44
Cartes i notes

A la primavera de 1860, les ovelles dels Cole van parir quaranta-nou bens, i tota la família va contribuir a resoldre els problemes del part i la castració.

—El ramat augmenta cada primavera —va dir Alden a Rob J. amb una barreja d’orgull i preocupació—. M’hauria de dir què vol que en fem, de tantes bèsties.

Les opcions de Rob J. eren limitades. Només en podien matar unes quantes.

Entre els seus veïns, que criaven els seus propis animals, hi havia poca demanda de carn, i per descomptat la carn es malmetria abans que arribessin amb ella a la ciutat per vendre-la.

Els animals vius podien ser transportats i venuts, però això era molt complicat i exigia temps, esforç i massa diners.

—La llana és molt valuosa en proporció amb el seu volum —va dir Rob J.—. El millor que podem fer és continuar criant el ramat i guanyar diners venent llana, tal com la meva família sempre ha fet a Escòcia.

—Bé, llavors tindrem més feina que mai. I haurem de contractar un altre parell de mans —suggerí Alden inquiet, i Xaman es va preguntar si Alex havia dit al jornaler que volia anar-se’n—. Doug Penfield està disposat a treballar per a vostè a hores. Això és el que m’ha dit.

—Creus que és treballador?

—N’estic segur; és de New Hampshire. No és igual que ser de Vermont, però hi és a prop.

Rob J. hi va estar d’acord, i Doug Penfield va ser contractat.

Aquella primavera, Xaman va fer amistat amb Lucille Williams, filla de Paul Williams, el ferrer. Lucille havia assistit durant uns quants anys a l’escola, on Xaman li havia ensenyat matemàtiques. Ara, Lucille era tota una dona. Tot i que els seus cabells rossos, que duia recollits en una gran trossa, eren més cendrosos que els de les noies sueques de cabellera daurada que Xaman havia somiat, ella era riallera i tenia una cara dolça. Cada cop que ell la trobava al poble, s’aturava per xerrar amb ella com si fos una antiga amiga i li demanava per la feina, que estava repartida entre les quadres del seu pare i Roba per a Senyores Roberta, la botiga que tenia la seva mare a Main Street. Aquesta combinació li atorgava flexibilitat i una certa llibertat, ja que els seus pares sempre acceptaven la seva absència sense protestar, i cadascun suposava que ella havia anat a fer un encàrrec per a l’altre. Per això, quan Lucille va preguntar a Xaman si podia portar-li mantega de la granja i donar-la-hi a casa seva a les dues de la tarda del dia següent, ell es va posar neguitós.

Ella li va explicar que havia de lligar el seu cavall a Main Street, davant les botigues, fer la volta a l’illa fins a Illinois Avenue, travessar la propietat dels Reimer per darrere de la filera d’arbustos de lilàs, sense que el poguessin veure de la casa estant, saltar la tanca d’estaques que delimitava el pati dels Williams, i trucar a la porta del darrere.

—Així no semblarà…, ja saps, no farem parlar els veïns —va dir Lucille abaixant els ulls.

Xaman no es va sorprendre, perquè Alex li havia portat mantega durant tot l’any anterior i l’havia mantingut informat. Però Xaman tenia por: ell no era Alex.

L’endemà, els lilàs dels Reimer eren ben florits. Va ser fàcil saltar la tanca, i la porta del darrere es va obrir poc després que ell hi truqués. Lucille es va mostrar efusiva va elogiar la manera en què havia estat embolicada la mantega amb tovalloles, que va plegar i va deixar sobre la taula de la cuina, al costat del plat, després d’haver dut la mantega al rebost del soterrani. Quan va tornar, va agafar Xaman per la mà i el va portar a l’interior d’una habitació annexa a la cuina, que òbviament era l’emprovador de Roberta Williams. En un racó hi havia mig tub de tela de cotó i, sobre un prestatge llarg, alguns retalls de peces de seda, setí, dril i cotó, plegats amb delicadesa. Al costat d’un magnífic sofà de crin hi havia un maniquí de tela i filferro, i Xaman es va fixar, fascinat, que tenia les natges de vori.

