MEGADOR.— (Ve de casa seva). Euclió!

EUCLIÓ.— Ai!

MEGADOR.— Escolta’m. Faries millor de posar-te una mica més mudat per a les noces de la teva filla.

EUCLIÓ.— Megador, jo som pobre. Per què hauria de canviar-me d’uniforme i disfressar-me del que no som: de ric. De dol, hauria de vestir-me, de tants espants com acab de passar.

MEGADOR.— Espants, per què?

EUCLIÓ.— Tu, m’ho preguntes? Tu, que m’has omplit de lladres —pobre de mi— tots els racons de casa? Tu, que has ficat a casa meva cinc-cents cuiners, amb sis mans cadascun? I la flautista, grassa com una vaca, cruspint-s’ho tot com si pasturàs al prat!

MEGADOR.— Estalvia paraules i neguits, amic meu. De sopar, n’hi haurà per a tots, a voler. I de vi! El que és avui, vull fer beguda amb tu, Euclió.

EUCLIÓ.— Jo no beuré.

MEGADOR.— Doncs jo manaré dur de casa una olla de vi ranci.

EUCLIÓ.— No, pels déus, que tinc per norma beure aigua.

MEGADOR.— Doncs jo, avui, et deixaré ben xop de vi. Pots estar-ne segur.

EUCLIÓ.— (A part). Ja ho veis. Ara vol atacar-me per aquí. Vol adormir-me amb beguda, per tal de prendre’m l’olla del meu cor. Psst! He cridat massa en dir la paraula beneïda. He dit massa fort això de… Ja m’enteneu.

MEGADOR.— Adéu Euclió, fins ara. Vaig a banyar-me i a mudar-me molt. (Entra a casa seva).

EUCLIÓ.— Pobra olla meva, que n’arribes a tenir, d’enemics. Ara el millor que puc fer, olla meva, estimada, és dur-te al temple de la Bona Sort. Veuràs si t’hi sabré amagar, ben segura. Aniré cap a tu, oh, Bona Sort!, amb la confiança que et tenc posada. (Entra al temple).