31
L’endemà —el marquès es disposava en aquell moment a ensenyar-li les positures, gests i passes de ball més escaients per al proper incident social— Grenouille fingí un mareig i, aparentment afeblit i com amenaçat per un ofec, caigué sobre un divan.
El marquès estava fora de si. Cridà els servents bo i demanant-los que duguessin ventalls i ventiladors portàtils, i mentre els servents s’apressaven s’agenollà a la vora de Grenouille, el ventà amb el seu mocador amarat de fragància de violetes i li pregà, a dreta llei, que s’aixequés, que no expirés precisament ara sinó que, si era possible, esperés fins demà passat, ja que altrament la supervivència de la teoria del fluid letal es veuria força compromesa.
Grenouille es tombà i es cargolà, panteixà, gemegà, bracejà contra el mocador i, finalment, es deixà caure dramàticament del divan i s’amagà en el racó més allunyat de la cambra.
—Aquest perfum no! —cridà com si estigués al límit de les seves forces—, aquest perfum no! Em mata!
I només quan Taillade-Espinasse hagué llançat el mocador per la finestra i la seva levita —que també feia olor de violetes— a la cambra del costat, Grenouille es refeu de l’atac i explicà, amb veu assossegada, que com a perfumer de professió posseïa un olfacte molt sensible, i que cada cop reaccionava amb més vehemència davant certs perfums, especialment ara, en la convalescència. Que precisament la flaire de la violeta, una flor d’altra banda ben bonica, el fastiguegés d’aquella manera només podia explicar-s’ho bo i considerant que el perfum del marquès devia contenir una elevada proporció d’extracte d’arrel de violeta, la qual, a causa del seu origen subterrani, tenia un efecte molt nociu en una persona que, com ell, havia estat atacada pel fluid letal. Ahir mateix, quan li aplicaren el perfum per primera vegada, s’havia sentit molt sufocat, i avui, en tornar a percebre l’olor de l’arrel, havia tingut la sensació de ser empès una altra vegada fins aquell forat horrible i ofegós en el qual havia vegetat durant set anys. La seva naturalesa s’hi havia revoltat, no podia dir altra cosa, doncs, després d’haver-li estat regalada —gràcies a l’art del senyor marquès— una vida humana lliure de fluids, i preferia morir tot seguit que no pas veure’s lliurat altre cop a l’odiós fluidum. Tot ell es crispava encara, només de pensar en el perfum de l’arrel. Però confiava plenament restablir-se de seguida si el marquès li permetia de crear un perfum propi a fi d’exorcisar completament la fragància de violetes. Pensava en una flaire lleugera i etèria que consistís sobretot en ingredients allunyats de la terra, com per exemple l’aigua de tarongina i de flor d’ametller, l’eucaliptus, l’oli d’agulles d’avet i l’oli de xiprer. Només una aspersió d’aquella fragància en els seus vestits, algunes gotes en el coll i les galtes i es veuria lliure per sempre de la repetició del penós atac que l’havia dominat ara mateix…
El que hem reproduït en un llenguatge indirecte i ordenat per a la millor comprensió fou en realitat un esclat de mots incoherents interromput per accessos de tos i panteixos, que durà mitja hora i que Grenouille acompanyà amb tremolors, manoteigs i guerxament d’ulls. El marquès estava prou impressionat. Més que no pas la simptomatologia del mal el convencé la subtil argumentació del seu protegit, que confirmava enterament la teoria del fluid letal. El perfum de violetes, és clar! Un producte fastigós proper a la terra, fins i tot subterrani! Probablement ell mateix, que feia molts anys que el gastava, n’estava infectat. No sospitava pas que dia rera dia aquella aroma l’atansava a la mort. La gota, la rigidesa del seu clatell, la llangor del seu membre, les morenes, la pressió a les oïdes, la dent podrida…, sens dubte tot provenia de la fetor de l’arrel de violeta contaminada pel fluid. I havia estat aquell homenet estúpid, aquell pilonet de misèria que s’arraulia en un racó qui li’n féu parar esment. Es commogué. Li hauria agradat atansar-s’hi, alçar-lo i estrènyer-lo contra el seu cor lliure de prejudicis. Però temia fer encara olor de violetes, per la qual cosa tornà a cridar els servents i els manà d’allunyar de la casa tot perfum de violetes, airejar tot el palau, desinfectar els seus vestits en el ventilador d’aire vital i conduir de seguida Grenouille en la seva llitera fins al millor perfumer de la ciutat. Era exactament el que Grenouille s’havia proposat amb el seu atac.
