9

En aquell temps hi havia a París una bona dotzena de perfumers. Sis d’ells vivien a la riba dreta, sis a la riba esquerra i un exactament al bell mig, és a dir, al Pont au Change, que unia la riba dreta amb l’île de la Cité. A ambdues bandes d’aquest pont s’havien construït cases de quatre pisos tan atapeïdes, que en creuar-lo el riu no es veia enlloc i es tenia la sensació de caminar per un carrer normal, sòlidament construït i, a més a més, prou elegant. En efecte, el Pont au Change era considerat un dels centres comercials més elegants de la ciutat. Allí es trobaven les botigues de més renom, els orfebres, els ebenistes, els millors fabricants de perruques i els millors bossers, els confeccionistes de les mitges i la roba interior més delicada, els fabricants de marcs, els brodadors de xarreteres, els venedors de botes de muntar i de botons d’or, i els banquers. També hi havia la botiga i l’estatge del perfumer i guanter Giuseppe Baldini. Damunt el seu aparador penjava un magnífic baldaquí esmaltat en verd i al costat hi havia l’escut de Baldini, tot en or, amb un flascó daurat del qual eixia un pomell de flors daurades, i davant la porta una catifa vermella que també duia brodat en or l’escut de Baldini. Quan s’obria la porta dringava un carilló persa i dos agrons de plata començaven a escopir per llurs becs aigua de violetes, que queia en una xicra daurada que tenia la mateixa forma que el flascó de l’escut de Baldini.

Rera l’escriptori de fusta clara de faig hi havia el mateix Baldini, vell i encarcarat com una columna, amb la seva perruca empolsegada de plata i la levita blava enrivetada d’or. Un núvol d’aigua de Frangipane, amb la qual es ruixava cada matí, l’envoltava prou visiblement i l’enretirava a una boirosa llunyania. En la immobilitat semblava el seu propi inventari. Només quan el carilló dringava i els agrons escopien —cap de les dues coses no succeïa gaire sovint—, li tornava tot d’una la vida, la seva figura defallia, menuda i inquieta, i després de moltes reverències rera l’escriptori s’apressava a sortir, tan veloç que el núvol d’aigua de Frangipane gairebé no podia seguir-lo, per a pregar als clients que s’asseguessin a fi d’escollir entre els perfums i cosmètics més selectes.

Baldini en tenia milers. La seva oferta abastava des de les essences absolues, olis de flors, tintures, extractes, secrecions, bàlsams, resines i altres drogues en forma sòlida, líquida o cèria, fins a aigües de bany, locions, sals volàtils, vinagres per al pentinat i una infinitat de perfums purs, passant per diverses pomades, pastes, pólvores, sabons, cremes, saquets d’olor, bandolines, brillantines, betums per a la barba, gotes per a les berrugues i emplastres de bellesa. Però Baldini no s’acontentava amb aquests productes de la cosmètica clàssica. La seva ambició raïa en aplegar a la seva botiga tot allò que d’alguna manera fes olor o servís per a fer-ne. I per això, juntament amb les pastilles aromàtiques, els pebets i les sufumigacions, també tenia tota classe d’espècies, des de llavor d’anís fins a escorça de canyella, xarops, licors i sucs de fruita, vins de Xipre, Màlaga i Corint, mels, cafès, tes, fruits secs i confitats, figues, bombons, xocolates, castanyes, i fins i tot tàperes, cogombres i cebes adobades i tonyina escabetxada. I a més a més, lacre perfumat, paper de cartes perfumat, tinta per a enamorats que feia olor d’essència de roses, cartipassos de cuir espanyol, portaplomes de fusta blanca de sàndal, estoigs i cofres de fusta de cedre, barrija-barreges i xicres per a pètals, recipients de llautó per a encens, flascons i cassoletes de cristall amb taps d’ambre polit, guants i mocadors perfumats, buiracs farcits amb flors de nou moscada i papers pintats amb olor d’almesc que podien omplir de perfum una cambra durant més de cent anys.

És clar que no tots aquests articles tenien cabuda a la fastuosa botiga que donava al carrer (o al pont), i per això, a manca d’un celler, calia emmagatzemar-los no només a les golfes de la casa sinó també en el primer i segon pis i gairebé a totes les cambres de la planta baixa que donaven al riu. El resultat de tot això era que a la casa de Baldini regnava un caos indescriptible d’aromes. Precisament perquè era tan selecta la qualitat de cadascun dels productes —ja que Baldini comprava abans de tot qualitat—, l’harmonia de les flaires resultava insuportable, com una orquestra de mil músics en la qual cada músic toqués fortissimo una melodia diferent. El propi Baldini i els seus empleats eren insensibles a aquest caos, com envellits directors d’orquestra absolutament durs d’orella; i àdhuc la seva dona, que vivia en el tercer pis i el defensava aferrissadament contra qualsevol intent d’avanç del magatzem, percebia les diferents olors sense cap mena de molèstia. Altrament que el client que visitava per primera vegada la botiga de Baldini. La mescla d’aromes regnant li colpejava el rostre com un puny i, segons la seva constitució, l’exaltava o l’atordia i, en tot cas, confonia els seus sentits de tal manera que sovint ja no recordava el motiu de la seva visita.

Els nois per a encàrrecs oblidaven llurs comandes. Els cavallers altívols es tornaven desconfiats. I alguna dona patia un atac mig d’histèria, mig de claustrofòbia, s’esvania i només podia refer-se amb les sals volàtils més fortes fetes amb essència de clavells, amoníac i alcohol camforat.

En aquestes circumstàncies no era pas gens estrany que el carilló persa de la porta de la botiga de Giuseppe Baldini dringués cada cop menys sovint i els agrons de plata escopissin cada vegada amb menys freqüència.