4

Al primer a qui vaig sentir a dir la Pobla del Mal en lloc de la Pobla de Dalt va ser al vell Murgades, un bocamoll tafaner que, per deriva natural, havia acabat fent de corresponsal de mitja dotzena de diaris, ràdios i, fins i tot, d’una televisió, durant els suposadament gloriosos anys de la Transició. De periodista, en Murgades, en tenia tant com jo de boletaire. D’escriure mai no havia passat de l’esquema subjecte-verb-complement, filigrana literària que ja voldrien alguns joves llicenciats, però on de veritat excel·lia era en l’ús de la llengua oral: algú capaç de dir «plurifel·lació» per «proliferació» era digne d’un càrrec a TV3. O sigui que no em vaig sorprendre quan vaig sentir com li canviava el nom a aquell municipi del litoral que, a penes uns anys abans, encara era un idíl·lic llogarret de pagès acolorit amb quatre estiuejants de casa bona.

El que sí que em va sorprendre va ser que l’Hernández em digués, un lleganyós dilluns de juny, que ja podia anar fent la bossa, perquè me n’anava a la Pobla de Dalt per fer-hi una sèrie de reportatges.

—La hipòtesi de treball és ben clara, Palau: de com l’especulació urbanística destrossa un poble i ara la crisi el deixa fet un nyap. Edificis abandonats a mig fer, solars buits, carrers sense urbanitzar… Farem una sèrie de tres reportatges pel cap de setmana. Dimecres ens reunim per Skype i mirem com ho enfoquem, i dijous t’envio un fotògraf.

Home de poques paraules, l’Hernández, però contundents. No em va deixar ni l’opció de dir-li que no en tenia les més putes ganes d’escriure l’enèsima història lacrimògena i miserabilista sobre la crisi. Però quan vaig badar boca ja em tancava la porta de la sala de reunions als nassos. A dins, el dire i els dos sub ja l’esperaven per la reunió del matí. I no era qüestió d’irrompre fent el pena. Encara haurien encarregat el tema a un dels becaris. Cap d’ells no tenia ni idea de res, però, per a l’empresa, aquest era un detall anecdòtic. El que comptava era que els sortien infinitament més barats que jo, que portava quinze anys a la casa. I com que, «amb la que està caient», com ara se sol dir, no m’importaria seguir al diari una quinzena d’anys més, abans de les cinc ja estava distribuint el meu modest aixovar dins l’armari amb olor de naftalina d’una cambra de l’únic hostal de la Pobla de Dalt.

Abans havia trucat al cap de l’oposició municipal, l’únic contacte que tenia per ara. Vam quedar una hora després en una cafeteria que hi havia al costat de la benzinera. «No té pèrdua», em va assegurar amb un to de veu engrescat, suposo, davant la perspectiva de poder posar de volta i mitja l’alcalde davant d’un periodista d’un diari de Barcelona. Potser creia que els reportatges l’ajudarien a guanyar algun dia les eleccions. Si pensava allò era un il·lús.

No em va costar gens de localitzar la benzinera, aquests llocs solen estar molt ben indicats, només faltaria. El que ja em va costar més va ser atorgar el nom de «cafè» al suc negre que sotsobrava dins la tassa.

—És sorprenent que un poble de costa només tingui aquesta fonda de mala mort —vaig etzibar-li al cap de l’oposició quan, per trencar el glaç, tot just haver-nos presentat, em va preguntar on m’hostatjava.

—Perquè els xalets i els apartaments donaven més diners als amos del poble —va respondre’m sense dilació.

Es deia Anselm Carreras. Era un paio alt i molsut, de cara rodona i un somriure franc impropi d’un polític. Parlava amb gran vehemència i movent molt les mans, però en les seves paraules no hi havia ni un insult ni una sola desconsideració cap als seus contraris. Això sí, va estar-se una hora llarga criticant la gestió municipal amb un devessall aclaparador d’arguments, proves i informes tècnics. Només portava quatre anys en política. Ja canviaria.