Ella li va parar la cara per a un únic i llarg petó, i en acabat es van despullar amb promptitud i pulcritud, i deixaren la roba en dues piles iguals, i els mitjons dins les sabates. Ell observà amb ull clínic que el cos de la noia era desequilibrat. Tenia les espatlles estretes i caigudes, i els seus pits semblaven pastissos lleugerament inflats, cadascun amb un petit toll de caramel al mig i guarnit amb una baia de color marró. La meitat inferior del cos era més molsuda, amb uns malucs amples i unes cames gruixudes. Quan Lucille es va girar per cobrir el sofà amb un llençol grisenc («La crin pica!»), Xaman s’adonà que el maniquí no era adequat per a les seves faldilles, que devien ser més amples.

La noia no es va deixar anar els cabells.

—Em costa massa de recollir-me’ls —va dir a tall d’excusa. Ell va contestar, gairebé en un to solemne, que així ja estava bé.

L’acte va ser fàcil. Ella va fer que ho fos, i ell havia sentit les fanfarronades d’Alex i d’altres nois tantes vegades que, tot i que no s’havia trobat mai en una situació similar, la coneixia amb tots els pèls i senyals. El dia abans ni tan sols no hauria somiat tocar les natges de vori del maniquí, però ara acaronava una carn viva i càlida, en llepava el caramel i en tastava les baies. Molt de pressa, i amb gran alleujament, es va desfer de la càrrega de la castedat assolint un clímax frenètic. Com que no podia sentir els gemecs d’ella, va utilitzar al màxim tots els altres sentits, i Lucille el va complaure canviant de postures per facilitar-li una minuciosa inspecció, fins que ell va poder repetir l’experiència, que aquest cop li va ocupar una mica més de temps. Xaman estava disposat a continuar indefinidament, però de sobte Lucille va fer un cop d’ull al rellotge i va saltar del sofà mentre deia que havia de tenir el sopar preparat quan arribessin els seus pares. Mentre es vestien, van fer plans per al futur. Podia disposar d’ella (i d’aquella casa buida!) durant el dia. Ai, però també era quan Xaman treballava. Van acordar que Lucille miraria de ser a casa seva tots els dimarts i els divendres a les dues de la tarda, en el cas que ell es pogués arribar al poble. Així, va observar ell amb sentit pràctic, podria recollir el correu.

També ella es va mostrar pràctica: mentre l’acomiadava amb un petó, li va confessar que li agradaven molt els bombons de sucre candi, els granulats i rosats, no pas els de color verdós amb gust de menta. Xaman li va assegurar que entenia quina era la diferència. A l’altra banda de la tanca, mentre caminava amb una lleugeresa desconeguda, va passar pel costat de la llarga filera de lilàs en flor, entre l’intens perfum que durant la resta de la seva vida seria una olor amb grans connotacions eròtiques.

A Lucille li agradava la suavitat de les seves mans, sense saber que eren tan fines perquè la major part del dia les tenia cobertes per la llana de les ovelles, rica en lanolina. A la granja, l’obtenció de la llana va durar fins a mitjan maig. Xaman, Alex i Alden s’ocuparen de la major part de l’esquilada, en presència de Doug Penfield, predisposat a aprendre però maldestre amb les tisores. Doug s’encarregava bàsicament de triar i netejar la llana. Quan va arribar, els va portar notícies del món exterior, entre les quals hi havia el fet que els republicans havien escollit Abraham Lincoln com a candidat a la presidència. Quan tota la llana va estar enrotllada, lligada i embalada, es van assabentar també que els demòcrates s’havien reunit a Baltimore i havien elegit Douglas després d’un controvertit debat. Al cap d’unes setmanes, els demòcrates del sud havien convocat una segona convenció a la mateixa ciutat, en el decurs de la qual van nomenar el vice-president John C. Breckinridge com a candidat a la presidència i reivindicaren la protecció del seu dret a posseir esclaus.

En l’àmbit local, els demòcrates estaven més units, i havien escollit un cop més John Kurland, l’advocat de Rock Island, per provar de fer fora Nick Holden del seu escó al Congrés. Nick es presentava als comicis representant a l’ensems el Partit Americà i els republicans, i recorria el territori fent propaganda a favor de Lincoln amb l’esperança de poder pujar així dalt del carro triomfal del qui guanyés les eleccions. Lincoln havia obtingut el suport dels Ignorants, i per aquesta raó Rob J. declarà que no podia votar per ell.

