TIT MACCI PLAUTE (Sàrsina, 254 aC - 184 aC), fou un comediògraf llatí.

L’erudit Varró li atribueix 21 comèdies. L’argument d’aquestes no és original, sinó que Plaute s’inspira en el ric repertori de la nova comèdia grega.

La trama de les comèdies plautines es pot reduir a un esquema molt simple: l’acció es concentra al voltant de la disputa de diners o bé d’una noia. La disputa es resol a favor d’aquell que ha fet més mèrits per merèixer-la. Els personatges principals pateixen un seguit d’entrebancs per a aconseguir els seus objectius. Els més usuals són els que impedeixen l’amor entre dos joves: per culpa d’un rival (ex. Miles Gloriosus) o pel deler de guanyar diners que té l’amo de la noia (ex. Pseudolus) o perquè les diferents condicions socials dels enamorats impedeixen les seves noces (ex. Cistellaria). Sovint, l’adversitat es resol gràcies a l’agnitio, és a dir, el descobriment del veritable origen de la noia disputada que resulta ser una ciutadana lliure. No és estrany que sigui familiar d’algun dels personatges principals de la comèdia. Queda palès, llavors, que la noia ha estat segrestada per malfactors o pirates i que ha viscut com una esclava (ex. Poenulus). Totes aquestes situacions tòpiques procedeixen majoritàriament de comèdies de Menandre que Plaute combina hàbilment per crear noves obres: aquest procés es coneix com a contaminatio.