9
Dues parcel·les

Illinois va ser interessant des del començament. Rob va entrar en aquell Estat al final de l’estiu, quan el verd dels prats ja s’havia assecat i descolorit després de tants dies d’exposició al sol. A Danville va veure com els homes feien bullir aigua de les salines en uns grans bullidors negres, i en marxar d’allí se’n va endur un paquet de sal molt pura. La prada era ondulada i, en alguns indrets, estava adornada amb turons baixos. L’Estat disposava d’aigua dolça. Rob va trobar només uns quants llacs, però va veure molts pantans que abocaven les seves aigües en rierols que, al seu torn, anaven a parar als rius. Va esbrinar que quan els habitants d’Illinois parlaven de la regió que hi havia entre els rius, probablement es referien a la punta més meridional de l’Estat que s’estenia entre el Mississipí i l’Ohio. Aquella zona posseïa rics i profunds sòls al·luvials originats pels dos grans rius. La gent coneixia la regió amb el nom d’Egipte, perquè es pensaven que era tan fèrtil com les llegendàries terres del delta del Nil. Al mapa de Jay Geiger, Rob J. va veure que hi havia un seguit de «petits Egiptes» entre els rius d’Illinois. D’alguna manera, durant el breu encontre amb Geiger, aquell home s’havia guanyat el seu respecte, i va continuar avançant cap a la regió que, segons li havia dit Jay, era la més adequada per fixar-hi la seva residència.

Va trigar dues setmanes a travessar Illinois. El catorzè dia, l’itinerari que seguia s’endinsà en una franja de boscos, que oferien una agradable frescor i l’olor de la vegetació humida. Mentre seguia l’estret camí, va sentir un soroll d’aigua abundant, i de sobte va sortir a la riba oriental d’un cabalós riu que, segons els seus càlculs, devia ser el Rocky.

Tot i ser l’estació seca, el corrent era fort, i les grans roques que donaven nom al riu feien que l’aigua es tornés blanca. Mentre guiava Monica al llarg de la riba i buscava el lloc més indicat per travessar el riu, va arribar a un tram més fondo i lent. Hi havia una gruixuda corda suspesa entre dos enormes troncs situats a cada banda del riu. Un triangle de ferro i un tros d’acer penjaven d’una branca, al costat d’un rètol que deia:

Va fer sonar el triangle amb força i, segons li va semblar, durant una bona estona, fins que va veure un home que baixava sense pressa per la riba oposada, on estava amarrat el rai. Aquest disposava de dos sòlids pals verticals que acabaven en unes grans anelles de ferro a través de les quals passava la maroma suspesa, per la qual cosa el rai podia lliscar al llarg de la corda mentre era impulsat per l’aigua amb l’ajut d’una perxa. Quan el rai es trobava enmig del riu, el corrent havia arrossegat la corda riu avall, i l’home va haver de moure la barca fent un arc en comptes de seguir una trajectòria recta. Al mig, l’aigua, fosca i oliosa, era massa profunda per fer servir la perxa, i l’home va impulsar lentament el rai estirant la corda. El raier cantava, i la seva veu de baríton arribava nítidament a les orelles de Rob J.

Hi havia molts versos i, molt abans que s’acabessin, el raier va poder tornar a impulsar la barca amb la perxa. A mesura que el rai s’anava apropant, Rob va poder veure un home musculat que devia tenir trenta anys i escaig. Era un cap més baix que Rob i semblava natural del país; duia unes botes pesades, uns pantalons marrons de llana basta, massa gruixuts per l’època de l’any, una camisa de cotó blava de coll dur i un barret de pell d’ala ampla, descolorit per la suor. Duia una llarga cabellera negra, una espessa barba també negra, i presentava uns pòmuls prominents a cada banda d’un nas prim i ganxut que hauria donat un aire de crueltat al seu rostre si no hagués estat pels seus ulls blaus, alegres i cordials. A mesura que la distància que hi havia entre tots dos s’anava escurçant, Rob va sentir el recel i l’expectativa d’afectació que es derivaven de veure una dona extraordinàriament bonica o un home molt ben plantat. Però no semblava que hi hagués cap mena d’afectació en el raier.

—Hola! —va cridar. Un últim impuls amb la perxa va fer que el rai s’arrossegués sobre la sorra de la riba. L’home va allargar la mà—. Nicholas Holden, per servir-lo.

