14

El cuir de cabra per a la pell espanyola! Baldini ho recordà. Feia un parell de dies que havia encarregat les pells a Grimal, el cuir més bla i delicat per a la carpeta del comte Verhamont, quinze francs la peça. Però ja no li feien cap falta, podia estalviar-se els diners. Tot i que, d’altra banda, tornar a enviar el minyó… Qui sap…, podria fer una impressió desfavorable, potser la gent en parlaria i hi hauria rumors: Baldini ja no era digne de confiança, Baldini ja no rebia encàrrecs, Baldini ja no podia pagar…, i això no estava bé, no, no, perquè una cosa semblant abaixaria el preu de venda del negoci. Era millor prendre aquelles inútils pells de cabra. Calia que ningú no s’assabentés a deshora que Giuseppe Baldini havia canviat la seva vida.

—Passa!

Deixà entrar el jove i es traslladaren a la botiga, Baldini davant amb el canelobre, Grenouille al seu darrera amb les pells. Era la primera vegada que Grenouille entrava en una perfumeria, un indret on les sentors no eren una cosa accessòria sinó el centre mateix de l’interès. Evidentment coneixia totes les perfumeries i drogueries de la ciutat, havia passat nits senceres davant els aparadors i havia premut el nas contra les escletxes de les portes. Coneixia totes les aromes que s’hi negociaven i sovint, en la seva imaginació, les havia convertides en els perfums més esplèndids. Així doncs, no esperava res de nou. Però malgrat tot, de la mateixa manera que un infant amb sentit musical anhela el moment de veure una orquestra de prop o pujar al cor de l’església per a descobrir el teclat ocult de l’orgue, Grenouille frisava per veure l’interior d’una perfumeria, i quan sentí que s’havien de lliurar les pells a Baldini, havia fet mans i mànigues per tal de rebre aquell encàrrec.

I ara era a la botiga de Baldini, l’indret de París on s’aplegaven el major nombre de sentors professionals en l’espai mes reduït. No veié gaire cosa a la llum tènue de l’espelma, només l’ombra de l’escriptori amb la balança, els dos agrons damunt la pica, una cadira per als clients, les fosques prestatgeries de les parets, el breu relluir dels estris de llautó i les etiquetes blanques damunt els pots i els flascons; i tampoc no flairà res que no hagués flairat ja al carrer. Però s’adonà de seguida de la seriositat que regnava en aquelles cambres, gairebé es podria dir la sagrada seriositat, si per a Grenouille el mot «sagrat» hagués tingut algun sentit; s’adonà de la freda seriositat, de la sobrietat artesanal, de l’eixut sentit del negoci que s’envescava a cada moble, a cada estri, a cada cubell, flascó i casserola. I mentre seguia Baldini, l’ombra de Baldini, puix que Baldini no es prenia la molèstia de fer-li llum, el sobtà el pensament que ell pertanyia a aquell indret i no a cap altre, que hi romandria i que des d’allí faria sortir el món de polleguera.

Aquella idea era decididament d’una grotesca impertinència. No hi havia res, res en absolut que fonamentés l’esperança que un nouvingut ajudant d’adobador de dubtosos orígens, sense contactes ni protecció, sense la més mínima categoria professional posés arrels a la perfumeria de més renom de París; i encara menys si, com sabem, la liquidació del negoci era gairebé un assumpte resolt. Però el que s’expressava en el vanitós pensament de Grenouille no era una esperança, sinó una certitud. Sabia que només deixaria aquella botiga per anar a recollir la seva roba a casa de Grimal, i tornar-hi definitivament. La paparra havia ensumat la sang. Durant molts anys havia restat immòbil, encapsulada, i havia esperat. Ara es deixava caure a les bones i a les males, sense cap esperança. I per això la seva seguretat era tan gran.

Havien creuat la botiga. Baldini obrí la rebotiga que donava a la banda del riu i servia de magatzem, taller i laboratori alhora, on es preparaven els sabons, es pastaven les pomades i es mesclaven les aigües oloroses en flascons ventrelluts.

—Aquí! —digué, i assenyalà una gran taula que hi havia davant la finestra—. Deixa-les aquí!

