72
La construcció

A la darreria d’abril ja no quedava neu, ni tan sols als racons obacs dels boscos riberencs. Els brots dels presseguers s’havien cremat per culpa del gebre, però una nova vida lluitava sota el teixit ennegrit i empenyia els brots verds cap a la floració.

El 13 de maig, quan es va celebrar la cerimònia formal de la construcció a la finca dels Cole, el temps era temperat. A les dotze del migdia tocades, el reverendíssim James Duggan, bisbe de la diòcesi de Chicago baixava del tren a Rock Island, acompanyat de tres monsenyors.

Van ser rebuts per la mare Miriam Ferocia, i dos carruatges de lloguer van traslladar la comitiva a la granja, on ja s’havia aplegat gent. El públic incloïa la majoria dels metges de la zona, les monges infermeres del convent i el seu sacerdot confessor, els pares de la ciutat, diversos polítics entre els quals hi havia Nick Holden i el diputat John Kurland, i nombrosos ciutadans. La mare Miriam els donà la benvinguda amb veu ferma, però el seu accent era inhabitualment marcat, la qual cosa traïa el seu nerviosisme. Va presentar els prelats i va demanar al bisbe Duggan que pronunciés la invocació.

Després va presentar Xaman, que els va ensenyar la propietat. El bisbe, un home cepat de cara vermellota emmarcada per una abundant cabellera grisa, estava visiblement complagut pel que veia. Quan van arribar a l’indret on s’havia de construir l’hospital, el diputat Kurland va fer un breu discurs en què va descriure el que representaria l’existència d’un hospital per als seus electors. La mare Miriam va lliurar una pala al bisbe Duggan, que va cavar un tros de terra com si ho hagués fet tota la vida. A continuació va ser la priora qui va fer servir la pala, seguida per Xaman, els polítics, i en acabat per unes quantes persones interessades a poder explicar als seus néts que havien encetat la construcció de l’Hospital de Sant Francesc.

Després de la cerimònia d’inauguració, tothom va acudir a la recepció que havia de tenir lloc al convent. Es van organitzar d’altres visites: per veure l’hort, els ramats d’ovelles i cabres que pasturaven als camps, l’estable, i finalment l’edifici del convent.

Miriam Ferocia havia obrat amb cautela, perquè desitjava honorar el seu bisbe amb una digna hospitalitat, però era conscient que no podia fer-li l’efecte que era una balafiadora. S’ho havia manegat admirablement tot aprofitant els productes del convent per preparar pastes de formatge que se serviren calentes en safates per acompanyar el te i el cafè. Tothom feia cara de satisfacció, però a Xaman li semblava que Miriam Ferocia s’anava neguitejant cada cop més. Va veure que esguardava amb un aire pensatiu Nick Holden, que era assegut a la butaca entapissada que es trobava al costat de la taula de la priora.

Quan Holden s’aixecà per anar-se’n, la mare superiora estigué a l’expectativa, sense treure els ulls de sobre el bisbe.

Xaman ja havia parlat amb el bisbe a la granja. Ara se li va acostar i, quan se li va presentar l’ocasió, li va dir:

—Excel·lència, veu darrere meu una gran butaca entapissada amb braços de fusta tallada?

El bisbe semblava perplex.

—Sí, la veig.

—Excel·lència, quan les monges van venir aquí, van traslladar aquesta butaca a través de la prada. En diuen la butaca del bisbe. Somiaven que algun dia el seu bisbe es dignaria a visitar-les i que disposaria d’una butaca tan elegant com aquesta on poder reposar.

El bisbe Duggan assentí solemnement, però li brillaven els ulls.

—Doctor Cole, crec que vostè arribarà lluny —va dir.

Era un home circumspecte. Primer de tot es va apropar al diputat i comentà amb ell el futur dels capellans de l’exèrcit, ara que la guerra s’havia acabat. Al cap d’uns minuts es va apropar a Miriam Ferocia.

—Vingui, mare —va fer—. Vull que enraonem una mica. —El bisbe va col·locar una cadira de respatller recte al costat de la butaca entapissada, en la qual es va asseure amb un sospir de complaença.

Aviat es van embrancar en una conversa sobre els assumptes del convent. La mare Miriam Ferocia seia molt dreta a la seva cadira, fascinada en veure el bisbe ben assegut a la butaca, amb una positura gairebé règia: l’esquena recolzada al respatller, les mans descansant confortablement sobre els extrems dels braços tallats. La germana Mary Peter Celestine, que estava servint pastes, es va fixar en el rostre il·luminat de la priora. Va mirar la germana Mary Benedicta, que estava servint cafè, i totes dues van somriure.