Rob li va donar la mà i es va presentar. Holden havia tret una pastilla de tabac, fosca i humida, de la butxaca de la seva camisa i en va tallar un tros amb el ganivet. El va oferir a Rob J., que va fer que no amb el cap.

—Què em cobrarà per portar-me a l’altra banda?

—Tres centaus per vostè i deu centaus pel cavall.

Rob va pagar el que li demanava, tretze centaus a la bestreta. Va lligar Monica a les anelles clavades al terra del rai amb aquesta finalitat. Holden li va donar una segona perxa, i tots dos van grunyir mentre es posaven a l’obra.

—Té la intenció d’instal·lar-se en aquesta zona?

—Potser sí —respongué Rob amb cautela.

—No deu ser pas ferrer, per casualitat? —Holden tenia els ulls més blaus que Rob havia vist mai en un home, mancats de feminitat gràcies a una mirada penetrant que el feia semblar secretament divertit—. Maleït sigui! —va exclamar, però no semblava sorprès per la negativa de Rob—. No sap com m’agradaria de trobar un bon ferrer. Deu ser pagès, doncs…

Es va alegrar visiblement quan Rob li va dir que era metge.

—Benvingut tres vegades, i una altra vegada! Necessitem un metge a Holden’s Crossing. Qualsevol metge pot viatjar amb aquest transbordador de franc —va dir, i va deixar d’empènyer amb la perxa el temps suficient per comptar tres centaus i col·locar-los solemnement al palmell de Rob.

Rob J. va mirar les monedes.

—Què passa amb els altres deu centaus?

—Merda! Suposo que el cavall no deu ser metge, oi?

Quan va somriure, qualsevol hauria pogut creure que era lleig.

Tenia una petita cabana de troncs col·locats en angle recte i units amb argila blanca, a prop d’un jardí i una font, en un promontori que dominava el riu.

—Arriba a temps per dinar —va dir. Aviat es van posar a menjar un deliciós estofat en el qual Rob va identificar naps, col i ceba, però va quedar desconcertat amb la carn—. Aquest matí he aconseguit una llebre vella i un pollastre jove, i els he afegit a l’estofat —va dir Holden.

Mentre compartien un segon bol de fusta, es van explicar prou coses per establir un clima de cordialitat. Holden era un advocat rural de l’estat de Connecticut. Tenia grans projectes.

—Com és que van posar el teu nom al poble?

—No l’hi van posar. Vaig ser jo —va respondre en un to afable—. Vaig ser el primer a arribar aquí i hi vaig instal·lar el transbordador. Cada vegada que ve algú disposat a quedar-se, li dic el nom del poble. Ningú no s’hi ha oposat, ara com ara.

Segons l’opinió de Rob, la cabana de fusta de Holden no s’assemblava gens a una confortable casa de camp escocesa. Era fosca i mal ventilada. El llit, massa prop de la fumejant llar de foc, estava cobert de sutge. Holden li va confessar alegrement que l’única cosa bona d’aquell indret era l’emplaçament; al cap d’un any, va afegir, enderrocaria la cabana i edificaria una casa elegant al seu lloc.

—Sí, senyor, tinc grans projectes.

Va parlar a Rob J. sobre les coses que aviat arribarien: una taverna, una botiga on es vendria de tot i, amb el temps, un banc. Va ser sincer a l’hora d’expressar a Rob el seu desig que es quedés a viure a Holden’s Crossing.

—Quantes famílies viuen aquí? —va preguntar Rob J., i va somriure tristament en sentir la resposta—. Un metge no es pot guanyar la vida ocupant-se només de setze famílies.

—Bé, és clar que no. Però ja veuràs com aniran arribant pagesos que se sentiran tan atrets per aquest lloc com per una dona. I aquestes setze famílies viuen dins el poble. Fora dels seus límits, no hi ha cap metge entre aquí i Rock Island, i hi ha moltes granges escampades per la plana. Només et caldria comprar-te un cavall millor i estar disposat a viatjar una mica per fer una visita.

Rob va recordar la frustració que havia sentit per haver estat incapaç d’exercir la medicina en condicions decents entre la nombrosíssima població del Districte Vuitè. Però això era l’altra cara de la moneda. Va prometre a Nick Holden que ho consultaria amb el coixí.