En resum, el que havia passat a la Pobla de Dalt els darrers anys era el mateix que havia passat a altres llocs: la modificació de normatives urbanístiques per tal de permetre la construcció desaforada en terrenys, sovint d’amics o membres del partit, els convenis i plans parcials de dubtosa legalitat i incompliment imprecís, les sospites generalitzades de maletins i sobres que entraven i sortien del consistori en pagament de favors, i un clima generalitzat de corruptela i clientelisme que s’escampava per tots els estaments de la vila, des de la Guàrdia Urbana a les entitats esportives. L’immens i espantós xalet que s’havia fet l’alcalde era un símbol de tot plegat.

I en plena orgia de depredació del territori i especulació amb el totxo, va arribar la crisi i ho va aturar tot en sec. Fins i tot, l’edifici del nou ajuntament havia quedat a mig fer. El paisatge de grues, urbanitzacions malmeses i obres abandonades contribuïa a fer raonable el nom de la Pobla del Mal. Era com si una plaga bíblica hagués assolat la vila castigant els habitants per la seva luxúria econòmica sense fre.

El problema el tenien ara els paletes, lampistes, fusters i manobres que s’havien quedat sense feina.

Fins les darreres eleccions, l’alcalde Jaume Barba havia governat amb mà de ferro durant setze anys. La seva estratègia política era senzilla: favor, amb favor es paga. No hi havia fill descarrilat o estudiant inútil a qui no hagués donat un lloc de treball a l’ajuntament, ja fos a la brigada de neteja o als serveis tècnics. No hi havia constructor a qui no hagués encarregat una obra, i cap promotora immobiliària va veure els seus projectes tombats. Allò era un constant «visca la pepa». I la gent agraïda sap tornar els favors.

—Per què va perdre la majoria a les darreres eleccions?

—El poble ha canviat. Primer, perquè amb tants aturats ja no pot donar feina a tothom. A l’ajuntament ja hi ha més de cent funcionaris. I després, perquè els qui van portar en Barba al poder, ara ja no en són els amos. Eren els fills de la burgesia benestant que va fer de la Pobla la seva finca d’estiueig. Però un cop van requalificar, vendre’s i urbanitzar les propietats es va haver d’anar cedint el poder a la nova classe emergent de contractistes, paletes, promotors immobiliaris i industrials, fills dels emigrants que havien arribat aquí a finals dels seixanta amb una mà al davant i una altra al darrere. Ara ells són els amos, en part perquè el mateix Barba els ha servit el poder en safata, amb tants tractes de favor.

—I ara aquests han mossegat la mà de qui els va donar de menjar?

—Aquesta gent no ha estat mai de la seva corda política, són més de dretes, i de catalanisme no en volen sentir ni a parlar. Però és que, amb la crisi, tot està aturat. El «visca la pepa» s’ha convertit en un «campi qui pugui». I ara han votat posant les esperances en Tarsicio Tascón, un soci de govern incòmode per a en Barba, però l’únic que s’ha compromès a mantenir-lo en el poder.

—Fins quan i a canvi de què?

—Fins que vulguin. Teòricament, fins al final de la legislatura, a canvi que després es jubili; però aquests paios no són de fiar, i si veuen que els seus negocis continuen anant de mal borràs, no dubtaran a assaltar l’ajuntament i carregar-se en Barba. De moment, en Tascón i els seus altres dos regidors controlen la Guàrdia Urbana, Urbanisme i Obres i Esports.

—Pot acabar essent pitjor el remei que la malaltia, no?

—No si a les properes eleccions ho impedim nosaltres explicant ben bé el que passa i proposant un programa seriós per reformar el poble i crear ocupació.

Definitivament, l’Anselm Carreras era un bon xicot, però políticament era d’una innocència entendridora. Llàstima que jo no hagués anat a la Pobla del Mal a consolar-lo.

* * *

El centre històric de la Pobla de Dalt, on hi havia l’església, l’ajuntament, el mercat i alguna botiga que sobrevivia com podia, on vivia la població de més edat i on encara subsistia miraculosament alguna de les antigues finques d’estiueig que la burgesia industrial enriquida durant la Gran Guerra va aixecar a principis de segle, s’agrupava al vessant sud del turó de Sant Pere, una modesta elevació de 280 metres que formava part de la serralada de la costa, segons que vaig llegir a la Viquipèdia.

Tant a ponent com a llevant del nucli, l’estesa de xalets s’escampava com un llençol des de la pineda del turó cap a la plana i fins gairebé primera línia de mar. Aquesta privilegiada posició estava reservada a una col·lecció d’horrorosos blocs d’apartaments, equipats amb bars, discoteques i cafeteries als baixos. Coronava el conjunt ambiental la cirereta d’un petit port esportiu que s’havia menjat la sorra de la platja.

