34

Romangué encara algunes setmanes a Montpeller. Havia assolit força anomenada i el convidaven als salons, on l’interrogaven sobre la seva vida a la cova i el seu guariment gràcies al marquès. Cada vegada havia de contar de bell nou la història dels bandolers que l’havien segrestat, del cistell que algú despenjava i de l’escala. I cada vegada l’adornava més esplèndidament i hi afegia nous detalls. D’aquesta manera guanyà una certa pràctica en la parla —és clar que molt limitada, ja que mai no va arribar a dominar el llenguatge—, i, cosa més important per ell, un tracte rutinari amb la mentida.

Segons comprovà, en el fons podia explicar a la gent allò que volia. Una vegada li havien agafat confiança —i li agafaven confiança amb la primera alenada de la seva olor artificial—, s’ho empassaven tot. A més a més, guanyà certa seguretat en el tracte social, que mai no havia posseït. Això es reflectí fins i tot en el seu cos. Semblava haver crescut. La seva gepa aparentment minvà. Caminava gairebé dret. I quan algú li adreçava la paraula, ja no s’encorbava, sinó que restava ben dret i sostenia l’esguard que li dirigien. Fet i fet, en aquell temps tampoc no esdevingué un home de món, ni un dandi ni un home d’esplèndida sociabilitat. Però a ulls veients es desprengué de la seva aspror i malaptesa, bo i adoptant un posat que fou qualificat de modèstia natural —o si més no, de lleugera timidesa innata— i que impressionà emotivament un gran nombre de senyores i senyors, car, en aquella època, en els cercles pertanyents al gran món es tenia força debilitat per tot allò que fos natural i per una mena d’encant grosser.

A principis de març enfarcellà les seves coses i se n’anà d’amagat ben de matí, a penes obriren les portes de la ciutat, vestit amb una senzilla levita marró que havia comprat el dia anterior en el mercat de roba vella, i un barret molt gastat que li cobria la meitat del rostre. Ningú no el reconegué, ningú no el veié ni hi parà esment, ja que aquell dia, premeditadament, havia renunciat al seu perfum. I quan als volts de migdia el marquès ordenà obrir una investigació, els sentinelles juraren per tots els sants que havien vist abandonar la ciutat la gent més diversa, però no pas aquell conegut troglodita, qui prou els hauria cridat l’atenció. En vista d’això, el marquès féu córrer la veu que Grenouille havia abandonat Montpeller amb el seu consentiment, a fi de viatjar a París per uns assumptes familiars. Secretament, però, estava terriblement enutjat, ja que havia tingut la intenció d’emprendre una tournée amb Grenouille per tot el regne a fi de reclutar adeptes per a la seva teoria fluïdal.

Passat un temps es tornà a asserenar, puix que la seva anomenada també s’escampava sense tournée, gairebé sense la seva intervenció. En el Journal des Sçavans i fins i tot en el Courier de l’Europe, aparegueren extensos articles sobre el «fluidum letale Taillade», i de molt lluny vingueren pacients contaminats pel fluid letal per fer-se guarir. A l’estiu del 1764 fundà la primera «Lògia del Fluid Vital», que a Montpeller comptava amb 120 membres i disposava de sucursals a Marsella i a Lió. Aleshores decidí arriscar-se a fer el salt cap a París i des d’allí conquerir per a la seva doctrina tot el món civilitzat, però abans volia, com a suport propagandístic de la campanya, dur a terme una proesa fluïdal que fes ombra a la guarició del troglodita i a tots els altres experiments; així, a principis de desembre es féu acompanyar per un grup d’intrèpids adeptes en una expedició al cim del Canigó, muntanya situada en el mateix meridià de París i considerada com la més alta dels Pirineus. Aquell home, en el llindar de la vellesa, volia fer-se dur a un cim de 2.800 metres d’alçada i un cop allà exposar-se durant tres setmanes a l’aire més pur, fresc i vital per tal de davallar, com anuncià, puntualment la nit de Nadal com un àgil jovenet de vint anys.

Els adeptes es feren enrera poc després de Vernet, el darrer assentament humà al peu de l’esglaiadora muntanya. Al marquès, però, res no el deturava. Llençant els seus vestits en la gelor que l’envoltava i fent crits d’alegria, començà tot sol l’ascensió. El darrer que es veié d’ell fou la silueta, que desaparegué bo i alçant en èxtasi els braços al cel i cantant en el bell mig de la tempesta de neu.

En va esperaren els novicis la tornada del marquès de la Taillade-Espinasse la nit de Nadal. No arribà ni com a vell ni com a jovenet. Tampoc a principis d’estiu de l’any següent, quan els més agosarats s’enfilaren en la seva recerca al cim nevat del Canigó, no en trobaren pas res, ni un tros de vestit, ni una part del cos, ni un osset.

Nogensmenys, la seva doctrina no s’esfondrà. Ben al contrari. Aviat s’escampà la llegenda que s’havia maridat en el cim de la muntanya amb l’etern fluid vital, tot dissolvent-se l’un en l’altre i surant des d’aleshores invisible, però en eterna joventut, sobre el cimadal dels Pirineus, i que qui hi pugés en seria partícip i durant un any les malalties i el procés d’envelliment el deixarien en pau. Fins ben entrat el segle XX, la teoria fluïdal de Taillade es defengué a més d’una càtedra de medicina i fou aplicada terapèuticament a més d’una societat secreta. I encara avui hi ha a ambdues bandes dels Pirineus, particularment a Perpinyà i a Figueres, lògies tailladistes secretes que es reuneixen una vegada l’any per a pujar al cim del Canigó.

Allà encenen grans fogueres, aparentment amb motiu del solstici i en honor de Sant Joan; però en realitat és per a retre homenatge al seu mestre Taillade-Espinasse i al seu gran fluid i per assolir la vida eterna.