EUCLIÓ.— (Traient de casa la seva vella criada). Surt d’aquí et dic! Au, surt! Per Hèrcules, que sortiràs d’aquí, tu vigiles pertot arreu amb els ulls espietes.

ESTÀFILA.— Però per què em pegues, desgraciada de mi?

EUCLIÓ.— Doncs, perquè siguis una desgraciada, i perquè tinguis una mala vellesa, digna de la teva maldat.

ESTÀFILA.— Però per quin motiu m’has tret, ara, de casa?

EUCLIÓ.— Que t’he de donar explicacions, poca pena? Passa cap allà, lluny de la porta! Cap allà, beneita! Mireu-la com camina. Saps què t’espera? Per Hèrcules, si prenc un garrot a la mà, t’he de fer encalçar aquest pas de tortuga!

ESTÀFILA.— (A part). Més m’estimaria ofegar-me al riu que servir a casa teva d’aquesta manera.

EUCLIÓ.— (A part.) Escoltau, com remuga entre dents, la malvada! (A ESTÀFILA). T’he d’esclafar els ulls, perquè no em puguis espiar cada cosa que faig. Fes-te enllà, encara més, encara més… Més…! Ei, atura’t aquí. Per Hèrcules, si et mous d’aquest lloc un pèl, o si et gires a mirar abans que t’ho mani, rebràs mes bastonades que un ase, perquè n’aprenguis! (A part). No sé que s’hagi vist mai una dona més criminal que aquesta vella; em fa molta por que, anant de traïdor, no me’n faci una, o no ensumi on és amagat l’or. Fins al clatell té ulls, la mala pècora! Ara deixau-me anar a veure si l’or és on vaig amagar-lo. Pobre de mi, que me’n dóna, de mals de cap, aquest or. (Entra a casa seva).

ESTÀFILA.— (Sola al carrer). Quina desgràcia li ha caigut al damunt, al meu amo, o quina bogeria. Trista de mi! Deu vegades en un sol dia em treu d’aquesta manera de casa. No dorm de nits. S’està assegut a casa tot el dia. Pobreta de mi! Em mata a cops! No sé què fer!

EUCLIÓ.— (Sortint de casa). Surt de casa amb el cor descarregat, ara que he vist que tot està salvat, (a ESTÀFILA). Au tu, torna a dins ara i guarda l’interior.

ESTÀFILA.— (Sarcàstica). Ben entès! Que guardi l’interior? Potser perquè algú no s’emporti les parets? Perquè el que és aquí, a casa nostra, no hi poden venir a cercar res més els lladres; no hi ha res més que buidor i teranyines.

EUCLIÓ.— Ah, si jo fos cruel! Aqueixes teranyines, vull que me les guardin. Som pobre, ho dic ben alt, m’hi conform. Vés dins; tanca la porta. Jo tot d’una torn. Mira que no deixis entrar a casa cap persona estranya. Perquè ningú no demani foc, vull que l’apaguis. Si veig encès el foc, t’apag a tu tot d’una. Després, l’aigua diràs que s’ha vessat, si qualcú en demana. El ganivet, la destral, la mà de morter, el morter, tot allò que els veïns sempre estan demanant, diràs que han vingut lladres i que se’ls han enduit. Ben clar: a casa meva, quan jo no hi som, no vull que s’hi deixi entrar ningú. I fins i tot això et dic: si la mateixa Bona Sort en persona vingués, no la deixis entrar.

ESTÀFILA.— La Bona Sort, no deis res! Poc es preocupa de tenir entrada, perquè mai no ha posat els peus a casa nostra. I això que té el temple ben a la vora de la nostra porta.

EUCLIÓ.— Calla i vés dins!

ESTÀFILA.— Call i entr.

EUCLIÓ.— Fes el favor de tancar la porta amb pany i clau. Tot d’una seré aquí. (ESTÀFILA entra a la casa). Quina malícia, haver d’anar-me’n de casa, ara! Em fa una malícia! Però jo sé el que em faig. Els sacerdots reparteixen avui entre els pobres una moneda d’argent per barba. Si ho deix córrer i no reclam la meva part, tots, al moment, sospitaran que tenc or a casa. Mai no s’ha vist cap pobre que per una moneda, per petitona que sigui, no faci un viatge a peu. Jo prou que m’esforç per tenir amagat a tothom el meu secret, perquè no ho sàpiguen. Desgraciat de mi! Pareix que s’ho olorin. Tots em saluden, molt més amables que abans. Se m’acosten, m’aturen, encaixen: «Els Déus vos guardin», «Com se troba?». «La seva filla, està boneta?». «Com van les coses…?». Ara, deixau-me anar cap a on anava. I tot d’una, cap a casa, tan de pressa com pugui.