41
Guanyadors i vençuts

El setembre de 1858, el reverend Joseph Hills Perkins va ser cridat al púlpit de l’església baptista de Springfield, més nombrosa. Entre els seus pròspers i nous feligresos hi havia el governador i uns quants legisladors de l’Estat, i el senyor Perkins va quedar solament un xic més sorprès per la seva bona sort que els membres de la seva església de Holden’s Crossing, que veien en l’èxit del pastor una prova evident del seu bon criteri a l’hora d’haver-lo triat a ell. Sarah va passar un quant temps ocupada en una sèrie de sopars i festes de comiat. Quan els Perkins van marxar, va començar la recerca d’un nou pastor, es va produir una nova desfilada de predicadors convidats a qui calgué donar menjar i allotjament, i van tenir lloc noves converses i discussions sobre els mèrits dels diferents candidats.

Al començament van recolzar un home del nord d’Illinois que era un ferotge censurador del pecat, però davant l’alleujament dels qui no combregaven amb el seu estil —entre els quals hi havia Sarah—, el van deixar de banda pel fet que tenia sis fills i n’esperava un altre, i la casa del rector era petita. Es van pronunciar finalment a favor del senyor Lucian Blackmer, un home de galtes rogenques i pit sortint, que acabava d’arribar a l’oest. «De l’estat de Rhode Island a l’estat de gràcia», van ser les paraules que va fer servir Carroll Wilkenson quan va presentar el nou pastor a Rob J. El senyor Blackmer semblava un home agradable, però Rob J. es va entristir en conèixer la seva esposa, per tal com Julia Blackmer era una dona prima i ansiosa, i tenia la pal·lidesa i la tos típiques d’una malaltia pulmonar avançada. Mentre li adreçava unes paraules de benvinguda es va fixar en la mirada del seu marit, com si Blackmer esperés la promesa tranquil·litzadora que el doctor Cole li podia oferir noves esperances i el guariment.

Trobava a faltar Xaman. La seva relació amb Alex era més circumspecta que afectuosa. Sarah sempre estava capficada en la feina de l’església. Fruïa de les ocasionals vetllades musicals amb els Geiger, però quan s’acabava el concert es veien enfrontats per les seves divergències polítiques. Cada cop més sovint, a mitja tarda, quan tornava de les seves visites a domicili, guiava el cavall cap al convent de Sant Francesc d’Assís. A mesura que passaven els anys, cada vegada s’adonava més que la mare Miriam era més valenta que ferotge, més valuosa que severa.

—Tinc una cosa per a vostè —li va dir la priora una tarda. Li va lliurar un feix de papers d’estrassa plens de lletra menuda i atapeïda, escrita amb una tinta negra i aigualida. Rob J. es posà a llegir-los mentre seia a la butaca de cuir i prenia el cafè, i va comprovar que era una descripció de les activitats internes de l’Orde Suprem de la Bandera Estrellada, que només podia haver estat escrita per algú que en fos membre.

Començava amb una descripció de l’estructura nacional de la societat secreta política. La base era constituïda per consells regionals, cadascun dels quals escollia els seus dirigents, promulgava els seus propis estatuts i iniciava els seus propis membres. Per sobre d’aquests hi havia els consells de districte, integrats per un únic delegat de cadascun dels consells regionals. Els consells de districte supervisaven les activitats polítiques dels consells regionals i seleccionaven els candidats polítics locals que mereixien el suport de l’orde.

Totes les unitats de cada Estat eren controlades per un gran consell, format per tres delegats de cada consell regional i governat per un gran president i d’altres directius elegits. A la cúpula d’aquesta sofisticada estructura hi havia un consell nacional que decidia tots els assumptes polítics nacionals, incloent-hi la selecció dels candidats de l’orde a la presidència i la vice-presidència dels Estats Units. El consell nacional establia les sancions per raó d’incompliment del deure per part dels membres, i fixava els nombrosos rituals de l’orde.

Existien dues categories de membres. Per atènyer la primera, l’aspirant havia de ser un adult baró nascut als Estats Units, de pares protestants i que no estigués casat amb una dona catòlica.