A Xaman li costava de concentrar-se en la política. Pel juliol va rebre notícies de la Facultat de Medicina de Cleveland, una altra negativa, i a la darreria de l’estiu també va ser rebutjat per la Facultat de Medicina d’Ohio i per la Universitat de Louisville. Va pensar que només li calia ser acceptat en un lloc. La primera setmana de setembre, un dimarts en què Lucille el va esperar en va, el seu pare va arribar a casa amb el correu i li va lliurar un sobre llarg de color marró amb la capçalera de la Facultat de Medicina de Kentucky. Xaman se’l va endur a l’estable abans d’obrir-lo. Es va alegrar d’estar tot sol, ja que es tractava d’un altre rebuig. Es va estirar sobre el fenc i va provar de no deixar-se dur pel pànic.

Encara tenia temps d’anar a Galesburg i inscriure’s al Knox College com a alumne de tercer any. Seria una elecció segura, un retorn a una rutina en la qual havia sobreviscut, i amb resultats molt satisfactoris. Tan bon punt aconseguís el títol de batxiller, la vida podria ser molt excitant, per tal com tindria la possibilitat de viatjar a l’est per estudiar ciències. Fins i tot podria anar a Europa.

Si no tornava a Knox i no l’acceptaven a cap facultat de medicina, què en faria, de la seva vida?

Però no va fer res per anar a veure el seu pare i demanar-li que tornés a enviar-lo a l’institut. Va romandre ajagut al fenc una bona estona, i quan es va aixecar, va agafar una pala i un carretó i es posà a netejar l’estable, una acció que constituïa, en si mateixa, una mena de resposta.

Era impossible evitar la política. El novembre, el pare de Xaman va reconèixer lliurement que quan va acudir a les urnes va votar per Douglas; però aquell va ser l’any de Lincoln, ja que els demòcrates del nord i els del sud havien escindit el partit presentant candidats separadament, i Lincoln va guanyar d’una manera còmoda. Un petit consol fou que, per fi, Nick Holden havia quedat desposseït del càrrec. «Si més no, Kurland serà un bon diputat per als nostres interessos», comentà Rob J. La gent aplegada al magatzem es preguntava si Nick tornaria ara a Holden’s Crossing per tornar a exercir la jurisprudència.

L’interrogant es va resoldre al cap d’unes quantes setmanes, quan Abraham Lincoln començà a anunciar alguns dels nomenaments que es farien imminentment sota els auspicis de la nova administració. L’honorable diputat Nicholas Holden, heroi de les guerres contra els sauks i entusiasta defensor de la candidatura del senyor Lincoln, havia estat nomenat delegat d’Afers Indis dels Estats Units. Se li va encomanar la missió d’establir pactes amb les tribus de l’oest i proporcionar-los reserves adequades en canvi d’una conducta pacífica i la pèrdua de la resta de terres i territoris indis.

Rob J. va estar irritable i deprimit durant unes quantes setmanes.

Fou una època de tensió i infelicitat per a Xaman, i una època de tensió i infelicitat per a la nació; però, molt més tard, Xaman evocaria aquell hivern amb nostàlgia, el recordaria com un preciós paisatge esculpit per unes mans traçudes i pacients, i congelat després en una bola de vidre: la casa, l’estable; el riu glaçat, els camps nevats; les ovelles, els cavalls i les vaques lleteres; cada persona. Tots vivint segurs i units al lloc que els corresponia.

Però la bola de vidre havia rodolat per la taula i ja estava caient.

Uns dies després de l’elecció d’un president que havia comparegut als comicis amb la premissa que els estats del sud no havien de posseir esclaus, aquests començaren a avançar cap a la secessió. Carolina del Sud en va ser el primer, i les forces de l’exèrcit dels Estats Units, que havien ocupat dos forts al port de Charleston, es van traslladar al més gran dels dos, Fort Sumter, on van quedar assetjades immediatament. En una ràpida successió, les milícies estatals de Geòrgia, Alabama, Florida, Louisiana i Mississipí van arrabassar les instal·lacions dels Estats Units a unes forces federals de temps de pau, més nombroses, i de vegades després de combats.

Xaman va trobar una altra nota a la seva habitació, escrita en un tros de paper d’estrassa per embolicar i fixada sobre el seu coixí amb una navalla idèntica a la que el seu pare li havia regalat:

Rob J. va anar de seguida a veure Julian Howard, que va admetre, amb incòmoda insolència, que havia acompanyat els nois a Rock Island amb el seu carro el vespre anterior, després de la feina.