El nucli i la costa estaven units per una estreta carretera d’un parell de quilòmetres que a l’estiu era una olla de cols i, per contra, fora de temporada era un territori tan erm i salvatge com el desert. A mig camí, com un vaixell fantasma encallat a la sorra amb el velam arriat, el complex d’edificis abandonats a mig construir del que hauria de ser algun dia el nou ajuntament i que, a hores d’ara, era el paradís de la colònia de gats més nombrosa de la costa mediterrània. Ara, de rodamons o ionquis ni un, els segurates d’Essential Security ja s’encarregaven que cap ésser humà hi rondés.

Sense que el conductor en fes el més mínim cas, les escales cromàtiques del saxo de Stan Getz s’enfilaven i es dispersaven per l’interior de l’habitacle d’un Audi 4 negre que, com que era l’únic vehicle que circulava per la carretera de la platja a aquella hora del vespre, els fars de xenó ben bé podrien fer creure a algun ufòleg que es tractava d’un OVNI. Però ni la música ni la soledat del lloc ocupaven el més mínim pensament d’en Tarsicio Tascón. Amb la caixa municipal a zero per la crisi, ara no sabia quina cara posar als qui li havien finançat la campanya de les eleccions. Hi havia sucoses obres públiques pendents d’adjudicar i ja l’apressaven per cobrar el que consideraven seu; però en Barba havia resolt suspendre totes les inversions. Amb tres regidors no en tenia prou per carregar-se l’alcalde. Podia deixar-lo en minoria, però què en trauria de sortir del govern si l’oposició no voldria entrar en el joc?

I després hi havia la Kati, és clar. Només a ell se li acudia embolicar-se amb una meuca com aquella. Li acabaria traient la sang, la tia. És clar que un cos com aquell potser valia uns quants glòbuls rojos.

Conduïa tan absort en els seus pensaments que gairebé ni es va adonar d’uns llums blaus intermitents que, de sobte, van aparèixer de darrere l’edifici municipal fantasma. La clavada de frens va ser de les de deixar-se cent euros de pneumàtic a l’asfalt. De sobte va despertar a la realitat. Va apagar el CD d’una patacada exacta al botó i va abaixar el vidre fumat, disposat a bordar a la cara del poli abans que li digués ni bona nit.

—Què li passa, a vostè, ara? Que no sap qui sóc?

—Bona nit, senyor. Em permet la documentació seva i la del vehicle?

Mala sort. L’agent era un jovenet recent sortit de l’escola de policia que ni devia ser del poble. Segons el que li havien ensenyat, va fer veure que no sentia la provocació d’en Tascón —molts ciutadans responien amb hostilitat verbal i era millor no tenir-ho en compte d’entrada, havia après— i va insistir en la demanda.

—Escolta, tu, xitxarel·lo. Sóc el regidor d’Interior. No t’han ensenyat a l’escola que has de quadrar-te davant d’un superior?

—Bona nit, regidor. Perdoni, però el meu superior és el sergent. Si no em facilita la documentació, hauré d’avisar els Mossos.

A en Tascón l’arrogància li va passar en sec. Els Mossos, ni en pintura. Li va lliurar de mala gana la documentació al poli local i va pensar que l’endemà al matí li exigiria explicacions al sergent. Què s’havien cregut aquests imbècils?

—Perdoni, senyor, però hauria d’aturar el motor i baixar del cotxe.

—Què collons vol, ara? Em sentirà demà, el sergent. Ara mateix fa el favor de donar-me el seu nom i el del seu company.

—Tot seguit, però primer he d’informar-lo que, a més d’excés de velocitat i d’anar sense cinturó, la nostra base de dades ens informa que no disposa de saldo de punts al seu permís de conduir. Ara, si us plau, hauria de bufar aquí. —I li va lliurar un alcoholímetre, mentre, per la ràdio de l’autopatrulla, se sentia una veu que anunciava la imminent arribada al punt on es trobaven d’una patrulla de Mossos.

—Això és el que els ensenyen a l’escola de policia?, a tractar els càrrecs electes com a delinqüents?