Grenouille sortí de l’ombra de Baldini, deixà els cuirs damunt la taula i aleshores féu un salt cap enrera per col·locar-se entre Baldini i la porta. Baldini restà quiet una estona, amb l’espelma lleugerament apartada perquè no caigués cap gota de cera damunt la taula i acaronà amb els dits la llisa superfície del cuir. Després tombà la pell del damunt i acaricià la part interior fina com el vellut, aspra i suau alhora. Era molt bo, aquell cuir. Com fet a dretcient per a una pell espanyola. En assecar-se, a penes es deformaria i, si se li passava adequadament el plegador pel damunt, tornaria a ésser flexible, ho notà de seguida en prémer-lo entre el polze i l’índex; podia absorbir el perfum per cinc o deu anys; era un cuir molt, molt bo, potser en faria guants, tres parells per a ell i tres per a la seva dona, per al viatge cap a Messina.

Retirà la mà. La taula de treball el corprenia: tot estava llest; la cubeta de vidre per al bany olorós, la planxa d’assecar de cristall, les ratlladores per a mesclar les tintures, el pistil i l’espàtula, el pinzell, el plegador i les tisores. Semblava que les coses dormien perquè era fosc i que l’endemà tornarien a estar novament plenes de vida. Potser hauria d’endur-se la taula a Messina? I una part del seu taller, només les peces més importants…? S’hi treballava de bon grat, en aquella taula. Era feta de taulons de roure, igual que el capitell, i estava apuntalada de través, per la qual cosa res no trontollava ni oscil·lava, en aquella taula, i ni els àcids ni els olis ni els talls de ganivet no li feien res…, però li costaria una fortuna, endur-se-la a Messina! Fins i tot en vaixell! Per això la vendria, la vendria demà mateix, i tot el que hi havia al damunt, al dessota i al costat, tot ho vendria! Perquè ell, Baldini, si bé era un sentimental, també tenia un caràcter decidit, i per això, encara que li costés, acompliria la seva decisió: es desfaria de tot amb llàgrimes als ulls, però ho faria, sabia que calia fer-ho, havia rebut un senyal.

Es tombà per anar-se’n. I veié davant la porta aquell homenet deforme, del qual gairebé s’havia oblidat.

—És bo —digué Baldini—. Digues-li al mestre que el cuir és bo. Hi passaré qualsevol dia per a pagar-l’hi.

—Entesos —digué Grenouille, i restà immòbil barrant el pas a Baldini, que es disposava a sortir del taller. Baldini titubejà una mica, però en la seva candidesa no considerà que el comportament del jove fos causat pel desvergonyiment sinó per la timidesa.

—Què tens? —preguntà—. Vols encarregar-me alguna cosa? I bé? Digues!

Grenouille romania encorbat fitant Baldini amb aquell esguard que aparentment palesava temença però que en realitat procedia de la tibantor i la frisança.

—Vull treballar amb vós, maître Baldini. Amb vós, en el vostre negoci.

No ho digué pas com un prec, sinó com una exigència, i realment tampoc no ho digué sinó que ho extragué, ho xiuxiuejà com una serp. I un altre cop Baldini confongué la pertorbadora altivesa de Grenouille amb la malaptesa infantil. Li somrigué afablement.

—Ets aprenent d’adobador, fill meu —digué—, no tinc feina per a un aprenent d’adobador. Ja tinc un ajudant i no em cal pas un aprenent.

—Voleu aromatitzar aquest cuir de cabra, maître Baldini? Aquest cuir que us he portat, voleu aromatitzar-lo? —xiuxiuejà Grenouille, com si no hagués pres bona nota de la resposta de Baldini.

—En efecte —digué Baldini.

—Amb l’«Amor i Psique» de Pélissier? —preguntà Grenouille, i s’encorbà encara més. Un lleu ensurt bategà pel cos de Baldini. No perquè es demanés com era que aquell minyó estava tan ben informat, sinó simplement perquè havia anomenat aquell perfum odiós, la composició del qual no havia assolit de desxifrar.

