17

Aquell fill de puta del León va sortir de sobte d’un camí travesser i es va deturar enmig de l’estret carrer de Marià Fortuny. Sort que va poder frenar a temps, si no se l’empassa. Irat, va saltar del cotxe disposat a tenir quatre paraules amb aquell imbècil abans d’empaperar-lo, però en veure que qui baixava del vehicle que li havia barrat el pas era en Pinto, es va quedar mut i no va presagiar res d’agradable.

—Fa dies que vull parlar amb tu i no tens mai ni un moment. Que em defuges, potser? —li va etzibar l’agent amb una mena de somriure sàdic i un mall de ferro a les mans.

—Es pot saber què significa aquest abordatge?

—Perdona, Rodríguez, però jo havia preguntat primer.

—Ja et vaig dir que t’havies d’apartar una temporada d’Essential. L’has feta grossa, matant dues persones, encara no te n’has adonat?

—Des de quan consideres que dos putos negres sense papers són persones. Que t’has fet d’Amnistia Internacional, ara?

—No em vinguis amb sarcasmes. No es pot matar a gent, encara que sigui aquesta púrria, i seguir tan pinxo com si no hagués passat res. Prou que he fet amagant-ho tot. T’estic protegint, Pinto. Què vols, que t’enxampi la poli i passar-te uns quants anys a la trena?

—I una merda, em protegeixes. Saps tan bé com jo que han trobat un dels fiambres, però que no ha estat identificat, i la d’anys que trigaran a fer-ho. El que tu vols és tenir-me fora de joc i que m’enxampin gràcies a una denúncia anònima. I ja saps de quina mena d’anonimats parlo —va dir amb sarcasme.

—Amb aquestes insinuacions m’ofens. Estic procurant per tu. Ets un dels meus homes a la Policia Local, i jo mai no deixo tirada la meva gent de confiança.

—Que m’ho crec. Menteixes més que no pixes. Tu només mires per tu, tio. Mira en Gómez, ja torna a fer vigilància com si res. Ell era allà, també, aquella nit. Està tant en aquesta pomada com jo. Què tens amb mi?

—No tinc res contra teu —va mentir—. M’ha costat un ou desfer-me de la pipa i esborrar pistes. Fins que no estigui tot el camí lliure no podràs tornar a Essential —va tornar a mentir.

—Si et penses que m’empasso aquestes excuses de mal pagador, vas llest. Per què no me n’has dit res? M’estàs tirant la poli al damunt?

—Tu ets boig o què? Com vols que posi els Mossos sobre la teva pista. Seria jugar a la ruleta russa.

—Pitjors traïcions has fet. O em diràs que fer detenir en Tascón per aquell agent jovenet i despatxar-lo després va ser un incident casual?

—Tinc pressa. Què vols?

—Tornar a Essential Security.

—Ara no pot ser, primer s’ha d’aclarir el cel.

—Em fan falta els diners, hi tinc dret.

—Deixa que passin un parell de setmanes i després et reincorporo a les guàrdies. I si et fa falta pasta, te n’avanço.

—No me’n refio de tu, Rodríguez, jugues més brut que una guilla.

—Doncs, no te’n queda una altra.

—O potser això és el que tu et penses. On és l’altre cadàver. No el troben? Jo sóc gat vell, Rodríguez. A mi no em faràs empassar el marró. Pensa-hi.

—No pretenc fer-te cap putada. Només vull resoldre una situació molt difícil que requereix temps. I si et calen diners, ja t’he dit el què.

—Jo també t’he dit el que vull: tornar a la normalitat i aquí no ha passat res. És la millor forma de resoldre el problema; una manera lògica i acceptable per a tothom. Ningú no sospitarà res. Tu sabràs què faig i jo sabré el que fas. Portes dies fent-me la pua i me n’estic afartant. El crèdit se t’acaba, sergent.

—No facis rucades que em puguin perjudicar o te’n penediràs. —Ara el sergent parlava sense autoritat. Se li notava en el to.

—No sé qui dels dos ha d’anar amb més cura de no sortir malparat d’aquesta. —Ara era en Pinto qui portava el timó de la conversa parlant amb les paraules justes—. O et penses que no tinc cap as a la màniga? No sóc tan panoli.

En Justo Rodríguez tampoc no era dels qui creia en la bonhomia de la gent. Pensar malament de tothom i actuar abans que els rivals l’havia mantingut sempre viu i en primera línia de combat, però ara tenia la sensació que aquella estúpida situació es tornava imparable. Tocava moure fitxa. Ni un pas enrere.

—D’acord. La setmana vinent et reincorpores. Aquesta ja tinc els torns fets, els companys malfiarien.