L’endemà de la recepció al convent, el xèrif i un ajudant van arribar a la granja dels Cole amb un carro, on duien el cadàver d’una dona rodanxona, de mitjana edat, de cabells castanys, llargs i bruts. El xèrif no sabia qui era. L’havien trobat morta a la part posterior d’un furgó de mercaderies que transportava una comanda de sacs de sucre i farina al magatzem de Haskins.

—Suposem que va pujar al furgó d’amagat a Rock Island, però allà ningú no la coneix ni sap d’on ha sortit —explicà el xèrif.

Van entrar el cos al cobert i el van deixar damunt la taula. En acabat es van acomiadar i van marxar.

—Lliçó d’anatomia —anuncià Xaman a Alex.

Li van treure la roba. La dona estava bruta, i Alex observà com Xaman li treia llémenes i trossos de palla dels cabells amb una pinta. Xaman va utilitzar l’escalpel que Alden li havia fet per efectuar la incisió en forma d’Y que li permetria d’obrir el pit. Hi introduí la badaina i li va extreure l’estèrnum, al mateix temps que explicava a Alex què era cada cosa, què feia i per què. Quan alçà els ulls, va veure que Alex estava pàl·lid.

—No importa com estigui de malmès el cos humà; és un prodigi digne d’admiració, que hem de tractar amb respecte. Quan una persona es mor, l’ànima o l’esperit, el que els grecs anomenen anemos, abandona el cos. Els homes sempre han discutit sobre si l’ànima es mor també o se’n va a un altre lloc. —Va somriure en recordar que el seu pare i Barney havien pronunciat el mateix missatge, complagut de ser ell qui ara en transmetia el llegat—. Quan el pare estudiava medicina, tenia un professor que deia que l’esperit deixa el cos de la mateixa manera que algú que abandona la casa on ha viscut. El pare deia que hem de tractar el cos amb gran dignitat, per respecte a la persona que vivia en aquella casa.

Alex assentí amb el cap. Xaman es va fixar que el seu germà s’inclinava sobre la taula amb veritable interès, i que el seu rostre havia recuperat el color mentre observava com treballava.

Jay s’havia ofert per ensenyar química i farmacologia a Alex. Aquella tarda es van asseure al porxo de la casa dels Cole i van repassar els elements químics, mentre Xaman llegia un diari i s’endormiscava de tant en tant. Es van veure obligats a tancar els llibres, i Xaman va perdre l’esperança de fer la migdiada, a causa de l’arribada de Nick Holden. S’adonà que Alex saludava Nick amb educació però sense afecte.

Nick havia vingut a acomiadar-se. Continuava sent delegat d’Afers Indis, i havia de tornar a Washington.

—Vol dir que el president Johnson li ha demanat que s’hi quedi? —preguntà Xaman.

—Només temporalment. No trigarà a designar la seva gent, ja ho veuràs —respongué Nick fent una ganyota. Els va dir que a Washington corria el rumor sobre una connexió entre l’ex-vice-president i l’assassí del president Lincoln—. Diuen que s’ha descobert una nota adreçada a Johnson on figura la firma de John Wilkes Booth. I que la tarda de l’assassinat, Booth es va presentar a l’hotel on s’allotjava Johnson i va demanar per ell a la recepció, i que li van dir que Johnson no hi era.

Xaman es va preguntar si a Washington s’assassinaven les reputacions igual que s’hi assassinaven els presidents.

—Han preguntat a Johnson sobre aquests rumors?

—Ell s’estima més no fer-ne cas. Es limita a actuar com un president i parla de pagar el dèficit provocat per la guerra.

—El dèficit més gran provocat per la guerra no es pot pagar —objectà Jay—. Un milió d’homes n’han resultat morts o ferits. I en moriran més perquè hi ha grups de confederats que encara no s’han rendit.

Tots van considerar aquesta perspectiva terrible.

—Què hauria succeït en aquest país si no hi hagués hagut guerra? —preguntà Alex de sobte—. Què hauria passat si Lincoln hagués permès que els estats del sud se separessin pacíficament?

—La Confederació hauria tingut una existència molt curta —va contestar Jay—. Els sudistes posen la seva fe en un estat propi i desconfien d’un govern central. De seguida hi hauria hagut raons. La Confederació s’hauria dividit en grups regionals més petits, i aquests a la llarga s’haurien separat en estats independents. Opino que tots els estats, un per un, humiliats i avergonyits, haurien tornat a integrar-se dins la Unió.