I el regidor es va cagar en la mare que va parir el jove agent mentre la sirena dels Mossos irrompia en el silenci de la nit.

* * *

La detenció d’en Tarsicio Tascón per, entre altres raons, conduir begut, es va convertir en el tema del dia al poble. No vaig tenir temps de consultar el Twitter, però no m’hauria estranyat gens que hagués estat un dels més piulats. Fins i tot, el darrer mico, o sigui jo, en tenia puntual informació a primeríssima hora del matí. Era un SMS de l’Anselm Carreras que em va fer saltar del llit en dues direccions: primer cap a la cafeteria més propera i després cap a la caserna de la Policia Local. Va ser un viatge d’anada i tornada; l’agent que em va atendre em va dir que el sergent Justo Rodríguez estava esmorzant. I així era; el vaig trobar bo i uniformat enfrontant-se a un entrepà de pernil. Fetes les presentacions i convidat a seure i a fer un altre cafè, em va dir que ja estava al cas de la meva arribada. El CSID local treballava de valent.

—No puc afegir-hi res de nou, jo, sobre el tema. Anit la patrulla de la Policia Local va posar una denúncia al senyor Tascón per irregularitats en la conducció, que, a causa de la rellevància de les infraccions, ha passat al jutjat de guàrdia —va ser la seva primera resposta, per treure’s les puces de sobre.

—Oh, no vull pas cap nota oficial. Només volia preguntar-li si és normal, al cos que vostè dirigeix, que empaperin els regidors de l’equip de govern.

—Els meus agents tracten igual a tots els ciutadans.

—Doncs, permeti’m que el feliciti per la rectitud moral i la integritat professional dels seus agents. Vostè hauria de ser major dels Mossos.

—Ja ho veu, però sóc aquí, i molt content, per cert.

—Feina segur que no li’n falta.

—Malauradament, a la policia mai no ens en falta, i sempre som massa pocs per fer-la.

—Sort en tenen, ara, d’aquests joves ben preparats, oi?

—No sap prou com em costa de quadrar els horaris del servei.

D’allà no en trauria res, tret d’una bona tassa de cafè. Que el sergent fos tan fidel a l’alcalde, que utilitzés la Guàrdia Urbana contra el mateix regidor d’Interior, plantejava un bon dilema; però aquest no era el meu problema, de moment.

* * *

—No crec que en Barba tingui pebrots d’atacar en Tascón d’una manera tan bèstia. Seria la guerra. Només ens faltaria això, aquí —pregava, més que no pas assegurava, el cap de l’oposició.

—Però si tu no hi tens res a perdre! —li vaig deixar anar.

—Tots hi tenim a perdre. Aquí s’ha viscut de la construcció i d’uns quants estiuejants, i ara ja no hi ha ni una cosa ni l’altra. Què, marxem?

—L’alcalde ostenta el rècord mundial de corrupció i clientelisme, el seu soci de govern és un impresentable aprenent de Corleone, i el cap de la Policia Local, un manefla digne d’una novel·la de Dashiell Hammett. Tal i com està de desgraciat el municipi i en mans de qui està, la desertització potser seria una solució raonable.

—No fotis, tio. Jo he nascut aquí i m’estimo la Pobla.

—Doncs, molt bé, enfonseu-vos-hi tots plegats. Si aquesta és la voluntat col·lectiva (i ho deu ser, perquè, si no, ningú no votaria en Barba ni en Tascón), no hi tinc res a dir ni a fer. En tot cas, deixa’m deu minuts que reculli les meves coses de la fonda. El que no entenc és què hi fas tu, si no hi tens res a pelar.

—Espera les pròximes eleccions.

—Amb el teu permís, m’hi esperaré assegut.

—Per què sou tan cínics els periodistes?

—Perquè les matèries primeres amb què tractem, la condició humana i la dura realitat, no són de gaire bona classe.

D’aquell vailet encara verge políticament tampoc no en trauria res, tret d’algun excés de mala consciència com seguís escoltant les seves proclames sobre la capacitat de redempció de la política. No sé què li vendria l’endemà a l’Hernández quan, amb la seva aspror habitual, m’exigís tota una tesi sobre l’ensulsiada de la democràcia local a causa de la crisi del totxo.

Vaig pensar que el millor era canviar d’estratègia i anar directament al gra; però, com passa sovint, la realitat hi va anar més de pressa.