LICÒNIDES.— (Tot sol). Si puc convèncer l’oncle, estic salvat. Què li diria? Com podria parlar-li per entendrir-li el cor? Oh, déus ajudau-me! Vegeu, ja són aquí.

EUNÒMIA.— Fill meu, érem a casa preparant-nos per al banquet i ens has fet cridar aquí fora. Què vols?

MEGADOR.— Estic tan content, avui, que tot, tot el que demanis, t’ho he de donar. Parla.

LICÒNIDES.— Oncle, com si fossis el meu pare et pari. Mare, necessit que m’ajudis. Escoltau-me. Estic enamorat.

EUNÒMIA.— Oh, que bonic!

MEGADOR.— Avui, més que mai, et comprenc i vull ajudar-te.

LICÒNIDES.— Estim una noia que és com un pom de flors. És dolça i estimada com un raig de sol.

EUNÒMIA.— Vegeu-lo, el meu fill. Ja és un home, enamorat i tendre.

MEGADOR.— Nebot. Nebot, si jo pogués dir coses tan polides com tu! Si jo fos jove!

LICÒNIDES.— Ells m’estima. Però plora a la finestra. Si m’hi pogués casar…

EUNÒMIA.— Per què plora, la pobreta, si tot és bonic?

MEGADOR.— I tant, que podràs casar-t’hi. Jo t’ajudaré.

LICÒNIDES.— Plora, perquè el seu pare l’ha promès en matrimoni amb un home vell. No m’hi puc casar, perquè no sé com fer-m’ho.

EUNÒMIA.— Per a un cor enamorat, no hi ha res difícil.

MEGADOR.— Parla i convenç el vell. Li dius que són els joves que comencen la vida, els qui tenen dret a estimar-se, a omplir una casa nova de cançons, de rialles i de fills. Explica-li-ho ben bé i ell t’escoltarà, si no té una pedra al pit en lloc del cor. Digue-li: Tu ja has viscut, deixa viure els joves.

LICÒNIDES.— Oncle meu, voldria dir-li-ho però no puc.

EUNÒMIA.— Per què, fill meu?

LICÒNIDES.— Perquè no el vull fer patir.

MEGADOR.— Vols que li parli jo?

LICÒNIDES.— No oncle, perquè caldria que t’ho diguessis a tu mateix. Escolta bé, és Fèdria qui estim.

EUNÒMIA.— Fèdria, la filla d’Euclió?

LICÒNIDES.— Sí, mare.

MEGADOR.— El cor ja m’ho deia. Ja tenia por aquest matí, en posar-me a festejar. La meva edat no és per aquests tràngols. No és l’arbre vell, aquell que dóna branques noves. És l’arbre que puja, aquell que el vent gronxa, el que dóna flors i fruits tendres. Casa-t’hi fill. Crida Fèdria, digues-li que ja vos podeu casar. Jo estic massa cansat per a començar un viatge llarg. Ara, comença el vostre.

EUNÒMIA.— Gràcies, germà!

LICÒNIDES.— Visca! Estic content. Gràcies, oncle. Mare estimada! Ei, Estrobil, que t’esper!