—La Unió està canviant —va observar Xaman—. El Partit Americà ha tingut molt poc èxit en les últimes eleccions. Els soldats nord-americans han vist morir a la guerra els seus companys irlandesos, alemanys i escandinaus, i ja no estan disposats a escoltar més els polítics fanàtics. El Daily Tribune de Chicago assegura que s’han acabat els Ignorants.

—Bon vent i barca nova! —va exclamar Alex.

—Només eren un altre partit polític —va dir Nick suaument.

—Un partit polític que donava vida a d’altres grups més sinistres —intervingué Jay—. Però no cal patir-hi. Tres milions i mig d’ex-esclaus s’estan escampant per buscar feina. Ja apareixeran d’altres associacions violentes que actuaran contra ells, probablement formades pels mateixos membres del Partit Americà.

Nick Holden es va aixecar per anar-se’n.

—Ara que hi penso, Geiger, la seva estimada esposa ha rebut cap notícia del seu cèlebre cosí?

—Delegat, creu que si sabés on para Judah Benjamin li ho diria a vostè? —replicà Jay pausadament.

Holden va apuntar el seu típic somriure.

Era cert que havia salvat la vida d’Alex, i Xaman li n’estava agraït. Però la gratitud no li permetia de sentir cap mena de simpatia per Nick. En el fons del seu cor, desitjava fervorosament que el seu germà hagués estat engendrat pel jove bandit que es deia Will Mosby.

Ni tan sols li va passar pel cap convidar Holden al casament.

Xaman i Rachel es van casar el 22 de maig de 1865 a la sala de la casa dels Geiger, i només hi van assistir les famílies respectives. No va ser la mena de cerimònia que havien desitjat els seus pares. Sarah havia suggerit al seu fill que, per tal com el seu padrastre era pastor, seria un gest a favor de la unitat familiar que demanessin a Lucian que oficiés la cerimònia. Jay va dir a la seva filla que l’única manera en què podia casar-se una dona jueva era amb un rabí. Ni Rachel ni Xaman no van discutir, però van ser casats pel jutge Stephen Hume. Hume no podia girar els fulls o les notes amb una sola mà, llevat que tingués un faristol, i Xaman va poder agafar el de l’església gràcies al fet que encara no n’havia estat nomenat el nou pastor. Van comparèixer davant el jutge amb els nens. La minúscula mà suada de Joshua agafava l’índex de Xaman. Rachel, que lluïa un vestit de núvia de brocat blau amb un coll ample de punta de color crem, subjectava la mà de Hattie. Hume era un home agradable que els va desitjar coses bones. Quan els va declarar marit i muller i els va dir que «se n’anessin en pau», Xaman el va obeir literalment. El món avançava més a poc a poc i ell va notar que s’enlairava la seva ànima com ho havia fet només una vegada amb anterioritat, quan havia travessat per primer cop com a metge el túnel que s’estenia entre la Facultat Policlínica de Medicina de Cincinnati i l’Hospital del Sud-oest d’Ohio.

Xaman esperava que Rachel voldria anar a Chicago o a alguna altra ciutat durant el viatge de noces, però ella li havia sentit dir que els sauks i els mesquakies havien tornat a Iowa, i ell es va sentir encantat quan li va demanar si podien anar a visitar els indis.

Necessitaven un animal per portar les provisions i la roba de llit. Paul Williams tenia al seu estable un cavall castrat de pèl gris, gran i molt mans, i Xaman l’hi va llogar per onze dies. Tama, el poblat indi, es trobava a uns cent seixanta quilòmetres. Va calcular que trigarien quatre dies a arribar-hi i quatre més a tornar-ne, i que s’hi estarien un parell de dies.

Poques hores després de casar-se van emprendre el viatge, Rachel muntada sobre Trude, Xaman sobre Boss i guiant el cavall de càrrega que segons havia dit Williams es deia Ulisses, «sense ofendre el general Grant».

Xaman hauria volgut aturar-se a Rock Island per passar-hi la resta del dia, però anaven vestits per viatjar pel camp, i no pas per allotjar-se en un hotel, i Rachel s’estimava més passar la nit de noces a la prada. Així doncs van travessar el riu amb el transbordador i van cavalcar quinze quilòmetres més enllà de Davenport.

Van seguir un camí estret i polsós entre grans extensions conreades de terra fosca, enmig de les quals encara quedaven trossos de prada. Van trobar un lloc cobert d’herba intacta, amb un rierol, i Rachel es va acostar a Xaman i mogué la mà per captar la seva atenció.