Va passar la nit a la cabana, embolicat amb un edredó, al terra, mentre Nick Holden roncava al llit. Però això no era cap molèstia per a algú que havia passat l’hivern en un barracot amb dinou llenyataires que no paraven de tossir i de tirar-se pets. L’endemà al matí, Holden va preparar l’esmorzar, però va deixar que Rob rentés els plats i la paella, i va dir que havia d’anar a fer un encàrrec i que tornaria de seguida.

Feia un dia clar i fresc. El sol escalfava de valent, i Rob va desembolicar la viola i es va asseure sobre una roca, a l’ombra, a la clariana que hi havia entre la cabana i el límit del bosc. Va desplegar davant seu la partitura de la masurca de Chopin que Jay Geiger havia transcrit per a ell, i es va posar a tocar a consciència.

Va estudiar el tema i la melodia durant prop de mitja hora fins que començà a sonar com a música. Després va alçar els ulls de la pàgina, va mirar cap al bosc i va veure dos indis a cavall que l’observaven des de més enllà del límit de la clariana.

Es va alarmar, perquè li van fer recuperar la seva confiança en James Fenimore Cooper. Eren dos homes amb les galtes enfonsades i el pit al descobert, que semblava fort i magre, lluent gràcies a una mena d’oli. El que era més a prop de Rob duia uns pantalons de pell de cérvol i tenia un nas gros i ganxut. El seu cap afaitat estava dividit per un vistós floc de pèl d’animal, rígid i gruixut. Portava un fusell. El seu company era un home corpulent, tan alt com Rob J. però més cepat. Duia els cabells negres agafats al darrere amb una cinta de pell, i vestia pantalons apedaçats i polaines de cuir. Portava un arc, i Rob J. va poder veure clarament un buirac de fletxes penjat del coll del seu cavall, com en el dibuix que havia vist en un dels llibres sobre indis de l’Ateneu de Boston.

No sabia si hi havia més indis amagats al bosc. Si es mostraven hostils, estava perdut, ja que la viola de gamba no seria una arma gaire efectiva. Va decidir de continuar tocant. Va col·locar l’arc sobre les cordes i començà, però no amb Chopin; no volia apartar la mirada d’ells per seguir la partitura. Sense pensar-hi, va tocar una peça del segle XVII que coneixia bé, Cara la vita mia, d’Oratio Bassani. La va tocar des del principi a la fi i en acabat la va repetir fins a la meitat. A l’últim es va aturar, perquè no podia romandre assegut tocant la viola per sempre més.

Va sentir un soroll darrere seu; es va girar ràpidament i va veure un esquirol vermell que fugia com un llamp. Quan es va tornar a girar, es va sentir alhora molt alleujat i terriblement pesarós perquè els dos indis havien marxat. Durant un moment va poder sentir els cavalls que s’allunyaven; després, l’únic soroll audible era la remor del vent entre les fulles dels arbres.

Nick Holden provà de dissimular la seva inquietud quan va tornar i va conèixer la notícia. Va fer una ràpida ronda d’inspecció, però va dir que no semblava que faltés res.

—Els indis d’aquesta zona eren els sauks. Fa nou o deu anys van ser expulsats a l’altra banda del Mississipí, cap a l’interior de Iowa, després d’unes lluites que la gent d’aquí van anomenar la Guerra del Falcó Negre. Fa pocs anys, tots els sauks que encara vivien van ser traslladats a una reserva de Kansas. El mes passat ens vam assabentar que uns quaranta guerrers indis havien fugit de la reserva amb les seves dones i els seus fills. Va córrer la veu que es dirigien cap a Illinois. Dubto que siguin tan estúpids per causar-nos cap problema, atès que són molt pocs. Crec que només volen que els deixem tranquils.

Rob va assentir amb el cap.

—Si haguessin volgut causar-me algun problema, ho haurien pogut fer fàcilment.

Nick frisava per deixar de banda qualsevol tema que pogués qüestionar la reputació de Holden’s Crossing. Va dir que havia passat el matí buscant quatre parcel·les de terra. Les hi volia ensenyar i, davant la seva insistència, Rob va ensellar l’euga.

