LICÒNIDES.— (Tot sol). Ara tot és a les meves mans. He de prendre el timó i he de dur tots aquests fets cap a bon port si vull sortir-me amb la meva. Però, on és el meu criat Estrobil? Necessit que ell m’ajudi a trobar el lladre.

ESTROBIL.— (Surt content de casa de MEGADOR). Vull cantar i ballar. Cridaria pels carrers tan alegre estic! Oé! Qui és més ric que jo?

LICÒNIDES.— (A part). Teniu. M’ha semblat sentir per aquí la veu d’algú i que enraonava.

ESTROBIL.— (A part). Ep! No és el meu amo, aquest que mir?

LICÒNIDES.— No és el meu esclau, aquest que veig?

ESTROBIL.— Ell en persona.

LICÒNIDES.— No en conec d’altre.

ESTROBIL.— L’aniré a trobar.

LICÒNIDES.— Ep tu, com van les coses? Per què no hi eres, on t’he manat ser? Què has espiat? Què has vist? Què has fet?

ESTROBIL.— (A part). Massa preguntes i tan sols una cosa a respondre. Li explic, o no, que he trobat el tresor? Vosaltres què faríeu? Li no diré i, en saber-me ric, em deixarà ser lliure. (A LICÒNIDES). Ei, amo! He trobat…

LICÒNIDES.— Què has trobat?

ESTROBIL.— No és un ca, ni un bou, ni una vaca. Endevina què és?

LICÒNIDES.— Ja tornes a fer el ruc. Parla seriosament, o et deix plantat enmig del carrer. (Fa com aquell qui se’n va, enutjat).

ESTROBIL.— Amo, espera’t! T’ho explicaré. Escolta.

LICÒNIDES.— Venga doncs, parla.

ESTROBIL.— Avui he trobat, amo, un tresor d’allò més gran.

LICÒNIDES.— Però, on?

ESTROBIL.— Una olla, et dic, de quatre lliures, carregada d’or.

LICÒNIDES.— Què em dius?

ESTROBIL.— L’he robada a Euclió, el vell d’aquí.

LICÒNIDES.— Però, on és?

ESTROBIL.— Amagada en una caixa, davall d’un llit, a casa. Ara voldria que em donassis la llibertat.

LICÒNIDES.— La llibertat?

ESTROBIL.— Sí, perquè com que ara jo som ric, no voldria continuar essent esclau.

LICÒNIDES.— Que et doni la llibertat, cuc oiós! Lladre! Pispa!

ESTROBIL.— Prou, amo, prou. Que ja veig com t’ho prendries si això que t’he dit fos de veres. T’he volgut fer una gracieta.

LICÒNIDES.— No hi valen històries! Au, venga l’or!

ESTROBIL.— Que jo et torni l’or?

LICÒNIDES.— Venga et dic, per tornar-lo al seu amo!

ESTROBIL.— Or? D’on vols que el tregui?

LICÒNIDES.— El que ara mateix deies que tenies amagat en una caixa sota el llit.

ESTROBIL.— Amo meu, tu ja em coneixes, som juganer, jo. No era veritat. Paraula! No ho creus?

LICÒNIDES.— No. Torna’m els doblers i l’olla.

ESTROBIL.— Però, amo!

LICÒNIDES.— No valen peròs. Venga.

ESTROBIL.— Ni que em matassis.

LICÒNIDES.— (A part). Podria, a mastegots, fer-li dir-me on el té amagat. Podria, a cops de bastó, fer-li tornar. Però m’ho jug tot a caixa o faixa. (A ESTROBIL). Estrobil, sempre t’he estimat, no podria trencar-te l’espinada a garrotades. Digue’m què tries: ser lliure o bé l’or. Si em tornes l’olla, et perdonaré el robatori i et donaré la llibertat. Si tries l’or, et ben promet que en gaudiràs gaire. Pensa-t’hi bé. I tria ràpid.

ESTROBIL.— (A part). Pobre i lliure o ric i estovat. Ric i estovat o pobre i lliure. Què triaríeu? La llibertat és alegre i la pobresa trista. Però he triat. Ja m’espavilaré. (Alt). Amo, te la torn. Vaig a casa i te la duc. Tu guanyes!

LICÒNIDES.— I tu també: Seràs lliure. Vés ràpid. I de passada crida l’oncle i la meva mare. Els vull parlar. Vigila de fer-me una mala passada. T’estic esperant.

ESTROBIL.— Qui podria escapar-se? Ara torn. (Entra a casa).