23
Transformacions

Si Robert Jefferson Cole hagués nascut al nord de la Gran Bretanya, en el moment de néixer l’haurien anomenat Rob J., i Robert Judson Cole s’hauria convertit en Rob Gran, o senzillament Rob, sense la inicial. Per als Cole d’Escòcia, cada primogènit conservava la J només fins que esdevenia pare del primer fill baró, a qui la cedia graciosament i sense discussió. Rob J. no tenia cap intenció d’interrompre un costum familiar que havia durat segles, però aquest era un país nou per als Cole, i les persones que estimava no eren conscients dels centenars d’anys de tradició familiar. Per més que s’esforçava a explicar-los-ho, ningú no anomenava el seu fill Rob J. Per a Alex, al principi el seu germanet es deia Petit. Per a Alden, era el Noi. Fou Makwa-ikwa qui li va donar el nom que es convertiria en part d’ell mateix. Un matí el nen, que aleshores gatejava i tot just començava a articular paraules, era assegut al terra de l’hedonoso-te amb dos dels tres fills de Lluna i Ve Cantant. Els nens es deien Anemoha, Gos Petit, que tenia tres anys, i Cisaw-ikwa, Dona Ocell, que tenia un any menys. Estaven jugant amb nines fetes amb panotxes de blat de moro, però el noiet blanc es va allunyar d’ells de quatre grapes. A la tènue claror que es filtrava pels forats del fum va veure el tambor d’aigua de la fetillera, i en deixar caure les mans sobre la pell estirada produí un so que va fer alçar el cap a tots els qui eren a la casa comunal.

El nen s’apartà del so gatejant, però no tornà al costat dels altres infants. En comptes d’això, com un home que inspecciona un indret, va anar al lloc on Makwa guardava les herbes i s’aturà davant de cada pila amb un posat seriós, al mateix temps que les examinava amb enorme interès.

Makwa-ikwa va somriure.

—Ets un ubenu migegee-ieh, un petit xaman —va dir.

Després d’això, ella el va anomenar Xaman, i els altres de seguida van adoptar el nom perquè en certa manera semblava apropiat i perquè el vailet hi responia immediatament. Hi havia algunes excepcions. A Alex li agradava de dir-li Germà, i per a ell Alex era Gran, perquè des del començament la seva mare es referia a cadascun com Germà Petit i Germà Gran. Lillian Geiger era l’única que intentava anomenar Rob J. el nen, per tal com havia sentit allò que el seu amic els havia explicat sobre els costums de la seva família, i Lillian era una gran defensora de la família i les tradicions. Però fins i tot de vegades ella se n’oblidava i li deia Xaman, i Rob J. Cole (el pare) va donar la batalla per perduda i optà per conservar la seva inicial. Amb inicial o sense, sabia que alguns dels seus pacients l’anomenaven Injun Cole a la seva esquena, i n’hi havia que es referien a ell com «aquell coi de metjastre amic dels sauks». Però tots, tolerants i fanàtics, el consideraven un bon metge. Sempre que el cridaven, ell els anava a veure, tant si li tenien estima com si no.

