2

Quan els pares em van preguntar per què volia estudiar periodisme no vaig saber massa bé què respondre’ls. Com tanta gent, d’adolescent havia vist Lou Grant, i no dic que no m’influís, però no em veia gras i calb com l’Ed Asner. El que m’havia impressionat de veres eren les aventures de Tintín, el jove reporter a qui, després de voltar la Seca i la Meca, mai no havia vist asseure’s a redactar, ni patir per haver d’enviar un article urgent, ni preocupat perquè el diari on col·laborava no li pagava de feia mesos. Aquell era el meu model. Llàstima que la vida ens enganya sempre.

O sigui que em vaig llançar a la piscina sense mirar si hi havia aigua, un bon començament per a qui se suposa que ha d’informar-se abans d’escriure una història. Però la veritat era que, un cop sobreviscut a les lògiques cagades de joventut, vaig anar trobant-li el gust a això d’«explicar la vida», que diu el mestre Gay Talese. El que passava era que les col·laboracions estaven molt mal pagades i que això no és Amèrica. O sigui que, quan ja estava a punt d’engegar-ho tot a rodar i tornar al poble a portar la botiga familiar de queviures i oblidar-me de les falòrnies de fer de periodista a Barcelona, vaig rendibilitzar la petita dosi de prestigi que em va aportar un escabrós reportatge sobre dos nois assassinats pels matons d’un mafiós local; em va trucar un assessor del director d’El Dia oferint-me feina, i vaig deixar que el cuquet em tornés a picar; dèbil que sóc. I aquí estava cada matí, amb el diari sota el braç, el got de cafè de màquina i dient un «bon dia» amb la millor de les intencions a les poques persones que hi havia a la redacció cap a les onze.

Sempre he estat matiner, jo. M’agradava veure el sol entrant pels finestrals de l’àmplia sala de redacció, la llum escampant-se per les taules i inundant les safates plenes de paperassa, els manyocs entortolligats de cables dels ordinadors, les pantalles i els teclats. No ho sé, a aquella hora la redacció estava viva, formava part del món. Després, la mortuòria llum dels florescents, les presses de la gent, les converses a mitges i el dringar dels telèfons, li confegien un aire més llòbrec, maquinista, impersonal. A aquella hora del matí, la redacció era casa meva. Sempre he estat un sentimental, potser per això em dedicava amb cos i ànima a un ofici de l’època de la revolució industrial que, en la de la revolució digital, està clarament en vies d’extinció. Només espero que duri una mica més que jo per poder-me jubilar i per no haver d’assistir a tal patètic funeral; però a la velocitat que van les coses dolentes, això no ho tinc tan clar.

El Dia era un diari mesuradament conservador, com tots els que no són d’extrema dreta. Econòmicament liberal al gust de Foment del Treball, la CEOE i «la Caixa», políticament fidel al govern de torn que hi hagués a Madrid, estratègia que l’havia permès sobreviure en les pitjors circumstàncies històriques, catòlic del Sant Pare i la cúria, i compromès amb el medi ambient sempre que no perjudiqués la circulació dels vehicles privats com el de l’editor ni posés límits a la construcció d’urbanitzacions de luxe com les que promovia una de les seves empreses. És a dir, al gust dels qui remenaven les cireres.

De fet, en Rodrigo Saltor, propietari d’El Dia, era un carca amb totes les lletres i en tots els aspectes de la vida, però era conscient que, amb aquesta actitud personal, al segle XXI, ja no es podia anar pel món, i menys essent l’amo d’un dels considerats grans mitjans de comunicació del país. Tres anys enrere, com que devia estar fart de suportar polítics més o menys ineptes o corruptes i sense pedigrí social, banquers de mitja pela i empresaris sorgits del no-res i enriquits a cop de pelotazo, especulació, frau a Hisenda i obres públiques aconseguides amb comissions de sota mà i untant fins els bidells de les administracions, havia decidit posar el seu imperi de paper en mans del seu fill i retirar-se a la seva finca de Vilassar de Dalt. Del seu paradís estant, el vell Saltor veia passar plàcidament uns dies convulsos que ja no eren els seus i anava cada dia a missa de vuit per pregar per les ànimes dels pecadors, en especial els qui escrivíem al seu diari i els qui cuidaven de les seva incalculable fortuna. A la redacció tothom donava per fet que la resta del dia el repartia entre fer trucades al seu fill per donar-li instruccions sobre com tractar periodísticament la fallida de certa empresa, la detenció de tal financer estafador o el nou escàndol sexual al Vaticà (com si allà tothom llegís el seu diari), i uns greens de golf, on, segurament, estava més pendent de conèixer o alenar la darrera conxorxa política, que no pas el ferro més convenient per mantenir-se sota el par. Però cadascú és molt lliure de dedicar el seu temps al que més li plagui, tret de si té el cul llogat, és clar, que llavors no seu quan vol. I això era el que ens passava a la majoria de treballadors d’El Dia.

