrà ni centre comercial, ni res.

—Estigues tranquil, home. Els meus tècnics han fet centenars d’informes com aquest i mai no hem tingut cap problema.

—Però no tenen els mateixos criteris els d’Urbanisme de Cuenca que els de Barcelona.

—Si cal unificar criteris, ja ho faré jo a la meva manera. Tu ja has acomplert la primera part de l’acord que vam subscriure amb la gent del partit i d’aquí uns mesos nosaltres acomplirem la nostra part. Després començarem a construir a la Pobla amb la llicència d’obres que ens haureu facilitat abans del pagament, i tu ja t’aclariràs amb els teus. I aquí pau i després glòria.

—D’això de construir volia parlar-li. Durant tota l’obra vull tenir diàleg directe amb vostè. Ho sento però no me’n refio del seu soci, tenim un vell conflicte els dos.

—L’Horacio? No em puc creure que hagi fet mai mal a ningú, però si és un bon jan.

En Jaume Barba li va explicar l’atropellament de l’Anselm Carreras i l’enganxada, amb amenaces mútues incloses, que van tenir tots dos en aquell bar de la Vila Olímpica. També li va dir que en Carreras havia deixat l’ajuntament i havia marxat del poble. L’altre no va ni parpellejar.

—Joder, macho, però si hauries d’estar-li agraït pel que va fer. Gràcies a ell et vas poder treure del damunt el teu pitjor enemic.

—En Carreras era un rival polític, els enemics ho són a la guerra.

—I no és una guerra la política? Sou massa primmirats els catalans. No sereu mai res si us l’agafeu tan amb paper fi. Aquest tal Carreras no entenia les coses, i en Romero, amb un toc d’atenció, el va fer entrar en raó i s’ha fet fonedís. Ara ja ho ha entès.

—A la Pobla les coses no es fan així. Allà la gent ens entenem parlant.

—No són aquestes les informacions de què disposo. Crec que a tu et van més els bitllets que el diàleg. Ep, i no és una acusació, és una anàlisi.

Clavades com una agulla, les paraules d’en Sañudo van rebotar pels circumloquis cerebrals d’en Barba abans de provocar-li una resposta neurològica en forma d’un bot a la cadira imperceptible però suficient perquè l’altre se n’adonés. Ell no era l’únic que havia tractat amb tota mena d’individus. De vegades la vida ens posava davant del mirall.

—No pateixis, home. Això dels diners és una de les grans coses de la vida. Els diners i les dones són les dues grans temptacions dels homes. I no donen la felicitat, però sempre és millor tenir-ne que no. A mi em perden per un igual. I a tu?

La xerrameca del constructor era una música de fons impossible de distingir. L’alcalde mirava el mar, on s’ofegaven tota una col·lecció d’imatges de la seva vida confoses i contradictòries: el dia que va conèixer la Mercè a la universitat, el viatge als Pirineus amb el 600, el casament, la primera campanya electoral, el ple d’investidura, la primera comissió, tota aquella llarga nit d’insomni, la segona, la tercera, el dormir plàcid un cop habituat. I ara allò que no entenia ni controlava, però que l’estava fent tornar a prendre Dormidina.

Quant de temps feia que no mirava el mar?

—Mira, Barba, el que hem de fer és quedar un dia per sopar i anar-nos-en a fer unes copes a algun bar de senyoretes tots tres. Entre homes de negocis, és la millor pipa de la pau. I ja veuràs com desfeu el malentès. Els tres som al mateix vaixell. Jo no puc estar anant i venint cada dos per tres de Madrid, tinc feina a altres llocs, també. El teu interlocutor ha de ser en Romero, per això ens hem associat.

De tot el que va entendre que li deia en Sañudo, el que menys gràcia li feia era allò d’anar a un puticlub. No hi havia estat mai i tampoc no tenia ganes de descobrir-ho. Ell havia estudiat als Hermanos de la Salle, de jove va ser de la Joventut Obrera Cristiana, i encara ara anava a missa de tant en tant.

—Sopar d’acord, però de putes hi aneu vosaltres. No és la meva manera de fer tractes.

—Ja t’ho dic que ets massa tiquismiquis, alcalde. Està bé, com tu vulguis. Quedem per sopar, feu les paus i després ja ens n’anirem de festa en Romero i jo. Ja t’ho anirem explicant tot per whatsapp.