Si en altre temps Holden’s Crossing només havia estat una simple descripció als prospectes impresos de Nick Holden, ara ja tenia un carrer principal de cases i botigues, conegut per tothom com el Poble. Es vanagloriava de tenir les oficines de la ciutat; la botiga de Haskins: articles de merceria, queviures, eines per al camp; l’establiment de pinsos i llavors de N. B. Reimer; la Caixa d’Estalvis i Hipoteques de Holden’s Crossing; un hostal dirigit per la senyora Anna Wiley, que també servia menjars al públic; la tenda de Jason Geiger, apotecari; la taverna de Nelson (en els projectes inicials de Nick per a la ciutat figurava com a fonda, però a causa de la presència de l’hostal de la senyora Wiley, no va passar mai de ser un local amb un sostre baix i una barra llarga), i les quadres i la forja de Paul Williams, ferrer i veterinari. A la casa de fusta que tenia al Poble, Roberta Williams, la dona del ferrer, sargia i confeccionava vestits. Durant uns quants anys, Harold Ames, un agent d’assegurances de Rock Island, va passar cada dimecres a la tarda per la botiga de Holden’s Crossing per fer negocis. Però a mesura que totes les parcel·les del Govern començaven a ser ocupades i alguns dels presumptes grangers fracassaven i començaven a vendre les seves propietats de la prada als nouvinguts, la necessitat d’una oficina de béns immobles es va fer evident, i llavors va arribar Carroll Wilkenson i s’hi establí com a agent immobiliari i d’assegurances. Charlie Andreson —que uns anys després es convertiria també en el president del banc— va ser elegit alcalde de la ciutat en les primeres eleccions i en les successives, durant molts anys. Andreson agradava a tothom, encara que no hi havia ningú que no sabés que era l’alcalde triat per Nick Holden i que estava al servei d’aquest a cada moment. El mateix es podia dir del xèrif. Mort London no havia trigat més d’un any a adonar-se que no era granger. Tampoc no hi havia prou feina d’ebenisteria a la zona per poder guanyar-se la vida d’una manera decent, ja que els grangers s’ocupaven personalment de les seves pròpies tasques de fusteria sempre que els era possible. Així doncs, quan Nick es va oferir a donar-li suport si es presentava com a candidat a xèrif, Mort s’hi va avenir encantat. Era un home tranquil que només s’ocupava dels seus propis assumptes, que bàsicament consistien a apaivagar els ànims dels borratxos que s’aplegaven a la taverna de Nelson. A Rob J. li interessava saber qui era el xèrif. Tots els metges del districte eren auxiliars del jutge de primera instància, i el xèrif decidia qui havia de dirigir l’autòpsia en cas de mort violenta. Molt sovint, l’autòpsia era l’única manera en què un metge rural podia efectuar les disseccions que li permetien d’exercitar les seves aptituds com a cirurgià. Rob J. sempre es mantenia fidel a uns criteris científics tan rigorosos com els d’Edimburg quan practicava una autòpsia, i pesava tots els òrgans vitals i feia els seus propis registres. Afortunadament sempre havia congeniat amb Mort London, i va fer moltes autòpsies.

Nick Holden havia ocupat un escó a l’assemblea legislativa de l’Estat durant tres mandats consecutius. De vegades, alguns habitants del poble es prenien malament el seu aire de propietari, que els recordava que podia posseir la major part del banc, una part del molí, de la botiga i de la taverna, i Déu sap quants acres de terra… però sens dubte no els posseïa a ells ni posseïa les seves terres! Tanmateix, generalment observaven amb orgull i admiració com actuava com un veritable polític a Springfield, com bevia bourbon amb el governador nascut a Tennessee, com participava en comitès legislatius i movia fils amb força agilitat i destresa, per la qual cosa l’únic que ells podien fer era escopir, somriure i sacsejar el cap.

Nick tenia dues ambicions, que reconeixia públicament.

—Vull portar el ferrocarril a Holden’s Crossing, perquè així potser algun dia aquesta població es convertirà en una ciutat —va confessar a Rob J. un matí, mentre gaudia d’un imposant cigar al porxo de la botiga de Haskins—. I tinc la temptació de presentar-me a les eleccions per al Congrés dels Estats Units. No aconseguiré pas el ferrocarril si em quedo per sempre a Springfield.

No havien fingit una estima mútua des que Nick havia provat de dissuadir-lo que no es casés amb Sarah, però tots dos es mostraven amables quan es trobaven. Ara Rob l’observava no gens convençut.

—Arribar a la Cambra de Diputats dels Estats Units no serà fàcil, Nick. Necessitaràs els vots de la major part de la circumscripció del Congrés, no només els d’aquí. A més a més hi ha el vell Singleton. —El membre titular del Congrés, Samuel Turner Singleton, conegut a tot el districte de Rock Island com «el nostre Sammil», estava fermament atrinxerat.

—Sammil Singleton és vell. I aviat es morirà o es jubilarà. Quan arribi aquest moment, faré veure a tots els electors del districte que un vot per a mi és un vot per a la prosperitat. —Nick el va mirar somrient—. Fins ara m’he portat bé amb tu, oi, doctor?

Va haver d’admetre que tenia raó. Rob era accionista del molí de gra i del banc. Nick també havia controlat el finançament de la botiga de queviures i la taverna, però no havia invitat Rob J. a participar en aquests negocis. Rob ho entenia: ara les seves arrels estaven profundament enfonsades a Holden’s Crossing, i Nick no malgastava mai falagueries quan no eren necessàries.

