22

Baldini el seguí amb la mirada mentre arrossegava els peus pel pont, en direcció a l’illa, petit, encorbat, duent el sarró com una gepa. Vist pel darrera semblava un vell. Més enllà del Palau del Parlament, on el carreró feia un revolt, el perdé de vista i se sentí extraordinàriament alleujat.

Mai no havia suportat aquell individu, mai, a la fi podia dir-ho ben alt. Mai no s’havia trobat bé durant el temps en què l’havia acollit i explotat sota el seu sostre. Se sentí intranquil com un home íntegre que fa, per primera vegada, alguna cosa prohibida, que juga una partida amb mitjans il·lícits. És clar que el risc que algú descobrís els seus maneigs havia estat petit i les probabilitats d’èxit enormes; però el nerviosisme i la mala consciència també havien esdevingut prou importants. De fet, en tots aquells anys no havia passat un dia que no l’empaités la desagradable idea que d’alguna forma hauria de pagar l’haver-se embolicat amb aquell home. Si tot va bé —es repetia temorenc—, si aconsegueixo gaudir de l’èxit d’aquesta arriscada aventura sense haver de pagar-ne un preu alt! Si ho aconsegueixo…! No està pas bé, el que faig, però Déu farà els ulls grossos, de segur que ho farà! Durant la meva vida Ell sovint m’ha castigat prou durament sense motiu, així doncs ara seria just que es mostrés conciliador. En què consisteix la meva falta, si és que es tracta d’una falta? Com a molt, em moc una mica fora de les lleis del gremi, en explotar el meravellós talent d’un jove no qualificat i fer passar la seva capacitat per la meva pròpia. Com a molt, em desvio una mica del viarany tradicional de la virtut artesanal. Com a molt, avui faig el que ahir vaig condemnar. És això un delicte? Altres fan trampes tota la seva vida. Jo només he enganyat una mica durant alguns anys. I només perquè l’atzar va oferir-me una avinentesa extraordinària. Potser ni tan sols fou l’atzar, potser fou el mateix Déu qui m’envià el fetiller a casa com a satisfacció per tota l’època d’humiliacions que vaig patir en mans de Pélissier i els seus còmplices. Potser la providència divina no s’adreça a mi sinó contra Pélissier! Seria molt possible! Com podria Déu castigar Pélissier sinó enaltint-me? La meva benaurança seria per consegüent el recurs de la justícia divina, i, com a tal, hauria d’acceptar-la sense vergonya i sense cap penediment…

Baldini havia reflexionat sovint d’aquesta manera en els darrers anys; al matí, quan baixava l’estreta escala que duia a la botiga; al vespre, quan pujava amb el contingut de la caixa i comptava les feixugues monedes d’or i de plata i les guardava dins la seva caixa de cabals, i de nit, quan jeia al costat de la carcassa roncaire de la seva muller i no podia dormir a causa del pregon temor que li inspirava la seva felicitat.

Però ara, a la fi, s’havien acabat aquelles idees sinistres. Aquell hoste pertorbador havia marxat i mai més no tornaria. La riquesa, però, romania i estava assegurada en el futur. Baldini es posà la mà al pit i notà a través de la roba de la seva levita el llibret que duia sobre el seu cor. Hi havia anotades sis-centes fórmules, moltes més de les que mai no haurien pogut realitzar tota una generació de perfumers. I si avui ho perdia tot, durant el curs de l’any podria, només amb l’ajut d’aquell llibret meravellós, tornar a ésser un home ric. Realment, què més podia demanar?

El sol del matí queia daurat damunt les façanes de les cases del davant i li escalfava el rostre. Baldini fitava encara cap al sud, carrers avall en direcció al Palau del Parlament —era simplement tan agradable haver perdut de vista Grenouille!— i decidí, en un sobtat sentiment d’agraïment, pelegrinar aquell mateix dia a Notre-Dame, ficar una moneda d’or a la caixa de les ànimes, encendre tres espelmes i donar les gràcies al Senyor de genollons per haver-lo omplert amb tanta benaurança i haver-lo eximit de la revenja.

No obstant, tornà a interposar-se un fet estúpid en els seus plans, car aquella tarda, quan ja es disposava a emprendre el camí de l’església, corregué la veu que els anglesos havien declarat la guerra a França. Això no era, en si, res d’inquietant. Com que Baldini, però, volia expedir justament aquell dia una tramesa de perfums cap a Londres, ajornà la visita a Notre-Dame i, en lloc d’això, es dirigí a la ciutat per informar-se i, a continuació, a la seva manufactura del Faubourg-Saint-Antoine per anul·lar la tramesa cap a Londres. De nit, al llit, poc abans d’adormir-se, tingué una idea genial: en consideració a les esdevenidores disputes bel·licoses entorn de les colònies del Nou Món, llançaria al mercat un perfum amb el nom «Prestige du Quebec», una heroica fragància de resina l’èxit de la qual —això era segur— el rescabalaria prou de l’omissió del negoci amb Anglaterra. Amb aquests dolços pensaments en el seu cap vell i talòs, que recolzà alleugerit damunt el coixí, sota el qual notava l’agradable pressió del llibret de fórmules, el maître Baldini s’adormí i en tota la seva vida no tornà a desvetllar-se.

Perquè aquella nit s’esdevingué una petita catàstrofe que, després de les habituals dilacions, determinà que, per ordre reial, s’enderroquessin totes les cases de tots els ponts de la ciutat de París: sense causa cognoscible el Pont au Change es desplomà en la seva part oest, entre el tercer i el quart pilar. Dues cases es precipitaren al riu, completament i tan de sobte que cap dels seus estadants pogué salvar-se’n. Feliçment només es tractava de dues persones, és a dir, de Giuseppe Baldini i de la seva muller Teresa. Els criats havien sortit, amb o sense permís. Chénier, que tornà a casa de matinada lleugerament begut —o més aviat volgué tornar a casa, ja que la casa ja no hi era—, patí un col·lapse nerviós. Durant trenta anys s’havia lliurat a l’esperança d’ésser declarat hereu en el testament de Baldini, que no tenia fills ni parents. I ara, de cop i volta, s’havia perdut tota l’herència, tota, la casa, el negoci, les matèries primeres, el taller, el mateix Baldini…, i fins i tot el testament, que potser hauria donat alguna indicació pel que feia a la propietat de la manufactura!

No es trobà res, ni els cadàvers ni la caixa de cabals ni els llibrets amb les sis-centes fórmules. L’únic que restà de Guiseppe Baldini, el més gran perfumer d’Europa, fou una mescladíssima flaire d’almesc, canyella, vinagre, espígol i milers d’altres substàncies que surà força setmanes pel curs del Sena, de París a Le Havre.