La riallada basta del constructor va coincidir amb l’arribada de la paella. Van menjar en silenci, concentrats en les gambes, els llagostins i els seus pensaments. En Sañudo pensava que hauria d’exigir als del partit que lliguessin curt l’alcalde. Si hagués sabut abans que hi havia tan mal rotllo, potser hauria refusat el projecte; però com que en Romero li va vendre tot tan fàcil… A aquell també li hauria de marcar el territori. Per què no li havia dit que se les havia tingut amb en Barba? Malament si ja li amagava coses des de bon començament. Putos aprenents d’homes de negocis.

En Barba volia i dolia. Li molestava no ser qui portés les regnes del tema, el feia sentir incòmode i malfiat, però sabia que allò li garantiria una bona jubilació. Al cap i a la fi, en Sañudo no anava tan errat. A l’hora del cafè va voler fer una mena de declaració per tenir la festa en pau.

—No et facis una idea equivocada de mi. —De cop havia passat a dir-li de tu. Bon senyal—. El que haguem tingut en Romero i jo en un moment és un tema personal que per a res afectarà el projecte que hem endegat; ara, crec que ho havies de saber. Ni em faig enrere ni tinc mala consciència; i menys havent-m’ho demanat qui m’ho va demanar. Tu estigues tranquil i fes el que has de fer. Tot sortirà com cal.

—Celebro que pensis així, per un moment m’havies preocupat, t’ho dic sincerament. Sopem els tres, fem unes bromes i problema oblidat. Ens escrivim per quedar. Serà un projecte collonut, ja ho veuràs. Abans de finals d’any estarà llest, en farem una maqueta que flipareu tu i la gent del teu poble. Fins i tot, els de la plataforma aquesta perdran el cul per tenir un local comercial. Inditex ja m’han dit que hi estan interessats. I si hi van ells, hi va tothom: Springfield, H&M, Promod, Women’s Secret… A qui no li agradarà tenir una botiga al costat d’aquestes grans marques?

Tot allò de les marques era mentida, és clar. No parlaria amb cap cadena fins que no tingués el projecte redactat i la llicència d’obres a les mans. Però era una mentida pietosa per animar l’alcalde. N’havia fet uns quants, ja, de centres comercials, res no sortiria malament. És clar que, a en Barba, tret d’Inditex, la resta de noms li sonaven a xino.

—Un whisky per brindar per l’èxit de La Pobla Shopping Center.

—Aquest és el nom que li voleu posar?

—És el nom que em recomana el meu equip de màrqueting. Aquests no fallen mai. Què, sona potent, oi que sí?

—Sona cosmopolita, com si haguessin de venir turistes de tot el món.

—I en vindran, Barba, en vindran.

Allò també era mentida, el nom se l’acabava d’inventar en aquell moment, i respecte als guiris, millor no fer prediccions. En poc temps els centres comercials havien sorgit com bolets. Si els dissabtes s’omplia de ties maries i de marujes, ja es podrien donar per satisfets. És clar que llavors ell ja se n’hauria desempallegat de tot i estaria en altres coses.

Però el que va fastiguejar la tarda a en Barba no eren els embolats d’en Sañudo, que se’ls va creure a mitges; ni el whisky, un Lagavulin de 16 anys sec i amb un delicat toc fumat i regust de mar; va ser el Miguel Merino Gran Reserva que l’altre havia demanat per veure. De bon grat l’hauria barrejat amb gasosa, ell. No suportava el vi negre de cos amb els plats de peix. Va haver de tirar d’Almax.

* * *

Sortir a passejar per la muntanya amb el gos, un golden retriever de cinc anys, potes fortes i pelatge lluent i daurat que responia al nom de Campbell pels seus avantpassats escocesos, era una de les activitats de la nova vida de jubilat que més agradaven a en Martí Llanars.

Quan feia bon temps solia sortir amb la primera llum del dia. Agafava el camí que remuntava la serralada amb el gos saltant al davant i, un cop a la cornisa, panteixant i suant tots dos, seia a contemplar el paisatge i veure com el sol es col·locava damunt l’horitzó. Que bonic devia ser tot allò abans que hi comencessin a fer cases pertot, pensava tot sovint. És clar que, si no s’haguessin construït cases, ell i la Maria mai no haurien pogut deixat la ciutat. I ben contents que n’estaven de viure allà, lluny del xivarri, la contaminació i l’estrès de Barcelona.