La presència de la farmàcia de Jay Geiger i la contínua afluència de colons a la regió no trigà a atreure un altre metge a Holden’s Crossing. El doctor Thomas Beckermann era un home de mitjana edat, de pell groguenca, li pudia l’alè i tenia els ulls vermells. Procedent d’Albany, Nova York, es va instal·lar en una caseta de fusta del Poble, molt a prop de la farmàcia. No s’havia graduat a cap facultat de medicina, i contestava amb evasives quan li feien preguntes sobre la seva formació, que, segons ell, havia rebut del doctor Cantwell de Concord, New Hampshire. Al principi, Rob J. va acceptar la seva arribada amb agraïment. Hi havia prou pacients per a dos metges que no fossin cobdiciosos, i la presència d’un altre metge podria comportar el repartiment de les llargues i complicades visites a domicili que sovint el portaven fins a indrets apartats de la prada. Però Beckermann era un metge mediocre i un gran afeccionat a la beguda, i la comunitat no trigà a adonar-se de les dues circumstàncies. Així doncs, Rob J. hagué de continuar recorrent llargues distàncies i assistint molts pacients.

La situació esdevenia insostenible només a la primavera, quan es produïa l’epidèmia anual: les febres s’estenien al llarg dels rius, la sarna d’Illinois assetjava les granges de la prada i apareixien malalties contagioses pertot arreu. Sarah havia alimentat una imatge de si mateixa al costat del seu marit assistint els malalts, i a la primavera, després del naixement del seu fill petit, va emprendre una enèrgica campanya per poder acompanyar Rob J. i ajudar-lo. Els seus càlculs van ser erronis. Aquell any, les malalties més preocupants van ser la febre làctia i el xarampió, i quan ella va començar a atabalar-lo, Rob ja tenia pacients molt malalts, alguns dels quals moribunds, i no podia dedicar a Sarah l’atenció suficient. De manera que Sarah es va haver de conformar a veure com Makwa-ikwa sortia amb ell durant tota la primavera, i el seu turment interior es va reproduir.

Cap a mitjan estiu, l’epidèmia havia minvat, i Rob va reprendre el ritme més rutinari de la seva activitat. Una nit, després que ell i Jay Geiger s’haguessin regalat amb la interpretació del Duo en sol per a violí i viola de Mozart, Jay va plantejar la delicada qüestió de la infelicitat de Sarah. Tot i que ja s’havien fet molt bons amics, a Rob el va agafar desprevingut el fet que Geiger gosés accedir a un món que ell havia considerat íntim i inviolable.

—Com pots conèixer els sentiments de Sarah?

—Ella n’ha parlat amb Lillian. I Lillian n’ha parlat amb mi —respongué Jay, i va afrontar un moment de silenci desconcertant—. Espero que ho entenguis. Si trec aquest tema és… pel sincer afecte… que sento per vosaltres dos.

—Ho entenc. I a més a més d’aquesta afectuosa preocupació, tens cap… consell?

—Pel bé de la teva dona, val més que et desempalleguis d’aquella índia.

—Només hi ha amistat entre ella i jo —va dir Rob, incapaç d’ocultar el seu ressentiment.

—No hi fa res. La seva presència és la causa de la infelicitat de Sarah.

—No té lloc on anar! Cap d’ells no té lloc on anar. Els blancs diuen que són salvatges i no els deixaran viure com ho feien abans. Ve Cantant i Lluna són els millors agricultors que et puguis imaginar, però ningú de per aquí no està disposat a contractar un sauk. Makwa, Lluna i Ve Cantant mantenen la resta de la família amb els pocs diners que jo els pago. Ella és molt treballadora i fidel, i no puc despatxar-la perquè es mori de fam o d’alguna cosa pitjor.

Jay va sospirar i assentí amb el cap; ja no va tornar a enraonar del tema.

El lliurament d’una carta era una raresa, gairebé un esdeveniment. Rob J. en va rebre una, expedida per l’administrador de correus de Rock Island, que l’havia retingut durant cinc dies fins que Harold Ames, l’agent d’assegurances, va fer una visita de negocis a Holden’s Crossing.

Rob va obrir el sobre amb impaciència. Era una llarga carta del doctor Harry Loomis, el seu amic de Boston. Quan va acabar de llegir-la, va tornar a començar, aquesta vegada més a poc a poc. I després una altra vegada.

