1

Al segle divuit visqué a França un dels homes més genials i abominables d’una època en la qual sovintejaren les figures genials i abominables. Aquí narrarem la seva història. S’anomenava Jean-Baptiste Grenouille, i si el seu nom, a diferència del d’altres monstres genials, com per exemple De Sade, Saint-Just, Fouché, Bonaparte, etcètera, ha caigut en l’oblit, sens dubte no ha estat perquè Grenouille fos inferior a aquests homes cèlebres i tenebrosos pel que fa a l’altivesa, el menyspreu pels seus consemblants, la immoralitat, en un mot, a la impietat, sinó perquè el seu geni i la seva única ambició es limitaren a un terreny que no deixa cap senyal en la història: al regne fugisser de les olors.

A l’època a la qual ens referim regnava a les ciutats una fetor a penes concebible per nosaltres, homes moderns. Els carrers pudien a fems, els patis interiors pudien a orins, els bucs de les escales pudien a fusta podrida i a excrements de rata, les cuines, a col podrida i a greix de moltó; les cambres sense ventilació feien pudor de resclosit, les alcoves pudien a llençols llardosos, a edredons humits i a la punyent olor dolçassa dels orinals. Les xemeneies pudien a sofre, les adoberies pudien a lleixius corrosius, els escorxadors, a sang coagulada. Els homes pudien a suor i a roba bruta; en llurs boques pudien les dents corrompudes, llur alè pudia a ceba i llurs cossos, quan ja no eren joves, a tumors, a llet agra i a formatge ranci. Pudien els rius, pudien les places, pudien les esglésies, pudia sota els ponts i dins els palaus. El pagès pudia com el capellà, l’oficial d’artesà com l’esposa del mestre; pudia tota la noblesa i fins i tot pudia el rei, pudia com una fera, i la reina pudia com una cabra vella tant a l’estiu com a l’hivern. Perquè al segle XVIII encara no havia estat deturada la corrosiva activitat dels bacteris, i a causa d’això no hi havia cap ocupació humana, sia creadora sia destructora, cap manifestació de vida en gestació o en decadència que no anés acompanyada d’alguna fetor.

I naturalment a París la fetor ja era desmesurada, perquè París era la ciutat més gran de França. I dins de París hi havia, al seu torn, un indret on la fetor regnava de manera especialment infernal, entre la Rue aux Fers i la Rue de la Ferronnerie, és a dir, el Cimetière des Innocents. Durant vuit-cents anys hi havien dut els morts de l’hospital Hôtel-Dieu i de les parròquies veïnes, durant vuit-cents anys s’hi havien traginat i abocat dins llargues fosses, dia rera dia, dotzenes de cadàvers, durant vuit-cents anys s’havien amuntegat els ossos en sepulcres i osseres. I a la fi, a la vigília de la Revolució Francesa, quan algunes de les fosses reblertes d’ossos s’ensorraren perillosament i la fetor del sobreeixit cementiri incità els veïns no tan sols a protestar, sinó a rebel·lar-se de debò, fou tancat i abandonat, i en aquell lloc, una vegada amuntegats a les catacumbes de Montmartre els milions d’ossos i cranis, s’hi bastí un mercat de queviures.

I fou aquí, a l’indret més pudent de tot el regne, on va néixer el 17 de juliol del 1738 Jean-Baptiste Grenouille. Fou un dels dies més xafogosos de l’any. La xafogor s’esllenegava com plom fos damunt el cementiri i s’esclafava en els carrerons veïns com un vapor corrupte que pudia a una barreja de melons podrits i banya cremada. Quan començaren els dolors del part, la mare de Grenouille es trobava en una parada de peix de la Rue aux Fers tot escatant albors que, de primer, havia esbudellat. Els peixos, que pretesament havien estat arrencats del Sena aquell mateix matí, ja pudien tant que la seva ferum recobria la fortor de mort. Però la mare de Grenouille no s’adonava de la fetor dels peixos i dels cadàvers, ja que el seu nas era del tot insensible a les olors, i a més a més li feia mal tot el cos i el dolor esmorteïa la seva sensibilitat a tota percepció sensorial que vingués de fora. Només volia que acabés el dolor, volia dur a terme el fastigós part a cuita-corrents. Era el cinquè. Tots cinc els havia tingut en aquella parada de peix, i tots cinc havien nascut morts o mig morts, ja que la carn sangonosa que eixia a penes es distingia de les tripes dels peixos escampades pel sòl, i tampoc no vivien gaire i, al vespre, tot plegat era recollit amb la pala i traginat fins al cementiri o cap avall al riu. El mateix passaria avui, i la mare de Grenouille, que encara era una dona jove, de vint-i-cinc anys, que feia molt de goig i encara conservava a la boca gairebé totes les dents i uns pocs cabells a la testa, i que, llevat de la gota, la sífilis i un principi de tisi, no patia cap malaltia seriosa, que esperava viure encara força temps, potser cinc o deu anys més, i potser fins i tot casar-se i tenir fills de veritat com l’esposa respectable d’un artesà vidu o d’algú semblant… la mare de Grenouille desitjava que tot hagués passat. I quan començaren els dolors del part s’arraulí sota el seu taulell i parí allí, com ja havia fet cinc vegades, i tallà amb el ganivet del peix el cordó umbilical del nounat. Però aleshores, per raó de la xafogor i de la ferum, que no percebia com a tals, sinó tan sols com a quelcom d’insuportable i atordidor —com una feixa de lliris blancs o una cambra petita curulla de narcisos—, s’esvaní, trabucà de costat, caigué sota el taulell i rodolà fins al bell mig del carrer, on restà ajaguda amb el ganivet a la mà.

