46

Quan els ocells començaren a xisclar —és a dir, una bona estona abans de l’alba—, s’alçà i acabà la seva feina. Desembolicà el drap i el llevà del cos mort com un emplastre. El greix, com una pellofa, se separà prou bé de la pell. En els racons només quedaren algunes restes que hagué de raspar amb l’espàtula. Netejà els darrers rastres de pomada amb la mateixa samarreta de Laure, amb la qual refregà finalment tot el cos del cap als peus, tan a consciència que fins i tot el greix dels porus saltà de la pell a engrunes, i amb el greix les darreres filagarses i esquinçalls de la seva fragància. Ara sí que era realment morta per ell, marcida, esblaimada i desmanegada com les deixalles d’una flor.

Llançà la samarreta dins el gran drap amb el qual havia realitzat l’enfleurage, únic lloc on ella sobrevivia encara, hi ficà també la camisa de dormir que contenia els seus cabells i ho enrotllà tot plegat en un petit paquet compacte que es posà sota el braç. No es prengué la molèstia de cobrir el cadàver que jeia damunt el llit. I malgrat que la negror de la nit ja s’havia transformat en el gris blavós de l’alba i a la cambra els objectes començaven a dibuixar llurs contorns, no es girà cap al llit, ni per veure-la amb els ulls una sola vegada en la seva vida. La seva figura no li interessava gens. Com a cos, per ell no existia en absolut, tan sols com a flaire incorpòria. I aquesta la duia sota el braç i se l’emportava.

Saltà silenciós a l’ampit de la finestra i baixà per l’escala. Fora tornava a bufar el vent i el cel, asserenat, vessava una llum freda, de color blau fosc sobre la terra.

Al cap de mitja hora la criada encengué el foc de la cuina. Quan sortí de la casa per cercar troncs, veié l’escala repenjada, però encara estava massa ensonyada per a estranyar-se’n. Poc després de les sis sortí el sol. Gegantí i daurat, s’elevà sobre el mar entre les dues illes Lerines. No hi havia ni un núvol al cel. Començava un resplendent dia de primavera.

Richis, a la seva cambra orientada a l’oest, es despertà a les set. Per primera vegada des de feia mesos havia dormit magníficament i, en contra del seu costum, restà encara ajagut un quart d’hora, s’estirà, sospirà de plaer i parà l’orella a les agradables remors que arribaven de la cuina. Quan a la fi es llevà i obrí la finestra i s’adonà del bon temps i aspirà el saborós i fresc aire del matí i escoltà la ressaca del mar, el seu bon humor ja no tingué límits i, agusant els llavis, xiulà una eixerida melodia.

Mentre es vestia seguí xiulant, i encara xiulava quan deixà la seva cambra i, amb passes alades, creuà el corredor fins a la porta de la cambra de la seva filla. Trucà. Tornà a trucar, molt fluixet, per tal de no espantar-la. No rebé cap resposta. Somrigué. Comprenia prou bé que dormís encara.

Amb tota cura posà la clau al pany i la féu girar, lentament, molt lentament, anant amb compte per no desvetllar-la, gairebé delerós de trobar-la encara adormida, car volia despertar-la amb petons, una vegada més abans de donar-la a un altre home.

La porta s’obrí i ell entrà, i la llum del sol li caigué al rostre. La cambra semblava curulla de plata refulgent, tot resplendia, i per un moment la fiblada li féu tancar els ulls.

Quan els tornà a obrir veié Laure damunt el llit, nua, morta, rasurada i encegadorament blanca. Era com en el malson que havia tingut feia dues nits a Grasse i que ja havia oblidat, i el contingut del qual ara li creuà la memòria com un llamp. De sobte tot era, fil per randa, igual que en aquell malson, però molt mes clar.