Havia estat escrita el 20 de novembre de 1846, i havia trigat tot l’hivern a arribar a la seva destinació. Era evident que Harry estava duent a terme una magnífica carrera a Boston. Explicava que feia pocs dies l’havien nomenat professor auxiliar d’anatomia a Harvard i que era a punt de casar-se amb una dama que es deia Julia Salmon. Però el contingut de la carta consistia més en un informe sobre medicina que no pas en un relat sobre les seves circumstàncies personals. Harry escrivia amb perceptible entusiasme que un descobriment recent havia convertit la cirurgia indolora en una realitat. Es tractava del gas anomenat èter, que s’havia emprat durant anys com a dissolvent en l’elaboració de ceres i perfums. Harry recordava a Rob J. els experiments que s’havien efectuat en hospitals de Boston per verificar els efectes calmants de l’òxid nitrós, també anomenat «gas hilarant». Afegia maliciosament que Rob devia recordar els entreteniments amb òxid nitrós que tenien lloc fora dels hospitals. Rob va recordar, amb una barreja de culpabilitat i plaer, que havia compartit amb Meg Holland un flascó de gas hilarant que Harry li havia donat perquè organitzés una petita festa. Potser el temps i la distància feien que aquell record fos millor i més divertit del que havia estat en realitat.

«El proppassat 5 d’octubre —escrivia Loomis— es va programar un altre experiment, aquest cop amb èter, que tindria lloc a la sala d’operacions de l’Hospital General de Massachusetts. Els assajos anteriors de combatre el dolor amb òxid nitrós havien estat un fracàs absolut, i els estudiants i els metges que omplien les galeries cridaven “Farsant! Farsant!”. Els intents havien suscitat la hilaritat, i l’operació prevista al General de Massachusetts prometia de ser una cosa similar. El cirurgià era el doctor John Collins Warren. Estic segur que recordaràs que el doctor Warren és un cirurgià irritable i insensible, més cèlebre per la seva agilitat amb l’escalpel que per la seva paciència amb els ximples. Així doncs vam ser una bona colla els qui ens vam aplegar aquell dia a la sala d’operacions com si assistíssim a un espectacle.

»Imagina-t’ho, Rob: l’home que havia d’aplicar l’èter, un dentista que es deia Morton, feia tard. Warren, molt empipat, va aprofitar el retard per instruir-nos sobre com extirparia un enorme tumor cancerós de la llengua d’un jove anomenat Abbott, que ja era assegut a la butaca vermella d’operacions, mig mort de por. Al cap de quinze minuts, Warren va exhaurir les paraules i va mirar el seu rellotge amb una expressió sorruda. El públic de la galeria ja havia començat a riure per sota el nas, quan va arribar el dentista errant. El doctor Morton va administrar el gas i al cap d’uns instants va anunciar que el pacient ja estava preparat. El doctor Warren va assentir, encara enfurismat, es va arremangar i va escollir l’escalpel. Els ajudants van obrir la mandíbula d’Abbott i li van agafar la llengua. Unes altres mans el subjectaven a la butaca d’operacions perquè no es bellugués. Warren es va inclinar sobre ell i va efectuar la primera incisió, ràpida i profunda, un moviment expeditiu que va fer que la sang ragés per un costat de la boca d’Abbott.

»El pacient no es va moure.

»Un silenci absolut regnava a la galeria. S’hi hauria pogut sentir el sospir o el gemec més lleu. Warren va reprendre la seva tasca. Va efectuar una segona incisió, i tot seguit una tercera. Amb molta cura i rapidesa va extirpar el tumor, el va raspar, va fer uns quants punts de sutura i va aplicar una esponja per controlar l’hemorràgia.

»El pacient dormia. El pacient DORMIA. Warren es va redreçar. Tant si t’ho creus com si no, Rob, aquell autòcrata càustic tenia llàgrimes als ulls!

»—Senyors —va dir—, això no és cap farsa».

Segons Harry, el descobriment de l’èter com a analgèsic aplicat a la cirurgia s’havia publicat a la premsa mèdica de Boston. «El nostre amic Holmes, sempre a l’avantguarda de tot, ja ha suggerit que se’n digui anestèsia, per la paraula grega que designa la insensibilitat».

A la farmàcia de Geiger no hi havia èter.

