45

Grenouille es posà a treballar amb professional sensatesa. Obrí el sarró, estengué el drap damunt la manta sobre la qual havia jagut i començà a untar-lo amb pasta de greix. Era una tasca que demanava el seu temps, ja que es tractava d’aplicar el greix aquí en una capa gruixuda, allà en una de més prima, segons els llocs del cos que haurien de cobrir les diferents parts del drap. La boca i les aixelles, el pit, el sexe i els peus lliuraven una major quantitat d’aroma que no pas les tíbies, les espatlles o el colze, per exemple; el palmell de les mans més que no pas el dors; les celles més que no pas les parpelles, etcètera, i en conseqüència calia dotar-les amb força més greix. Grenouille modelà damunt el drap de lli un diagrama olorós, per dir-ho així, del cos que calia tractar, i aquesta part de la feina era realment la que més el satisfeia, ja que es tractava d’una tècnica artesanal que ocupava en la mateixa mesura els sentits, la fantasia i les mans i, de més a més, anticipava de manera ideal el plaer del resultat final que s’esperava.

Quan hagué escurat tot el tupí de pomada, encara en féu uns tocs ací i allà, tragué greix d’una banda del drap i n’afegí a una altra, retocà i examinà un altre cop el paisatge de greix modelat —amb el nas, dit de passada, no amb els ulls, perquè tota la tasca s’esdevingué en la més completa foscor, la qual cosa potser era un nou motiu per l’estat d’esperit equilibrat i joiós de Grenouille. En aquesta nit de lluna nova res no el distreia. El món només era flaire i una remor vaga de la ressaca del mar. Estava en el seu element. Aleshores plegà el drap com un paper pintat, de manera que les superfícies engreixinades es toquessin. Aquesta era per ell una acció dolorosa, ja que sabia prou bé que tot i la seva cura, parts dels contorns modelats s’aplanaven i desplaçaven. Però no hi havia cap més manera de transportar el drap. Després d’haver-lo doblegat prou per a poder dur-lo penjat de l’avantbraç sense que li fes gaire nosa, prengué l’espàtula, les tisores i la petita maça de fusta d’oliver i s’esquitllà a fora.

El cel estava cobert. A la casa ja no hi havia cap llum encès. L’única guspira d’aquesta nit fosca com una gola de llop titil·lava a l’est a una milla de distància, en el far del fortí de l’île Sainte-Marguerite, una diminuta punxada lluminosa en un drap negre com el carbó. Des de la badia bufava un ventet lleuger amb olor de peix. Els gossos dormien.

Grenouille s’atansà al portaló exterior de l’era, en el qual hi havia repenjada una escala de mà. Alçà l’escala i la sostingué ben dreta, amb tres esglaons sota el braç dret, que restava lliure, i la resta premuda contra l’espatlla dreta, i creuà el pati fins a la finestra d’ella. La finestra estava entreoberta. Mentre pujava per l’escala, tan còmodament com si fos una escala de pedra, es felicità de poder collir la fragància de la noia aquí, a La Napoule. A Grasse, amb les finestres enreixades i la casa estretament vigilada, tot hauria estat molt més difícil. Aquí fins i tot dormia sola. Ni tan sols li calia eliminar la cambrera.

Obrí els batents de la finestra, s’esmunyí a l’interior de la cambra i deixà el drap. Aleshores es tombà cap al llit. Dominava la flaire dels seus cabells, ja que jeia sobre la panxa, i tenia el rostre emmarcat per l’angle del colze i premut contra el coixí, de manera que presentava la nuca en una positura ideal per la garrotada.

El soroll del cop fou sord i cruixent. El detestava. El detestava només perquè era un soroll, una remor en la seva tasca altrament silenciosa. Només podia suportar aquest odiós soroll amb les dents serrades, i quan l’hagué extingit seguí una estona tens i immòbil, amb la mà crispada a l’entorn de la maça com si temés que la remor pogués tornar d’algun lloc com el ressò d’un eco. Però no, i el silenci regnà de bell nou a la cambra, fins i tot intensificat, ja que ni tan sols se sentia l’alè xuclador de la noia. I tot seguit Grenouille amollà la seva tensa positura (que potser també s’hauria pogut interpretar com un posat de veneració o com una mena de contret minut de silenci) i el seu cos recobrà la flexibilitat.

Guardà la maça i se sumí en una diligent activitat. De primer desdoblegà el drap aromatitzat, l’estengué ben fluix amb el dors damunt la taula i la cadira i tingué cura que res no toqués la part engreixinada. Aleshores tragué la flassada. La magnífica fragància de la noia, que brollà tot d’una càlida i compacta, no el commogué pas. Ja la coneixia, i gaudir-la, gaudir-la fins l’embriaguesa, ho faria després, quan la posseís de veritat. Ara es tractava de capturar-ne tanta com fos possible, deixar que se n’escampés ben poca, ara la feina exigia concentració i rapidesa.

Amb cops ràpids de tisora tallà la camisa de dormir, la tragué, agafà el drap engreixinat i el col·locà damunt el cos nu. Aleshores l’alçà, li ajustà al cos el drap que sobrava, l’enrotllà com fa el forner amb una neula, doblegà les puntes, l’embolicà dels dits dels peus al front. Només els cabells eixien de l’embenat de mòmia. Els tallà arran de pell i els embolicà en la camisa de dormir, que lligà com un farcell. Finalment cobrí el crani rasurat amb un tros de drap sobrer, allisà les puntes i les subjectà fermament amb una delicada pressió del dit. Examinà tot el paquet. No es badava cap obertura, cap foradet, cap petit doblec per on hauria pogut escapar-se la flaire de la noia. Estava perfectament empaquetada. Ja no hi havia cap altra cosa a fer sinó esperar durant sis hores, fins que llostregés.

