51

Grenouille caminava de nit. Com al principi del seu viatge, marrava les ciutats, defugia els camins, es posava a dormir a l’alba, es llevava al vespre i seguia fent via. Devorava el que trobava pel camí: herbes, bolets, flors, ocells morts, cucs. Creuà la Provença, creuà el Rin al sud d’Orange en una barca robada, seguí el curs de l’Ardèche endinsant-se en les Cévennes i després l’Allier cap al nord.

A l’Alvèrnia s’atansà al Plomb du Cantal. El veié alçar-se a l’oest, magnífic i gris argentat sota la llum de la lluna, i olorà el vent fred que bufava d’allí. Però no desitjà enfilar-s’hi. Ja no anhelava viure en una cova. Aquesta experiència ja l’havia tinguda i s’havia palesat que era inviable. Així com l’altra experiència, la de la vida entre els homes. Ambdues eren ofegoses. No volia viure més de cap manera. Volia arribar fins a París i morir. Això era el que volia.

De tant en tant es ficava la mà a la butxaca i la tancava entorn del petit flascó de vidre que contenia el seu perfum. L’ampolleta estava gairebé plena del tot. Per a la seva entrada en escena a Grasse només li havia calgut una gota. Amb la resta n’hi hauria prou per a encisar el món sencer. Si volia podia fer que a París l’aclamessin no deu mil sinó cent mil persones; o anar a passejar a Versalles perquè el Rei li besés els peus; o escriure una carta perfumada al Papa i revelar-se com el nou Messies; o fer-se consagrar a Notre-Dame, davant reis i emperadors, com a Emperador Suprem o fins i tot com a Déu en la Terra… si encara podia consagrar-se algú com a Déu…

Si volia podia fer tot això. Posseïa el poder per a fer-ho. El sostenia en la seva mà. Un poder que era més fort que no pas el poder dels diners o el poder del terror o el poder de la mort: el poder invencible d’inspirar amor als homes. Només hi havia una cosa que aquest poder no podia fer: que ell s’olorés a si mateix. I, tot i que gràcies al seu perfum pogués aparèixer com un Déu davant del món… si ell mateix no podia olorar-se i, per tant, mai no podria saber qui era, aleshores se’n fotia, del món, de si mateix i del seu perfum.

La mà que havia tocat el flascó flairava delicadament, i quan se la posà sota el nas i ensumà, se sentí melangiós i, per alguns segons, s’oblidà de caminar, restà immòbil, i olorà. Ningú no sap com n’és, de bo, en realitat aquest perfum, pensà. Ningú no sap com n’està, de ben fet. Els altres només es troben sota els seus efectes, sí, però ni tan sols saben que és un perfum el que els fa efecte i els encisa. L’únic que sempre ha reconegut la seva veritable bellesa sóc jo, perquè l’he fet jo mateix. I alhora sóc l’únic a qui no pot encisar. Sóc l’únic per a qui no té cap sentit.

I una altra vegada, estant ja a Borgonya, pensà: «Quan era rera la muralla, al costat del jardí on jugava la noia pèl-roja, i la seva flaire m’arribà… o més aviat la promesa de la seva flaire, perquè la seva flaire futura encara no existia potser el que vaig sentir aleshores fou semblant al que sentiren els homes a la Place du Cours, quan vaig inundar-los amb el meu perfum…». Però després rebutjà aquest pensament: «No, era una altra cosa, perquè jo sabia que cobejava la flaire, no la noia. Però els homes creien que em cobejaven a mi i el que realment cobejaven encara és un misteri per a ells».

Aleshores ja no pensà més, ja que pensar no era pas el seu fort, i a més a més ja era a l’Orleanesat.

Creuà el Loira a Sully. L’endemà ja tenia la flaire de París al nas. El 25 de juny del 1767, a les sis del matí, entrà a la ciutat per la Rue Saint-Jacques.

Feia un dia xafogós, el més xafogós d’aquell any. Les innombrables flaires i fetors semblaven brollar de grans de pus rebentats. No feia vent. Les verdures de les parades del mercat es marciren abans de migdia. La carn i el peix es van podrir. Als carrerons l’aire estava empudegat. Fins i tot el riu semblava que ja no corregués, només pudia, immòbil. Era com el dia del naixement de Grenouille.

Creuà el Pont Neuf fins a la riba dreta i s’encaminà a Les Halles i al Cimetière des Innocents. S’assegué a les arcades dels sepulcres que hi havia tot al llarg de la Rue aux Fers. El terreny del cementiri s’estenia davant seu com un camp de batalla bombardejat, ple d’arrugues i de solcs, travessat de tombes, reblert de cranis i d’ossos, sense arbres, mates o herbes, un abocador de la mort.

