EUCLIÓ.— (A part). Un fracàs! Ja em deia el cor, en sortir, que hi anava per a res. Per això hi anava de mala gana. No hi ha vingut ningú, ni sacerdots, ni monedes. De pobres, tants com en vulgueu. Però diners, ni un. Ara no veig el moment de tornar a casa. Perquè si som aquí, el meu cap és a casa.

MEGADOR.— Salut i sort que tinguis sempre, Euclió!

EUCLIÓ.— Que els déus et guardin.

MEGADOR.— Tu, què? Vas bé i tal com tu vols?

EUCLIÓ.— (A part) No és perquè sí que un ric adreça paraules amables a un pobre. Aquest home ha sentit dir que tenc l’or i per això em saluda tan amable.

MEGADOR.— Digues, et trobes bé?

EUCLIÓ.— Pobre de mi, no gaire bé… de diners.

MEGADOR.— Si tens tranquil·litat, ja tens prou per a viure bé.

EUCLIÓ.— (A part). És clar. La vella li ha dit alguna cosa de l’or, prou que es veu. Quan sigui a casa, li tall la llengua. Aquella bruixa.

MEGADOR.— Què t’enraones, tot sol?

EUCLIÓ.— Em queix de la meva pobresa. Tinc una filla, i com que som pobres, sense doblers no la voldrà ningú.

MEGADOR.— No ho diguis, això. Estigues tranquil, Euclió. Jo t’ajudaré: Si necessites alguna cosa, només ho has de demanar.

EUCLIÓ.— (A part). Ara ofereix, guaitau bé. Després vindrà el demanar. Aquest home té ganes de fotre’s el meu or. No em fa gens de bona espina. Amb una mà m’ensenya el pa, però a l’altra hi té la pedra. Un home ric afalagant un pobre. On posen la mà, hi posen maldecaps. Els conec, jo; aquests pops quan han tocat una cosa, no la deixen anar.

MEGADOR.— Escolta’m una estoneta. Vull parlar-te del nostre bé comú, tant del meu com del teu, en poques paraules enllestirem.

EUCLIÓ.— (A part). Ai, malaurat de mi! L’or allí dins, i jo aquí. Tinc por. Me l’han robat. N’estic segur. Ara aquest, com si ho ves, vol arreglar-ho. Però l’or ha volat. Deixau-me anar cap a casa, a veure. (Fuig corrents cap a casa seva).

MEGADOR.— On vas?

EUCLIÓ.— Tot seguit torn; he de veure una cosa casa. (Entra a casa).

MEGADOR.— (Tot sol). Estic segur que es pensarà que em ric d’ell quan li demani la filla, són mal pensats, els pobres. La pobresa els fa desconfiats, primmirats.

EUCLIÓ.— (Sortint de la casa). Visca! La cosa és salvada. Salvat és allò que no s’ha perdut. Quin tip de patir! Abans d’entrar, era el mateix que mort. (A MEGADOR). Torna tu, Megador; si res vols de mi…

MEGADOR.— Mercè que em fas! Et preg que responguis a les meves preguntes!

EUCLIÓ.— Parla.

MEGADOR.— Digue’m. Què penses de la meva família?

EUCLIÓ.— Bona.

MEGADOR.— I de la meva conducta?

EUCLIÓ.— Ni dolenta, ni vergonyosa.

MEGADOR.— Saps l’edat que tenc?

EUCLIÓ.— Sé que és tan crescuda com el teu capital.

MEGADOR.— Per la meva part sempre t’he considerat un ciutadà sense cap mena de tara. Sempre t’he valorat en el que vals.

EUCLIÓ.— (A part). Si creu que valc, és que ensuma l’or. (A MEGADOR). I ara, què vols?

MEGADOR.— Ara que sé què penses de mi i que tu saps què pens de tu: gos demanar-te el que vull. Et deman la teva filla per muller. Promet que me la donaràs!

EUCLIÓ.— No està bé, riure’s d’un pobre que no t’ha fet cap mal, ni a tu ni als teus!

MEGADOR.— Però jo no he vingut a riure’m de tu, ni vull fer-ho perquè et consider digne.

EUCLIÓ.— Doncs, per què em demanes la filla?

MEGADOR.— Perquè gràcies a mi tu vagis millor, i jo vagi millor gràcies a tu i als teus.

EUCLIÓ.— Tu ets un home ric, jo en canvi un home pobre, pobríssim. Pot mesclar-se mai l’aigua amb l’oli, digues? No, surarà sempre l’oli per damunt l’aigua.

MEGADOR.— Com més a la vora et fermes amb les bones persones, millor. Accepta aquesta proposta.

EUCLIÓ.— Però jo no tinc cap dot per a donar-li!

MEGADOR.— Es igual. No li’n donis. Si és bona al·lota i amb bones maneres, jo ja en tinc prou.

EUCLIÓ.— T’ho dic perquè si de cas et pensaves que he trobat tresors…

MEGADOR.— Tresors no se’n troben, no cal que m’ho expliquis. Promet-me-la.

EUCLIÓ.— Sigui! (Sent cops de càvec dins). Ai, ai, ai, ai… Es que som home mort!

MEGADOR.— Què et passa?

EUCLIÓ.— (Sense escoltar MEGADOR). Què ha sonat, com un ferro, fa un moment? (Fuig cap a la casa).

MEGADOR.— Aquí a casa he fet cavar el jardí. (S’adona de la desaparició d’EUCLIÓ). Però, on s’ha ficat aquest home? Però si no hem concretat res. Em dóna la filla, o no? Em cas, sí o no? són així, aquesta gent, els pobres. Si un ric s’acosta a un pobre, el pobre en lloc d’agrair-ho, desconfia, malpensa. Potser perquè sempre han rebut bastonades. La por ho esguerra tot. Ara, doncs, això s’ha acabat. No em cas, perquè el meu sogre no ho ha volgut.

EUCLIÓ.— (Torna i entra escridassant ESTÀFILA). La llengua, ho sents? La llengua t’he de fer arrencar! Bruixa!

MEGADOR.— Euclió! Ja veig que no em prens seriosament, que te’m rifes. Ja som massa gran per rebre un ruixat com un passarell. No m’ho meresc.

EUCLIÓ.— Què dius ara, Megador? Per què t’enfades?

MEGADOR.— Doncs bé, i què? Em promets la teva filla?

EUCLIÓ.— Amb la condició de rebre-la sense ni un cèntim, sí.

MEGADOR.— Me la promets, doncs?

EUCLIÓ.— Te la promet.

MEGADOR.— Gràcies als déus!

EUCLIÓ.— Recorda que la filla i res més. La noia va sola.

MEGADOR.— No ho oblid.

EUCLIÓ.— És que jo ja sé com embolicau les coses, vosaltres, els rics: «Que si jo vaig dir», «Que si tu vares dir». Un pacte és un pacte.

MEGADOR.— Cap qüestió no tindré amb tu. Podem, doncs, celebrar la boda avui?

EUCLIÓ.— I tant. Visca! Avui! Avui!

MEGADOR.— Vaig, doncs, a preparar-ho tot. Vols qualque cosa d’especial?

EUCLIÓ.— Això, que continuïs bé.

MEGADOR.— (Crida el seu esclau). Au, Pitòdic, fes via a seguir-me cap al mercat. Venga. (Se’n van).

EUCLIÓ.— (Tot sol). Se n’ha anat. Aquest és el poder de l’or. Estic segur que aquest home ja ha sentit dir que tenc un tresor a casa. El vol per a ell, per això té tant d’interès en aquest casament.