Després, amo i gos bevien un glop d’aigua fresquíssima a la font de can Barjau, i feien una llarga volta pels corriols boscans que els duien cap al turó Gros o l’obaga del Pintor, un lloc humit i fresc tot l’any on, deia la llegenda, a mitjan segle XIX un pintor paisatgista de nomenada a la zona havia desaparegut amb el llenç i el cavallet i mai més no l’havien trobat. La mitologia popular deia que els esperits del bosc volien impedir que ningú mostrés la bellesa del lloc, evitant que la gent hi anés a visitar-lo i, així, protegir la contrada. Però la faula ecologista no havia fet efecte, i hi havia dies que, entre ciclistes, excursionistes, passejadors de gos i conductors de quad, l’obaga semblava la Rambla.

Però a primera hora del matí encara era un lloc solitari i fresc, on als tebis raigs de llum els costava d’entrar-hi i les fulles humides encatifaven el terra. Allà, en Campbell era el rei. Corria amunt i avall a grans gambades, gratava el terra amb el morro i aixecava el fullam amb les potes del darrere, content. De tant en tant trobava algun gripau aixafat per un motorista, o l’esquelet d’algun petit teixó, i ho convertia en el seu tresor més preuat. La feina que tenia el Martí per convèncer-lo de bescanviar aquella porqueria per una exquisida galeta.

Aquell mateix dia feia una estona que traginava un os de vés a saber quina bestiola i no hi havia forma humana de fer-li llençar. Gairebé li va haver de treure de la boca. De primer li va semblar que s’empipava, però al cap d’una estona gaudia mastegant una de les seves estimades Rubadup d’Affinity. Bon minyó, en Campbell. Però al cap d’una estona ja en tornava a portar un altre. Coi de gos. En Martí va atansar-se al petit fondal amagat entre alzines on l’animal estava gratant per veure quin tresor havia trobat.

Va anar d’un pèl que no caigués en rodó desmaiat. El cap li donava voltes, es va recolzar en una alzina i, sense necessitat de tornar a mirar la troballa del seu gos, va vomitar. Quan va haver-ho tret tot, i només una forta agror li cremava la gola, va acostar-se tímidament al lloc i va poder veure perfectament un cap de persona a mig podrir, amb els cabells ressecs i enganxats i els ulls mig devorats per les bestioles del bosc. El pobre Campbell es mirava de lluny el seu amo, conscient que alguna cosa greu acabava de passar. Va haver de sortir de l’obaga per tenir cobertura i poder trucar a emergències. També va trucar a la dona, que si us plau el vingués a buscar amb el cotxe, les cames li tremolaven com un flam.

En les següents tres hores, els esperits del bosc devien maleir en Martí i el seu gos. El lloc idíl·lic i protegit de la llegenda es va convertir en un mercat de Calaf. Primer va arribar-hi la Policia Local, després un agent rural despistat que passava per allà, dues patrulles de Mossos, la policia Científica, el forense i, per fi, el jutge de guàrdia; que va certificar que l’individu era mort i va ordenar l’aixecament del cadàver.

Entre nàusees i arcades, el pobre Martí va explicar a la policia el que sabia: que ho havia trobat el gos i on. La primera resposta tant era, la segona era una evidència, però a la poli li agradava sempre ser ells qui preguntaven.

—Sol venir sovint per aquí, vostè?

—De tant en tant, a passejar amb el meu gos.

—S’ha trobat mai amb algú sospitós per aquí?

—Motoristes, ciclistes, gent amb gossos, algun excursionista…

—Algun excursionista carregat amb una motxilla molt grossa, un sac o similar?

—Això no és l’Himalaia. Com a màxim els excursionistes porten una motxilleta petita del Decathlon amb l’entrepà i la cantimplora.

A canvi de tantes explicacions de dubtosa utilitat, ell va rebre molt poca informació. Pel que semblava es tractava d’un individu jove que hauria mort feia setmanes. Res més. Quan van veure que ja no els era útil li van dir que, si el necessitaven, ja l’avisarien, i el van fer fora del lloc sense més miraments. Al gos ningú no li va dir res, ni una festa li van fer, al pobre quisso. I això que ell també estava espantat per tot l’enrenou.

