6

Al primer cop d’ull que clavà damunt monsieur Grimal o, millor dit, amb la primera alenada amb la qual absorbí l’aura olfactiva de Grimal, Grenouille sabé que aquell home seria capaç de matar-lo a bastonades a la mínima insubordinació. La seva vida valia tant com la feina que podia dur a terme, depenia només de la utilitat que Grimal li atorgués. Així doncs, Grenouille se sotmeté i no provà de rebel·lar-se ni una sola vegada. De dia en dia encapsulava en el seu interior tota l’energia de la seva obstinació i el seu esperit de contradicció esmerçant-la només per a sobreviure com una paparra en aquell període glacial en el qual vivia: tenaç, sobri, discret, conservant al mínim la claror de l’esperança vital però protegint-ne la flama. Esdevingué un model de docilitat, modèstia i laboriositat, obeïa immediatament i s’acontentava amb qualsevol menjar. Al vespre es deixava tancar com un bon minyó en un cobert construït al costat del taller on es guardaven les eines i les pells adobades. Allí dormia sobre el sòl gastat i lluent. Durant el dia treballava mentre hi havia llum, a l’hivern vuit, a l’estiu catorze, quinze, setze hores: netejava de carn pells que pudien bestialment, les posava en remull, les pelava, encalcinava i cauteritzava, les enfeltrava i les impregnava de taní, tallava llenya, escorxava bedolls i teixos, baixava al noc curull de baf càustic, amuntegava pells i escorces tal com li manaven els oficials, escampava cassanelles amaçades i recobria l’esborronadora pira amb branques de teix i terra. Anys després hagué de treure-ho tot i recollir de la seva tomba les pells momificades convertides en cuir adobat.

Quan no enterrava o desenterrava pells, traginava aigua. Durant alguns mesos traginà aigua del riu, sempre dues galledes, centenars de galledes al dia, ja que l’ofici exigia quantitats enormes d’aigua per a rentar, ablanir, bullir i tenyir. Durant alguns mesos no tingué cap fibra eixuta al cos de tant traginar aigua; al vespre tenia la roba xopa i la pell freda, blana i esponjada com el cuir rentat.

Després d’un any d’aquesta existència més animal que humana enxampà l’àntrax, una temuda malaltia dels adobadors que correntment duia a la mort. Grimal ja l’havia desnonat i cercat un substitut —d’altra banda molt a desgrat, ja que mai no havia tingut un treballador més sobri i laboriós que aquell Grenouille. En contra de tota esperança, emperò, Grenouille acabà vencent la malaltia. Només li restaren les cicatrius dels grans carboncles negres que tingué rera les orelles, al coll i a les galtes, que el desfiguraven, fent-lo encara més lleig del que ja era sense això. A més a més li restà —avantatge inestimable— la immunitat a l’àntrax, de manera que d’ara endavant pogué netejar de carn fins i tot amb les mans esquerdades i sangonoses les pells més podrides sense córrer el perill de contagiar-se de bell nou. Per això es distingia no només dels aprenents i oficials sinó també dels seus propis substituts potencials. I puix que aleshores ja no era tan fàcil de reemplaçar com abans, s’apujà el valor del seu treball i amb això el valor de la seva vida. Tot d’una ja no hagué de dormir més sobre el sòl nu, sinó que pogué construir-se un jaç de fusta al cobert i rebé palla i una flassada pròpia. Per dormir ja no el tancaven. El menjar era suficient. Grimal ja no el considerava un animal qualsevol sinó un animal domèstic ben útil.

Quan féu els dotze anys Grimal li atorgà mig diumenge lliure, i quan féu els tretze fins i tot pogué disposar cada dia de la setmana d’una hora lliure després de la feina, al vespre, per a fer el que volgués. Havia vençut, ja que vivia i posseïa una porció de llibertat que li bastava per a seguir vivint. S’havia acabat l’època d’hivernar. La paparra Grenouille tornà a bellugar-se. Ensumà l’aire del matí. El captivà el delit de la cacera. El major vedat d’olors del món s’obria davant d’ell: la ciutat de París.