El que, malgrat tanta informació confidencial com traginava, potser ni s’imaginava don Rodrigo, era que el seu regne ja no era d’aquest món; vull dir, que l’imperi de paper imprès que havia fundat el seu avi a l’època dels grans vapors tèxtils i que ell havia traspassat solemnement al seu fill Borja, llicenciat d’ESADE, amb un màster a Georgetown i un Ferrari 384 al pàrquing, anava de mal borràs per culpa d’una horda de brètols barbamecs que havien convertit Internet en una mena de jungla on les notícies, els secrets d’Estat, la rumorologia, les mentides, les difamacions, el sexe i les sèries de televisió corrien a la velocitat de la llum i de franc. I és clar, davant de tan temptadora oferta, fins i tot els més proclius i venerables lectors d’El Dia s’hi estaven llançant, en especial des que als casals d’avis feien cursos per aprendre a navegar per la xarxa.

No era que el diari no s’hagués modernitzat, ho havia fet molt i bé. El problema era que mantenir la web costava molts calés i en donava molt pocs, i que el diari de paper, que per mor de la crisi i de l’inexorable fet biològic a causa de l’edat de la clientela perdia lectors amb comptagotes i publicitat a cabassos, a penes donava per mantenir el negoci amb uns números que en veure’ls no fessin blasfemar el venerable cristià que el governava de lluny. O sigui que la feina de Borja Saltor al capdavant d’El Dia consistia a transmetre les instruccions editorials del seu pare al director, que mai no el contradeia, maquillar els comptes per evitar que al vell li agafés una embòlia abans d’hora, i rebaixar despeses, que, traduït en llenguatge popular, volia dir acomiadaments selectius de redactors veterans que eren substituïts pels nous esclaus d’aquests temps, becaris de les facultats completament ignorants però capaços de matar per publicar una ratlla al diari, i pintoresquismes com fer el seguiment del Tour de França per la televisió. Això sí, si calia, pel Barça, s’enviaven cada dia dos redactors a l’altra punta de món per veure si en Messi havia fet bé les caquetes aquell matí o encara estava enfitat.

En resum, El Dia mantenia el seu prestigi i la capacitat de generar opinió publica entre la classe política i econòmica del país, però la qualitat de la informació minvava com els anuncis. Això sí, ni a les tertúlies de la ràdio s’atrevien a posar en entredit qualsevol notícia, article o editorial del diari. Els Saltor eren uns dels amos del país i, en tot cas, el seu diari no anava més pel pedregar que el país sencer; d’això ells en deien sintonitzar amb la societat del seu temps. Sí.

Em van contractar a El Dia com a redactor de la secció de Societat, que llavors dirigia en Josep Joaquim; Joaquim era el cognom, no un nom compost com els actors dels serials veneçolans. En JJ, com li deia tothom, era un molt bon periodista: rigorós amb el contrast de la informació, curós en la redacció i temorós amb l’amo del diari. Feia una secció pulcre, insípida i antiquada que tots els diumenges incloïa, com a gran scoop, una carta pastoral de l’arquebisbe. Al primer ERO camuflat, el van prejubilar amb cinquanta-quatre anys i va passar a dirigir la secció l’Hernández, un paio eixut com la moixama a qui tothom deia Hernández a seques, raó per la qual tots vam oblidar per sempre més el seu nom.