* * *

L’Hernández no estava de gaire humor. Vaig suposar que no era res personal, però em va tocar pagar a mi. No havia ni deixat les coses damunt la taula de la redacció que ja sentia que em cridava des de la catacumba del seu despatx, més ple de papers que mai. M’ho vaig agafar amb calma. Vaig treure la llibreta de la bossa, vaig posar el mòbil a carregar i vaig engegar l’ordinador. Vaig anar a buscar un cafè, vaig saludar l’Hermínia, d’Esports, que esperava que li sortís el tallat, i amb el cafè cremant-me els dits, vaig anar cap a la gruta del cap de Societat.

—Fa una hora que et crido. Què n’has tret del poble aquell?

—Que el ple ha aprovat el canvi d’usos i la permuta del solar per fer-hi el centre comercial entre crits i insults, que s’ha creat una plataforma anticentre que recull firmes i que tothom està, aparentment, empipat amb l’alcalde. Però, com sol passar, els qui protesten són una minoria activa. A la majoria silenciosa, o ja li va bé, o li és igual. Per què? Perquè l’alcalde els ha fet algun favor. La Pobla funciona en un precari equilibri basat en el clientelisme. En Jaume Barba s’ha mantingut vint anys a l’alcaldia a còpia d’aprovar requalificacions i parar la mà, segons es diu; de contractar fills i parents per a l’ajuntament, i així està, que té més de cent funcionaris; de subvencionar entitats i de fer favors en general que es cobra amb vots i fidelitat. El que et vaig explicar fa dos mesos, però ampliat.

—Has aconseguit algun paper?

—Si existís, tampoc no me l’haurien donat. L’únic contacte ferm que tenia ha desaparegut. No, no és mort; només ha fugit del poble, fart. I creu-me que ha fet santament. Si vols, el busco i li faig una entrevista per les pàgines de diumenge.

—Has anat dues vegades a la Pobla per a res. Ara no em vinguis amb entrevistes. Ja saps que no vull escàndols, ni reportatges especulatius, no és la línia del diari. I menys ara, que tinc els partits a la que salten amb aquest tema. Massa merda que s’esbomba, vet-ho aquí. Si no tens res en ferm, aire i espavila, perquè fa molts dies que no llegeixo res teu.

Curiosament no es recordava que qui m’havia enviat el primer cop a la Pobla, per a res, havia estat ell. Però allò de: «Fa dies que no llegeixo res teu», a més amb el retintin amb què ho havia dit, era un toc; el primer timbre, com al teatre. Jo no era el problema, prou que ho sabia, el problema de veritat era que la publicitat queia en picat i que les vendes tampoc no augmentaven. Jo no era el problema, però tampoc la solució. I això no ho tenia gaire clar, ni ell ni jo. A la taula m’esperava un SMS de la Vane i l’Àxel. Vam quedar per fer unes tapes al vespre, a Cornellà. Com a mínim m’esbravaria amb aquell parell.

Vaig dedicar la resta de la tarda a repassar les notes que havia pres a la Pobla, llençar correus carregats d’avorrides notes de premsa que no em vaig molestar en llegir i fotos de polítics fent el pena, fer una llista de coses del súper que necessitava per casa, m’estava mocant feia dies amb paper de cuina, i mirar-me diaris endarrerits que no deien res d’interessant. A darrera hora se’m va acudir una idea peregrina, i vaig anar a la secció de Política amb l’esperança que l’Eva no hagués plegat.

—Com vols que marxi amb l’ambient que hi ha aquest començament de curs?

—Què passa, se’ls ha aparegut la verge de Lourdes pel Facebook i els ha dit la manera de redreçar el país?

—Com a mínim la cosa seria divertida. Tu diràs.

—Necessito que em facis un favor. Tu que coneixes gent que treballa a la cuina de tots els partits, necessito localitzar un tal Anselm Carreras. Fins fa un mes era regidor a la Pobla de Dalt. Ha plegat de l’ajuntament, s’ha donat de baixa del partit i ha marxat del poble sense acomiadar-se. Ningú no sap on para, i si ho saben, no m’ho volen dir, però jo crec que el paio s’ha fet fonedís. Pregunta a secretàries, assessors i gent d’aquesta. En sabran més ells que el president.

—La Pobla del Mal, interessant, això. Deixa’m que investigui. Què guanyo si el trobo? —va dir fent broma.

—Un sopar íntim al restaurant que vulguis.

—Haurà de ser en una pizzeria i amb els meus dos fills: set i nou anys.