—Però sóc un bon químic —va dir Jay pensativament—. És probable que en pugui fer. Hauria de destil·lar alcohol de gra amb àcid sulfúric. No puc utilitzar el meu alambí de metall, ja que l’àcid el desfaria. Però tinc un serpentí de vidre i una ampolla gran.

Quan van escorcollar les seves prestatgeries, hi van trobar alcohol a dojo, però no pas àcid sulfúric.

—Saps fer àcid sulfúric? —li va preguntar Rob.

Geiger es gratà la barbeta, òbviament divertit.

—Per a això hauré de mesclar sofre amb oxigen. Tinc molt de sofre, però la química és un pèl complicada. Si s’oxida sofre una vegada, s’obté diòxid de sofre. Hauré de tornar a oxidar el diòxid de sofre per obtenir l’àcid sulfúric. Però… és clar, per què no?

Al cap d’uns dies, Rob J. tenia una provisió d’èter. Harry Loomis li havia explicat com es podia muntar un con d’èter amb filferro i draps. Primerament, Rob va provar el gas en un gat, que va romandre insensible durant vint-i-dos minuts. Després va deixar un gos inconscient durant més d’una hora, la qual cosa evidenciava que l’èter era perillós i calia manipular-lo amb prudència. Va administrar el gas a un be abans de castrar-lo, i li va treure les gònades sense que l’animal fes ni un sol bel.

A l’últim va instruir Geiger i Sarah en l’ús de l’èter, i ell mateix s’hi va sotmetre. Només va estar inconscient uns quants minuts, ja que el nerviosisme els va fer utilitzar una dosi molt petita, però fou una experiència singular.

Uns quants dies més tard, Gus Schroeder, que tan sols tenia vuit dits i mig, es va enganxar l’índex de la mà sana, la dreta, sota el roc que feia servir per amarrar el bot i se’l va fer miques. Rob li va donar èter, i Gus es va despertar amb set dits i mig a les mans i va preguntar quan començaria l’operació.

Rob estava fascinat per les possibilitats. Se sentia com si hagués tingut una visió momentània de la il·limitada extensió que hi havia més enllà dels estels, sobtadament conscient que l’èter era una eina més poderosa que el Talent. El Talent era compartit només per alguns membres de la seva família, però ara tots els metges del món podrien operar sense necessitat de causar un dolor agònic. A mitjanit, Sarah va baixar a la cuina i hi trobà el seu marit assegut tot sol.

—Et trobes bé?

Ell escrutava el líquid incolor d’una ampolla de vidre, com si volgués memoritzar-lo.

—Si hagués tingut això quan et vaig operar, no t’hauria fet mal.

—Ho vas fer molt bé sense això. Em vas salvar la vida.

—Fixa-t’hi. —Li va mostrar l’ampolla. No semblava gaire diferent de l’aigua—. Això salvarà moltes vides. És una espasa per lluitar contra la mort.

Sarah detestava que ell es referís a la mort com si fos una persona que pogués obrir la porta i entrar a casa seva en qualsevol moment. Es va abraçar els pits amb els seus braços blancs i l’aire de la nit va fer que s’estremís.

—Vine al llit, Rob J. —va dir.

L’endemà, Rob començà a posar-se en contacte amb els metges de la regió. Volia convidar-los a una reunió, que tindria lloc unes setmanes després en una habitació situada damunt la botiga de pinsos de Rock Island. Fins aleshores, Rob J. havia fet servir èter en unes altres tres ocasions. Set metges i Jason Geiger es van reunir i van escoltar el que Loomis havia escrit, i els informes de Rob sobre els seus propis casos.

Les reaccions van oscil·lar des d’un gran interès fins a l’escepticisme més palès. Dos dels presents van encarregar èter i cons d’èter a Jay.

—És una moda passatgera —va dir Thomas Beckermann—, com totes aquelles ximpleries de rentar-se les mans. —Alguns dels metges van somriure perquè coneixien l’excèntric ús que feia Rob Cole de l’aigua i el sabó—. Potser els hospitals de les grans ciutats poden perdre el temps en aquestes coses. Però una colla de metges de Boston no haurien de mirar de dir-nos com hem d’exercir la medicina a la frontera de l’oest.

Els altres metges es van mostrar bastant més discrets que Beckermann.