—Com se t’acut l’absurda idea que jo esmerçaria un perfum aliè per a…

—Prou que en feu olor! —xiuxiuejà Grenouille—. En dueu al front, i a la butxaca dreta de la levita hi teniu un mocador que n’és amarat. No és pas bo, aquest «Amor i Psique», és ben dolent, duu massa bergamota, massa romaní i poca essència de roses.

—Vaja! —digué Baldini, totalment astorat pel caire precís que prenia la conversa—, i què més?

—Tarongina, llima, clavell, almesc, llessamí, alcohol i alguna cosa de la qual no conec el nom, mireu, allà! En aquella ampolla! —i assenyalà amb el dit en la foscor. Baldini dirigí el canelobre en la direcció indicada, el seu esguard seguí l’índex del jove i caigué en una ampolla que hi havia a la prestatgeria, plena d’un bàlsam de color groc grisenc.

—Estorac? —preguntà.

Grenouille capcinejà.

—Sí, això és el que hi ha dins. Estorac. —I aleshores es cargolà com contret per una convulsió i mormolà si més no una dotzena de vegades el mot «estorac»: «Estoracestoracestoracestorac…».

Baldini sostingué el canelobre davant aquell homenet que grallava «estorac» i pensà: «O bé és boig o bé és un bergant impostor, o bé posseeix la gràcia del talent». Perquè era perfectament possible que de la mescla exacta dels materials assenyalats en resultés el perfum «Amor i Psique»; fins i tot era probable. Essència de roses, clavell i estorac…, aquella tarda havia cercat desesperadament aquells tres components; amb ells s’avenien les altres parts de la composició, que ell també creia haver reconegut, com segments que componien el tot. Però ara hi havia una altra qüestió, determinar amb quina exacta proporció calia mesclar-los. I per a esbrinar-ho, ell, Baldini, hauria d’experimentar dies i dies, una tasca esborronadora, gairebé pitjor que la d’identificar simplement els components, car es tractava de mesurar, pesar i anotar, i tenir-hi moltíssima cura, ja que la més petita distracció —un tremolor de la pipeta, una errada en comptar les gotes— podria malmetre-ho tot. I cada intent fallit era esgarrifosament car. Cada barreja malmesa costava una petita fortuna…

Volia posar a prova aquell homenet, volia preguntar-li la fórmula exacta d’«Amor i Psique». Si la coneixia amb els grams i les gotes exactes, es tractaria d’un estafador que d’alguna manera havia aconseguit la recepta de Pélissier per facilitar-se l’entrada i un lloc de treball en el negoci de Baldini. Però si l’endevinava aproximadament es tractaria d’un geni de l’olfacte i com a tal provocaria l’interès professional de Baldini. No era pas que Baldini qüestionés la seva serena decisió de liquidar el negoci! El perfum de Pélissier no li importava com a tal. Tot i que el minyó li’n fes a litres, Baldini no tenia la més mínima intenció de perfumar-ne la pell espanyola del comte Verhamont, però… Però qui ha estat tota la vida perfumer, qui ha estat enfeinat tota una vida mesclant substàncies no pot perdre tot d’una la seva passió professional! Ara li interessava esbrinar la fórmula d’aquell maleït perfum; més encara, escorcollar el talent d’aquell jove pertorbador que havia llegit una sentor al seu front. Volia saber què s’hi amagava al darrera. Estava simplement encuriosit.

—Sembla ser que tens un olfacte molt fi, jove —digué quan Grenouille deixà de grallar, i entrà de nou al taller per deixar amb compte el canelobre damunt la taula de treball—, sens dubte un olfacte molt fi, però…

—Tinc el millor olfacte de París, maître Baldini —l’interrompé Grenouille bo i xerricant—. Conec totes les olors del món, totes les que hi ha a París, totes, de moltes no en conec el nom però també puc aprendre’l, i no són moltes les olors que tenen nom, només alguns milers, i els aprendré tots, mai no oblidaré el nom del bàlsam, estorac, el bàlsam s’anomena estorac, estorac…

—Calla —cridà Baldini—, no m’interrompis quan parlo! Ets impertinent i pretensiós. Ningú no coneix el nom de mil olors. Ni jo mateix en conec un miler sinó només alguns centenars, perquè en el nostre ofici només n’hi ha alguns centenars, la resta són fetors!

