EUCLIÓ.— (Apropant-se a la porta de casa seva, crida cap a dins). On ets tu, que ja has anat xerrant a tots els veïns que jo havia de donar doblers a qui es casàs amb la meva filla? Ei, Estàfila, que et crid! No ho sents? (ESTÀFILA surt a la porta). Fes via a rabeja ben bé, aquí, els plats. He promès la filla: avui la don en casament a MEGADOR, d’aquí al costat.

ESTÀFILA.— Ah déus! Ah déus! Ah déus! Però això no és possible. Cau massa de cop.

EUCLIÓ.— Calla i vés. Fes que tot estigui a punt quan torni del fòrum. I tanca bé la casa. Tot d’una seré aquí. (Se’n va).

ESTÀFILA.— Què puc fer? Malaurada! Ara si que estarem ben posades, jo i la filla de l’amo. Pobra Fèdria, tan enamorada que està del jove Licònides. Tant com s’estimen els dos joves, pobreta. Tant com s’estimen els dos colomets. Com dues papallones. Ai, ai. Jo ploraria, Fèdria! Fèdria! Ton pare et vol casar amb el vell Megador. (Entra plorant a casa d’Euclió).