Ho va dir purament per guanyar temps i pensar, mentrestant, en l’estratègia a seguir. Coneixia en Pinto de feia nou anys, ell mateix l’havia fitxat per la policia, i sabia que no s’empassaria aquell canvi sobtat d’actitud així com així, però no podia fer res més. A més, la dona l’esperava. Havia quedat amb ella per anar al Carrefour.

—Ja em diràs quan treballo, doncs. Ens veiem demà al matí a la caserna. Que passis una bona tarda. Ah, té, sergent, això és per a tu.

Un minúscul objecte va volar els escassos cinc metres que separaven els dos homes. El cap de la Urbana el va agafar al vol. En tancar el puny va notar una cosa dura i estellosa, com una fusta. Se’l va posar a la butxaca sense ni mirar-lo.

Fins que no va veure el León desaparèixer marxa enrere pel mateix carreró d’on havia sortit i tombar immediatament per un altre que sortia a l’esquerra, en direcció contrària a la que duia ell, el sergent no es va enfilar de nou al Range Rover. Va ser llavors quan va butxaquejar.

La visió del dit arrencat de soca-rel de la mà, amb ungla i restes de carn mig podrida, com qui arrenca una branca que molesta, el va fer treure tot el que duia a dins fins que la bilis agre li va fer rodar el cap i va haver de respirar fons la marinada humida que pujava del mar. Mentre s’aclaria, va mirar el paisatge un moment. Havia estat tan maco, tot allò…

* * *

No va notar res d’estrany fins que va engegar l’ordinador. A l’escriptori hi havia un arxiu que no recordava ni haver escrit ni haver deixat allà. Es deia «Avís important». Primer va dubtar d’obrir-lo, pensant que es tractava d’un virus, però al cap d’un minut la curiositat va poder més i va fer doble clic. Era un document de text, tampoc no podia ser gaire perillós. A més, li anava dirigit en persona.

Es va quedar petrificat a la butaca. Perplex. Amb la boca seca i el cor disparat, va tornar a llegir la nota. No era el que hi deia; de fet, no deia res que no sabés. Era la provocació, la facilitat i la desimboltura amb què algú havia entrat al seu despatx de nit, engegat l’ordinador, escrit i tornat a sortir bo i tancant la porta. I, a més, li vacil·lava. Li deia que vigilés, que era fràgil, i prou que l’hi demostrava violant la seva intimitat amb aquella tranquil·litat. I escrivia en femení. Qui fos volia deixar-li ben clar que era una dona, que fins i tot una dona podia amb ell.

Allò el va fer pensar en una altra cosa. I si, a més d’escriure-li la nota, li havia robat arxius? Tenia l’ordinador ple de documents, alguns de secrets, els de l’operació del centre comercial, per exemple. Els va buscar. Eren al seu lloc, però qui fos que hagués entrat aquella nit al despatx els podia haver copiat còmodament. Amb quina finalitat? Per fer-los públics i enfonsar-lo políticament, és clar; o per portar-lo als tribunals, també. Però, llavors, la nota què era, veritat o escarni? Va estar una hora llarga donant-hi voltes abans d’agafar el telèfon.

Però al darrer moment va penjar.

* * *

En Justo Rodríguez havia nascut cinquanta anys abans a Hellín. Fill d’un número de la Guàrdia Civil i d’una costurera, la vida austera de la Casa cuartel, la disciplina, la mala llet que hi corria i el Todo por la Patria van modelar la seva manera de ser. Les maneres de fer dures del Cuerpo no només afectaven als guàrdies, també a les seves famílies. En Justo no havia vist mai un detall de tendresa o un petó entre els seus pares. El tracte era fred i distant. I ell mateix havia rebut més d’una fuetada amb el cinturó per qualsevol malifeta infantil.

Va anar poc a escola, i d’amics no en recordava cap. Els constants trasllats a Cadis, Zafra, Aranda del Duero i, per fi, Badalona, no afavorien gaire ni l’educació ni les relacions socials. La Guàrdia Civil vivia en un món a part fet d’ordres, cops de tacó, nits de guàrdia, honor, i la por a dir l’ofici del teu pare. Tot allò el va colpir, sí, però els temps canviaven. Mai no va dubtar que seguiria les passes que la vida li havia anat imprimint a l’ADN; però d’acord amb l’època. Mentre es treia el BUP estudiant de nit, va trobar feina al Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona gràcies a un contacte que tenia el seu pare de l’època dels sindicats. Allà va conèixer un exregidor franquista que li va dir que hi havia una convocatòria de places a la Guàrdia Urbana, i que ell li podia fer de bo. I hi va entrar.

Poc abans, havia conegut la Pepi, la filla d’un lampista de Jaén que havia fet uns bons diners treballant en els apartaments que es construïen a tota velocitat a la costa per acollir les primeres onades de fills dels Planes de Desarrollo, que es podien comprar un apartament de vacances a Calafell o a Premià.