—No cal treure les coses de polleguera, per l’amor de Déu! Són dos nois grans, i només es tracta d’una petita aventura.

Rob J. li va preguntar a quin moll fluvial els havia deixat. Howard va veure Rob J. Cole plantat davant seu, amb tota la seva corpulència, i va notar un to glacial i despectiu en la veu del metge. Va explicar quequejant que els havia deixat prop del moll de la Companyia de Transport de Mercaderies Tres Estrelles.

Rob J. hi va anar de dret, tot i que sabia que tenia molt poques possibilitats de tornar-los a casa. Si les temperatures haguessin estat tan baixes com en d’altres hiverns, potser hauria tingut més sort; però el riu no estava glaçat i el trànsit fluvial era intens. L’encarregat de la companyia de transport el va mirar desconcertat quan ell li va preguntar si havia vist dos nois que buscaven feina a bord d’alguna de les barcasses o dels rais que es dirigien aigües avall.

—Miri, senyor, ahir hi havia setanta-dues embarcacions carregant i descarregant en aquest moll, i això en temporada baixa, i som només una de les moltes companyies de transport que treballen al Mississipí. I la majoria d’aquestes embarcacions contracten nois joves que marxen de casa a algun lloc, o sigui que amb prou feines em fixo en ells —va dir l’home amablement.

Xaman pensava que els estats del sud se separaven com el blat de moro quan esclata en una paella calenta. La seva mare, que sempre tenia els ulls vermells, passava la major part del dia resant, i el seu pare se n’anava a atendre els seus pacients sense somriure. Una de les botigues de queviures de Rock Island va traslladar totes les mercaderies que va poder a la rebotiga i va llogar la meitat del local a un reclutador de l’exèrcit. Xaman s’hi va presentar un cop amb la idea que, si li fallava tot en la vida, potser es podria fer portalliteres, perquè era gran i fort. Però el caporal que inscrivia els voluntaris va alçar les celles còmicament tan bon punt es va assabentar que Xaman era sord, i li va dir que tornés a casa.

Considerava que, per tal com la major part del món se n’anava en orris, no tenia cap dret a capficar-se en la confusió que presidia la seva vida personal. El segon dimarts de gener, el seu pare va portar una carta a casa, i una altra el divendres de la mateixa setmana. El seu pare el va sorprendre, perquè sabia que li havia recomanat nou facultats, i havia portat el compte de les nou cartes de resposta.

—Aquesta és l’última, oi? —va preguntar a Xaman després de sopar.

—Sí. De la Facultat de Medicina de Missouri. Una altra negativa —respongué Xaman, i el seu pare assentí sense fer mostra de sorpresa—. Però aquesta és la carta que va arribar dimarts —afegí Xaman, mentre la treia de la butxaca i la desplegava.

Era del degà Lester Nash Berwyn, doctor en medicina, de la Facultat de Medicina Policlínica de Cincinnati. Hi deia que l’acceptarien com a alumne amb la condició que completés amb èxit el primer curs d’estudis, que seria un període de prova. La facultat, afiliada a l’Hospital de Cincinnati del Sud-oest d’Ohio, oferia un programa d’estudis de dos anys que permetia d’obtenir el títol de doctor en medicina; cada any es dividia en quatre cursos. El curs següent començaria el 24 de gener.

Xaman hauria d’haver sentit la joia del triomf, però sabia que el seu pare es fixava en les paraules «amb la condició» i «període de prova», i es va preparar per tenir-hi una discussió. Després que Alex hagués marxat, Xaman era necessari a la granja, però estava disposat a anar-se’n, a aprofitar la seva oportunitat. Per diverses raons, algunes d’elles egoistes, estava enfadat amb el seu pare: perquè havia deixat que Alex se n’anés, perquè estava tan tossudament convençut que Déu no existia, i perquè era incapaç d’entendre que la majoria de la gent no era prou forta per ser pacifista.

Però quan Rob J. apartà la vista de la carta, Xaman li va veure els ulls i la boca. La idea que el doctor Rob J. Cole no era invulnerable el va traspassar com una fletxa.

—Alex no prendrà mal. Tot li anirà bé! —va cridar Xaman, però sabia que no era la declaració honesta d’una persona responsable, d’un home. Tot i l’existència de la cambra amb el maniquí de natges de vori i l’arribada de la carta de Cincinnati, va comprendre que tan sols es tractava de la promesa inútil d’un noi desesperat.