39

El gener la vídua Arnulfi es casà amb el seu primer oficial Dominique Druot, el qual d’aquesta manera pujà de categoria esdevenint Maître Gantier et Parfumeur. Hi hagué un gran àpat per als mestres del gremi i un de més modest per als oficials; madame comprà un nou matalàs per al seu llit, que ara compartia oficialment amb Druot, i tragué de l’armari el seu guarda-roba multicolor. Llevat d’això tot seguí com abans. Conservà l’entranyable nom d’Arnulfi, conservà indivisa la fortuna, la direcció econòmica del negoci i les claus del celler; Druot complia diàriament els seus deures sexuals i després es refrescava amb vi; i Grenouille, si bé s’havia convertit en primer i únic oficial, realitzava el gros de tota la feina pel mateix sou migrat, la mateixa modesta alimentació i el mateix pobre allotjament.

L’any començà amb el devessall groc de les quàssies, amb jacints, violetes i narcòtics narcisos. Un diumenge de març —potser havia passat un any des de la seva arribada a Grasse— Grenouille s’encaminà cap al jardí que hi havia rera el mur a l’altra banda de la ciutat, a fi de veure l’estat de les coses. Aquesta vegada estava preparat per a flairar aquella aroma, sabia prou bé què l’esperava… i malgrat tot, quan l’olorà de la Porte Neuve estant, a mig camí només d’aquell indret al costat de la muralla, el cor li bategà al pit amb desfici i sentí com la sang li bullia de felicitat a les venes: encara hi era, la bella planta incomparable, havia sobreviscut incòlume a l’hivern, era plena de saba, creixia, s’estenia, hi brotaven les més ufanoses inflorescències! Tal com havia esperat, la seva flaire havia esdevingut més intensa, sense menyscapte de la seva finor. El que feia un any degotava i esquitxava delicadament, ara s’havia espesseït fins esdevenir un riu olorós lleugerament pastós que resplendia en mil colors i, tanmateix, els lligava tots i ja no se’n desprenia. I aquest riu, segons comprovà Grenouille, feliç, es nodria d’una font cada cop més puixant. Encara un any, només un any, només dotze mesos, i aquella font sortiria de mare i ell podria venir a captar-la i capturar la salvatge escomesa de la seva flaire.

Corregué tot al llarg de la muralla fins a l’indret conegut rera el qual es trobava el jardí. Si bé la noia no era pas al jardí, sinó a la casa, en una cambra rera les finestres closes, la seva flaire onejava com un continu i tendre ventijol. Grenouille restà immòbil. No estava pas embriagat o atordit com la primera vegada que l’olorà. L’omplia el sentiment de felicitat de l’amant que espia o observa des de lluny la seva pretesa i sap que al cap d’un any la recollirà a casa. Veritablement, Grenouille, la solitària paparra, el monstre, la bèstia Grenouille, que mai no havia sentit amor ni mai no havia pogut inspirar-ne, aquell dia de març, dempeus rera la muralla de la ciutat de Grasse, estimà; i el seu amor l’omplí pregonament de goig.

És clar que no estimava pas una persona, no estimava la noia que hi havia a la casa, rera la muralla. Estimava la flaire. Només aquesta i no res més, i només perquè en el futur esdevindria la seva pròpia flaire. Al cap d’un any la recolliria a casa, ho jurava per la seva vida. I després d’aquesta rara prometença, o prometatge, d’aquesta promesa de fidelitat feta a si mateix i a la seva futura flaire, deixà l’indret amb l’esperit joiós i tornà a la ciutat per la Porte du Cours.

De nit, ajaçat a la cabana, buscà de bell nou en el record aquella flaire —no pogué resistir-se a la temptació— i se submergí en ella, l’amanyagà i es deixà amanyagar per ella d’una manera tan íntima i tan propera al somni com si en realitat ja la posseís, i estimà la seva flaire, la seva pròpia flaire, i a si mateix en ella, durant una estona embriagadora i preciosa. Volia endur-se al son aquest sentiment d’amor envers ell mateix. Però en l’instant precís en què tancà els ulls i només li hauria calgut un segon per adormissar-se, la perdé, la flaire desaparegué tot d’una, i en el seu lloc s’alçà a la cambra l’olor freda i penetrant del corral de cabres.

Grenouille tingué un ensurt. «I si aquesta flaire que posseiré… —pensà—, desaparegués? No és com en el record, on totes les flaires són eternes. La real es consumeix en el món. És fugaç. I quan s’haurà esgotat, la font d’on l’he presa ja no brollarà. I estaré nu com abans i hauré de seguir ajudant-me amb els meus succedanis. No, serà pitjor que abans! Ja que en l’endemig l’hauré conegut i posseït, la meva pròpia magnífica olor, i no la podré oblidar pas, perquè jo mai no oblido una flaire. I durant tota la vida viuré del seu record com ara mateix, per un moment, he viscut del pressentiment que la posseiré… Per què la necessito, doncs?».

