EUCLIÓ.— (Tornant del mercat). Avui, finalment, he volgut fer el cor fort i treure el ventre de penes. He pensat: avui que és el casament de l’al·lota vés al mercat i compra menjar. Vaig a la plaça, pregunt què val el peix: el trob car. Cars el bou, la vedella, la tonyina, el porc: tot car. I vet aquí per què era tot tan car: perquè costava doblers. Surt d’allí enfurismat. Si no s’hi pot comprar res! Ara, que els he deixats ben servits. Una colla de poca vergonyes. I tot tornant cap a casa, he pensat: per què gastar doblers els dies de festa, si després vas curt tot l’any! Ah no! Ni cinc, ni cinc. I he convençut la meva consciència. Torna la meva idea primera. Don la filla en matrimoni sense res. Ella, que surti vestideta de casa i res més. He collit aquestes flors per fer-li una corona senzilleta, modesta. Cremarem aquestes herbes, a la cerimònia, que faran una oloreta molt bona. Amb això quedarem bé. (Adonant-se de la porta oberta i en sentir brogit a l’interior). Però, què veig? Oberta la porta! Quin brogit aquí dins! Desgraciat. No ho veis això, m’estan robant!

VEU DE CONGRIÓ.— (Dins). Estàfila, necessit una olla més gran. Aquesta és petita, no hi cap res. Porta’m una altra olla.

EUCLIÓ.— Pobre de mi. Som mort: em prenen l’or, cerquen l’olla. Ajudau-me. No veis com m’estant robant? Què hi feis, aquí asseguts? Ajudau-me. Vol cap a dins, abans no m’acabin de matar. (Entra precipitadament a casa seva).