—Què et sembla si parem aquí?

—Hem de trobar la granja.

Van haver de recórrer un altre quilòmetre i mig. A la rodalia de la casa, l’herba es convertia en camps llaurats que sens dubte serien sembrats de blat de moro. Al corral, un gos de pèl clar va envestir els cavalls i els va bordar. El granger estava fixant un pern nou a la rella, i arrufà les celles amb recel quan Xaman li va demanar permís per acampar al costat del rierol. Però quan aquest li oferí diners, l’home els va refusar amb un moviment de la mà.

—Que hi encendran una foguera?

—Hi havia pensat. Tot és verd.

—Oh, sí, no s’escamparà. L’aigua del rierol és potable. A prop hi trobaran uns quants arbres tallats dels quals poden fer llenya.

Li van donar les gràcies i van recular per buscar un bon lloc. Van desensellar els cavalls i van descarregar Ulisses. Xaman va fer quatre viatges per agafar llenya, mentre Rachel instal·lava el campament. Va estendre una vella pell de búfal que el seu pare havia comprat feia molts anys a Gos de Pedra. Als trossos en què faltava pèl es veia el cuir marró, però era el més adequat per posar entre ells i el terra. Sobre la pell de búfal, hi va col·locar dues mantes fetes amb llana dels Cole, per tal com encara faltava un mes per a l’arribada de l’estiu.

Xaman va amuntegar llenya entre unes quantes roques i va encendre una foguera. Va posar aigua del rierol i cafè en un cassó i ho va escalfar. Asseguts a les selles, van menjar les sobres fredes del banquet de noces: carn de be adobada, patates rostides i pastanagues gebrades. Finalment van menjar pastís de noces cobert de whisky, i tot seguit van seure al costat del foc i van prendre cafè. A mesura que es feia fosc anaven apareixent les estrelles, i un quart de lluna es va aixecar sobre la plana.

Al cap d’uns moments, ella va deixar la tassa i agafà sabó, un drap i una tovallola i va desaparèixer en la foscor.

No seria la primera vegada que feien l’amor, i Xaman es va preguntar per què se sentia tan malapte. Es va despullar i va anar a un altre tram del rierol per rentar-se molt de pressa. La va esperar entre les mantes i la pell de búfal fins que ella va arribar; la seva carn encara conservava la fredor de l’aigua, però no trigà a escalfar-se. Ell sabia que Rachel havia triat la situació del foc de manera que el jaç quedés fora de l’abast de la claror, però no li importava. Només existia ella, i les mans, les boques i els cossos de tots dos. Van fer l’amor per primera vegada com a marit i muller, i en acabat van romandre estirats de panxa enlaire i agafant-se les mans.

—T’estimo, Rachel Cole —va dir ell.

Podien veure tot el cel com si fos un bol abocat sobre la planura de la terra. Les estrelles eren grans i lluents. Ben aviat van tornar a fer l’amor. Aquest cop, quan van acabar, Rachel es va aixecar i va córrer cap a la foguera. Va collir una branca amb una punta encesa i la va agitar fins que s’hi va fer una flama. Llavors va tornar i s’hi va agenollar tan a prop que ell pogué veure la pell de gallina a la vall formada pels seus pits, i els seus ulls que brillaven com dues pedres precioses a la claror de la flama.

—Jo també t’estimo, Xaman —digué ella.

L’endemà, com més s’endinsaven a Iowa, més separades es trobaven les granges. El camí passava pel costat d’una cort de porcs al llarg de gairebé un quilòmetre, i la pudor era tan densa que quasi la podien tocar; però aviat van tornar a aparèixer les pastures i l’aire net.

De sobte, Rachel es va redreçar a la sella i alçà la mà.

—Què passa?

—Un udol. Pot ser un llop?

Xaman va pensar que devia ser un gos.

—Els grangers d’aquí deuen haver mort tots els llops, igual que a Illinois. Els llops han desaparegut, com els bisons i els indis.

—Potser abans que tornem a casa veurem algun miracle a la prada —va dir ella—. Potser un búfal, o un gat salvatge, o l’últim llop de Iowa.

Van passar per petites poblacions. Al migdia van entrar en una botiga de queviures i hi van menjar galetes salades, formatge sec i préssecs enllaunats.

