ESTROBIL.— Em coneixeu? M’heu vist fa una estona. Som el criat del meu amo, vull dir de Licònides, el pobre al·lot que, el dia que no veu la seva estimada, diu que el cel està ple de niguls, encara que faci un sol que cremi les pedres. Que de nits, com si esperàs veure-la entre les estrelles, camina mirant el firmament, ensopega, cau, es fa un nyanyo, s’alça i continua caminant tot dient: Fèdria! Fèdria! Doncs aquí em teniu. Com que ara li han dit que la donen a Megador en matrimoni, està desesperat. M’ha enviat a observar per tal de saber què passa. Doncs bé, m’asseuré aquí, a espiar què fan a una banda i a l’altra.

EUCLIÓ.— Oh, Bona Sort! No rebis ningú, sigui qui sigui, perquè aquí dins tens el meu or. No tenc por que ningú el trobi. Tan bé l’he amagat! Ah, si qualcú la trobàs, una olla tota plena d’or. Sé que està protegida, a prop de l’altar. Ningú no la trobarà perquè ningú no sap el meu secret. Visca! Ara casaré la filla i aquesta nit, quan tots dormin, la trauré. I després, tota la meva vida acariciant la meva olla estimada. (Entra a casa seva).

ESTROBIL.— Què he sentit? Aquest avar ha amagat una olla aquí dins. Ho sentiu, niguls? Ho sentiu, arbres? Ho sentiu, cels blaus? Aquí dins hi ha una olla plena de monedes d’or. I jo, Estrobil, el criat, l’esclau, entraré a cercar pertot arreu. La trobaré i serà tota per a mi: Esperau, que tot d’una torn. (Entra dins el temple i després d’uns moments surt triomfant amb Volia). Saludau-me som el rei de la terra. Som el més ric dels rics. Oh, dia feliç benaurat! Els reis, als palaus, no són tan rics com jo. L’olla és meva, l’olla tota plena. Sopa de monedes d’or. Aquí dins, hi veig tot el menjar que devoraré, els vestits vermells que he de posar-me. Tot el vi que podré comprar i beure’m. Acotau-vos, pobrissalla del món, que passa Estrobil, el ric. Però fuig corrents abans que el vell torni. No expliqueu res d’això a ningú. Guardeu-me el secret. (Entra a casa de MEGADOR).