36

No gaire lluny de la Porte des Fénéants, a la Rue de la Louve, Grenouille descobrí un petit taller de perfumeria i hi demanà feina.

S’assabentà que el patró, el maître parfumeur Honoré Arnulfi, havia mort l’hivern passat i que la seva vídua, una dona vivaç de cabells negres potser a la vora dels trenta anys, duia el negoci només amb l’ajuda d’un oficial.

Madame Arnulfi, després de plànyer-se una bona estona dels mals temps i de la seva precària situació econòmica, explicà que, si bé no podia permetre’s un segon oficial, d’altra banda, per raó de la molta feina que hi havia, el necessitava amb urgència; que a més a més no podria pas allotjar un segon oficial aquí a casa seva, però que d’altra banda disposava d’una petita cabana en el seu oliverar, rera el convent franciscà —ni a deu minuts d’aquí—, on un jove acontentadís podria pernoctar si calia; que si bé ella, com a mestressa honrada, se sabia responsable del benestar físic dels seus oficials, es veia del tot incapaç d’oferir-los dos plats calents al dia…, en un mot: madame Arnulfi era —Grenouille ja ho havia ensumat feia molta estona— una dona de sana prosperitat i un sa sentit dels negocis. I puix que a ell no li importaven els diners i es declarà satisfet amb un sou setmanal de dos francs i amb la resta de les mesquines condicions, de seguida es posaren d’acord. Fou cridat el primer oficial, un home gegantí anomenat Druot; Grenouille endevinà tot seguit que estava avesat a compartir el llit de madame i que, evidentment, sense la seva consulta, ella no prenia certes decisions. Es plantà, cama-obert, escampant una bafarada d’esperma, davant Grenouille, que en presència d’aquell gegant feia un aspecte ridículament lleuger; l’examinà, li tingué l’ull al damunt com si d’aquesta manera hi volgués reconèixer qualsevol intenció impura o un possible rival, i finalment somrigué irònicament, desdenyés, i donà la seva aprovació amb una capcinada.

Amb això tot estigué arranjat. Grenouille rebé una encaixada, un sopar fred, una manta i les claus de la cabana, un cobert sense finestres que feia una agradable olor de fems d’ovella i de fenc i en el qual s’instal·là tan bé com pogué. L’endemà començà a treballar amb madame Arnulfi.

Era el temps dels narcisos. Madame Arnulfi els feia conrear en petites parcel·les que posseïa més avall de la ciutat, a la gran safata, o els comprava als pagesos, amb els quals regatejava aferrissadament per cada partida. Les flors eren lliurades a trenc d’alba, en coves que hom abocava al taller, en lots de deu mil, en pilons voluminosos i aromàtics, però molt lleugers. Mentrestant, Druot liquava en una olla ben grossa greix de porc i de bou per fer una sopa cremosa en la qual, mentre Grenouille la remenava constantment amb una espàtula llarga com una escombra, abocava munts de flors fresques. Durant un segon suraven sobre la superfície com ulls esglaiats i s’esblaimaven en el moment que l’espàtula les submergia i el greix calent les envoltava. I gairebé en el mateix moment s’afeblien i es marcien, i semblava com si la mort arribés tan de pressa que no els quedés altre remei que exhalar el seu darrer sospir olorós precisament en aquell medi que les ofegava, ja que —Grenouille se n’adonà amb un goig indescriptible— com més flors submergia en la seva olla més olor feia el greix. I sens dubte no eren les flors mortes que seguien fent olor en el greix; no, era el propi greix que s’havia emparat de la flaire de les flors.

De vegades la sopa es feia massa espessa i havien d’abocar-la ràpidament en un gran sedàs a fi d’eliminar-ne els cadàvers lleixivats i preparar més flors fresques. Aleshores seguien abocant flors, remenant i colant durant tot el dia, sense pausa, perquè el negoci no tolerava cap retard, fins que als volts del vespre tot el piló de flors havia passat pel greix de l’olla. Les deixalles —perquè no es perdés res— es feien bullir en aigua i s’escorrien fins a la darrera gota en una premsa de cargol, amb la qual cosa s’obtenia encara un oli delicadament aromàtic. El gros de l’aroma, l’ànima d’un mar de flors, restava, però, a l’olla, tancat i conservat en greix d’un blanc cendrós que es solidificava lentament.