Tobias Barr declarà que li agradava l’experiència de reunir-se amb altres metges per compartir idees, i va suggerir que formessin l’Associació Mèdica del Districte de Rock Island, la qual cosa van fer tot seguit. El doctor Barr en va ser elegit president. Rob J. va ser nomenat secretari corresponent, un honor que no va poder refusar, ja que a tots els assistents se’ls va assignar la direcció d’una oficina o la presidència d’un comitè que Tobias Barr va descriure com quelcom de gran importància.

Aquell va ser un mal any. Una tarda calorosa i xafogosa de la darreria de l’estiu, quan els conreus ja començaven a madurar, el cel es va cobrir de seguida de núvols grossos i negres. Els trons ressonaven i els llamps esquerdaven els densos núvols.

Mentre arrencava les males herbes de l’hort, Sarah va veure al lluny, sobre la prada, un embut prim que s’estenia cap a la terra des de la massa de núvols. Es cargolava com una serp gegant i emetia un xiuxiueig que es convertí en un fort bramul quan la seva boca va atènyer la prada i començà a xuclar terra i runa.

S’estava allunyant d’ella, però tot i així Sarah va anar a buscar els seus fills i els va dur al soterrani.

A dotze quilòmetres d’allí, Rob J. també havia contemplat el tornado des de lluny.

Va desaparèixer al cap d’uns minuts, però quan Rob arribà a la granja de Hans Buckman va veure que havia destruït quaranta acres de blat de moro.

—Com si Satanàs hi hagués passat una enorme falç —observà Buckman amargament.

Alguns grangers van perdre les collites de moresc i de blat. La vella euga blanca dels Mueller va ser engolida pel vòrtex i escopida sense vida a una pastura veïna, a una distància de cent metres. Malgrat tot, el tornado no havia fet cap mort, i tothom sabia que Holden’s Crossing havia tingut sort.

La gent encara es felicitava per la seva benastrugança quan es va declarar una epidèmia en plena tardor. Era l’estació en què se suposava que l’aire fred i sec garantia el vigor i la bona salut. La primera setmana d’octubre, vuit famílies van contreure una malaltia que Rob J. no podia identificar. Era una febre acompanyada dels símptomes biliosos de la febre tifoide, però ell sospitava que no era aquesta. Quan es va adonar que cada dia se’n produïa almenys un nou cas, va pensar que tindrien greus problemes.

Havia començat a dirigir-se cap a la casa comunal per dir a Makwa-ikwa que es preparés per sortir amb ell, però s’hi va repensar i es va encaminar cap a la cuina de casa seva.

—La gent està començant a agafar una febre maligna que indubtablement s’estendrà. Potser seré fora unes quantes setmanes.

Sarah assentia amb un posat seriós, per demostrar que ho entenia. Quan Rob li va preguntar si el volia acompanyar, la cara d’ella es va il·luminar de tal manera que el va treure de dubte.

—Seràs lluny dels nens —li va avisar.

—Makwa s’ocuparà d’ells mentre siguem fora. Makwa es porta molt bé amb ells —va dir Sarah.

Van marxar aquella mateixa tarda. A l’inici d’una epidèmia, Rob tenia per costum visitar totes les cases on li havien dit que la malaltia era present, per mirar d’extingir el foc abans que es propagués. Va comprovar que tots els casos començaven igual, amb un sobtat augment de la temperatura o bé amb una inflamació a la gola seguida per la febre. Generalment, aviat es produïa una diarrea amb gran quantitat de bilis d’un color groc-verdós. En tots els pacients, la boca es cobria de petites papil·les, tant si la llengua era seca o humida, fosca o blanquinosa.

Al cap d’una setmana, Rob J. va saber que si el pacient no presentava símptomes addicionals, es moriria. Si els primers símptomes eren seguits per calfreds i dolor a les extremitats, sovint intens, era probable que el malalt es recuperés. Els furóncols i altres abscessos, que feien erupció al final de la febre, eren senyals favorables. Rob no tenia ni idea de com tractar la malaltia. Atès que la diarrea inicial interrompia sovint la febre alta, de vegades intentava estimular-ne l’aparició administrant medicaments. Quan els pacients s’estremien a causa dels calfreds, els donava el tònic verd de Makwa-ikwa barrejat amb una mica d’alcohol per provocar la transpiració, i els aplicava cataplasmes de mostassa. Poc després que s’hagués declarat l’epidèmia, ell i Sarah van topar Tom Beckermann, que anava a visitar alguns malalts de febre.

—És febre tifoide, segur —va dir Beckermann.