Aquesta idea li resultava summament desagradable. L’esglaià enormement el fet que la flaire que encara no posseïa hagués de perdre’s infal·liblement quan la posseís. Quan de temps la conservaria? Alguns dies? Algunes setmanes? Potser durant un mes, si se’n perfumava força estalviaire? I aleshores? Es veié sacsejant en el flascó les darreres gotes, esbaldint el flascó amb alcohol a fi de no perdre ni la més petita engruna, i després veié, olorà, com es volatilitzava per sempre i fatalment la seva flaire estimada. Seria com una mort lenta, una mena d’ofegament intern, una progressiva i penosa evaporació de si mateix en el món fastigós.

Tremolà de fred. El sobtà l’afany de renunciar als seus projectes, sortir a la nit i fugir d’aquell indret. Creuaria les muntanyes nevades, sense descans, faria cent mules a través de l’Alvèrnia, s’arrossegaria fins a la seva antiga cova i dormiria fins a la mort. Però no ho féu. Restà assegut i no cedí al seu afany, tot i que era prou fort. No hi cedí perquè fugir d’un indret i encauar-se en una cova era un antic afany seu. Ja el coneixia. El que certament no coneixia era la possessió d’una flaire humana tan esplèndida com la flaire de la noia que hi havia rera la muralla. I el fet de saber que hauria de pagar un preu terrible per la possessió i la consegüent pèrdua d’aquella flaire li feia, malgrat tot, més cobejable la possessió i la pèrdua que no pas la lapidària renúncia a ambdues. Perquè, si bé durant tota la seva vida havia renunciat, encara no havia posseït ni perdut mai.

Els dubtes s’amollaren a poc a poc i, amb ells, la tremolor. Notà com la sang calenta el revifava i com la voluntat de fer el que s’havia proposat tornava a posseir-lo. I fins i tot amb més força que no pas abans, perquè aquesta voluntat ja no naixia d’una simple avidesa, sinó d’una sospesada decisió. La paparra Grenouille, davant l’elecció d’assecar-se en si mateixa o deixar-se caure, es decidí per la caiguda, sabent prou bé que aquesta seria la darrera. Tornà a jeure en el seu llit, còmodament damunt la palla i sota la manta, i li semblà que era un heroi.

Però Grenouille no hauria estat Grenouille si l’hagués acontentat gaire temps una sensació heroica i fatalista. Per a això posseïa una voluntat d’autoafirmació massa tenaç, una naturalesa massa múrria i un esperit massa refinat. Bé…, havia decidit posseir aquella flaire de la noia que hi havia rera la muralla. I si al cap de poques setmanes la tornava a perdre i moria a causa de la seva pèrdua, també estaria prou bé. Però millor seria no morir i, tanmateix, posseir la flaire, o si més no ajornar al màxim la seva pèrdua. Calia fer-la duradora. Calia exorcitzar la seva volatilitat sense robar-li el seu caràcter; al capdavall, un problema de perfumeria.

Hi ha flaires que romanen durant dècades. Un armari friccionat amb almesc, un tros de cuir xopat amb oli de canyella, un tubercle d’ambre, un estoig de fusta de cedre posseeixen odoríferament gairebé la vida eterna. I d’altres —l’oli de llima, la bergamota, l’extracte de narcís i tuberosa i moltes fragàncies florals— desapareixen al cap de poques hores quan s’exposen a l’aire lliure. El perfumer posa remei a aquesta fatal circumstància en unir les flaires massa volàtils amb d’altres de més estables, és a dir, en posar-los uns grillons que refrenen llur afany de llibertat. L’habilitat del perfumer consisteix a deixar prou fluixos els grillons per tal que l’olor lligada conservi aparentment la seva llibertat i, tanmateix, cenyir-los prou estretament perquè no pugui fugir. Grenouille, una vegada, havia reeixit amb tota perfecció en aquesta demostració de mestria amb l’oli de tuberosa, la flaire efímera de la qual engrillonà amb minúscules quantitats d’algàlia, vainilla, làudanum i xiprer, i li conferí així una validesa efectiva. Per què no podia fer-se una cosa semblant amb la flaire de la noia? Per quin motiu hauria d’esmerçar i balafiar en estat pur la més valuosa i fràgil de totes les flaires? Quina grolleria! Quina extraordinària falta de delicadesa! Que potser hom deixava els diamants sense polir o hom duia al coll bocins de mineral d’or? Era ell, Grenouille, un primitiu lladre de substàncies aromàtiques com Druot i com tots els altres maceradors, destil·ladors i premsadors de pètals? O era el perfumer més gran del món?

Es colpejà el cap davant l’esglai de pensar per què no se li havia acudit mai: és clar que aquella incomparable flaire no havia d’esmerçar-se grollerament. L’havia de muntar com la pedra preciosa més valuosa. Calia que forgés una diadema d’or, en la part més sublim de la qual lluís la seva flaire, lligada amb d’altres flaires i alhora dominant-les. Faria un perfum segons totes les regles de l’art, i la flaire de la noia que hi havia rera la muralla en seria la nota central.

Com a auxiliars, com a notes baixa, mitjana i alta, com a guarniment i com a fixador no s’esqueien pas l’almesc i l’algàlia, ni l’essència de roses ni el neroli, és clar que no. Per a un perfum semblant, per a un perfum humà, calien d’altres ingredients.