A cada futur membre se li plantejava una pregunta categòrica: «Es compromet a utilitzar la seva influència i a votar només per ciutadans nascuts als Estats Units per a tots els càrrecs d’honor, confiança o benefici a les mans del poble, a exclusió de tots els estrangers i els catòlics romans en particular, i sense tenir en compte les predileccions partidistes?».

Un home que contestava afirmativament havia de renunciar a qualsevol altra lleialtat de partit, donar suport a la voluntat política de l’orde i treballar per canviar les lleis de naturalització. Llavors se li confiaven els secrets que es descrivien detalladament en l’informe: el senyal d’identificació, l’encaixada de mans, els desafiaments i els avisos.

Per accedir a la segona categoria, el candidat havia de ser un veterà digne de confiança. Només els membres de segona categoria podien optar a ser elegits per a un càrrec en l’orde, a participar en les seves activitats clandestines i a rebre el suport de l’organització per aspirar a càrrecs polítics locals i nacionals. Quan eren elegits o designats per ocupar el poder, se’ls manava que despatxessin tots els estrangers o catòlics romans que treballessin a les seves ordres, i en cap cas «nomenar cap d’ells per a un càrrec que estigui sota la seva responsabilitat».

Rob J. va mirar fixament Miriam Ferocia.

—Quants són?

Ella va arronsar les espatlles.

—No creiem que hi hagi gaires homes en l’orde secret. Potser són un miler. Però són la columna vertebral del Partit Americà.

»Li dono aquests fulls perquè vostè s’oposa a aquest grup que pretén perjudicar la meva mare Església, i perquè vostè deu conèixer la naturalesa dels qui ens volen fer mal, i per les ànimes dels quals preguem a Déu. —L’esguardà amb severitat—. Però m’ha de prometre que no farà servir aquesta informació per abordar cap presumpte membre de l’orde a Illinois, ja que podria posar en un greu perill l’home que va redactar aquest informe.

Rob J. assentí amb el cap. Va cargolar els fulls i els hi va tornar, però la mare superiora sacsejà el cap.

—Són per a vostè —va dir—. Juntament amb les meves oracions.

—No cal que resi per mi! —Rob J. se sentia incòmode enraonant amb ella sobre qüestions de fe.

—No m’ho pot impedir. Vostè es mereix oracions, i jo parlo sovint de vostè amb el Senyor.

—També resa pels nostres enemics —assenyalà ell malhumorat, però Miriam Ferocia es mostrà impassible.

Més tard, a casa, va tornar a llegir l’informe i va escrutar la cal·ligrafia de potes d’aranya amb què estava escrit. La persona que l’havia redactat (potser un sacerdot?) vivia en l’engany, es feia passar per allò que no era, arriscava la seva seguretat i possiblement la seva vida. Rob J. va desitjar tenir l’ocasió de parlar amb aquell home.

Nick Holden havia guanyat fàcilment la reelecció dues vegades gràcies a la fama que havia conquerit en la lluita contra els indis, però ara es presentava per al quart període i el seu rival era John Kurland, l’advocat de Rock Island. Kurland era molt ben considerat pels demòcrates i per altra gent, i el suport que Nick Holden rebia dels Ignorants flaquejava per moments. Algunes persones deien que el diputat hauria de cedir el seu càrrec, i Rob J. esperava que Nick protagonitzés alguna acció espectacular destinada a aconseguir vots. Així doncs no es va sorprendre gaire quan una tarda, en tornar a casa, es va assabentar que el diputat Holden i el xèrif Graham estaven reunint un altre grup de voluntaris.

—El xèrif diu que aquell bandit, Frank Mosby, està amagat al nord del districte —va comentar Alden—. Nick ha esperonat tant aquella gent que, si vol que li digui la meva opinió, estan més disposats a linxar-lo que a arrestar-lo. Graham està designant ajudants a tort i a dret. Alex ha marxat tot esverat. Ha agafat l’escopeta de caçar oques i ha anat a la ciutat amb Vicky. —Va arrufar les celles, com per disculpar-se—. He provat de convèncer-lo, però… —El jornaler va arronsar les espatlles.

Trude no havia tingut l’oportunitat de reposar, però Rob J. la va ensellar de bell nou i va fer cap a la ciutat.