Ell també volia progressar i guanyar-se bé la vida. Va promocionar a caporal i aviat va entrar a l’Oficina Permanent de Coordinació Operativa. Però el que volia era manar, i, poc després de tenir el segon fill, li va arribar la gran oportunitat de la vida. El sogre feia molts anys que coneixia algú a l’ajuntament d’un poble de la costa. De tant en tant quedaven per esmorzar i parlaven dels bons temps, de quan tot allò va començar a créixer i a ser una font de diners. Va ser aquest vell amic qui li va dir que a la Pobla buscaven algú per organitzar i dirigir la Guàrdia Urbana. I cap allà van anar en Justo Rodríguez i família. Feia disset anys d’allò.

A la primera entrevista va captar el que en Barba volia: seguretat, control i informació. Es van caure bé mútuament. En Rodríguez va fer unes primeres actuacions estel·lars amb la detenció d’uns lladres de pisos que portaven de corcoll el poble i foragitant una colla de petits traficants que s’instal·laven a la plaça de Baix, i això va fer que l’ajuntament destinés molts diners a millorar la Policia Local. I com que la població es va adonar de la millora del servei, el nou cap aviat va ser una persona de prestigi.

Però l’ambició del sergent no es va limitar al professional; a l’aire es respirava l’aroma del diner i ell en volia un grapat. Eren temps de vaques grasses. L’ajuntament requalificava finques rústiques com a urbanitzables, es construïen cases i apartaments a tota velocitat, el poble creixia, i uns quants es feien rics. La resta, com que també va començar a guanyar-se bé la vida, va girar el cap i mirar cap a l’altra banda. Tot anava bé per a tothom. Es va construir un pavelló poliesportiu, un parc dedicat a un exalcalde, es van obrir carrers nous d’amples voreres i lluminosos fanals, i a qui allò no li semblava correcte és que no era digne de la Pobla. Ningú no els havia de dir el que havien de fer amb el seu municipi. En Barba guanyava elecció darrere elecció, i el cap de la Urbana n’era la seva mà dreta. I tothom estava content.

Va ser llavors quan en Rodríguez va fer un parell de bons negocis. Un bon dia, l’alcalde li va deixar anar, com qui no ho volia, que aviat farien el nou camp de futbol i una piscina coberta en un sector una mica allunyat, però que allò el revitalitzaria. En Justo es va arriscar a demanar un crèdit i va comprar un parell de finques. Amb el benefici, va tornar els diners, es va fer un xalet i va matricular els fills en una escola de la Bonanova.

Però no dominava prou el tema urbanístic, i ja hi havia massa gent ficant-hi cullerada, gent vinculada al poble de generacions i que s’havien convertit en els amos de la Pobla. Ell no era d’aquells, ell estava a sou d’aquella gent. A ell l’apreciaven perquè els resguardava i protegia els seus interessos; només per això.

I va decidir canviar de negoci abans no li piquessin la cresta per ficar el nas on no el cridaven. Amb un terme municipal tan extens com el de la Pobla mai no hi havia prou policia per vigilar tantes propietats immenses i de gent riquíssima com hi havia. Allà tenia el seu mercat, allò era el que sabia fer i que ningú no li discutiria. I va crear Essential Security Serveis Integrals de Vigilància i Seguretat.

Quan va començar, a penes tenia dues parelles de vigilants que s’havien de moure amb els seus cotxes. La dona li portava l’oficina i les transmissions les feien amb el mòbil. Al cap de poc, la delinqüència va augmentar de sobte a la Pobla i molta gent va requerir els serveis de la companyia. Va ser llavors quan va contractar els seus agents de la Urbana. Fàcil, ràpid, còmode, i tots contents. A més, la seva capacitat de reunir informació sobre el poble i la gent que l’habitava i el governava va augmentar exponencialment. No era un d’ells, però tampoc era el seu gos guardià ja. Sabia molt de tot, i la informació era poder. Els diners del sogre lampista aviat van ser xavalla al costat de les expectatives de creixement que tenia el gendre en aquella terra de promissió familiar.

Però llavors, de cop, va arribar la crisi; sense que ningú no fos capaç de predir-la, l’economia local es va ensorrar en un tres i no res, i els qui havien estat amics, coneguts i abraçats, es van tornar malfiats, sospitosos i traïdors. En aquella jungla de grues com penells sense rumb, estructures rovellades, rengles d’esquelets d’adossats i abandonament, tothom s’havia convertit en enemic de tothom.

A la Pobla tots tenien massa coses a perdre i no poques a amagar.