L’art de la perfumeria tenia una antiga tradició a Montpeller, i si bé en els darrers temps havia anat a menys en comparació amb la ciutat que li feia la competència, Grasse, encara hi vivien alguns bons perfumers i guanters. El més acreditat de tots ells, un tal Runel, es declarà disposat, considerant les relacions comercials que tenia amb la casa del marquès de la Taillade-Espinasse, de la qual era proveïdor de sabons, olis i perfums, a donar el pas extraordinari de cedir durant una hora el seu taller al singular oficial de perfumer parisenc que havia estat portat en una llitera. Aquest no deixà que li expliqués res i ni tan sols no va voler saber on era tot el que necessitava, digué que ja hi estava familiaritzat i que ja ho trobaria tot ell sol; i es tancà en el taller on restà una hora llarga mentre Runel s’arribava en una taverna amb el majordom del marquès per beure-hi un parell de gots de vi i assabentar-se del motiu pel qual la seva aigua de violetes ja no era bona de flairar.
El taller i la botiga de Runel no estaven ni de bon tros tan abundosament proveïts com ho havia estat el negoci de Baldini a París. Amb aquells pocs olis de flors, aigües i espècies, un perfumer mediocre no podia fer res d’extraordinari. Nogensmenys, a la primera alenada Grenouille reconegué que els materials que hi havia bastaven per als seus fins. No volia pas crear una gran aroma; no pretenia mesclar una aigua de prestigi com havia fet aleshores amb Baldini, una que excel·lís del mar de mediocritats i domestiqués la gent. El seu objectiu ni tan sols era una simple fragància de tarongina, tal com li havia promès al marquès. Les sabudes essències de neroli, eucaliptus i fulles de xiprer havien d’amagar la vertadera flaire que es proposava crear: aquesta no era sinó la flaire humana. Volia apropiar-se de l’olor humana que ell mateix no posseïa, tot i que ara per ara només fos un succedani ben dolent. És clar que l’olor dels homes no existia, com tampoc no existia el rostre humà. Cada home feia una olor diferent, ningú no ho sabia millor que Grenouille, que coneixia milers i milers d’olors individuals i des del seu naixement distingia els homes només en ensumar-los. Amb tot…, hi havia un tema elemental de la flaire humana, i endemés força senzill: un tema elemental compost de suor i de greix, de formatge ranci, una olor bastant repugnant que estava adherida en la mateixa mesura a tots els homes i damunt la qual onejaven aïllats els nuvolets de cada aura individual.
Aquesta aura, però, la clau terriblement complicada i intransferible de l’olor personal, no era percebuda per la majoria dels homes. La majoria dels homes no sabien que la posseïen i, tot i així, s’esforçaven a amagar-la sota els vestits i els perfums de moda. Només els era familiar aquella flaire elemental, aquell baf humà primitiu, només en ell vivien i se sentien segurs, i qualsevol persona que emanés aquell fastigós brou comú era considerat un dels seus.