Els homes s’havien congregat al carrer en petits grups. Se sentien grans riallades al porxo del magatzem, on Nick i el xèrif exercien el seu domini, però Rob J. no en va fer cas. Alex era amb Mal Howard i dos xicots més, tots amb armes de foc a les mans i amb els ulls lluents d’orgull. Va abaixar la cara quan va veure Rob J.

—Vull parlar amb tu, Alex —va anunciar Rob. Se’l va endur lluny dels seus companys.

—Vull que tornis a casa —li va dir quan ningú no els podia sentir.

—No, papa.

Alex tenia divuit anys i una personalitat mudable. Si se sentia pressionat, podia engegar-ho tot a dida i anar-se’n de casa per sempre.

—No vull que hi vagis. Tinc una bona raó perquè no ho facis.

—He sentit parlar d’aquesta bona raó tota la vida —digué Alex amb ressentiment—. Una vegada vaig preguntar directament a la mare si Frank Mosby era el meu oncle. I ella em va dir que no.

—Ets un beneit per haver fet passar una mala estona a la teva mare. Tant li fa que hi vagis i matis Mosby amb les teves mans, ho entens? Sempre hi haurà gent que en continuarà parlant. I el que diguin no té cap mena d’importància.

»Et podria exigir que tornessis a casa perquè aquesta és la meva escopeta, i perquè aquella és la meva pobra euga cega. Però la veritable raó per la qual no hi has d’anar és perquè ets el meu fill, i no et permetré de fer una cosa que lamentaries tota la vida.

Alex adreçà una mirada desesperada cap on eren Mal i els altres, que l’observaven encuriosits.

—Digues-los que jo t’he dit que tens molta feina a la granja. Després vés a buscar Vicky i torna a casa.

Rob se’n va anar, va pujar damunt Trude i enfilà Main Street. Els homes s’esbatussaven davant l’església, i es va fixar que ja n’hi havia alguns que havien estat bevent.

No es va girar fins que hagué recorregut gairebé un quilòmetre, però quan ho va fer, va veure l’euga que avançava amb el trot cautelós i vacil·lant que havia pres per culpa de la mala visió, i la figura inclinada sobre el coll del cavall com la d’un home que cavalca contra un vent furiós, i l’escopeta de caçar oques amb la boca cap amunt, tal com ell havia ensenyat als seus fills.

Durant les setmanes següents, Alex va romandre allunyat del seu pare, no pas perquè estigués enfadat amb ell sinó per evitar la seva autoritat. El grup d’homes va ser fora dos dies. Van localitzar la seva presa en una borda abandonada. Van prendre moltes precaucions abans d’abalançar-se-li al damunt, però l’home estava adormit i el van agafar desprevingut. I no era Frank Mosby. Era un individu anomenat Buren Harrison, que havia assaltat un botiguer de Geneseo i li havia robat catorze dòlars, i Nick Holden i els seus homes el van escortar borratxos i amb actitud triomfal davant la justícia. Més tard es va saber que Frank Mosby havia mort ofegat a Iowa dos anys abans, quan mirava de travessar el riu Cedar amb el seu cavall durant una inundació.

Pel novembre, Rob J. va votar per enviar John Kurland al Congrés i perquè Stephen A. Douglas tornés al Senat. L’endemà al vespre es va afegir a la colla d’homes que esperaven conèixer els resultats dels comicis al magatzem de Haskins. Llavors va veure un parell de navalles d’afaitar molt boniques a l’aparador. Cadascuna tenia una fulla gran, dues de petites i unes tisoretes, totes d’acer temprat; eren dins un estoig de carei, amb tapadores de plata lluent a tots dos extrems. Eren navalles per a homes que no tinguessin por de tallar-se afaitant-se a repèl, i les va comprar per regalar-les als seus fills per Nadal.

Poc després de fer-se fosc, Harold Ames va arribar de Rock Island amb els resultats electorals. Havia estat una jornada propícia per als qui ocupaven un càrrec. Nick Holden, l’enemic dels indis i el defensor de la llei, havia derrotat John Kurland per molt pocs vots, i el senador Douglas també tornaria a Washington.

—Això ensenyarà a Abraham Lincoln a no dir a la gent que no es poden tenir esclaus! —va exclamar Julian Howard tot alçant el puny en senyal de triomf—. Ja no sentirem parlar més d’aquell fill de puta!