LICÒNIDES.— (Sortint de casa del seu oncle). Sense Fèdria, per a mi, un forat serà la llima, les estrelles com mosquits, em picaran una a una.
Qui és aquest home, que aquí, davant de casa, es queixa, gemegant amb llàgrimes grosses com ciurons? Però, si és Euclió! Ara sí que estic ben llest. Això vol dir que FÈDRIA li ha dit que és amb mi que es vol casar.

EUCLIÓ.— Qui enraona per aquí?

LICÒNIDES.— Som jo, un desgraciat.

EUCLIÓ.— Jo sí que ho som, i arruïnat per sempre. (Plora).

LICÒNIDES.— Tu, per què plores? (Es posa a plorar).

EUCLIÓ.— Per què plor, dius? (Plora). I tu, per què plores?

LICÒNIDES.— No tenc prou llàgrimes. Anima’t, home!

EUCLIÓ.— Ei, això mateix, com podria animar-me? Si m’han robat el que més m’estimava del món.

LICÒNIDES.— Ningú no ha pensat a robar-te res. Jo només te la deman. I tan sols la voldré si de bon grat me la dones.

EUCLIÓ.— Donar-te què, boig? Si ja no la tenc.

LICÒNIDES.— Què dius vellot? On és Fèdria?

EUCLIÓ.— Què t’emboliques, parlant ara de Fèdria?

LICÒNIDES.— No pari d’altra cosa, de Fèdria, de la teva filla. És ella qui et deman. Ella és el que vull.

EUCLIÓ.— Món de folls! Deixau-me gemegar tranquil. No vull saber res del món. No t’he sentit. Jo tan sols plor per la meva olla.

LICÒNIDES.— Una olla? Que tens gana? Potser sí, que fas mal color. Vols que et dugui menjar de casa?

EUCLIÓ.— Dius beneitures per a dissimular, tu has estat el lladre. La meva olla plena de monedes d’or, torna-me-la!

LICÒNIDES.— Tu, amo d’un tresor?

EUCLIÓ.— Has entrat al temple i me l’has robada. On la tens, ara?

LICÒNIDES.— Euclió, no em diguis lladre. Tu saps qui som? Em coneixes? Som Licònides, nebot de Megador.

EUCLIÓ.— I l’olla, en bona fe, no saps qui l’ha presa?

LICÒNIDES.— Et jur per les estrelles que no sé res d’aquesta olla. Però si per això plores, t’he d’ajudar a trobar el lladre i les monedes.

EUCLIÓ.— Puc fiar-me? Pot ser veritat que en la meva desgràcia trobi un amic, una mà per a ajudar-me?

LICÒNIDES.— Compta-hi. Però escolta’m abans.

EUCLIÓ.— (A part). Ja hi som! Posa condicions. Aprèn a no fiar-te mai, Euclió.

LICÒNIDES.— Si et trob el lladre i aconseguesc fer-li tornar l’olla sencera, amb totes les monedes, una a una, em deixaràs casar amb Fèdria?

EUCLIÓ.— Què dius, ximple? Si avui mateix s’ha de casar amb Megador! Si tot està a punt! El banquet de noces enllestit i la cerimònia preparada.

LICÒNIDES.— No et preocupis, parlaré amb l’oncle. Seré jo, qui em casaré amb Fèdria. Vols la meva ajuda per trobar l’olla, sí o no? Digues!

EUCLIÓ.— No puc triar. Tot el que vulguis. Au, fill, tu ets jove, corre pels carrers cercant el lladre.
El trobes, li prens l’olla, me la duus i després et cases. De pressa. Vés, salva’m o em mor. (Entra abatut a casa seva).