—Et faig un val i hi aneu tots tres.

Últimament m’estava convertint en el rei de les ficades de pota.

* * *

Bars com La Patata, el Luna o La Cabaña del Parque havien fet de Cornellà el paradís de les tapes. Al costat de les braves pansides i els chocos ressecs que els turistes devoraven amb tanta fruïció com desconeixement a tants locals de Barcelona, les d’aquests bars populars, bulliciosos i amigables em reconciliaven amb l’espècie humana. Asseguts a la terrassa de La Cabaña del Parque amb unes canyes al davant, li intentava fer entendre a l’Àxel la necessitat de reivindicar que la tapa de Cornellà fos declarada Patrimoni de la Humanitat. Però el xaval no havia anat gaire més enllà de Sant Ildefons, que era a quatre passes, i trobava que eren la cosa més normal del món.

—Tu flipes, tio. Si els donessin aquest premi que dius, sortirien a la tele, vindria més gent, posarien més taules, contractarien més cambrers, apujarien els preus i la gent del barri ja no hi podríem venir. I les braves segur que ja no valdrien una merda.

—Tens raó. Deixem-ho així i que sigui el secret més ben guardat de Cornellà.

Vam xocar les gerres perquè la revolució dels pobres comencés amb una atipada de braves i chocos de La Cabaña. I a mitja revolució va arribar la Vane, que s’havia guarnit com per anar al Cabaret Tropicana. Em va estampar dos petons quasi als morros, jo sempre portava kleenex.

Sort en tenia d’ella, aquell cap de pardal. Amb les seves maneres de fer vulgars, la noia tenia la llestesa i el sentit pràctic que donava haver-se de buscar la vida des de ben jove. Ell no, ell no havia fet res tret de mercadejar amb una mica de xocolata o mangar alguna moto. La prova era que, a la que havia volgut apujar el llistó de les seves gestes, l’havien agafat com un pardal. Ni l’ESO, no havia estat capaç de treure’s.

—Has vist que el meu Àxel està més tranqui?

No vaig preguntar-li com ho havia aconseguit per mor que m’ho volgués explicar amb tot detall, tot i que m’ho imaginava. Jo el vaig acabar de tranquil·litzar sense fer-li res, però, només explicant-li el que m’havia dit el seu advocat aquella mateixa tarda. Després dels articles als diaris, els d’Afers Interns havien reobert la investigació i necessitaven arrodonir uns quants detalls de la seva denúncia per prendre mesures disciplinàries.

—Et proposaran un acord.

—Un acord per a què? Jo no em penso tirar enrere. Tot el que vaig explicar és veritat. Són ells els qui volen fer creure que menteixo.

—Els qui porten ara la investigació estan disposats a arribar a la veritat, i crec que hi estan molt a prop. Et proposaran un pacte econòmic, una indemnització. Ells ja sancionaran els culpables.

—Vols dir pasta gansa? —va dir ella.

—Sí.

—Ual·la, tio, seràs ric —li va dir clavant-li les ungles al pit. A ell no ho sé, a mi m’hauria fet mal.

—Tampoc us penseu que serà una gran fortuna. Però si tires endavant la denúncia judicial, no en trauràs més, i vés a saber quan serà.

L’Àxel rumiava. Li fotia que uns polis, que el van estovar com un pop, se’n sortissin amb una sanció disciplinària i ell, que només havia agafat prestat un cotxe per anar a passejar amb la nòvia, hagués d’anar a judici i li poguessin caure dos anys.

—Quanta pasta pot ser?

—No ho sé: vuit, deu, dotze mil. L’advocat intentarà treure’n el màxim possible.

—Joder, és pasta. El puto món és un vàter injust i ple de me, però deu mil nyapos són molta pasta.

I vam brindar amb birres per la bona solució del cas, per les tapes de La Cabaña i per la seva història d’amor. Vam posar-nos les botes endrapant i encara vam xumar un parell de gintònics. Ells van desaparèixer fent ziga-zagues per la vorera del carrer Costa Brava i jo vaig caure dins un taxi, massa begut per proposar-los seguir la festa. Per mantenir-me despert fins a casa no vaig parar de pensar en com s’ho prendria el pobre xaval si el condemnaven. No tenia antecedents, però si li tocava un jutge d’aquells a qui agrada escarmentar aquesta mena de nois perduts…