L’endemà es continuava la maceració, així és com s’anomenava aquest procés, i l’olla es tornava a escalfar, es liquava el greix i es carregava amb noves flors. Així procedien durant alguns dies del matí al vespre. Aquella feina era prou fatigosa. Grenouille tenia els braços de plom, durícies a les mans i les espatlles adolorides quan, al vespre, anava fent tentines fins a la seva cabana. Druot, que era ben bé tres vegades més fort que ell, no el rellevava mai de remenar, i s’acontentava d’abocar les flors lleugeres, tenir cura del foc i, de passada, a causa de la calor, anar a remullar la gola. Però Grenouille no es rebel·lava. Remenava les flors en el greix sense plànyer-se, del matí al vespre, i mentre remenava gairebé no sentia la fatiga, perquè de seguida es tornava a fascinar pel procés que s’esdevenia sota els seus ulls i el seu nas: el ràpid marcir-se de les flors i l’absorció de llur fragància.

Passat un temps, Druot decidia que el greix estava prou saturat i ja no podia absorbir més aroma. Apagaven el foc, colaven la feixuga sopa per darrera vegada i l’abocaven en una cassola de ceràmica, on aviat es solidificava en una pomada que feia una olor magnífica.

Aquesta era l’hora de madame Arnulfi, que venia a examinar el valuós producte, retolar-lo i registrar en els seus llibres amb tota exactitud el resultat segons la qualitat i la quantitat. Després de tancar, segellar i dur en persona la cassola a les fredes profunditats del celler, es posava el vestit negre, prenia el seu vel de vídua i feia la ronda pels botiguers i les perfumeries de la ciutat. Amb mots entendridors descrivia als senyors la seva situació de dona solitària, deixava que li fessin ofertes, comparava preus, sospirava i finalment venia…, o no venia. Les pomades perfumades es conserven molt de temps en indrets frescs. I si ara els preus eren massa baixos, qui sap, potser a l’hivern o a la propera primavera s’apujaven. També calia reflexionar si no seria més profitós, en lloc de vendre a aquells dropos, d’unir-se amb altres petits productors i enviar un carregament de pomada cap a Gènova o prendre part a la fira de tardor de Beaucaire…, empreses arriscades, sens dubte, però en cas d’èxit d’allò més lucratives. Madame Arnulfi sospesava amb tota cura aquestes diferents possibilitats, i de vegades les continuava: venia una part dels seus tresors, en conservava una altra i amb la resta negociava sota la seva responsabilitat. Però si en informar-se tenia la impressió que el mercat de pomades estava sobresaturat i d’aquí a poc temps no curtejaria en favor seu, s’apressava a tornar a casa, amb el vel onejant, i encarregava Druot de sotmetre tota la producció a un llavatge per tal de transformar-la en essence absolue.

I aleshores treien la pomada del celler, l’escalfaven amb la major precaució en pots ben tancats, la mesclaven amb l’alcohol més fi i, mitjançant un batedor incorporat que Grenouille manejava, la barrejaven a fons i l’esbandien. Un cop al celler, aquesta mescla es refredava ràpidament, l’alcohol se separava del greix solidificat de la pomada i ja podia buidar-se en una ampolla. En l’alcohol quedava aïllat un quasi-perfum certament d’enorme intensitat, mentre la pomada que quedava enrera havia perdut la major part de la seva aroma. D’aquesta manera el perfum de flors havia passat a un altre medi. Tanmateix, l’operació encara no s’havia acabat. Després d’una filtració acurada per mitjà de draps de gasa que detenien el mínim grumoll de greix, Druot emplenava un petit alambí amb l’alcohol perfumat i el destil·lava a pleret amb el foc ben baix. El que quedava en la cucúrbita un cop s’evaporava l’alcohol era una minúscula quantitat de líquid esblanqueït que Grenouille coneixia molt bé però que mai no havia olorat en aquesta qualitat i puresa ni a casa de Baldini ni tampoc a casa de Runel: l’oli pur de les flors, la seva aroma neta, concentrada cent mil vegades en un petit bassal d’essence absolue. Aquesta essència ja no feia una olor agradosa. Feia una olor gairebé dolorosa, tallant i càustica a causa de la seva intensitat. I malgrat tot n’hi havia prou amb dissoldre’n una gota en un litre d’alcohol per a revifar-la i fer-hi ressuscitar l’aroma d’un camp de flors.

El resultat era terriblement migrat. El líquid de la cucúrbita només omplia tres flascons. De l’aroma de cent mil flors només n’havien restat tres flascons. Però aquí a Grasse ja valien una fortuna. I moltíssim més si s’enviaven a París o a Lió, a Grenoble, Gènova o Marsella! En observar els flascons, l’esguard de madame Arnulfi s’endolcia, els acaronava amb els ulls i contenia l’alè en agafar-los i tapar-los amb avinents taps de cristall polit a fi que no es perdés res de llur valuós contingut. I per tal que després de taponats tampoc no s’escapolís ni el més petit àtom en forma de vapor, segellava els taps amb cera líquida i els embolicava amb una bufeta de peix que lligava fermament al coll dels flascons. Aleshores els col·locava en capses folrades de cotó i les posava al celler sota pany i clau.