EUCLIÓ.— (Des de dins del temple). Ai, ai, ai. Ui, ui, ui. (Surt). Estic perdut, mort, assassinat! On correré? On no correré? Agafau-lo! Agafau-lo! Però, agafar qui? I qui l’agafarà? No sé ni veig res, vaig com cec; i ben cert: cap a on vaig, on som, o qui som. No entenc res. (Al públic:). Per favor, vosaltres, vos preg, ajudau-me, posau-vos de la meva banda. Digueu-me qui me l’ha presa! (A algú del públic). Què hi dius, tu? Fas cara de bon al·lot. Et creuré, si m’ho expliques. Què ha passat? Per què reis? Vos conec a tots, jo. Tots feis cara de bons al·lots, però a les butxaques, què hi teniu? Davall de la cadira, què hi teniu amagat? Vols dir que cap d’aquests no la té? No ho saps? Ja vos espavilaré, ja! Ai pobre de mi, pobre de mi. Què dius, tu, que s’ha perdut? Jo sí que estic ben perdut, que la guardava com si fos un nin al bressol. Ara altres fent festes, gresca i disbauxes a la meva esquena, per a la meva desgràcia. Això. Això mateix, reis ara. No sé si ho sabré resistir…