Era propietat del Govern. Pel camí, Nick va explicar que les terres havien estat dividides pels topògrafs federals en parcel·les de vuitanta acres. Les propietats privades es venien a vuit o més dòlars per acre, però les terres del Govern valien un dòlar i vint-i-cinc centaus per acre; una parcel·la de vuitanta acres costava només cent dòlars. Per adquirir la terra, calia pagar una vintena part del preu total al comptat, el vint-i-cinc per cent durant els quaranta dies següents i la resta en tres terminis iguals al cap de dos, tres i quatre anys a partir de la data de compra. Nick va assegurar que era la millor terra que es podia trobar per instal·lar-hi una granja, i quan hi van arribar, Rob el va creure. Les parcel·les vorejaven el riu al llarg de gairebé un quilòmetre i mig i oferien una ampla franja de bosc riberenc que contenia diverses fonts naturals i fusta per a la construcció. A l’altra banda del bosc s’estenia la fèrtil promesa d’una plana sense llaurar.

—Si vols saber el meu consell —va dir Holden—, jo no consideraria aquest terreny com quatre parcel·les de vuitanta acres, sinó com dues de cent seixanta acres. Ara mateix, el Govern permet que els nous colons comprin un màxim de dues parcel·les, i això és el que jo faria si fos tu.

Rob J. va fer una ganyota i sacsejà el cap.

—És una terra molt bona, però no tinc els cinquanta dòlars que calen.

Nick Holden el va mirar amb aire pensarós.

—El meu esdevenidor està unit a aquesta futura ciutat. Si hi puc atreure nous colons, seré propietari del magatzem, el molí i la taverna. Els colons acudeixen a patolls a un lloc on hi ha metge. Per a mi, el fet que et quedis a viure a Holden’s Crossing és tota una garantia. Els bancs estan deixant diners a un interès anual del dos i mig per cent. Jo et deixaria els cinquanta dòlars a un interès d’un u i mig per cent i me’ls hauries de tornar en un termini de vuit anys.

Rob J. va mirar al seu voltant i deixà anar un sospir. Era una terra esplèndida. El lloc li semblava tan adequat que va haver de fer un esforç per controlar el seu to de veu mentre acceptava l’oferta. Nick li va estrènyer la mà calorosament i va treure importància a la seva gratitud.

—Hem fet un bon negoci.

Van recórrer la propietat a poc a poc. La parcel·la doble més meridional era un terreny baix i pràcticament pla. El sector septentrional era ondulat, amb unes quantes elevacions que gairebé es podien considerar turonets.

—Jo em quedaria els trossos del sud —va dir Holden—. El sòl és millor i més fàcil de conrear.

Però Rob J. Ja havia pres la decisió de comprar el sector del nord.

—En faré servir la major part com a pastures i criaré ovelles; així és com jo entenc l’agricultura. Però conec algú disposat a convertir-se en pagès, i potser li interessaran les parcel·les del sud.

Quan va parlar de Jason Geiger, l’advocat va somriure complagut.

—Una farmàcia a Holden’s Crossing? Això sí que tindria èxit! Bé, lliuraré un dipòsit pel sector sud i el reservaré a nom de Geiger. Si no el vol, no ens costarà gaire de fer negoci amb una terra tan bona.

L’endemà al matí, els dos homes van anar a Rock Island, i en sortir de l’Oficina del Cadastre dels Estats Units, Rob J. s’havia convertit en terratinent i en deutor.

Aquella tarda va tornar a la seva propietat tot sol. Va lligar l’euga i explorà a peu els boscos i els prats, mentre reflexionava i feia plans. Va recórrer la vora del riu, com si estigués somiant, mentre llançava pedres a l’aigua, incapaç de creure que tot allò fos seu. A Escòcia era molt difícil comprar terres. Les pastures i les ovelles que la seva família posseïa a Kilmarnock havien passat d’una generació a l’altra durant molts segles.

A la nit va escriure una carta a Jason Geiger en què descrivia els cent seixanta acres que li havien reservat al costat de la seva pròpia parcel·la, i li demanava que li fes saber tan aviat com pogués si volia prendre possessió de la terra definitivament. Li va demanar també que li enviés un bon forniment de sofre, perquè Nick li havia explicat de mala gana que a la primavera hi havia sempre una passa que la gent anomenava la ronya d’Illinois, i pel que semblava, l’únic que servia per combatre-la amb eficàcia era l’administració de fortes dosis de sofre.