Era un perfum ben singular, el que Grenouille creà aquell dia. Fins aleshores mai no havia existit en el món un perfum tan singular. No flairava com una aroma sinó com un home que feia olor. Si mai algú n’hagués sentit l’olor en una cambra fosca hauria pogut creure que allí hi havia un altre home. I si se l’hagués posat un home (que per ell mateix ja flairava com a tal), ens hauria semblat ben bé que es tractava de dos homes, o, encara pitjor, d’un monstruós ésser doble, com una figura que no pot observar-se amb precisió perquè es presenta desdibuixada i borrosa com una imatge en el fons del mar, que les onades fan tremolar.
A fi d’imitar aquesta flaire humana —prou insuficient, com ell mateix sabia, però capaç d’enganyar els altres—, Grenouille aplegà els ingredients més absurds del taller de Runel.
Rera el llindar de la porta que duia al pati hi havia un pilonet, encara fresc, d’excrement de gat. N’agafà mitja cullereta i ho casà en el flascó de les mescles amb algunes gotes de vinagre i sal picada en el morter. Sota la taula del taller trobà un trosset de formatge de la mida de l’ungla del polze que sens dubte provenia d’una menjada de Runel. Era força vell, ja començava a descompondre’s i escampava una olor acre i penetrant. De la tapa d’un tonell de sardines que hi havia a la part posterior de la botiga en raspà quelcom que pudia a peix descompost i ho barrejà amb ous podrits i castori, amoníac, nou moscada, banya polvoritzada i pell de porc socarrimada i esmicolada. Aleshores hi afegí una quantitat relativament alta d’algàlia, mesclà amb alcohol aquells horribles ingredients, ho deixà reposar i ho filtrà en un altre flascó. El brou feia una olor devastadora. Pudia com una claveguera putrefacta, i si es barrejava el seu vapor amb un cop de vent d’aire pur, semblava que hom es trobés, un diumenge xafogós, al bell mig de la Rue aux Fers de París, cantonada amb la Rue de la Lingerie, on s’aplegaven les flaires del mercat des Halles, del Cimetière des Innocents i de les cases reblertes.
Al damunt d’aquesta base esgarrifosa, que en si mateixa feia més aviat olor de cadàver que no pas d’home, Grenouille hi posà només una capa d’aromes refrescants: menta pebrera, espígol, essència de trementina, llimona, eucaliptus, que moderà i ensems amagà agradosament sota unes gotes de delicades essències florals com el gerani, la rosa, la tarongina i el llessamí. Després de diluir-lo amb alcohol i una mica de vinagre, el fonament damunt el qual reposava la mescla ja no feia una olor repugnant. La fetor latent s’havia perdut sota la frescor dels nous ingredients fins esdevenir imperceptible, la flaire de les flors havia embellit la base repugnant i l’havia transformada en quelcom de gairebé interessant; i, estranyament, ja no pudia en absolut a putrefacció. Per contra, el perfum semblava exhalar una forta i alada aroma de vida.
Grenouille n’omplí dos flascons, que tapà i col·locà al seu davant. Aleshores rentà amb aigua els altres flascons, el morter, l’embut i la cullera, ben acuradament, els fregà amb oli d’ametlles amargues per esborrar-ne qualsevol vestigi odorífer, i agafà un segon flascó de mescles. En aquest hi compongué a corre-cuita un altre perfum, una mena de còpia del primer, que igualment consistia en elements frescos i florals; la seva base, però, ja no contenia bulls de bruixa sinó coses tan convencionals com almesc, ambre, una miqueta d’algàlia i oli de fusta de cedre. Feia una olor completament diferent del primer —més planera, íntegra i benigna—, ja que li mancaven els components de la flaire humana imitada. Amb tot, si se l’aplicava un home normal i corrent i el casava amb la seva pròpia olor, ja no podria distingir-se del que Grenouille havia creat exclusivament per a ell.
Un cop hagué emplenat els flascons amb el segon perfum, es despullà i ruixà els seus vestits amb el primer. Aleshores se’n féu uns tocs sota les aixelles, entre els dits dels peus, al sexe, al pit, al coll, a les orelles i als cabells, es vestí de bell nou i sortí del taller.