EUCLIÓ.— (Surt esverat de casa seva). El cor, el cor, ho sentiu? M’ha fet un bot. Estava jo a casa tranquil…! Bé, de tranquil, d’ença que tenc l’or, mai més no n’he estat. Però estava assossegat. I de sobte: he sentit cantar el corb. Guait per la finestra i veig passar volant l’ocellot negre. Malastrugança, m’he dit, i el cor m’ha començat a ballar i a fer bots a la caixa del pit. Això vol dir que m’espera una desgràcia. Corr cap al temple. Tenc por. Què faig que no corr?

FÈDRIA.— (Sortint a la porta). Pare, pare he de parlar-te.

EUCLIÓ.— Ara tu? No vull sentir-te. Fuig. Fuig. Passa cap a dins.

FÈDRIA.— Què pot haver-hi de més urgent, que sentir el que t’ha de dir la teva filla digues, oh pare?

EUCLIÓ.— T’he dit que passis cap a dins. Au, cuita!

FÈDRIA.— A no, el que vull dir-te, t’ho dic:
Pare meu, jo no seré mai l’esposa d’un vell home.
Jo no vull res per doblers ni per monedes rodones.
Jo tan sols estimaré aquell qui em faci corones de flors boscanes o que em canti cançons gracioses.

EUCLIÓ.— Per què no tenc cap bastó? Per què no duc cap garrot? No t’he dit que passis a dins? Doncs passa i tanca la porta.

FÈDRIA.— Ai pobreta. T’obeesc! (Entra i tanca la porta).

EUCLIÓ.— Ara cap al temple. Ensum els lladres! (Entra al temple).