Grenouille, que gairebé havia desdoblegat el seu cos en la seva llarga i arrauxada intervenció i en la seva excitació fins i tot havia obert els braços en creu per delimitar els «tots, tots», tornà a doblegar-se de seguida quan Baldini replicà, i restà immòbil al llindar de la porta com un petit gripau negre, a l’aguait.

—Naturalment —continuà Baldini—, fa molt de temps que estic assabentat que «Amor i Psique» conté estorac, essència de roses i clavell, i també bergamota i extracte de romaní, i etcètera. Per esbrinar-ho només cal, com ja he dit, un olfacte mitjanament fi, i és perfectament possible que Déu t’hagi dotat d’un olfacte mitjanament fi, com també a molts, molts altres homes, particularment a la teva edat. Amb tot, el perfumer —i ara Baldini alçà l’índex i bombà el pit—, amb tot, el perfumer no en té prou amb un olfacte mitjanament fi. Li cal un òrgan olfactiu exercitat durant moltes dècades, insubornable davant el treball, que li permeti de desxifrar amb seguretat el tipus i la quantitat de les sentors més complicades, i també de crear perfums nous i desconeguts. Un olfacte semblant —i amb el dit es tocà lleugerament el nas— ningú no el té, jovenet! Hom es guanya un olfacte semblant amb perseverança i assiduïtat. O potser podries dir-me de seguida la fórmula exacta d’«Amor i Psique»? I bé? Podries fer-ho?

Grenouille no respongué.

—Podries potser endevinar-la aproximadament? —digué Baldini, i es doblegà un xic cap endavant, per veure amb més claredat el gripau que s’estava a la porta—, si fa no fa, si més no? I bé? Digues, tu que ets el millor nas de París!

Grenouille callava.

—Ho veus? —digué Baldini satisfet i decebut en la mateixa mesura, i es dreçà de bell nou—, no la saps. És clar que no. Com podries saber-la? Ets com qualsevol persona que tasta una sopa i sap si és de cerfull o de julivert. Bé…, ja és alguna cosa. Però no per això ja ets un cuiner. En totes les arts, com en tots els oficis, para-hi esment abans de marxar!, el talent no serveix de res, tot ho fa l’experiència que hom ha guanyat amb modèstia i assiduïtat.

Havia engrapat el canelobre de la taula quan la veu tensa de Grenouille grallà de la porta estant:

—No sé què és una fórmula, maître, no ho sé, però llevat d’això ho sé tot!

—Una fórmula és l’alfa i l’omega de tot perfum —explicà Baldini amb severitat, ja que ara volia acabar la conversa—. És la indicació, feta amb rigor científic, de la proporció en la qual cal mesclar els ingredients perquè neixi un perfum determinat i inconfusible; això és la fórmula. És la recepta, si entens millor aquest mot.

—Fórmula, fórmula —gralla Grenouille, desdoblegant-se un xic en el llindar—, no em cal cap fórmula. Tinc la recepta en el meu nas. Voleu que faci la mescla per a vós, maître, voleu que la faci, ho voleu?

—Però què dius? —cridà Baldini amb prou intensitat, i sostingué el canelobre davant el rostre del gnom—. Com vols fer la mescla?

Grenouille, per primera vegada, no es contragué.

—Però si són totes aquí, les fragàncies que em calen, són totes aquí, en aquesta cambra! —digué, i assenyalà de bell nou en la foscor—. Essència de roses! Tarongina! Clavell! Romaní…!

—Evidentment que hi són —braolà Baldini—. Totes hi són! Però ja t’he dit, carbassa, que no serveix de res si hom no coneix la fórmula!

—… Llessamí! Alcohol! Bergamota! Estorac! —seguia grallant Grenouille, i a cada nom assenyalava en una direcció diferent de la cambra, tan fosca que hom a penes podia albirar les ombres de les prestatgeries amb els flascons.