L’Hernández no escrivia mai ni una ratlla, almenys que jo li llegís, però tenia una capacitat de treball inesgotable; matí, tarda, nit o cap de setmana, sempre era a la redacció i, el que era més preocupant, també volia que els seus redactors estiguessin per la feina les vint-i-quatre hores del dia. Jo juraria que no tenia ni casa, ni dona ni gos, però un que el coneixia d’una època comuna al Diari de Barcelona em va jurar que fins i tot tenia un fill que estava acabant d’estudiar periodisme. Després d’una enganxada, la primera setmana, per un titular, coses de la feina, saber de l’existència de la seva nissaga em va posar en guàrdia; carn fresca, barata i emparentada amb el cap era un bon argument per ser víctima del pròxim ajustament de plantilla. Però, per sorpresa meva, en lloc de fer-me fora, em va promocionar; això també ho té aquesta feina. Vaig deixar els temes de local i em va fer reporter. Em va llegir el pensament, n’estava fart dels plens municipals, dels passadissos de l’ajuntament i de les assemblees de veïns. És clar que els motius pels quals va pensar en mi eren inquietants.

—Palau, ets l’únic de tota la secció que no té família. Tindràs disponibilitat total per al diari.

El que no em va aclarir era si aquella llibertat total per treballar de sol a sol me la compensarien econòmicament.

—Demostra’m el que ets capaç de fer i en parlarem.

En nou anys fent de reporter, primer per a Societat i poc després per a qualsevol secció que em requerís, havia aconseguit publicar un grapat d’històries que m’havien satisfet i havien agradat a l’hieràtic Hernández, si més no m’havia felicitat diverses vegades, i seguia sense trobar una parella capaç de suportar les meves constants anades i vingudes. Però la compensació econòmica no va arribar fins fa tres anys i mig, quan vaig tenir una oferta per anar a una televisió. Li vaig dir al cap que marxava, vaig començar a recollir la taula i, en una hora, em va cridar don Rodrigo Saltor en persona per raspallar-me amb una poca traça que només tenen els qui mai no necessiten cap favor de ningú. Vaig escoltar la falsa lloança amb un ridícul posat greu, vaig acceptar la proposta de millora del contracte, vaig encaixar la mà fofa que em va oferir, i no li vaig dir que la tele no m’interessava i que mai no havia tingut intenció d’anar-me’n, és clar. Però la palanca va funcionar perquè encara no havien arribat les vaques magres. Si hagués estat ara, el fill Saltor en persona m’hauria obert la porta del diari i, fins i tot, m’hauria ajudat a recollir la taula. Quan a primers d’any ens van retallar el sou un set per cent, cap directiu no es va recordar de les lloances i els cops a l’esquena rememorant la meva qualitat; vaig pringar com tothom.

Però tot i saber que l’ofici de periodista com jo sempre l’havia entès es marcia com una flor, que les històries ben narrades ja no interessaven a ningú i que els diaris de paper tenien més passat que futur, aquesta era, és i serà la meva feina. Ni en sabia fer cap altra ni en volia aprendre una de nova per moderna que fos. I no volia ni imaginar-me fent de cap de premsa d’una empresa i redactant notes plenes de mitges veritats, o jugant a escampar titulars sense contingut pel Twitter, que és com amagar el cap sota l’ala i voler fer creure que la vida és dins d’un iPhone. Coneixia prou la realitat de la injustícia, l’odi i la pobresa com per no pretendre resumir-la en 140 caràcters dins això que en diuen el món digital.

Tots els doctors de la comunicació diuen que els diaris desapareixeran, però de moment ningú no diu què hi haurà després. L’apocalipsi en una piulada? Potser; però mentre la fi del món no arribi, aniré escrivint als diaris.

Per mi, entrar a la redacció al matí, quan el sol inunda el record de totes les històries patides, viscudes i escrites el dia abans i fa neteja de les males estones passades allà dins per la diària tensió en el tancament de l’edició, és carregar-me de nou de raons per seguir fent aquest ofici. Sóc un sentimental, què hi farem.

Aquell matí no vaig ser el primer redactor en arribar. Els de Política tenien debat al Parlament, i mentre un parell devien llustrar els colzes de les jaquetes al bar de l’hemicicle amb l’excusa d’intentar treure alguna cosa a algun diputat despistat, dos més ja eren a la redacció posant en ordre la documentació, les primeres cròniques i, sobretot, esbrinant què deien al Twitter els parlamentaris, especialment aquells que, o mai no badaven boca, motiu pel qual no sé per què els feien diputats, o eren incapaços de mantenir i argumentar a la tribuna d’oradors les banalitats i estupideses el·líptiques que abocaven a la xarxa.