Rob no opinava el mateix. No hi havia taques vermelles a l’abdomen, i ningú no tenia hemorràgia anal. Però no volia discutir. Fos quina fos la malaltia que abatia la gent, el fet d’anomenar-la d’una manera o d’una altra no la faria menys temible. Beckermann els digué que dos dels seus pacients havien mort el dia anterior després de fer-los una sagnia i d’aplicar-los ventoses. Rob va intentar dissuadir-lo de recórrer a les sagnies per combatre la febre, però Beckermann era la mena de metge que es negava a seguir qualsevol tractament recomanat per l’altre metge de la localitat.

No van passar gaires minuts amb el doctor Beckermann abans d’acomiadar-se’n. Res no molestava més Rob J. que un mal metge.

Al principi li semblava estrany el fet de tenir Sarah al seu costat en comptes de Makwa-ikwa. Sarah s’hi escarrassava tant com podia i procurava fer tot allò que ell li demanava. La diferència era que ara ell havia de demanar i ensenyar, mentre que Makwa havia arribat a saber què calia fer sense que ell li ho digués. En presència dels pacients o durant els trajectes entre una visita i la següent, ell i Makwa havien mantingut llargs i agradables silencis. Al començament, Sarah parlava sense parar, feliç de poder ser amb ell, però a mesura que tractaven més malalts i el cansament esdevenia la norma, es va anar tornant més callada.

La malaltia s’estenia molt de pressa. Habitualment, si en una casa algú es posava malalt, encomanava la malaltia a tots els altres membres de la família. Tanmateix, Rob J. i Sarah anaven de casa en casa i no se’n contagiaven, com si duguessin una armadura invisible. Cada tres o quatre dies miraven de tornar a casa per banyar-se, canviar-se la roba i dormir unes hores. La casa era calenta i neta, envaïda per l’olor del menjar que Makwa els preparava. Passaven una estona amb els nens, després desaven el tònic verd que Makwa havia elaborat mentre ells eren fora i que havia barrejat amb una mica de vi seguint les instruccions de Rob, i en acabat tornaven a marxar. Entre les visites a casa, dormien arraulits l’un al costat de l’altre on podien deixar-se caure, normalment sobre munts de fenc o davant la llar de foc d’alguna casa.

Un matí, un granger que es deia Benjamin Haskell va entrar al seu graner i va quedar astorat en veure que el metge ficava la mà per sota de les faldilles de la seva dona. Va ser l’ocasió en què van ser més a prop de fer l’amor en el decurs de les sis setmanes que va durar l’epidèmia. Quan es va declarar, les fulles dels arbres començaven a canviar de color, i en acabar-se, el terra era cobert per una capa de neu.

El dia que van tornar a casa i es van adonar que ja no calia tornar a marxar, Sarah envià els nens amb el carro acompanyats de Makwa a la granja de Mueller a buscar cistells de pomes per fer suc. Va prendre un llarg bany davant el foc i després va bullir més aigua i preparà el bany per a Rob, i quan ell va ser dins la tina de llautó ella va tornar i el va rentar molt a poc a poc i amb delicadesa, com havien rentat els pacients, però d’una manera ben diferent, amb les mans en comptes d’una manyopla. Xop i tremolós, ell la va empaitar per la casa freda, escales amunt, sota els llençols calents del llit, on es van estar hores, fins que Makwa va tornar amb els nens.

Sarah va quedar embarassada al cap de pocs mesos, però va avortar aviat; Rob es va espantar per la gran quantitat de sang que perdia, fins que a l’últim va cessar l’hemorràgia. Llavors ell es va adonar que seria perillós que Sarah tornés a concebre, i a partir d’aquell moment va prendre precaucions. L’observava amb ànsia tot cercant en les seves actituds senyals de llòbrecs fantasmes, com solia passar després que una dona avortava un fetus; però deixant de banda un tènue aire de tristesa que es manifestava en llargs períodes de reflexió amb els seus ulls violeta tancats. Va semblar que Sarah es recuperava tan de pressa com es podia esperar.

—No tindrem cap filla —digué ella una nit, després que ell hagués tapat el foc, i li va agafar la mà i la va posar sobre el seu ventre pla.

—No —respongué Rob—. Però quan arribi la primavera, podràs venir amb mi a lluitar contra les febres.

Sarah acceptà la seva proposta.