—També hi veus en la foscor, oi? —li etzibà Baldini—, no posseeixes tan sols l’olfacte més fi de París sinó també la vista més agusada, oi? Si també tens unes orelles mitjanament bones, aleshores obre-les bé i escolta el que et diré: ets un petit farsaire. Probablement has pescat al vol alguna cosa a casa de Pélissier, l’has espiat, oi? I creies que podries enganyar-me?

Grenouille estava ara totalment desplegat, en tota la seva alçada, per dir-ho així, al llindar, amb les cames i els braços lleugerament oberts, de manera que semblava una aranya negra aferrada al llindar i al marc de la porta.

—Doneu-me deu minuts —digué, amb veu força fluïda—, i us fabricaré el perfum «Amor i Psique». Ara mateix i aquí en aquesta cambra. Maître, doneu-me cinc minuts!

—Creus que et deixaré potinejar en el meu taller? Amb essències que valen una fortuna? A tu?

—Sí —digué Grenouille.

—Bah! —cridà Baldini, exhalant tot l’alè que tenia.

Aleshores inspirà profundament, observà una bona estona Grenouille, que semblava una aranya, i reflexionà. En el fons tant se val, pensava, demà, de totes maneres, tot s’haurà acabat. I sé que no pot fer el que sosté, és impossible que pugui fer-ho, perquè aleshores seria més gran que el gran Frangipane. Però per què no puc deixar que em demostri davant els meus ulls el que sé? Potser un bon dia a Messina —hom esdevé molt estrany amb l’edat i s’entossudeix en les idees més folles— em corprengui el pensament de no haver reconegut com a tal un geni de l’olfacte, un ésser al qual la gràcia de Déu ha dotat profusament, un infant prodigi… És impossible. És impossible segons tot el que m’assenyala la raó…, però també és segur que existeixen els miracles. I bé, el dia que mori a Messina i jegui al llit de mort se’m pot ocórrer de pensar: a París, aquell vespre, tancares els ulls davant un miracle…? Això no seria pas agradable, Baldini! Per bé que aquest boig malbarati unes gotes d’essència de roses i de tintura d’almesc, tu també les hauries malbaratades si realment encara t’interessés el perfum de Pélissier. I què són unes gotes —malgrat el seu preu, tan, tan car!— en comparació amb la certesa del saber i amb una vellesa tranquil·la?

—Atenció! —digué amb veu falsament severa—, atenció! Jo… Bé, com et dius?

—Grenouille —digué Grenouille—. Jean-Baptiste Grenouille.

—Ah! —digué Baldini—. Doncs atenció, Jean-Baptiste Grenouille. M’hi he repensat. Et donaré l’oportunitat de provar la teva afirmació de seguida, ara mateix. Fins i tot és una bona avinentesa perquè aprenguis, per mitjà d’un fracàs estrepitós, la virtut de la modèstia, que —a la teva edat potser sigui excusable que estigui poc desenvolupada— esdevindrà una condició inalienable per a la teva futura prosperitat com a membre del teu estament i del teu gremi, com a espòs, com a súbdit, com a home i com a bon cristià. Estic disposat a conferir-te aquest ensenyament a costa meva, ja que per motius determinats avui em sento generós, i, qui sap, potser algun dia em faci gràcia recordar aquesta escena. Però no creguis que podràs donar-me gat per llebre! El nas de Baldini és vell però fi, prou fi per a descobrir de seguida la més petita diferència entre la teva mixtura i aquest producte —i es tragué de la butxaca el mocadoret amarat d’«Amor i Psique» i l’agità davant el nas de Grenouille—. Atansa’t, el millor olfacte de París! Atansa’t a aquesta taula i demostra el que saps! Però tingues cura de no bolcar ni tirar res a terra! No toquis res! De primer ens cal més llum. Hem de tenir un magnífic enllumenat per a aquest petit experiment, no et sembla?

I tot seguit agafà dos candelers que hi havia arran de la gran taula de roure i els encengué. Els col·locà plegats a la banda posterior, apartà el cuir i deixà lliure la part central de la taula. Després, amb urpades alhora àgils i assossegades, prengué d’un petit prestatge els estris que requeria l’afer: el gran flascó ventrellut per a fer les mescles, l’embut de cristall, la pipeta, provetes graduades: la gran i la petita, i els col·locà ben ordenats davant seu, damunt la taula de roure.