* * *

Al diari hi havia mal ambient, la gent estava irascible, les bronques entre edició i les seccions eren constants, els fotògrafs es cabrejaven com mai per com els havien escapçat les imatges i les secretàries de redacció escopien els tiquets de taxi; era per la tornada de vacances, vaig suposar. Els humans ens acostumàvem aviat a la indolència, i tornar a la trista rutina quotidiana, per molt que la bona gent hagués pensat alguna vegada que allò del periodisme era un ofici excitant i aventurer, era feixuc, molt feixuc. I més en un moment com aquell, en què ningú no s’atrevia a aixecar-se de la cadira ni per anar a pixar per por a no trobar-la en tornar. L’aire enrarit portava rumors de nous acomiadaments.

—Palau, en quin tema estàs? —vaig sentir bramular l’Hernández.

Temia aquella pregunta. Com li havia d’explicar que tenia entre mans dos immigrants sense papers (en aquell diari se’ls qualificava així per indicació del llibre d’estil), desapareguts i un cadàver que no encaixava? M’engegaria a rodar. Per sort, em va salvar el mòbil.

Era el sotsinspector David Moll, que ara era sergent de la Unitat Territorial d’Investigació de la Regió Policial Metropolitana Nord dels Mossos, però que de petit era en David de cal Trilla de Castellbò. El seu germà gran, en Pep, i jo érem carn i ungla a escola. Després, la vida ens va portar per viaranys diferents. En Pep, com que era l’hereu, va estudiar l’obligatori i es va quedar fent de pagès. El petit, en David, que era un trasto de marca major, va donar tombs per Andorra, Madrid i Saragossa fins que un dia va decidir que volia ser mosso d’esquadra, no per res d’especial, sinó pel sou i la feina fixa. Un dia vaig demanar informació per a un reportatge i l’Àrea de Comunicació em van dir de parlar amb ell. Jo ni el recordava, ell sí, i se’m va presentar de seguida. Quin flaix trobar-lo allà assegut al despatx de la seu central de la policia, al complex Egara, convertit en un senyor sotsinspector de to greu i posat seriós.

Ens vam posar al dia de les vides respectives, vam recordar quatre anècdotes de menuts i, quan l’enyorança del terròs era insuportable, vam intercanviar-nos els telèfons i els correus i vam quedar per anar a menjar cargols un dia. D’allò feia tres anys. De tant en tant quedàvem, i algunes vegades havia anat a sopar a casa seva. La seva companya, la Neus, també era poli. Ell m’ajudava de tant en tant amb alguna informació reservada, i ella maldava sense èxit per buscar-me nòvia.

—Pere, tinc algunes coses sobre el personatge que busques, però no pots fer-ne cap ús, per ara. Efectivament, tal i com sospitaves, és un home negre, d’uns vint-i-tres anys. Pel que es veu, va morir de diversos cops al cap fa un parell de setmanes. Però no s’ha pogut esbrinar res més. No duia cap document i el seu ADN no està registrat enlloc.

—I no hi ha cap forma de saber-ho?

—Si no el reclama ningú, no. Com a màxim, si el jutge que porta el cas hi estigués d’acord i ells ho demanessin a través del seu advocat, es podria intentar que els seus companys de les naus el reconeguessin. Ara, tampoc no és res segur.

—I si ningú no el reconeix?

—Mort sense identificar.

—Hòstia.

—Sí, noi, és dur. I, si us plau, secret absolut.

—No pateixis, David, ja saps com sóc amb això. Ens veiem un dia i m’expliqueu com us han anat les vacances?

—Les hem passades al poble, amb mon germà i la cunyada. Amb les retallades de sou i de pagues i el que ens queda d’hipoteca, no en tenim ni per enllustrar les sabates de l’uniforme. Ara que ens havíem plantejat tenir un fill, ni un hàmster no podem mantenir.

—Feu-vos de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i ocupeu un pis. Quan vinguin els companys a fer-vos fora triomfareu a la tele.

—Menys conya que, tal i com estan els diaris, qualsevol dia t’he d’acollir a l’habitació dels convidats.

—Quan no tingui feina us puc fer de cangur del bebè.

—Això. Et deixo, que em demanen. Una abraçada, Pere.

—Petons per a tu i la Neus.

Llavors vaig entrar al despatx de l’Hernández i li vaig explicar el que vaig poder del tema; sense comprometre en David, és clar. S’ho va pensar una bona estona. Em va insistir que aquests no són temes pels quals el diari tingui una especial sensibilitat, com si jo no ho sabés. Li vaig insistir en buscar un enfocament humanitari; vaig recalcar en el compromís actiu de sectors de l’Església catòlica, i al final em va dir que em posés amb el tema, amb cura i explicant-l’hi tot abans de publicar ni una sola ratlla.

No sabia ni per on començar ni si me’n sortiria, però tal i com estaven les coses a l’ofici, era millor allò que ser carn d’ERO.