—En Vicenç Colom ja torna a comparar els nacionalistes amb Hitler —anuncià el redactor que, telèfon en mà, anava llegint les piulades dels diputats.

—Dir aquestes barbaritats és menysprear el drama real del nazisme i donar-li estatus d’ideologia vàlida per ser usada com a referent en un parlament democràtic. Jo consideraria aquesta pràctica enaltiment del nazisme i els portaria als tribunals, per molt diputats que siguin —va dir contundent, com un article d’opinió, en Rodri, el sotscap de l’àrea.

—Això demostra la categoria humana dels nostres il·lustres diputats. I a més, aforats com són, porta’ls a la justícia —vaig respondre de lluny.

—Doncs, apa que aquest… Escolteu què diu el fatxa d’en Solano: «Que surti la consellera Martí, només té dos arguments, però convencen més que el discurs del president».

—Aquest el faria fora de l’hemicicle a hòsties per burro i masclista —insistí en Rodri, que intuïa aquell dia no estava d’humor.

—El fotut és que segur que al carrer hi ha molts homes que aplaudeixen aquestes barbaritats perquè pensen igual —hi vaig tornar—. Ja veig que el debat d’avui és d’alçada. No hi ha gent més ben preparada als partits per fer de diputats que aquesta colla de faltats?

—Hi ha garrotades als partits per ser diputat.

Entre piulada i piulada de les senyories, en algun cas s’hauria de dir renill, el redactor anava netejant la safata d’entrada dels correus electrònics de la secció. No hi havia dia que no quedés col·lapsada de notes de premsa, declaracions i contradeclaracions de la mateixa alçada intel·lectual que les dels futbolistes, preguntes i iniciatives parlamentàries, queixes de veïns, i manifestos de plataformes populars. Si històricament la gent s’havia pres els diaris per l’espatlla amiga on plorar totes les desgràcies i denunciar els abusos de poder, per què hi havia qui s’entestava en voler-ne la desaparició? No era el mateix explicar la teva denúncia a algú que s’encarregaria d’investigar-la, que es posaria en contacte amb els suposats responsables i que després l’explicaria de forma intel·ligible, que no pas abocar-la a una pàgina web sense més ni més com el nàufrag que llença una ampolla al mar amb un missatge amb l’esperança que algú la trobi i vagi al seu rescat. O sí?

—Què en faig d’una dotzena de correus amb denúncies de corrupció a uns quants ajuntaments? —preguntà el redactor a en Rodri.

—Algun de gran?

—Què va. Hi ha algun poble que no sé ni on para.

—A mar, no som el Síndic de Greuges, nosaltres. Com que aquestes coses la gent les envia a tots els diaris, ho sento però ara li toca a un altre.

I així va ser com, a poc a poc, una nova jornada es va anar posant en marxa a la redacció d’El Dia. L’Hernández va desembarcar al cap de cinc minuts amb una pila de carpetes i parlant pel mòbil. Aviat van arribar els del suplement de Cultura amb cares de son; les copes de les festes i les estrenes eren un territori molt dur per a un periodista, calia estar molt preparat intel·lectualment per això. Després van entrar dos d’Esports discutint acaloradament com si d’allò en depengués el futur de la humanitat, sobre si al Barça li calia un nou central o seria millor que fitxés un carriler, i darrere d’ells va entrar a la redacció el cap d’Economia, un paio taciturn i despistat que em va preguntar si em recordava de les entrades per anar al Teatre Nacional que, presumptament, li havia promès.

—Nicolau, jo sóc en Pere Palau, nat a la Seu d’Urgell, solter i sense compromís, veí de Barcelona i reporter no adscrit d’aquest diari; no sóc de la secció de Cultura. Et confons.

I dit això li vaig atansar la mà, que ell em va estrènyer amb força i afectuosament.

—No pateixis, tu. Si no pot ser, no pot ser. Entenc que, amb la crisi, les companyies ja no regalin tantes entrades.

I va seguir cap a la seva taula com si res. Aquell dia la prima de risc estava disparada com el sucre d’un diabètic. Si habitualment en Nicolau Todó ja tenia el cap a l’IBEX, no volia ni imaginar-me on el tenia aquell matí. Vaig anotar a la Moleskine de recordar-me de trucar a la cap de premsa del teatre per demanar-li dues entrades.

I vaig anar a la màquina a buscar el segon cafè.