Mentrestant, Grenouille s’havia deixat anar del marc de la porta. Mentre Baldini parlava pomposament la seva tibantor i la seva actitud d’estar a l’aguait s’havien afluixat. Només sentí el consentiment, només el sí, amb la joia interior d’un infant que ha arrencat amb contumàcia una concessió i es riu de les restriccions, condicions i exhortacions morals que s’hi vinculen. De la porta estant, relaxat, per primera vegada més semblant a un home que no pas a un animal, suportà amb paciència la verbositat de Baldini i s’adonà que ja havia subjugat aquell home que ara condescendia amb ell.

Mentre Baldini trastejava damunt la taula amb els seus candelers, Grenouille s’esquitllà a la banda més fosca del taller, on hi havia els prestatges amb les valuoses essències, olis i tintures i, seguint l’ensum precís del seu nas, n’arreplegà els flascons que freturava. Eren nou: essència de tarongina, oli de llima, extracte de clavell, d’essència de roses, de llessamí, de bergamota i de romaní, tintura d’almesc i bàlsam d’estorac, que va anar agafant i ordenant al caire de la taula. Al capdavall, arrossegà una bombona d’alcohol d’alta graduació. Aleshores es col·locà rera Baldini, que arranjava els seus atuells de mesclar amb primmirada pedanteria, decantava una mica un vas, n’atansava un altre, a fi que tot estigués disposat segons l’ordre establert des d’antic i rebés la llum dels candelers de la manera més avantatjosa, i esperà, tremolant d’impaciència, que el vell s’enretirés i li fes lloc.

—Bé —digué Baldini finalment, i es féu a una banda—. Aquí tens afilerat tot el que et cal per al teu…, anomenem-lo, amablement, «experiment». No trenquis ni vessis res! Perquè fixa’t: aquests líquids que et permeto manejar durant cinc minuts, són tan valuosos i rars que mai en tota la teva vida no tornaràs a tenir-los a les mans en forma tan concentrada!

—Quant voleu que en faci, maître? —preguntà Grenouille.

—Fer què…? —digué Baldini, que no havia acabat encara el seu parlament.

—Quant perfum? —xerricà Grenouille—. Quant en voleu? Voleu que ompli aquella ampolla grossa fins dalt? —I assenyalà el flascó de les mescles que, pel cap baix, tenia cabuda per a tres litres.

—No, mai de la vida! —cridà, esglaiat, Baldini, i cridà pel temor, tan arrelat com espontani, que es malbaratés alguna cosa de la seva propietat. I com si sentís vergonya per aquell crit desemmascarador, braolà encara—: I tampoc no em tallis la paraula! —per continuar en un to més assossegat, irònicament monocrom—: Per què ens calen tres litres d’un perfum que cap dels dos no apreciem? Ben mirat n’hi hauria prou amb mig vas graduat. Però puix que unes quantitats tan petites no es poden mesclar amb gens de precisió, et permetré que omplis una tercera part de la capacitat total del flascó.

—Bé —digué Grenouille—. Ompliré una tercera part d’aquest flascó amb «Amor i Psique». Però, maître Baldini, ho faré a la meva manera. No sé si serà la mateixa que fa servir el gremi, ja que no la conec, però ho faré a la meva manera.

—Endavant! —digué Baldini, que sabia que en aquell quefer no existia una manera meva o teva, sinó només una, una única manera possible i adequada, que consistia a néixer la fórmula i a realitzar el concentrat de les diferents essències amb la major exactitud segons el càlcul corresponent a la quantitat desitjada, i afegir-hi l’alcohol en una proporció al seu torn ben exacta, que normalment oscil·lava entre una desena i una vintena part, per a obtenir l’espirituós perfum definitiu. Sabia que no hi havia cap altra manera de fer-ho. I per això, el que ara veié i observà, de primer amb burleta distància, després amb confusió i al capdavall amb desvalgut astorament, degué semblar-li gairebé un miracle. I l’escena es gravà de tal manera a la seva memòria que ja no l’oblidà fins a la fi dels seus dies.