No es veia cap ésser viu. La fetor de cadàvers era tan forta que fins i tot els enterramorts s’havien eclipsat. Tornaren a la posta del sol, per cavar tombes a la llum de la llàntia fins ben entrada la nit, per als morts de l’endemà.

A mitjanit —els enterramorts ja se n’havien anat— l’indret es revifà amb tot tipus de gentussa, lladres, assassins, apunyaladors, putes, desertors i joves aventurers. Encengueren un petit foc per cuinar i dissimular la ferum.

Quan Grenouille sortí de les arcades i es barrejà entre aquells homes, de primer no hi pararen esment. Pogué atansar-se al foc sense ésser molestat, com si fos un d’ells. Això els refermà després en l’opinió que devia tractar-se d’un esperit o d’un àngel o de qualsevol cosa sobrenatural. Perquè normalment reaccionaven molt sensiblement a la proximitat d’un estrany.

L’homenet de la levita blava, emperò, havia aparegut de sobte, com sorgit de la terra, i duia una ampolleta a la mà, que destapà. Això era el primer que tots podien recordar: que hi havia un home que destapà una ampolleta. I aleshores s’havia ruixat amb el contingut d’aquella ampolleta i tot d’una s’havia encès de bellesa com un foc resplendent.

Per un instant retrocediren de veneració i simple astorament, però en el mateix moment sentiren que retrocedien més aviat per prendre embranzida, que la veneració es convertia en desig i l’astorament, en entusiasme. Se sentiren atrets per aquell àngel humà del qual brollava un remolí furiós, un reflux subjugador contra el que ningú no podia resistir-se, sobretot perquè ningú no hauria volgut fer-ho, ja que el reflux soscavava la voluntat mateixa, i l’arrossegava en la seva direcció: cap a ell.

Havien fet un cercle al seu voltant, unes vint o trenta persones, i cada cop el cercle s’estrenyia més. Aviat el cercle no els abastà tots, i començaren a empènyer, empentejar i clavar cops de colze, perquè tots volien estar més a prop del centre.

I al capdavall, tot d’una, desaparegué en ells la darrera inhibició i el cercle es trencà. Es precipitaren sobre l’àngel, caigueren damunt seu, el llançaren a terra. Tots volien tocar-lo, tots volien tenir alguna cosa seva, una ploma, una ala, una guspira del seu foc meravellós. Li estriparen els vestits, li arrencaren els cabells i la pell del cos, l’esplomissaren, clavaren les ungles i les dents a la seva carn, caigueren damunt d’ell com si fossin hienes.

Però el cos humà és resistent i no es deixa trossejar amb tanta facilitat; fins i tot els cavalls s’hi han d’esforçar. Per això aviat llambrejaren els punyals, es clavaren i esventraren el cos, i les destrals i els ganivets queien, brunzint, sobre les articulacions, i feien cruixir els ossos. En molt poca estona l’àngel estigué trinxat en trenta bocins, i cadascun dels membres de la xurma n’engrapà àvidament un tros, s’enretirà i, impulsat per un deler voluptuós, el devorà. Al cap de mitja hora, totes les filagarses de Jean-Baptiste Grenouille havien desaparegut de la terra.

Quan els caníbals s’aplegaren de nou al voltant del foc després de la menja, ningú no digué un mot. Un eructava, l’altre escopia un osset, l’altre feia petar la llengua lleugerament o acostava a les flames, amb un copet del dit, la resta d’esquinçalls de la levita blava. Tots estaven una mica torbats i no gosaven mirar-se els uns als altres. Tots havien comès alguna vegada un assassinat o qualsevol altre crim infame. Però devorar un home? D’una cosa tan horrible, pensaven, mai no n’havien estat capaços. I es meravellaven de la facilitat amb què ho havien fet i de què ara, tot i el desconcert, no sentien ni una fiblada de remordiment. Ben al contrari! Llevat de sentir l’estómac una mica feixuc, notaven el cor ben lleuger. En llurs obscures ànimes vacil·là de sobte una alegria ben agradable. I en llurs rostres hi havia una resplendor tendra i jovenívol de felicitat. Potser era per això que no gosaven alçar l’esguard i mirar-se mútuament als ulls.

Després, quan es decidiren a fer-ho, de primer furtivament, més tard obertament, hagueren de somriure. Estaven extraordinàriament cofois. Per primera vegada havien fet alguna cosa per amor.