Cridòria, corredisses, la gentada fa rotllana al seu voltant amb l’esguard embadocat, avisen la policia. La dona segueix esvanida al bell mig del carrer amb el ganivet a la mà, i a poc a poc recobra el coneixement.

—Què li ha passat?

—No res.

—Què fa amb el ganivet?

—No res.

—D’on prové la sang del seu faldellí?

—Dels peixos.

S’alça, llença el ganivet i se’n va a rentar-se.

Aleshores, tot d’una, el nounat comença a cridar sota el taulell. Tots hi claven els ulls, descobreixen el nadó sota un eixam de mosques, entre les tripes i els caps tallats dels peixos i l’estiregassen cap a fora. Les autoritats l’encomanen a una dida i detenen la mare. I puix que ella confessa i reconeix sense embuts que estava decidida a deixar rebentar el nounat, tal com havia fet, si més no, amb els altres quatre, la processen i condemnen per infanticidi múltiple, i dues setmanes després la decapiten a la Place de Grève.

En aquella data l’infant ja havia canviat tres cops de dida. Cap d’elles no volia conservar-lo més d’un parell de dies. Deien que era massa delerós, que mamava per dos, que prenia la llet als altres lactants i, amb això, els mitjans de subsistència d’elles, les dides, puix que no era rendible alletar un sol nodrissó. L’oficial de policia competent, un tal La Fosse, s’afartà de seguida de l’assumpte i decidí enviar l’infant a la central d’expòsits i orfes de la llunyana Rue Saint-Antoine, des d’on els infants eren transportats diàriament fins a la casa de beneficència estatal de Rouen. Però, com que aquest carreteig era realitzat per camàlics mitjançant senalles de ràfia en les quals entaforaven, per motius de racionalitat, fins a quatre nodrissons, i com que la taxa de mortalitat pel camí era extraordinàriament elevada, per aquest motiu els camàlics foren exhortats a transportar només nodrissons batejats i només aquells que anessin dotats del permís de transport reglamentari que havia d’estampillar-se a Rouen, i com que l’infant Grenouille no estava batejat i no tenia cap nom que pogués registrar-se legalment al permís de transport, i com que, endemés, per part de la policia no hauria estat factible deixar una criatura anònima a les portes de la central, la qual cosa només podria estalviar-se complint les formalitats restants… per una sèrie de dificultats de tipus burocràtic i administratiu que semblaven aplegar-se en l’intent de foragitar aquell infant, i perquè, d’altra banda, corria pressa, l’oficial de policia La Fosse desistí del seu propòsit original i donà instruccions per què el marrec fos lliurat, a canvi d’un rebut, a qualsevol institució religiosa per tal que hi fos batejat i s’hi decidís el seu destí futur. Es desferen d’ell en el convent de Saint-Merri, de la Rue Saint-Martin. Fou batejat amb el nom de Jean-Baptiste. I puix que el prior aquells dies estava de bona lluna i encara no s’havien esgotat els diners que dedicava a obres de caritat, en lloc d’enviar-lo a Rouen decidí criar-lo a càrrec del convent. A tal fi fou lliurat a una dida anomenada Jeanne Bussie de la Rue Saint-Denis, qui, de moment, rebé tres francs setmanals per tenir cura d’ell.