Agafà la petita poltrona damunt la qual hi havia els vestits de la noia, la posà al costat del llit i s’hi assegué. El vestit negre i ample conservava encara el dolç alè de la seva fragància barrejat amb l’olor dels confits d’anís que duia a la butxaca com a provisió per al viatge. Grenouille posà els peus damunt el caire del llit, prop dels peus d’ella, es cobrí amb el vestit i es menjà els confits d’anís. Estava fatigat. Però no volia dormir, un treballador com cal no s’adorm durant la feina, tot i que aquesta només consisteixi a esperar. Recordà les nits que havia passat destil·lant al taller de Baldini: l’alambí ennegrit pel sutge, el foc tremolós, la lleugera fressa com d’escopinada amb la qual el producte de la destil·lació degotava des del tub refrigerant fins l’ampolla florentina. De tant en tant calia vigilar el foc, abocar més aigua destil·lada, canviar l’ampolla florentina, substituir l’esgotada substància de destil·lació. I tanmateix sempre li havia semblat que no feia guàrdia a fi de realitzar aquestes tasques ocasionals, sinó que la guàrdia tenia el seu propi sentit. Fins i tot en aquesta cambra, on el procés d’enfleurage s’acomplia per si sol, on fins i tot un examen a deshora, una volta o un contacte amb el paquet perfumat només haurien pogut tenir un efecte destorbador…, fins i tot aquí, creia Grenouille, la seva presència vetlladora era important. El son hauria posat en perill l’esperit de l’èxit.

D’altra banda no li resultava gaire difícil vetllar i esperar, tot i la seva fatiga. Aquesta espera li plaïa. També li havia plagut en el cas de les altres vint-i-quatre noies, perquè no era una espera feixuga ni tampoc una espera frisosa, sinó una espera palpitant, plena de sentit i, en certa mesura, activa. Alguna cosa s’acomplia durant aquesta espera. S’acomplia l’essencial. I si ell mateix no ho feia, es feia per mitjà d’ell. Havia donat el millor que posseïa, hi havia esmerçat tota la seva destresa i no s’havia permès cap error. L’obra era única. Seria coronada per l’èxit… Només calia esperar algunes hores. L’acontentava profundament, aquesta espera. En tota la seva vida —ni tan sols en la seva muntanya— mai no s’havia sentit tan bé, tan assossegat, tan serè, tan en pau amb si mateix com en aquestes hores de pausa en el treball artesanal, quan al bell mig de la nit s’asseia a la vora de les seves víctimes i vetllava i esperava. Eren els únics moments en els quals gairebé es formaven pensaments alegres en el seu cervell ombrívol.

Estranyament, aquests pensaments no es dirigien vers el futur. No pensava pas en la flaire que recolliria passades unes hores, ni en el perfum fet amb les aures de vint-i-cinc noies, ni en els projectes, felicitat i èxit esdevenidors. No, pensava en el seu passat. Recordà les etapes de la seva vida des de la casa de madame Gaillard i la pilera de troncs calents i humits fins al seu viatge d’avui al petit poble que feia olor de peix, La Napoule. Es recordà de l’adobador Grimal, de Giuseppe Baldini i del marquès de la Taillade-Espinasse. Es recordà de la ciutat de París, del seu gran brou irisat i mil vegades pudent, es recordà de la noia pèl-roja de la Rue des Marais, del camp, del vent enrarit, dels boscos. També es recordà de la muntanya, a l’Alvèrnia —no defugia pas aquest record—, de la seva cova, de l’aire buit d’éssers humans. També es recordà dels seus somnis. I es recordava de totes aquestes coses amb gran satisfacció; Sí, en evocar-ho li semblà que era un home especialment afavorit per la fortuna i que el seu destí l’havia dut per camins que, si bé havien estat tortuosos, al capdavall havien resultat correctes —altrament com hauria estat possible que ara es trobés allí, en aquella cambra fosca, a la vora del termini dels seus desigs? Ben mirat, era un home afortunat!

En el seu interior s’enlairaren l’emoció, la humilitat i l’agraïment. «T’agraeixo —digué en veu baixa—, t’agraeixo, Jean-Baptiste Grenouille, que siguis com ets!». Tan encaterinat estava amb si mateix.

Aleshores clogué les parpelles —no per dormir, sinó per lliurar-se completament a la pau d’aquella nit sagrada. La pau omplia el seu cor. Però li semblava que també regnava tot a l’entorn. Olorà el son pacífic de la cambrera a la cambra del costat, el son pregonament satisfet d’Antoine Richis a l’altra banda del corredor, olorà l’assossegat son lleuger de l’hostaler i els criats, dels gossos, dels animals de l’estable, de tot l’indret, i del mar. El vent s’havia apaivagat. Tot restava en silenci. Res no destorbava la pau.

Una vegada torçà el peu i fregà dolçament el peu de Laure. No exactament el seu peu, sinó més aviat el drap que l’embolicava, amb la capa interior de greix que s’amarava de la flaire d’ella, la seva magnífica flaire, la d’ell.