—Ahir vaig sentir que els militars han arrestat Jefferson Davis. El tenen encadenat a Fort Monroe, Virgínia —els va explicar el botiguer. Va escopir al terra cobert de serradures—. Espero que pengin aquest fill de puta. Li prego que em disculpi, senyora.

Rachel assentí amb el cap. Era difícil comportar-se com una dama mentre escurava el suc de préssec de la llauna.

—Han arrestat també el seu secretari d’Estat, Judah P. Benjamin?

—El jueu? No, encara no el tenen, que jo sàpiga.

—Magnífic —va dir Rachel amb veu clara.

Es van endur les llaunes buides per fer-les servir durant el viatge, i van pujar als cavalls. El botiguer sortí al porxo i va veure com s’allunyaven pel polsós camí.

Aquella tarda van passar el riu Cedar a gual parant compte de no mullar-se, però a l’últim van quedar xops a causa d’un inesperat ruixat de primavera. Gairebé era de nit quan van arribar a una granja i es van arrecerar en un estable. Xaman sentí un estrany plaer en recordar la descripció de la nit de noces dels seus pares que havia llegit al diari de Rob J. Va desafiar la pluja per demanar permís al granger per fer-hi estada. L’home, que es deia Williams però no tenia cap parentiu amb l’amo de l’estable de Holden’s Crossing, s’hi avingué de seguida. Quan Xaman tornà a l’estable, el seguí de prop la senyora Williams amb un cassó mig ple de sopa de pastanagues, patates i ordi, i un pa fresc. Els va deixar sols tan de pressa que van tenir la certesa que sabia que acabaven de casar-se.

L’endemà al matí, l’aire era més net i més càlid que el dia anterior. A primera hora de la tarda van arribar al riu Iowa. Billy Edwards havia explicat a Xaman que si seguien en direcció al nord-oest trobarien els indis. El riu era desert, i al cap d’una estona van arribar a un meandre d’aigües netes, poc profundes i amb el fons de sorra. S’hi van aturar i van fermar els cavalls, i Xaman es va treure ràpidament la roba i xipollejà a l’aigua.

—Vinga! —va dir a Rachel.

Ella no s’hi va atrevir. Tanmateix, el sol cremava de valent i semblava com si el riu no hagués estat vist mai per cap altre ésser humà. Al cap d’uns minuts, Rachel es va amagar entre uns arbustos i es va treure tota la roba menys la combinació de cotó. Va xisclar en ficar-se a l’aigua freda i van jugar plegats com dues criatures. La combinació mullada se li enganxà al cos, i Xaman la va abraçar; però ella se’n va sentir avergonyida.

—De segur que ve algú! —exclamà, i va sortir corrent del riu.

Es va posar el vestit i penjà la combinació en una branca perquè s’assequés. Xaman duia hams i llinya a la motxilla, i després de vestir-se va agafar uns quants cucs de sota un tronc i va fer una canya amb una branca. Va remuntar el riu fins a un rabeig, i al cap d’una estona ja havia capturat un parell de perques clapades que pesaven més de dos-cents grams cadascuna.

Al migdia havien menjat ous durs de l’abundosa provisió preparada per Rachel, però al vespre menjarien les perques. Xaman les va netejar de seguida.

—Val més que les cuinem ara, perquè no es facin malbé. Les embolicarem amb un drap i ens les endurem —va suggerir, i encengué una petita foguera.

Mentre es rostien les perques, Xaman tornà a acostar-se a ella. Aquesta vegada, Rachel renuncià a tota reserva. No l’amoïnava que les mans de Xaman fessin pudor de peix, tot i que se les havia rentat amb aigua i sorra del riu; ni que fos de dia. Ell li va aixecar el vestit i van fer l’amor vestits, sobre l’herba calenta i assolellada de la riba, mentre la remor del corrent d’aigua sonava a les orelles de Rachel.

Al cap d’una estona, mentre ella girava el peix perquè no es cremés, va aparèixer una barcassa al meandre del riu. Hi viatjaven tres homes barbuts i descalços, vestits només amb pantalons atrotinats. Un d’ells va alçar la mà per saludar, i Xaman li va tornar la salutació.

Tan bon punt hagué desaparegut la barca, Rachel va córrer fins al lloc on penjava la combinació com una bandera blanca que anunciés el que acabaven de fer. Quan Xaman s’hi apropà, ella es girà cap a ell.

—Què ens passa a tots dos? —va preguntar—. Què em passa a mi? Qui sóc?

—Ets Rachel —respongué ell mentre l’abraçava fortament. Ho va dir amb tanta satisfacció que quan la va besar ella estava somrient.